Març nevat, ventall de candor,
pintats els cims de neu
engruixint els rius amb veu
d’aigua clara i pura, virtuosa labor.
La primera flaire arriba, primavera
esclata tímida amb una volada severa
d’ocells que refan els nius, amb branques
primes i fosques, tenyint de vida els arbres.
I tu, Virgínia, jove i esvelta, intacta
al tacte del plaer, a voltes inexperta,
prudent amb l’amor, esperes la rosa
que et premi els llavis de goig assedegat.
Ansiosa, aquest vint-i-tres et lleves d’hora,
l’alba és una minúscula expressió a la finestra,
un gall anuncia que un nou dia comença
especial i màgic, de versos tal volta enamorats.
Ben plantat, un xicot t’espera,
una rosa delicada tremola
a la seva mà d’adolescent,
Virgínia, ets la primera.
La sang et copeja les galtes,
primer bes que arriba, ¡tímid!
Un xarrup d’emocions vives que vessa
del teu tel verge, i descobreixes el cant
d’aquest Sant Jordi des dels llavis amics
que esclaten com papallones al vent,
que cremen com volcans en plena potència,
que estimen com l’any espera la primavera.
® Helena Sauras Matheu
El poema s’estructura en sis estrofes desiguals en un total de vint-i-vuit versos.
El tema del poema és la pèrdua de la virginitat de la mà de Virgínia d’un primer bes.
Treball de la lletra “v”, que simbolitza amb la seua forma i al·literació durant tot el poema el vol dels ocells.
El poema s’inicia a la primera estrofa amb el final de l’hivern al mes de març. Aquest mes encara està nevat i, poc a poc, es va fonent aquesta neu donant veu als rius que portaran molt més cabdal a partir d’aleshores.
A la segona estrofa, comença la primavera amb ocells que van refent els nius i donen vida als arbres.
La tercera estrofa ens presenta a la protagonista del poema que es diu Virgínia. És jove, esvelta i verge. Està esperant el primer bes.
A la quarta estrofa, el temps avança i ens porta a l’alba del dia de Sant Jordi, vint-i-tres d’abril.
A la quinta estrofa apareix un xicot adolescent que li regala la primera rosa.
A la sexta estrofa es du a terme aquest primer bes. És un bes tímid, però li desencadena moltes emocions a la protagonista. Fixeu-vos amb les tres últimes comparacions. Aquests llavis amics esclaten, cremen i estimen com l’any espera la primavera.
Cada dia portes un amulet
d’absència, terra llunyana
i altament enyorada,
penjat al bell mig del cor.
Bategues com un drap arronsat,
polint la pols d’altres,
que no et miren perquè ets invisible,
malgrat al seu servei estàs.
I el sou, minso, quan arriba, l’esquinces
en petits tresors que envies lluny de tu,
per als teus, la teva mainada que menja
gràcies al teu costós esforç.
L’ordre recte, l’ordre polit, l’ordre netejat
diu molt de tu, Kelly, que gairebé no dorms,
no pas per insomni, sinó per la tasca
dura i feixuga que et cansa.
Cada nit jeus pansida mirant la teva papallona
d’ales multicolors i vigoroses,
al teu coll no alça el vol,
i et punxa la melangia amb ales de seda;
l’enyor és el seu nom i un pom de roses
blanques t’esclata de ben endins.
Res t’aturarà, Kelly, lluita: dia sí, dia també
per un futur digne quan el present és de boira,
que no s’escampa malgrat el sol despulli l’alba,
malgrat la lluna temorosa sigui plena.
Malgrat tot, tu lluita, ¡amb força!
Que una agulla d’esperança tatua la teva pell amb constància.
@ Helena Sauras Matheu
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «KELLY» DE «CORBES DE SANG»:
El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.
El tema del poema és la immigració i l’obtenció d’un treball digne.
La primera estrofa ens parla de l’absència que sent la protagonista per estar lluny de la seua terra. Se li representa cada dia i té forma d’amulet, que la protegeix i, a més a més, el porta penjat al mig del cor.
La segona estrofa ens parla de la feina que fa la protagonista, que és la de netejar. Ningú la veu mentre la realitza i s’ha convertit en invisible. Com moltes tasques les realitza acotxada, s’utilitza la metonímia “drap arronsat”.
La tercera estrofa ens parla del sou, que malgrat sigui baix i petit, la protagonista encara el fa més petit, perquè una part l’envia al seu país, per a què el seus fills, que estan allí, mengin.
A la quarta estrofa, se’ns presenta la protagonista que es diu “Kelly”. Treball de la lletra K, girada noranta graus i amb una mica d’imaginació, podem veure-hi una papallona amb les dues ales. En el primer vers, es repeteix tres vegades “ordre” per a indicar disciplina, mesura, neteja. A més la protagonista té insomni per desenvolupar aquesta tasca que la cansa.
A la quinta estrofa, surt el sentiment que té d’absència, que és l’enyor. L’amulet que porta penjat al coll en forma de papallona que se li representa també al seu coll i que no alça el vol. És dolorós, perquè inclús la punxa. També té melangia.
Però a la sexta estrofa, la Kelly continua amb la seua tasca, perquè és imparable i treballadora. Vol un futur digne malgrat el present sigui incert (“de boira”), malgrat es faci de dia (“el sol despulli l’alba”), malgrat avancin els dies (“la lluna temorosa sigui plena”). La Kelly lluitarà per l’obtenció d’aquests drets laborals amb força, perquè l’esperança li tatua la pell amb la seua constància i és més forta que les temors.
A trenc d’alba, sola i buida
exclosa d’un món que gira
a les palpentes nit i dia,
et retrobes amb l’amant.
Ulls d’aigua salada, blau-verds
despullen l’arruga immòbil d’una falda
a pleret, a trenc d’alba, amor complex,
adúlter i sobretot còmplice.
I a la nit un neguit de silenci
del què diran, silencia l’amiga.
Afecte prohibit amb recança
i a l’endemà respires cansada
Avui plou, Andrea, i a trenc d’alba
et mulla una pluja temorosa,
llavis d’aigua dolça a contracor
et parlen d’una vida joiosa.
Tens fiblades a la pell de canyella
ancorades a la brusa espessa,
de l’Alba, amant incondicional,
companya secreta de grates nits.
Contradiccions de l’ànima
et portaren a trencar amb l’Alba
i, al mateix temps, a fruir amb ella.
I et quedà un sol fruit per compartir.
I en un instant, corbes obliqües es creuaren,
carícies femenines de préssec als melics,
als pits i a les cuixes tèbies, i els dits
mentrestant acomiadant-se del trenc d’alba.
® Helena Sauras Matheu
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA ANDREA DE «CORBES DE SANG»:
Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.
Amb el poema d’Andrea s’inicia el recull, que està ordenat alfabèticament. Etimològicament el nom d’Andrea vol dir “la que és masculina” i és d’origen grec (Andros).
L’autora fa una crida a la participació, complicitat i comprensió masculina a l’inici del recull (concretament a la segona estrofa d’aquest poema). Tot el poemari anirà sobre la figura de la dona en el segle XXI, de les seues desigualtats i injustícies que sofreix encara avui en dia.
Aquest poema gira entorn la lletra A, que és la més oberta de totes les vocals, i a més a més, és quan, en el moment d’articular-la, hi respirem millor.
El moment que comença el recull és just a trenc d’alba, quan s’inicia un nou dia. La protagonista se sent “sola” i “buida”, en un món que l’exclou i camina cec tant de dia com de nit. Llavors es retroba amb l’amant que és l’Alba. L’Andrea va en busca de l’amant i es retroba amb ell. Fixeu-vos amb l’ambigüitat del sexe: l’Alba és femení i l’Andrea és masculí. Amb això vol dir que l’important és buscar l’amor (la idea de l’amor) sense importar el sexe que es sigui.
A la segona estrofa, els ulls de la seua amant estan plens de llàgrimes i la despullen lentament (a pleret). Però el que despullen es una arruga d’una falda que està immòbil. La seua relació és molt complexa, perquè és adúltera, però ella torna a demanar complicitat.
A la tercera estrofa, es fa de nit que és quan l’Andrea reflexiona i pensa en el què diran, però la seua amiga calla i ho respecta. Torna a passa un altre dia i ella es cansa de la seua situació. Té una relació prohibida, vista amb mals ulls per la societat i sent remordiments.
A la quarta estrofa, apareix la pluja i, a trenc d’alba, la mulla. Però és una pluja plena de pors (temorosa). Els llavis li parlen a contracor de falses promeses.
L’Andrea acaba sentint dolor, a través de la seua pell morena en forma de punxades. Les sent a la nit i amb companyia de la seua amant, perquè el temps que passa amb ella és grat.
A la penúltima estrofa, sent moltes contradiccions que la porten a trencar la seua relació i al mateix temps a gaudir amb ella. Fins que només queda una última oportunitat (últim fruit) que la decideixi.
I en un instant (acceleració del temps), corbes (metàfora de dones) es creuen i, a més, són obliqües (inclinades). No són ni perpendiculars ni paral·leles. Aquestes dones s’acaricien suaument (“carícies femenines de préssec”). I ho fan al melic (part del cos que ens ha connectat amb la nostra mare fins el moment del nostre naixement), als pits i a les cuixes, que estan “tèbies” perquè estan vives. Per últim, amb els dits s’acomiaden d’aquest trenc d’alba per iniciar un nou dia.
La teua companyia és el que més vaig agrair. En aquells moments incerts, en què no sabia com m’aniria el canvi de tractament, volia pensar que un aire suau bufava de la nostra part. Havíem de ser positives, perquè no ens quedava altra. El no ja el teníem. Ja l’havíem tingut amb els tractaments antics, que no em retardaven la malaltia sinó que inclús m’havien regalat alguns efectes secundaris que no m’eren gens agradables.
Per poder començar-lo, m’havien citat a l’hospital. Una infermera em va prendre la tensió. No havia volgut mirar cap tipus d’informació del que m’anaven a subministrar ni del què em podia passar. Anava a cegues, com en un acte de fe, que l’has de creure sí o sí, sense cap possibilitat de discussió.
Tu i jo ja no discutíem. Feia tant de temps que no ho fèiem, que potser ja no me’n recordava ni del últim cop que ho havíem fet.
Després de pesar-me, la infermera em va atansar un got d’aigua i em van fer engolir una càpsula. Ara tocaria esperar durant vuit hores en els quals em faríem tres electrocardiogrames de control. La vaig mirar sense sospitar res i em vaig atrevir a dir-li amb innocència:
—Tinc la tensió baixa normalment. No crec que amb aquesta càpsula se’m dispari ni em doni taquicàrdies.
Però la infermera em va comentar acte seguit:
—El que haurem de controlar, i per això estàs aquí, és que el cor no se’t pari.
Una suor freda em va començar a recórrer, però al veure els teus ulls tan clars que m’indicaven que tot aniria bé, em vaig atrevir a confiar-hi.
Vam passar a una saleta contigua on em monetitzarien amb un aparell que m’aniria mesurant les constants. L’espera seria llarga. Vuit hores que em passarien lentes i en constant vigilància.
Però ens teníem l’una a l’altra. Havies estat l’única persona que s’havia atrevit a acompanyar-me. Potser l’única que sempre havia estat al meu costat i la memòria se’m va començar a omplir de pensaments en els que estaves tu, perquè formaves part de la meua vida des de que havíem començat l’institut.
I sí, ara també vaig tenir temps per recordar l’última discussió. Havia estat per un tema tan serio que des de llavors t’agraïa que estiguessis amb mi, fent-me costat, malgrat mai t’ho hagués confessat. Recordes aquell llibre que no et vaig retornar? Sense saber-ho, em vas salvar la vida amb ell. Al llegir-lo, vaig tenir el suficient criteri per saber dir que no, quan em van oferir aquella pastilla de disseny a la discoteca a la qual anàvem. Aquells temps passats érem vulnerables, però teníem clar que no volíem experimentar, perquè no hi teníem cap necessitat, que la nostra valentia en saber dir que no era més forta i suficient. Com la nostra amistat, que vam començar a teixir-la arran la possible mort de la protagonista d’aquell llibre.
Dies després, et vaig dir que l’havia perdut i tu entrares en crisi. Vam estar quatre dies sense parlar-nos. Realment me’l vaig quedar per a rellegir-lo a les nits. I a canvi, pel teu aniversari et vaig regalar un llibre de més, malgrat no fora impactant per al teu gust.
Com aquelles maduixes, que anys després vaig descobrir de la mà de Josep Carner i els seus fruits saborosos, el nostre món brillava vermell, jove, fresc i intens. Va ser un dels últims llibres que vaig llegir a l’institut abans d’entrar a la universitat. Ens quedava descobrir tota una vida i no volíem arrossegar-nos al que feien els altres, malgrat fossin desgraciadament la majoria d’aquella època. Potser seríem les rares de l’institut, però més valia ser-ho que estar criant malves. No volíem assumir cap risc de la mà de les drogues.
Mentre em feien l’últim electrocardiograma, vaig pensar com els fàrmacs porten un excessiu control. En canvi, la loteria de que et toqui una substància adulterada o que el teu cos faci reacció i s’alteri amb el simple contacte amb ella per ser incerta, il·legal i no coneguda, tant amb la substància en sí com amb la dosi… Més valia no jugar-se-la, no creus?
A l’arribar a casa, estava tan cansada mentalment pel llarg dia hospitalari, que només volia estirar-me al sofà. Així ho vaig fer i em tapares amb una petita manta que hi havia. Et vaig agrair el gest. Sempre em complaïes, Ivet, malgrat tinguessis coses més importants a fer. Sentia com era una prioritat per tu. Em vaig adormir una estona. No sé quanta, però vaig perdre la consciència per uns moments.
Quan em vaig despertar, vaig recordar el que havia somiat. Caminàvem juntes pels camps de maduixes sense aturar-nos. Tu corries a través d’ells i jo et perseguia. Mentrestant corríem, anàvem creixent i, la ingenuïtat de l’adolescència se’ns convertia en principi de maduresa a l’entrar a l’edat adulta.
I sé que ara ha arribat l’hora d’atrevir-me. M’aixeco del sofà i vaig directa a la prestatgeria. Els meus ulls llisquen uns instants fins que trobo el que busco. T’apropo el llibre. Llegeixes la portada i un calfred et recorre el cos: «Camps de maduixa» de Jordi Sierra i Fabra. Em busques amb la mirada i crec que em vols fer un retret, però no arribo a escoltar-lo. El llibre el tinc des de fa més de vint anys. Poso ulls de disculpa i et dic:
—T’he de donar les gràcies, Ivet. Aquest llibre em va permetre fugir d’aquest món on vaig estar a punt d’entrar. Ara necessito el fetge i els ronyons en bon estat per metabolitzar els tractaments. Menys mal que mai me’ls he castigat ni amb drogues ni amb alcohol. Avui he passat molta por, però confiava en què aquesta càpsula no seria letal, perquè he sentit que estava en bones mans. L’equip mèdic m’ha controlat durant tot els temps i tot ha sortit bé. I he d’estar contenta, perquè no hi ha hagut rebuig. Desitjo tant que aquesta nova medicació em funcioni…
Baixo la mirada… Agafes el llibre i em convides a una partida d’escacs.
—M’agrada com somrius a la vida —em dius després de moure el primer peó.
Saps que hàbil com ets, Ivet, m’acabaràs guanyant la partida, però no per això perdré la il·lusió d’intentar-ho.
Et recordo com la fruita de l’estiu,
plena i rodona amb tot el seu esplendor,
sucosa i alegre al paladar,
forta i reforçada amb tots els rajos
i familiarment molt ensucrada.
Si fores lletra voldria que fossis conte,
si fores fil voldria que fossis abric,
si fores foc voldria que fossis caliu,
si fores corba, voldria que fossis Tu.
La teva figura es fon, un oasis entre tu i jo.
els teus ulls es tanquen, una distància entre tu i jo.
la teva boca es refreda, un abisme entre tu i jo.
el teu nas no respira, una frisança entre tu i jo.
Una fiblada em recorre la ferida que tinc per no tenir-te,
sense tu, les faccions de les fades es desdibuixen,
i el fred s’instaura a les faules que manquen de moralitat.
Són aquests dies flonjos quan més et recordo,
les fulles els arbres despullen i els camins es tornen feréstecs,
la foscor em fita d’a prop sense allunyar-se...
la nit em fa caure en un somni profund.
Fina, et recordo folrada dels teus fillols d’abraçades,
ens feres la vida més fàcil amb els teus consells,
fadrina de mar i cel, amiga de grans confidències.
¡Què llunyans queden els dies d’infància viscuts!
I és en aquesta memòria col·lectiva on vius ara,
com una lluna plena, on el teu riure mai no para
d’acompanyar-nos durant tot l’any, i veiem la teva cara
amable i fresca i ens fa tornar a confiar encara.
® Helena Sauras Matheu
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA FINA DE «CORBES DE SANG»:
Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.
El tema principal del poema és el record emotiu que té el jo poètic per la persona que la va cuidar de petita, que malauradament ja no viu.
El fonema que apareix en forma d’al·literació és la F (efa).
El poema comença comparant aquesta persona estimada amb la fruita de l’estiu, que és sucosa i alegre al paladar, plena i rodona. Forta i reforçada amb tots els rajos del sol i ensucrada. Podria ser una síndria perfectament.
A la segona estofa, continua amb les comparacions. Assigna en condicional un desig per cadascun d’aquests substantius: lletra>conte, fil>abric, foc>caliu, corba>Tu. A l’últim, vol dir que no hi ha corba (lletra) que la substitueixi, perquè la Fina és única.
A la tercera estrofa, descriu la mort de la “Fina”, com poc a poc es va apagant i explica la distància, dolor i trencament que li ocasiona aquesta pèrdua.
La quarta estrofa és la més curta, només de tres versos, perquè el jo poètic està ferit i els contes que li contava a la seua infància es desdibuixen i les faules manquen de moralitat.
A la quinta estrofa, el poeta diu que la recorda sobretot quan el dia escurça, quan hi ha foscor en un paisatge de tardor-hivern.
A la sexta estrofa, es dirigeix recordant l’abraçada dels seus fillols ja que no havia tingut fills propis, però era molt estimada per tots per ser amiga de grans confidències. I exclama que la infància viscuda queda molt lluny en el temps.
Per acabar, li fa un homenatge, convertint-la en memòria col·lectiva per a què tots els familiars la recordin i la compara amb la lluna plena. A més, a través del record la poden tornar a visualitzar entre tots: el seu riure que els companya, la seua cara amable i fresca i poden tornar a confiar amb la vida.
Vestida de verd i descalça
la Sílvia, natural i verge s’alça:
Què queda de la amarga branca
dels troncs, dels arbres i la fusta blanca?
Amb la saó de la fruita saciada
segles abans era selva sagrada
i espessa, on la saviesa rajava satisfeta,
nòmada, salvatge i selecta.
Però ara, Sílvia, et queixes erma i desolada:
No hi ha remor que t’espanti
no hi ha ocell que et canti
no hi ha bosc que t’empari
no hi ha delta que et banyi
no hi ha frescor que et calci
no hi ha sol que et calmi.
De sobte, no hi ha res, Sílvia,
esperança morta i extingida!
Perquè sospires preocupada
el meu sanglot recorre un núvol gris i trist
barreja l’ànima amb la pluja disgustada
i la teva aurèola difusa s’apaga.
Som terres de fang regirades
som corbes de sang intimidades
som memòries d’altres temps enyorades
som llengües vives callades.
Per tu ho soc tot, Sílvia, cantem juntes
el mateix cant al vent que tot s’ho emporta
esperit i víctima d’una naturalesa somorta.
® Helena Sauras Matheu
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «SÍLVIA» DE «CORBES DE SANG»:
El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.
El tema és la naturalesa sagrada i espessa versus la contaminació i l’erradicació d’una selva.
La protagonista és la Sílvia, que etimològicament vol dir selva.
El poema s’inicia amb una queixa de la Sílvia que comença a parlar. Ens diu que ja no queda res de la selva d’abans quan era “nòmada, salvatge i selecta”. I ens enumera a continuació una llista de tot el que no hi ha. No hi ha ni remor, ni ocells, ni bosc, ni delta, ni frescor, ni sol (aquí fa referència al sol com a centre i llum). A l’erradicar-se aquesta selva, la seua esperança s’ha mort i extingit.
A la quarta estrofa, el jo poètic es solidaritza amb la seua preocupació i queixa i hi ha una simbiosi entre aquest i la Sílvia.
Per això, a l’estrofa següent, canten juntes i utilitzen el verb “som” (primera persona del plural). I són terres de fang, corbes de sang, memòries d’altres temps i llengües vives.
Per acabar, el jo poètic ho és tot per la Sílvia, perquè canten el mateix cant i ho canten a aquest vent que ho erradica tot. La naturalesa d’aquesta selva a la que fa referència el poema està quasi morta (“somorta”).
Mi mundo literario 