Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

Vestida de verd i descalça
la Sílvia, natural i verge s’alça:

Què queda de la amarga branca
dels troncs, dels arbres i la fusta blanca?
Amb la saó de la fruita saciada
segles abans era selva sagrada
i espessa, on la saviesa rajava satisfeta,
nòmada, salvatge i selecta.

Però ara, Sílvia, et queixes erma i desolada:
No hi ha remor que t’espanti
no hi ha ocell que et canti
no hi ha bosc que t’empari
no hi ha delta que et banyi
no hi ha frescor que et calci
no hi ha sol que et calmi.
De sobte, no hi ha res, Sílvia,
esperança morta i extingida!

Perquè sospires preocupada
el meu sanglot recorre un núvol gris i trist
barreja l’ànima amb la pluja disgustada
i la teva aurèola difusa s’apaga.

Som terres de fang regirades
som corbes de sang intimidades
som memòries d’altres temps enyorades
som llengües vives callades.
Per tu ho soc tot, Sílvia, cantem juntes
el mateix cant al vent que tot s’ho emporta
esperit i víctima d’una naturalesa somorta.


® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «SÍLVIA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.

El tema és la naturalesa sagrada i espessa versus la contaminació i l’erradicació d’una selva.

La protagonista és la Sílvia, que etimològicament vol dir selva.

El poema s’inicia amb una queixa de la Sílvia que comença a parlar. Ens diu que ja no queda res de la selva d’abans quan era “nòmada, salvatge i selecta”.  I  ens enumera a continuació una llista de tot el que no hi ha. No hi ha ni remor, ni ocells, ni bosc, ni delta, ni frescor, ni sol (aquí fa referència al sol com a centre i llum). A l’erradicar-se aquesta selva, la seua esperança s’ha mort i extingit.

A la quarta estrofa, el jo poètic es solidaritza amb la seua preocupació i queixa i hi ha una simbiosi entre aquest i la Sílvia.

Per això, a l’estrofa següent, canten juntes i utilitzen el verb “som” (primera persona del plural). I són terres de fang, corbes de sang, memòries d’altres temps i llengües vives.

Per acabar, el jo poètic ho és tot per la Sílvia, perquè canten el mateix cant i ho canten a aquest vent que ho erradica tot. La naturalesa d’aquesta selva a la que fa referència el poema està quasi morta (“somorta”).

Photo by John Cheathem on Pexels.com
No queda res del que era, Terra extingida,
mar de marbre eixut i emboirat,
el temps es convertí en foc sufocant,
i un vent de dalt t’erosionà la medul·la.

L’eco d’un eclipsi embelleix els estels selectes
que brillen, elevats, al bell mig del màgic empiri,
l’harmonia de tots ells t’envolta i t’entendreix,
Esther, engolida per la immensitat dels astres.

En aquesta terra esmorteïda i exhaurida,
supervivència, la paraula que emana del teu endins
com l’aigua dessecada, com l’oxigen que et falta,
com la mescla orgànica dels elements suprimits.

Esther, èxode constant, emigrares per la Via Làctia,
cercant una nova esperança com aigua viva,
una nova llar galàctica on arrelar la vida
un nou món d’esperits errants.

Malgrat un enyor els cabells t’enreda,
estesa sobre la llum estel·lar
explores l’extens exterior de l’espai
buscant un altre ecosistema d’espècies…

Un estossec et despertà de l’espant
i pensares estirada sobre l’estora
l’espina clavada que tens de fa estona
com encobrir la teva estimada terra d’enemics.

I amb la mà oberta, exigència exemplar:
on la natura no et doni més del que necessitis,
estalviant els seus recursos, sostenibilitat
i un encís d’emocions ensucrades i exuberants.

Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA ESTHER DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.

El tema del poema és sobre el medi ambient i la necessitat de conservar i respectar el planeta de la Terra en millors condicions per tal de sobreviure-hi. El fonema que s’usa com una al·literació reiterada és el de la vocal E.

La primera estrofa ens mostra un planeta altament contaminat, on hi ha hagut un canvi climàtic (“foc sufocant”) que dificulta la continuació de la vida.

La protagonista d’aquest relat es diu «Esther» que etimològicament vol dir estel, però a la vegada és una dona preocupada per l’estat del seu planeta. A la segona estrofa, mirarà els bells estels del cel que brillen en harmonia i sent la seua immensitat i els descriu.

Però a la tercera estrofa toca de peus a terra i observa com hi falta aigua que s’ha anat eixugant. També hi falta oxigen i s’han suprimit molts elements orgànics, perquè falten moltes espècies d’animals i botàniques que s’han extingit.

Com l’Esther vol sobreviure, fa un viatge galàctic a la quinta estrofa per tal de trobar un altre planeta semblant a la Terra per poder instal·lar-se. A la sexta estrofa, s’enyora molt del seu planeta malgrat explori l’univers buscant un altre ecosistema d’espècies.

A la sexta estrofa, l’Esther s’adonarà que tot ha estat un mal son, que s’ha adormit sobre l’estora, però no deixa de tenir aquestes ànsies de salvar la Terra. Se li representa com una espina clavada i vol protegir la seva Terra de persones que la maltracten, perquè se l’estima.

A l’última estrofa l’Esther, fa una reflexió i t’invita a participar-hi amb la mà oberta, que s’ha d’interpretar com que et tendeix la mà. L’Esther començarà a donar exemple i actua per a què li segueixis els passos. Pensa que s’han d’estalviar els recursos de la Terra perquè són limitats, que no malgastis sinó que usis només el que necessitis i li surten d’endins emocions ensucrades i exuberants per acabar.

Photo by Pixabay on Pexels.com
A totes les veus trencades 
per la violència silenciosa:

Ena d'angoixa, Nina: 
et diuen Nina.
Pupil·les brunes i brillants,
a cops opaques,
a vora invisibles.
 
Caminares entre laberints cecs i entortolligats,
entre corbes que no et trobaren,
ni et buscaren, ni saberen que existies.

Anells d'espurnes com llances que s'apaguen,
sang que neix on s'acaba la teva sang,
i aturant-se el temps, 
ningú escoltà el teu crit callat.

Malgrat queda la teva nineta,
flor en penombra,
tan interna, tan tancada,
tan tímida i silenciosa,
buscant la remor de les teves sines trencades.

Ombres desdibuixades arriben de sobte,
sorpresa, ulls clucs, primer balbuceig,
veuen unes nines tendres com les cireres.

Al primer raig de llum
ja ets notícia, Nina,
la teva imatge interromp la pantalla,
als cinc sentits còmplices
dels qui no van voler ajudar-te.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «NINA» DE «CORBES DE SANG»:

Aquest poema està format per vint-i-sis versos més una dedicatòria, que també hi forma part, de dos versos. Per tant, hi sumen vint-i-vuit versos en total.

El tema del poema és la violència de gènere en l’àmbit domèstic.

Treball del fonema nasal “n”, que el descriu com una emoció d’angoixa.

Després d’aquesta dedicatòria que la fa extensible a totes les veus que ja no poden parlar perquè han estat assassinades, ens presenta a la protagonista d’aquest poema, que es diu Nina. Ens la descriu partint de les seus pupil·les, que es per on entra la llum, però aquesta s’ha apagat a cops i s’ha tornat opaca i ja no passa la llum a través d’elles. També són invisibles per als altres ulls.

A la segona estrofa, ens descriu en passat el què feia la Nina. Les corbes aquí fa referència a altres dones que viuen al seu voltant que desconeixen la seua existència i el què li està passant.

A la tercera estrofa, es passa a l’acció i ens parla de l’última agressió que rep, que acaba en la seua vida.

A la quarta estrofa, ens diu que després de la seua mort, encara queda la seua filla “nineta”, que és un nadó que encara busca el seu pit.

A la cinquena estrofa, arriben veïns que fan tard a auxiliar-la i contemplen la escena amb sorpresa. El nadó plora i els alerta de que està allí. Està la comparació de les seues “nines” (pupil·les ) amb les cireres, fruit característic de la primavera i on el poema destaca la seua tendresa.

La sisena estrofa és una crítica al que passa a l’endemà. La Nina es converteix en història i passa a interrompre el tele diari amb el seu assassinat. Segurament el veuran els mateixos veïns amb els cinc sentits silenciosos i còmplices, perquè van decidir no fer res i no ajudar-la.

Photo by Irita Antonevica on Pexels.com

La rutina colmaba la vida de Juan: de casa al trabajo y del trabajo a casa. Cada día hacía el mismo trayecto aburrido, con las manos en los bolsillos, y cabizbajo.  Suspicaz, pensaba que su mujer le era infiel y su corazón le atizaba en el pecho bajo la sombra de esa sospecha.

Una tarde mientras miraba las baldosas grises desgastadas de una calle, algo destacó en el pavimento. Conforme se fue acercando, reparó que se trataban de unas llaves. Algo debían abrir, por eso las cogió. Le daba exactamente igual quién era  su dueño.  Tenía que averiguar qué abrían. Miró a derecha y a izquierda para estar seguro que nadie más le había visto cogerlas. La calle estaba desierta, sino fuera que al levantar la vista, y en el balcón de enfrente, se encontró con Remedios, fisgona por naturaleza. Normalmente la mujer regaba sus plantas y de paso, y disimuladamente, oteaba todo lo que pasaba a su alrededor. Las llaves las tenía ahora en el bolsillo de su chaqueta, y Remedios parecía no haberse dado cuenta de nada.  

Juan decidió cambiar su rutina e ir al bar de la plaza para hacer averiguaciones. Lo que en aquel bar no se sabía, simplemente no había sucedido.

Juan se encontró con algunos conocidos, y se puso a escuchar conversaciones ajenas, mientras saboreaba una cerveza fresca. El dueño del bar le insistió en que comprara un numerito de lotería, y le dijo que aquel año tenía la corazonada de que la suerte invadiría la comarca.

—No creo en la suerte, Paco —le contestó Juan—. Pero, por si acaso, quiero un numerito.

Un hombre con acento extranjero se acercó a la barra. Juan no pudo hacer nada más que asombrarse al oírle preguntar si alguien había encontrado unas llaves. El dueño negó con la cabeza y le sirvió un café. Juan se refugió en su cerveza.

—Esta noche no podré entrar en mi apartamento —se quejó el hombre—. Cuando venga el cerrajero a este pueblo perdido, ya será por la mañana.

El dueño del bar se ofreció a alquilarle una habitación del piso superior a lo que el hombre extranjero accedió.

Juan pensó que tendría el camino libre para entrar en el apartamento de aquel hombre que conocía de vista. Ni corto, ni perezoso, usó las llaves que había encontrado aquella oscura noche. Revolvió a su antojo cada habitación sin encontrar nada de interés, ni de valor.  Si no fuera porque al irse, reconoció en un perchero el pañuelo de su mujer.  Lo olió e inconfundiblemente, el olor de ella, le invadió tan fuerte que sintió una punzada de dolor. Se estremeció, tembló, y tosió, ante el golpe de infidelidad que recibió. Con sus aspavientos, el número de lotería le cayó del bolsillo.

Aquel veintidós de diciembre, su mujer hizo las maletas después de recibir una llamada. Su amante había encontrado un número premiado de lotería. Ambos viajaron durante largos meses por distintos países del mundo. Desde aquel día, Juan creyó firmemente en la mala suerte.

® Helena Sauras Matheu

Photo by Pixabay on Pexels.com
Al quiosc llegeixes quelcom,
quina meta, Quimeta,
la querella puja a l’estiu,
el titular et qüestiona la teva vida.

Els queviures separen el quadern
de la teva existència, diari escrit,
llibre omplert amb cinc fills.

Qui calla, quincalla falsa
no pots aguantar el que vas signar,
la pols sembra el camí quotidià. 
La teva paraula certa tremola
als llavis de l’església que t’escoltà.

El quid de la qüestió és on marxar,
on fugir amb cames de quitxalla traumatitzada.
No saps on volar, com separar el riu que vàreu crear.

El divorci t’apuntala al llit del safareig,
les veïnes no comprenen la quietud dels teus ulls.
Esmaperduda, baixes la mirada, com repartir
els fruits d’aquest estiu mort.

Una notícia més al quefer de les vacances,
Què fer, Quimeta, cinc fills, transfusió universal,
la sang t’entra en vena, revifes i la queixa s’atura
en veure el teu marit, monotonia, la flama és foc apagat.

Quítia ja no pagaràs la quota, Quimeta,
la rifa t’ha tocat al jutjat, custòdia compartida,
l’acord just que et recorre la quinta essència.

Compres el diari engruixint l’enquesta,
el quiosquer et remira amb ulls enamorats.

® Helena Sauras

COMENTARI DEL POEMA «QUIMETA» DE «CORBES DE SANG»:

Aquest poema s’estructura en vuit estrofes desiguals.

El tema principal és el divorci.

La lletra que es treballa és la “q”.

Tota l’escena passa en un quiosc. A la primera estrofa, ja se’ns presenta la protagonista que es diu Quimeta i fa un joc de paraules entre “quina meta”, i el seu propi nom. A partir d’un titular que llegeix al diari, que diu que la baralla verbal entre parelles puja a l’estiu, es qüestiona la seva pròpia vida.

La segona estrofa fa referència al llibre de família que és el quadern de la seva existència. La Quimeta és mare d’una família nombrosa de cinc fills.

A la tercera estrofa, troben un altre joc de paraules entre “qui calla” i “quincalla falsa”. Ens parla del seu matrimoni i del moment de la signatura d’aquest. La paraula certa de quan va dir que sí a l’església que l’escoltà.

La quarta estrofa ens planteja els dubtes que té la Quimeta que no sap on anar si es divorcia.

A la cinquena estrofa, la protagonista s’imagina el què passarà si es divorcia, que estarà en boca de tots i la jutjaran: “el divorci t’apuntala al llit del safareig”. La frase feta de  “fer safareig” es camufla en aquesta frase. I els “fruits” d’aquest estiu mort són els fills de la seua relació matrimonial.

A la sexta estrofa, es diu que serà un nombre més d’aquest titular que llegeix, i que ja no hi ha res a fer.

A la sèptima estrofa, està la sentència que ella no comparteix, però no li queda altre remei que acceptar-la per provenir del jutjat, que és la custòdia compartida.

Per acabar, a l’última estrofa la Quimeta compra aquest diari i engruixeix l’estadística d’aquest titular. El quiosquer, potser també divorciat, la remira amb ulls enamorats. La història queda oberta.

Photo by RODNAE Productions on Pexels.com
L’últim miracle de l’escala,
saluden les veïnes la petita Úrsula,
desconfiança al pit, acollida a la llar
ultrapasses l’alegria del petit univers.

Els astres enganxats a la paret brillen,
primera nit amb noves joguines
dorms sola en un llit de pètals, suau i còmode
malgrat la son no et venç, poruga.

Tens pors de perdre, retornar a la urbs
I et claves les ungles ben endins.
Una bruixa pul·lula el que et serà pres,
un altre cop, rondaràs cases, sents l’udol 
dels monstres que viuen a l’armari.

El teu xiscle alerta la mare que arriba
úter sec;  i el pare, esperma immòbil.
Ets una ossa petita que brilla en aquest llit
que vola sense naufragar, una esperança,
la vida útil de qui té necessitat d’estimar.

El pare et llegeix un conte de fades que arriben
i toquen la vareta màgica d’una emoció,
Úrsula, la mare una tassa de llet et prepara
amb inexperiència, però l’amor et xucla.

T’adaptes lentament a la nova vida,
els nens de l’escala comparteixen els regals,
ufanosa jugues amb tots i el dia passa volant.

Paperassa, l’adopció et fa formar part d’una família
que et desitja. Úrsula, uberosa de jocs
que germinen tot l’any. Els pares, un ungüent al cor.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «ÚRSULA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set estrofes desiguals.

El tema del poema és l’adopció d’una xiqueta.

El fonema que es treballa és el de la vocal “u”, de temor.

El poema s’inicia amb el primer dia que arriba la Úrsula a la seua nova llar. L’Úrsula té molta desconfiança, perquè ha estat a diverses cases abans que la han retornat i les veïnes la saluden i li donen la benvinguda.

La segona estrofa explica la primera nit que passa a la seua nova habitació. Els astres en aquests cas són enganxats a la paret i per la nit brillen. No pot dormir, perquè té por.

La tercera estrofa es centra amb la por que sent l’Úrsula. La urbs seria una metàfora de l’orfenat. La temor se li representa en forma de bruixa i també amb l’udol que s’imagina dels monstres que viuen dintre de l’armari. Es clava les ungles.

Amb la quarta estrofa acudeixen els pares adoptius a calmar l’Úrsula. Aquest pares no poden tenir fills biològics i tenen molta necessitat d’estimar.

La quinta estrofa ens diu com la calmen els pares: el pare li llegeix un conte de fades i la mare li prepara una tassa de llet. Malgrat tinguin inexperiència, l’Úrsula es comença a sentir estimada pels pares adoptius.

La sexta estrofa ens diu en tres versos com la xiqueta s’adapta a aquesta nova vida i comença a compartir els seu jocs amb la resta de veïns de l’escala.

Per acabar, el poema ens explica que aquest acolliment inicial acaba amb l’adopció legal. Els pares s’han curat d’aquesta necessitat que tenien d’estimar.  S’usa la paraula “ungüent” al cor per a reflectir-ho. L’ungüent és una forma medicamentosa més pastosa i de vegades està més concentrat que altres medicaments tòpics (com cremes i pomades). En aquest cas guareix una ferida del cor que tenien els pares adoptius.

Photo by Pavel Danilyuk on Pexels.com