Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

El prat no copula en aquest quadre de vida,
una flaire aïllada, sola en definitiva,
una flor que ha esclatat blanca i 
el temps ha esgrogueït frenant la il·lusió.

L’impuls fervent et feu ballar el jazz
admirant el saxofonista de trompa vigorosa,
car ell marxà amb les corbes perfilades
de la noia esvelta que seia al costat.

Sembla que el desengany et sigui fidel,
els llavis es despleguen irònics perquè ningú
pitja el botó ardent i, despitada, remous
la teva figura desfullant el destí amb ànsia.

Sents el rebuig aferrat al pit, a les cuixes,
al sexe inútil, al plaer monòton,
de l’angle esquerp del mascle que no et mira,
que no et busca, que t’oblida.

Yasmin, l’enuig t’absorbeix i et fa mirar enrere,
no hi haurà cultiu de tu, no hi haurà fruit,
reposes al gerro de les inoportunitats.

Car la ciència avança desenfrenada,
el desig de la proveta que esclata i fecunda,
in vitro és aquest nen que tens a les mans.

Al prat hi juguen nens, la remor dels seus xiscles
m’arriba, Yasmin, tu ets una més. Vigiles
el teu nan dels perills, una fotografia et regalaria.
El teu rostre satisfet, pura poesia.
No és una pel·lícula, és la vida. Flash! Dispara la càmera.
Retinc el moment, perquè no s’escapi mai.

®Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «YASMIN» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set versos desiguals.

El tema del poema és complir el desig de ser mare sense la necessitat de la col·laboració masculina en l’acte de la fecundació.

Treball de la lletra Y grega, que seria com un cromosoma, per esdevenir després un nen: XY.

La protagonista és la Yasmin, una dona ja entrada en anys que se li està escapant de les mans el poder ser mare de manera biològica.

El poema s’inicia comparant la Yasmin en una flor, que el temps està esgrogueint i se li ha frenat la il·lusió tot i que abans era blanca. També explica la seua solitud.

La segona estrofa explica el desengany que va sofrir abans amb el saxofonista, que ella admirava, i la va deixar per una altra dona. Aquí ,“corbes perfilades” fa referència al cos de la dona.

A la tercera i quarta estrofa, es diu com s’ha fet de patent aquest desengany. La Yasmin continua sola i no troba al·licient en el plaer monòton que l’acaba avorrint. A més a més, se sent rebutjada pel sexe masculí.

A la quinta estrofa, es resigna enutjada al pensar que no podrà ser mare. La torna a comparar en una flor, que reposa al “gerro de les inoportunitats”.

Però a la sexta estrofa, el temps avança de pressa a través de la ciència, que la fecunda in vitro i li dona un nen.

A la sèptima estrofa, el poeta s’implica quan la veu tan feliç en companyia d’altres mares amb els nens jugant al prat. Li regala una fotografia per a què ella es vegi feliç i vol immortalitzar aquest moment per a què no s’escapi mai. Aquí tenim l’art fotogràfic que ultrapassa els moments bonics i feliços per a recordar-los en un futur com a bons moments.

Photo by Fandy Much on Pexels.com
¿Què esculpirà el temps
després d’una ruptura paral·lela?
Potser la pols ha permès teixir
pàl·lides pàgines privades,
on la pluja tot ho esborra.

Desmesurada la panxa, nou mesades 
pugnen i palpiten per sortir, 
disfressades dissimulen llargs patiments 
i un pànic punyent i precís.

Nasqueres en un dia humit,
com una polpa, petita Paula,
amb els peus molls i les parpelles tristes,
Fores pubilla sense padró, en plena nit,
pobra, sola i abandonada.

Amb el puny a la boca,
la teva primera paraula
caigué en un pou profund,
la segona en un matoll de punxes.
I, pessigada l’ànima, parlares precoç.

El temps, amb breus pinzellades,
transforma el cos pueril i pinta corbes
fines i afruitades: els pits com pomes,
el pubis de préssec, malucs com peres.

Et perjuraren amor etern,
i sense contes de princeses t’enamorares,
Paula, fins i tot papallones volaren
com primaveres passatgeres perllongades,
malgrat tot, no foren perdurables.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «PAULA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.

El tema central del poema és l’abandó d’un nou nat. El fonema reiteratiu, que és present durant tot el poema, és el so de la lletra “p” ja que és la primera consonant que aprenen a dir els nadons. 

A la primera estrofa, el temps pren protagonisme i es converteix en un escultor que, després d’un trencament d’una parella (“ruptura paral·lela”, perquè cadascú anirà per la seva banda), ha creat una nova criatura. La “pols” és el pas del temps i “pàl·lides pàgines privades” és un diari personal, on cauen llàgrimes femenines (“pluja”), que s’esborren amb el pas del temps.

La segona estrofa explica el patiment d’un part. “Desmesurada la panxa” és que l’embaràs ja està avançat.

A la tercera estrofa, se’ns presenta la protagonista femenina del poema, Paula, que el seu contingut etimològic significa “la que és petita”. No és casualitat la humitat dels tres primers versos de l’estrofa: “humit”, “polpa”, “molls”, “parpelles tristes” (pels plors). Aquesta humitat fa aparèixer l’aigua com a símbol de vida, com inici d’una nova vida. “Pubilla sense padró” és que és la primogènita d’una família que no la reconeix i l’abandona en plena nit.

A la quarta estrofa, “amb el puny de la boca” simbolitza que el nadó té gana i diu la seva primera paraula, que és “papa” per això cau en un “pou profund”, perquè no en té. Intenta dir la segona, que és “mama”, però cau en un “matoll de punxes”, perquè tampoc en té.  No és casualitat que pou comenci per “p” de papa i matoll comenci amb “m” de mama. “Pessigada l’ànima” significa que el nadó sofreix per l’abandó que ha sofert, però “parla precoç”, que és una manera de dir que s’espavila tot sol.

A la cinquena estrofa, tornem a tenir el temps com a protagonista principal en aquesta estrofa, ha deixat de ser un escultor per a esdevenir un pintor. “Pinta corbes” significa que la Paula deixa de ser una nena per a convertir-se en dona.

La Paula, convertida ja en dona, s’enamora (“papallones volaren”).  A destacar, les antítesis que hi ha entre “etern”, “passatgeres” , “perllongades” i “no perdurables”. La història queda oberta. Podem pensar que d’aquest amor passatger, també pot néixer un nou fruit del cos de la Paula.

Photo by Ayu015fegu00fcl Akdau015f on Pexels.com
Al tren, la vida que et separa,
ningú sap el què et depara,
la infidelitat reiterada no es repara,
la Tomasa, per la fuga es prepara.	

Al primer vagó, seus, la tardor ja entrada
et buida la remor dels batecs,
la traïció és una punxa afilada
que se’t clava, amb un gest et treus l’anell.

Les estacions passen, reps trucades que ignores
i, altres es perden atrafegades pel trànsit
que et recorre, el ventre trenca la tela i creix:
no és miratge d’il·lusions somniades d’altres temps,
creix el ventre tendre, que connecta el teu melic
amb un futur d’incerteses que et bressolen.

Bitllet extingit, baixes, dibuixa el capvespre 
una tallada de síndria a l’horitzó. El teu ventre,
una taronja que creix al solitari arbre
de la teva existència tocada i capgirada.

Tomasa, nou mesos després,
he vist la llum no impúdica del teu pubis,
sense pare reconegut, dues bessones,
quan tot es trenca, surten tranquil·les.

La flaire d’aquest vent de capvespre
encén l’amor maternal, que guarda
com una lloba salvatge els seus tresors.

I ara, jeus més pansida, quan ja has donat
tot el teu suc, els teus pits exprimits cauen,
malgrat el teu somriure pels núvols s’enlaira.

Poema dedicat a totes les ànimes bessones (si de debò, existeixen).

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «TOMASA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set estrofes desiguals.

Aquest poema conta la història d’una dona que, després de descobrir les infidelitats reiterades del seu marit, decideix fugir en tren. Però un cop al vagó, descobreix que està embarassada.

Les tres primeres estrofes fan referència a això.

A partir de la quarta, s’explica com afronta l’embaràs en solitud. Comparació del ventre amb una taronja carregada de suc.

A la quinta estrofa i amb una el·lipsis en el temps de nou mesos, la Tomasa dona a llum dues bessones que el pare no reconeix.

A la sexta estrofa, hi ha una petita  “comparació” amb la lloba capitolina, mare de Ròmul i Rem, i fundadora d’una ciutat històrica.

Per acabar, l’última estrofa explica la satisfacció de ser mare malgrat haver utilitzat el seu cos, que s’ha quedat més flàccid per a dur-ho a terme.

Photo by Carmen Sanchez on Pexels.com
Coàgul de sang, vermella decepció
dintre del erm ventre
que ja no es dibuixa, gran desolació,
al sud del teu cor, un deliri tendre.

Decaus en la debilitat que dura,
al dors de l’ànima el dany que no s’atura
daltabaix que et desorienta
i et deixa perdre la il·lusió.

Malgrat tot, dues dunes dones d’aliment
a un altre petit que et demana,
la seva jove mare et reclama,
al nord del teu cor, un pàl·lid vent.

Dolors, dida decaiguda,
entre la polsim dels estels
et regalaria una fulla perenne
que t’esborrés el dur dàtil del dol.

I el petit xucla i degusta la pàl·lida llet,
dolç nèctar d’immenses defenses,
i ara, decidit s’adorm entre els teus pits.
Endins del teu cor, un suau prec.

Ferma i dura, Dolors, ni l’espessa bromada
et desorienta del dràstic i canviant pensar,
enrere quedaren les corbes del dèdal,
i el constant diluvi de sang gestada.

I per fi, revifada, deixes créixer el petit
amb la teva blanca llaminadura,
vincle càlid d’amor que no decreix,
i alçant el teu cor, un sospir de primavera.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA DOLORS DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes. 

El tema del poema és la mort d’un projecte de vida mitjançant un avortament espontani d’una dona que, per pal·liar aquest dolor, s’acaba convertint en dida.

El poema és un homenatge a la lletra D, (dental fricativa). Per tant, el poema estarà ple d’al·literacions d’aquest fonema.

Des de la primera estrofa, ens aboquem al dolor i a la decepció que sofreix la protagonista quan sofreix un avortament espontani i deixa d’estar embarassada.

La segona estrofa descriu la depressió que té Dolors degut a aquest fet: “debilitat”, “dolor”, “dany”, “desil·lusió”…

Però, a la tercera estrofa, apareix un altre nadó que la reclama i la protagonista ho veu com una oportunitat per donar-li el pit (“dues dunes”). I ràpidament la Dolors es converteix en dida d’aquest.

A la quarta estrofa, el jo poètic s’implica amb el seu decaïment i li vol regalar una “fulla perenne”, metàfora d’esperança que perduri en el temps i li esborri el “dur dàtil del dol”.

A la quinta estrofa, assistim a l’acció de com el nadó pren aquesta llet del seu pit, que es considera “un dolç nèctar d’immenses defenses”. Aquí està la defensa per la lactància i la llet materna, perquè és la millor forma d’alimentar un nou nat ja que aporta defenses i propietats bones per a l’organisme, sempre que es pugui.

A la sexta estrofa, hi ha una evolució de la protagonista que ha deixat enrere aquesta fatal vivència de “constant diluvi de sang gestada”. I ha aconseguit sortir de les “corbes del dèdal” (aquí, les corbes fan referència a un laberint). La Dolors ara és una dona ferma i forta (“dura”).

A l’última estrofa, Dolors sent amor per aquest nadó, perquè ha establert un vincle íntim amb ell (“vincle càlid d’amor que no decreix”), que li durarà tota la vida.

Durant tot el poema, el jo poètic va orientant a la protagonista en els últims versos d’algunes estrofes per a què la Dolors surti d’aquesta depressió. Vol que vagi superant aquesta mala experiència i es recuperi. D’aquesta manera, tenim:

  • Al sud del cor, un deliri tendre.
  • Al nord del cor, un pàl·lid vent.
  • Endins del cor, un suau prec.
  • Alçant el teu cor, un sospir de primavera.

Totes les orientacions fan referència al cor de la protagonista, d’on surten metonímicament les emocions més fortes.

Photo by Dih Andru00e9a on Pexels.com
Un mateix roure per dues amigues amants 
que el  sedueixen amb els seus bells rituals,
les seves fulles daurades desenreden,
i, de sobte, es descobreixen com rivals.

Ruth, rutina vibrant estancada,
t’arranca de l’ànima un somriure fals
en veure com la ruptura amarga
trenca els rínxols rossos de l’amiga,
que crida com corba de sang traïda.

L’amor el recercares sola i aferrada,
malgrat tres són multitud en aquest vals
i, respires enrabiada, quan un tret dispares
a la cara rebel de l’Abril, perseguida i ferida.

Roses roges tenyeixen la riera,
gota a gota, la sang s’esgota
i un sospir de nit de primavera
reprèn el robust roure que crema.

A les fosques, bullen els records 
d’una amistat aferrissada i caduca
i el reflex de foc sobre la roja riera.

Amb retard, pagues el teu crim passional
perquè no els pots reemplaçar,
trista condemna en perdre la cordura.
I avui, en un racó,  respires resignada,
des d’aquesta cambra no pots veure
els astres que brillen immòbils.
S’han extingit, presó del teu delit
i, trenquen el teu ritme vital.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «RUTH» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.

Treball de les vibrants.

El tema del poema és el de la gelosia portada a l’extrem que desemboca en un crim passional en perdre la cordura.

A la primera estrofa se’ns presenten dues amigues, la Ruth i l’Abril, que tenen com a amant el mateix home amb la metàfora “un mateix roure”). L’home és ros i les “fulles daurades” són els seus cabells. Quan ho descobreixen, la seva amistat es converteix en rivalitat.

A la segona estrofa, el poema es centra amb el punt de vista de la Ruth. Primer li somriu de manera falsa i quan l’amant la deixa (“ruptura amarga”), li estira els cabells a l’amiga. Aquesta crida per la traïció. Aquí s’utilitza per primer cop la combinació “corba de sang”, títol del poemari, per fer referència a la dona.

La Ruth recerca l’amor en solitud, però no el troba i, quan veu que és la tercera en aquest vals de la vida, sent molt ràbia. Llavors, perd la cordura per un instant i dispara un tret a la seua amiga Abril.

La quarta estofa descriu aquest crim passional.

A la cinquena estrofa, la Ruth torna a estar sola i a les fosques. Només fa que recordar amb obsessió aquesta amistat aferrissada i caduca i “el reflex de foc sobre la roja riera” que serien els cels i el crim.

Per últim, pagarà amb retard el seu crim tancada a la presó. No podrà reemplaçar la vida de l’Abril ni la del seu amant. Continua estant a les fosques i no pot veure els astres des de la cel.la. Per a ella, s’han extingit i trenquen el seu ritme vital (la seua vida).

Photo by u0410u043du043du0430 u0425u0430u043bu043au043eu043du0438u0434u0438 on Pexels.com
Amb la teva figura de festa,
acompanyaves l’eclipsi de les llums,
ballaves l’eco de la lluna llesta
combinant còctels de comprimits.

Hores abans, caprici d’un cant,
fulles caduques banyaven l’asfalt,
quatre cercles cremaven corbes,
en un reduït espai.

I el temps... I l’atzar... Roïns, juganers,
amb un simple polsim de breus segons,
confonen el trànsit en l’instant efímer.
Carla, xoc sec, cap cot contra els cristalls.

Clàxons, camins de sang ragen,
al teu costat el teu company,
resta cec com la boira,
i la culpa a poc a poc abraça.

Circula l’oxigen que revifa l’ànima
malgrat tot, set cels s’apaguen. 
En la teva cintura càlida,
xiprers i cementiris en calma.

Flors com el gebre tremolen,
cobreixen en la trista penombra
el teu cadàver tebi, Carla,
llum innocent esbotzada.

Glaçats els nostres cors,
sota un pi s’apinyen
companys, d’una jove vida
sense tu, fugaç i esquinçada.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA CARLA DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes. 

El tema del poema és un accident de tràfic degut al consum de drogues sintètiques. La protagonista surt de festa amb un company, consumeixen drogues (“combinant còctels de comprimits”) i ballen fins ben tard.

Hores abans ha plogut i l’asfalt s’ha mullat. L’època de l’any on transcorre l’acció és la tardor (“fulles caduques”) i pugen a un cotxe de reduït espai. Augmenten la velocitat per a desplaçar-se pels camins (corbes) amb les rodes del cotxe (quatre cercles).

A la tercera estrofa, intervé el temps i l’atzar que es descriuen com a roïns i juganers. I en un instant de pocs segons, la protagonista i el seu company sofreixen un accident de trànsit. La Carla és la que surt més mal parada ja que es copeja el seu cap contra els cristalls.

A la quarta estrofa assistim a la confusió que provoca l’accident: “els clàxons, els camins de sang que ragen…”. I el sentiment de culpa que comença a aflorar del company quan pren consciència del què ha passat.

A la quinta estrofa hi ha un intent de reanimar la Carla, però a la fi no es pot fer res per la seva vida i els set cels s’apaguen (són les estrofes del poema). A la cintura encara càlida de la protagonista, se li posa la mort amb les imatges de “xiprers” i “cementiris en calma”.

La penúltima estrofa està plena de tristesa, por, tremolor i gebre. Perquè la Carla, ara ja cadàver, ha estat “una llum innocent esbotzada”.

Per acabar, els seus companys s’apinyen sota un pi per acomiadar-la, mentre els seus cors s’han glaçats per la fatalitat del destí. Perquè a més, la Carla era jove i ha tingut una vida fugaç i esquinçada.

Fixeu-vos: No és casualitat que l’al·literació del fonema C (gutural oclusiu i so fort) evolucioni amb Ce, Ci, (so suau) per acabar amb la Ç (Ce trencada) com la vida de la Carla.

Photo by Artyom Kulakov on Pexels.com