Formulant-se la pregunta inicial: què és la literatura?, Terry Eagleton planteja diverses hipòtesis per a intentar respondre-la. En el seu article ens mostrarà les diferents definicions que s’han anat elaborant al llarg del temps. Aquestes definicions semblen incapaces de precisar què entenem per literatura d’una manera que pugui perdurar en el temps, i que es pugui aplicar a cultures diferents.
Imagen Creative Commons de driversangano en FlickR
Pel que fa al contingut, en un primer moment, Eagleton defineix la literatura com a “obra d’imaginació, ficció”, però de seguida se n’adona que aquesta definició no és la correcta, ja que no podem retallar la noció de literatura amb nocions de ficció i realitat. La literatura inclou molts escrits objectius, i a la vegada, exclou altres textos que tenen caràcter novel·lístic.
Pel que fa a la forma, Eagleton intenta explicar el concepte de literatura des del formalisme rus on la literatura no té a veure amb l’objecte de l’obra, sinó amb l’ús característic de la llengua. Per a mi aquesta definició és molt vàlida, és l’organització especial del llenguatge on és més important el com es diu que què es diu. D’aquí que els formalistes s’allunyessin del contingut literari i es concentressin en l’estudi de la forma literària. Aquesta forma literària, en paraules de Eagleton, “està plena de recursos que intensifiquen, condensen, entortolliguen, estenen i inverteixen el llenguatge”. Un escriptor intenta captar la nostra atenció utilitzant aquests recursos. Per exemple, Carme Riera usa aquests recursos per a referir-se al cel: “El cel gris, terrós, entre les teulades, a la Seu agafa el color del campanar, color de pedra vella, de bronze vell, d’ala de colom, perquè aquí no arriben les cigonyes. El cel, des d’aquest balcó del carrer d’Almudaina, i en aquesta hora, és sempre gris, de mig dol, gris marenga, usat, quasi ranci” (pàg. 37). Aquest relat, com dirien els formalistes, utilitza recursos que retarden el final de l’obra. L’autora comença aquest relat descrivint el cel amb totes aquestes paraules quan hagués pogut usar-ne una: l’adjectiu gris. Podem veure com aquesta descripció contrasta amb el llenguatge ordinari que usem diàriament i la podem considerar literatura perquè amb totes aquestes paraules emprades fa més perceptible l’objecte cel.
Ara bé, no tot és tan fàcil com sembla ja que un text considerat literari pot contenir llenguatge pròpiament ordinari, sense qualitat. Per exemple aquest text de Quim Monzó: — T’he dit sempre que truquis, abans d’entrar a les habitacions- (pàg. 12). Així mateix, hi ha textos publicitaris que no els podem considerar literaris malgrat siguin enginyosos: “Dóna corda al català”. Aquí és on entra el paper dels lectors: són ells qui decideixen el què és i el què no és literatura d’acord si consideren bons o no els escrits que llegeixen.
Així mateix, podem dir que la literatura és subjectiva ja que qualsevol cosa escrita pot ser literatura i també pot deixar de ser-ho amb el temps, tot depèn dels judicis de valor personals i arbitraris dels lectors. Tal i com afirma Eagleton el concepte de literatura és dinàmic i difícil de definir, ja que els interessos generals d’una societat canvien i evolucionen en el temps. També hem de tenir en compte la classe social, la cultura i la ideologia de qui n’elabora la definició. Antigament la literatura complia funcions pràctiques, sobretot de caràcter religiós. En canvi, avui en dia, la literatura s’ha convertit en un discurs no pràctic i normalment es refereix a una situació de caràcter general. D’aquesta manera deixem la literatura a la forma en que algú decideix llegir-la, no a la naturalesa de l’escrit. Com diu Eagleton en el seu article: «un escrit pot començar a viure com a història o a filosofia i, posteriorment, ser classificat com a literatura; o bé pot començar com a literatura i acabar essent apreciat pel seu valor arqueològic. Alguns textos neixen literaris; a altres se’ls imposa el caràcter literari».
Estic molt d’acord amb Eagleton quan considera la literatura força inestable ja que pensa que la societat reescriu, malgrat sigui inconscientment, totes les obres literàries que llegeix. No valorem o devaluem, per exemple, els mateixos elements en les comèdies de Plaute, que en l’època romana. Referent a aquest punt, assenyalo que avui en dia hi ha moltes obres literàries que sofreixen adaptacions per tal d’arribar al gran públic sigui en obra de teatre o per a la gran pantalla.
Per acabar, a l’últim paràgraf Eagleton diu, “Sinó es pot considerar la literatura com a categoria descriptiva objectiva, tampoc es pot dir que la literatura no passa de ser el que la gent capritxosament decideix anomenar literatura”. Estic totalment d’acord amb l’autor ja que la literatura, tot i ser subjectiva com s’ha demostrat, és alguna cosa més que un caprici. Els judicis de valor que hem descrit no tenen res de capritxosos com tampoc tenen a veure exclusivament amb el gust personal. Són alts instruments de persuasió que tenen poder sobre altres grups i es relacionen estretament amb ideologies socials. Aquestes ideologies són les que decideixen si una obra és literària o no segons si incorporen els seus valors i gustos. Tal i com s’ha comentat al fòrum de l’assignatura, alguns autors afortunats, com Shakespeare, sempre són considerats literatura; altres ho són durant una època, però ho deixen de ser després, per raons diverses. El fruit d’aquest acotament és el que es coneix com a cànon: la llista de grans autors (o obres) d’una literatura (o nació). El cànon és normalment la pauta que s’utilitza per decidir quins autors i obres són els fonamentals, i són els que formen part dels plans educatius. El cànon no és mai “innocent”: sempre és el fruït d’una ideologia concreta que ha fet determinades decisions amb les quals podem estar o no d’acord.
Bibliografia:
Eagleton, T. (1988). “Introducción: ¿qué es la literatura?”. A: Una introducción a la teoría literaria (pàg. 11-28). Mèxic: FCE.
Monzó, Quim (2007) Mil cretins (4ª ed. pàg. 174). Barcelona: Quaderns Crema (“Mínima minor”, 98)
Riera, Carme (1998) Te deix, amor, la mar com a penyora (1ª ed. pàg. 123). Barcelona: Columna (“Columna Jove”, 139).
Mi mundo literario 
