Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

La ena es treu el barret i t’amanyaga.
No és una quimera malgrat t’ha sortit un bony
per la carícia brusca de la terra.
Et fregiria un bunyol amb xocolata,
per prendre a l’hora d’esmorzar.

Seu i parlem-ne, un grinyol trenca l’aire,
hi ha homes insaciables segant,
és un mal any per l’entesa,
la teva mirada s’enfonsa i s’enfonya.

No posis fronteres, 
que la història ensenya a aprendre.
No agafis la part que t’interessa,
un sentiment no es pot esguerrar.

La ena i la grega anaven unides
i unides seguiran,
l’ensonyament et venç.
La grafia se separa i es posa el barret.

Adeu! No vols dir fins aviat?
Tres branques s’empinen,
la dona em guinya l’ull
mentre la teva estava picant.

Des de l’exili, Onyar,
tot agafa un altre color,
blanc de lluna és aquest bany
que m’envolta, miro pel pany
i veig un estel fugaç que divideix el cel
Ja no em fa cap dany.
Seny! La terra continua girant.

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «ONYAR» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals i conté vint-i-vuit versos en total.

Treball del fonema palatal: ”ny”.

Aquest és l’únic poema del recull que té el nom d’un riu enlloc del nom d’una dona com a títol.

Es tracta el tema de la hipotètica independència de Catalunya i de la situació que hi ha actualment al territori. Aquest poema s’escriu al 2013.

El poema s’inicia amb una salutació que li fa el rei de la Corona, que és la ena al president de la Generalitat. Amb aquesta salutació, la “eñe” es treu la “virgulilla” (“~”)  i esdevé “ena”, però aquesta ha estat un poc brusca i no li agrada al president. Volen parlar a l’hora de l’esmorzar i li vol fregir un bunyol amb xocolata.

A la segona estrofa, hi ha un intent de diàleg amb “seu i parlem-ne”, però hi ha homes insaciables segant. Aquest homes protesten amb grinyols. És una referència als segadors antics i, a més a més, és un “mal any per l’entesa”, per tant no s’entenen parlant. La seva mirada s’enfonsa i s’amaga.

A la tercera estrofa, hi ha dues sentències: La primera és que la història ensenya aprendre i que les fronteres no condueixen enlloc. La segona és que un sentiment no es pot esguerrar.

La quarta estrofa diu que el rei i la reina (la ena i la grega) van units, i units seguiran. Però ja cansa tot plegat (l’ensonyament et venç). S’acomiaden (la grafia se separa i es posa el barret). Torna a ser “eñe”.

Li diu adeu i l’altre li diu si no vols dir fins aviat per tornar-se a veure i dialogar en un futur. “Tres branques s’empinen” fa referència al pi de les tres branques que s’empipen i no volen entrar en raó. A més aquí assistim a un joc de paraules de que ambdues parts fan el mateix a través de les dones: una guinya l’ull i l’altra pica l’ullet: “la dona em guinya l’ull mentre la teva estava picant”. Però també es pot entendre com que picar és igual a treballar dur i la que guinya l’ull fa una feina més ociosa.

Per últim, a la sexta estrofa, juguem amb l’ambigüitat ja que el jo poètic només diu que la terra continuar girant, però fa una crida al seny, al sentit comú i a la entesa. La distància d’un exili per a prendre consciència del problema. “Blanc de lluna”, es torna a fer referència al color blanc com la suma de tots els colors i veus, no només catalanes sinó totes les veus del món banyades per la lluna.

L’estel que intenta dividir Catalunya de la resta d’Espanya es veu fugaç i es veu a través d’un pany (una presó?). La confrontació al ser fugaç i al no esdevenir-se la separació ja no li fa cap dany al poeta. Des de la immensitat de l’univers, s’agafa una altra perspectiva. De moment, la Terra continua girant.

Photo by Kaique Rocha on Pexels.com

L’art d’enredar és la política.
L’art de matar és la guerra.
Quin art busques en aquestes lletres?
No el busquis, Irene, ha emigrat.

No pots plorar des del trenta-vuit,
l’Ebre desembocava roig. El teu cor,
una pedra des d’aleshores. No hi és,
malgrat batega l’absència dels germans.

La terra ja ha germinat, l’Alta i la Baixa.
Has tingut fills, nets i besnets.
Has traspassat les portes del XXI.
Ets artilleria d’abans de la guerra,
forta i resistent, malgrat no lluites contra ningú.
La cara mostra els clots i la incertesa del que pot venir.

La tercera ja està aquí: freda, calculadora,
metàl·lica; devaluant el pes de la teva cintura.
El mercat t’esclata i es fa polsim. Els béns 
no els pots tastar: és temps de fam.

La llengua paralitzada, raquítica,
i aquesta llàgrima que vol sortir,
que s’atura al nivell de la comissura dels ulls.
Irene, la crisi de valors que sofreixes
no és res comparat amb l’econòmica...
¿O era a la inversa?

® Helena Sauras Matheu

Aquest poema s’estructura en sis estrofes i són irregulars ja que no totes tenen el mateix nombre de versos.

El poema comença amb dos sentències (aforismes) contundents: D’una banda que “L’art d’enredar és la política” i de l’altra que “l’art de matar és la guerra”. Al comparar-los amb l’art, l’ART en majúscules decideix emigrar a un altre lloc. Se’ns presenta a la protagonista del poema, que es diu Irene i que etimològicament vol dir “que estima la pau”. El jo poètic li aconsella que no busqui l’art o la bellesa en aquestes lletres sinó que vagi més enllà.

A la segona estrofa, se’ns descriu la vida que ha portat la Irene, que no pot plorar des de l’any 1938, perquè va viure la Batalla de l’Ebre i se li va endurir el cor des d’aleshores. Aquest cor el compara amb una pedra, però malgrat tot, encara batega. I què batega? Batega l’absència dels germans, tant d’un bàndol com de l’altre, perquè es tractava d’una guerra civil.

A la tercera estrofa hi ha un avanç en el temps: totes les terres han germinat, l’Alta i la Baixa. La Irene ha tingut fills, nets i besnets. I ha creuat la barrera del segle XXI.

A la quarta estrofa, la descriu com una persona molt vella, “d’abans de la guerra”. I és una persona “forta” i “resistent”, però ella no lluita contra ningú. El seu rostre, però, ens mostra els clots (arrugues) i la incertesa del que pot esdevenir en un futur.

A la quinta estrofa, continua avançant en el temps, tant que marca una tercera guerra mundial. La descriu amb tres adjectius: “freda”, “calculadora”, “metàl·lica” . I el mercat esclata i es fa polsim. Les coses materials (béns) no es poden tastar ni utilitzar i s’instaura la fam. El poema ens està parlant d’una guerra econòmica.

A l’última estrofa, a la Irene se li ha paralitzar la llengua i se li ha estancat una llàgrima que no pot arribar a sortir i se li atura a la comissura dels ulls.

Per acabar, el jo poètic es torna a dirigir a ella fent-li un joc de paraules i li pregunta si l’importa més la crisi econòmica, que està sofrint en l’actualitat, o la crisi de valors que ja arrossega des de fa anys.

Aquest poema invita a la reflexió i deixa en obert si importa més l’economia o la crisi de valors.

Photo by Anastasiya Lobanovskaya on Pexels.com
Núvols delirants omplen el pati,
en un racó, trista i solitària romans
a l’espera d’un nou xàfec, 
una mirada nociva se’t clava...

I contra les mans i els peus
sembles un fardell d’insults
ningú escoltà els teus bramuls
que tremolen aterridors i fràgils.

Esguerrada com un nyap els brètols
t’abandonen sobre el terra moll,
la sang et regalima per les corbes
del teu vulnerable vestit, Wendy.

A l’aula, mirades indiferents i còmplices
dificulten l’estudi del curs,
muda respons quan et pregunten
i burles reiterades sorgeixen de la canalla.

Soc el teu llapis implacable, que fas servir d’amulet 
on escrius ratlles sinceres de negatives a les nits.
Una lletra confusa i trencada et surt de mi,
ziga-zagues d’ensurts desagradables.

Quatre línies nervioses de comiat deixes sobre el llit,
pedalejant surts pels camins coberts de fulles, 
i neulida i defallida t’atures sobre el precipici,
tanques els ulls i aproximes un peu per saltar al buit.

I de sobte, un clam farcit d’esperança
una mà s’atansa, i amb les mans i els peus
una càlida abraçada d’amistat autèntica
que et fa estimar, esbatec d’alligança. 

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «WENDY» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set estrofes de quatre versos cadascuna en un total de vint-i-vuit versos.

El tema del poema és l’assetjament escolar (bullying) que sofreix una xiqueta que es diu Wendy.

La lletra que es treballa és la W.

El poema s’inicia al pati de l’escola on la Wendy roman trista i solitària fins que una mirada nociva d’un altre xiquet se li clava.

La segona estrofa descriu els insults que rep fins que arriba una pallissa.

La tercera estrofa descriu les conseqüències d’aquesta pallissa. La protagonista és abandonada sobre el terra moll i  la sang li regalima per les corbes del seu vestit. La Wendy és molt vulnerable.

La quarta estrofa narra el què passa a l’aula un cop intenta reprendre l’estudi, però els altres xiquets, que van a una, se li burlen. La Wendy guarda silenci.

La quinta estrofa canvia de perspectiva i diu que el jo poètic del poema és el seu llapis que fa servir d’amulet. L’utilitza per descarregar la seua ràbia escrivint a les nits.

A la sexta estrofa, la Wendy intenta acabar amb la seua vida, se’n va en bicicleta per a saltar al buit des d’un precipici.

Però a l’última estrofa del poema, algú (el poema no especifica qui és, però suposem que algun valent o valenta) ho impedeix i li dona una abraçada autèntica.

Photo by Monstera on Pexels.com

Ulls alçats cap al Geni
que fa i desfà en aquesta guerra
glacial i inhumana on ningú guanya.

Gotes germinen dels teus precs
Glòria, gemecs grisos d’impressions
que pugnen a la gola i fugen
com estels fugaços i fulgents.

De genolls, amb les mans gastades
i  encreuades, pregues sense pausa
pels germans que s’han perdut,
sarcòfags que et graten la gerdor
interna i gèlida dels teus batecs.

Glòria, germana de pau i goig,
resant sembles una poncella,
corbes cobertes i replegades
per la teva llarga cogulla immòbil al vent.

El Savi del Regne se t’escolta 
i una lloança et recorre els llavis
tremolosos amb fe i gràcia:
desig llaurat d’un futur millor.

A la gespa t’esperen els nens,
orfes resignats d’aquest desgràcia,
t’alces i abraces les ànimes petites
guspires de vides que gairebé comencen.

Ara, Glòria, tens una tasca encomanada:
educar  aquests fills, fruits joves del Geni
mentre els grills canten ric-racs sorollosos,
perquè aquesta terra continua girant.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «GLÒRIA» DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes. 

Treball dels dos fonemes de la lletra g, tant del so oclusiu velar sonor (guerra) com la fricativa postalveolar sonora (germana).

El tema principal del poema és el prec i la compassió d’una germana religiosa, que es diu Glòria, pels nens que són víctimes d’una guerra.

El poema s’inicia en un ambient bèl·lic i la primera estrofa és la més curta de tot el poema, només tres versos, perquè en les guerres passa tot molt ràpid i ningú guanya. Sempre hi ha pèrdues de vides irreemplaçables dels dos bàndols.

A la segona estrofa, hi trobem els precs de la germana religiosa mesclats amb les seues llàgrimes (“gotes”), angoixa (“pugnen a la gola”) i ansietat (“fugen com estels fugaços i fulgents).

A la tercera estrofa, Glòria continua pregant reiteradament. Se li han gastat les mans de tant de fer-ho. I resa pels germans que s’han perdut. Els seus batecs s’han convertit de frescos i joves a gèlids. L’estrofa conté cinc versos i és la més llarga, perquè els seus precs són insistents.

A la quarta estrofa, assistim a una comparació de la germana amb una poncella, perquè Glòria és verge i a més és descrita com una flor abans d’obrir-se. Aquí són les corbes del seu hàbit (cogulla) que estan cobertes i replegades i, a més, són immòbils al vent les que donen aquesta sensació de puresa i que li fa falta obrir-se.

A la quinta estrofa, avança l’acció, perquè el “Savi de Regne” escolta els seus precs. Glòria li dona les gràcies (“una lloança et recorre els llavis tremolosos”) i pensa en que vol un futur millor, que se li converteix en forma de desig.

A la sexta estrofa, li esperen els nens orfes d’aquesta guerra, víctimes de la desgràcia. Són “guspires de vides que gairebé comencen”.

Per acabar, el poema li encomana una tasca a la germana Glòria: “educar aquest fills, que són fills també del Geni (Déu). Aquesta tasca la farà acompanyada del cant dels grills (ric-rac sorollosos), perquè la Terra i la vida continuen girant i essent malgrat les atrocitats que ha causat la guerra.

Photo by RODNAE Productions on Pexels.com
Rodona daurada que gira i gira,
tomba i tomba, cara o creu,
tan si val, corre de mà en mà,
i mou, mou tot el que posseïm.

Olga, la més preuada de totes les dones,
si tu desapareixes l’or del teu cabell ens cegarà,
el dur tresor del teu collar és l’enveja del mercat,
nois i noies que et miren amb un alè malaltís, 
desitjant que el que tens et rellisqués de les mans.

Car els teus dits l’herència capgiren
i un lament surt de la teva boca efímera,
trista cançó que m’arriba que bufa un vent deslligat.

Ja no creus amb l’amor perquè l’interès et creua les cames,
quina amistat has de tenir si només aprecien els teus béns,
que són molts però no suficients quan la salut de calç 
que tenies s’ensorra resseguint-te l’esperit.

Ja no confies amb l’esperança quan el temps avança de pressa,
la teva mirada baixa no et tornarà la lucidesa
quan la cobdícia dels altres t’arranca l’ànima.

Si em permets un cant en veure’t tan descol·locada:
Ora, volta i volta, llisca i viatja,
res del que tens t’enduràs
en un altre món més humà.
Ora, morta i morta, els teus llavis
una remor de roses pàl·lides
i joies valuoses entre els teus pits.

Avui tan sols la nit et cobreix amb un mantell d’estels.
I, a la làpida, la lluna reflecteix la seva cara amarga.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «OLGA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set estrofes desiguals en un total de vint-i-vuit versos.

El tema del poema és el de la salut, que a la vida és més important que les coses materials.

Treball de la vocal “o”, aquí més que al·literacions hi ha el joc de la lletra “o”, per la seua forma que és arrodonida.

El poema s’inicia amb una moneda que és “la rodona daurada que gira i tomba i mou tot el que posseïm”.

A la segona estrofa se’ns presenta l’Olga, una dona que té molts de béns materials, entre ells joies, i és l’enveja del mercat. Inclús els demés li desitgen que tot el que té ho perdés.

Però a la tercera estrofa hi ha un gir, i l’Olga es lamenta a través d’una cançó del seu destí i li arriba al poeta.

A la quarta estrofa, ressalta que la salut és més important que l’amor, que l’amistat i que les coses materials. Si no hi ha salut, no hi ha res per moltes coses materials que tinguis.

A la quinta estrofa, introdueix el concepte temps, que avança molt de pressa i ja no confia ni que l’esperança la salvi de res.

A la sexta estrofa, el jo poètic la intenta consolar cantant-li una cançó. Li aconsella que pregui i viatgi, perquè no s’endura res en un altre món. Encara que ori molt, res la salvarà de la mort imminent. Un cop morta, tindrà joies valuoses entre els seus pits i els seus llavis es convertiran en roses pàl·lides.

A l’última estrofa, hi ha la solitud de la mort que la cobrirà d’un mantells d’estels a la seua làpida i tornem a tenir el símbol recurrent de la lluna, però aquí reflectirà la seua cara més amarga.

Photo by Ron Lach on Pexels.com
Març nevat, ventall de candor,
pintats els cims de neu
engruixint els rius amb veu
d’aigua clara i pura, virtuosa labor.

La primera flaire arriba, primavera
esclata tímida amb una volada severa
d’ocells que refan els nius, amb branques
primes i fosques, tenyint de vida els arbres.

I tu, Virgínia, jove i esvelta, intacta
al tacte del plaer, a voltes inexperta,
prudent amb l’amor, esperes la rosa
que et premi els llavis de goig assedegat. 

Ansiosa, aquest vint-i-tres et lleves d’hora,
l’alba és una minúscula expressió a la finestra,
un gall anuncia que un nou dia comença
especial i màgic, de versos tal volta enamorats.

Ben plantat, un xicot t’espera,
una rosa delicada tremola
a la seva mà d’adolescent,
Virgínia, ets la primera.

La sang et copeja les galtes,
primer bes que arriba, ¡tímid!
Un xarrup d’emocions vives que vessa
del teu tel verge, i descobreixes el cant
d’aquest Sant Jordi des dels llavis amics
que esclaten com papallones al vent,
que cremen com volcans en plena potència,
que estimen com l’any espera la primavera.

® Helena Sauras Matheu

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals en un total de vint-i-vuit versos.

El tema del poema és la pèrdua de la virginitat de la mà de Virgínia d’un primer bes.

Treball de la lletra “v”, que simbolitza amb la seua forma i al·literació durant tot el poema el vol dels ocells.

El poema s’inicia a la primera estrofa amb el final de l’hivern al mes de març. Aquest mes encara està nevat i, poc a poc, es va fonent aquesta neu donant veu als rius que portaran molt més cabdal a partir d’aleshores.

A la segona estrofa, comença la primavera amb ocells que van refent els nius i donen vida als arbres.

La tercera estrofa ens presenta a la protagonista del poema que es diu Virgínia. És jove, esvelta i verge. Està esperant el primer bes.

A la quarta estrofa, el temps avança i ens porta a l’alba del dia de Sant Jordi, vint-i-tres d’abril.

A la quinta estrofa apareix un xicot adolescent que li regala la primera rosa.

A la sexta estrofa es du a terme aquest primer bes. És un bes tímid, però li desencadena moltes emocions a la protagonista. Fixeu-vos amb les tres últimes comparacions. Aquests llavis amics esclaten, cremen i estimen com l’any espera la primavera.

Photo by asim alnamat on Pexels.com