Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

A totes les veus trencades 
per la violència silenciosa:

Ena d'angoixa, Nina: 
et diuen Nina.
Pupil·les brunes i brillants,
a cops opaques,
a vora invisibles.
 
Caminares entre laberints cecs i entortolligats,
entre corbes que no et trobaren,
ni et buscaren, ni saberen que existies.

Anells d'espurnes com llances que s'apaguen,
sang que neix on s'acaba la teva sang,
i aturant-se el temps, 
ningú escoltà el teu crit callat.

Malgrat queda la teva nineta,
flor en penombra,
tan interna, tan tancada,
tan tímida i silenciosa,
buscant la remor de les teves sines trencades.

Ombres desdibuixades arriben de sobte,
sorpresa, ulls clucs, primer balbuceig,
veuen unes nines tendres com les cireres.

Al primer raig de llum
ja ets notícia, Nina,
la teva imatge interromp la pantalla,
als cinc sentits còmplices
dels qui no van voler ajudar-te.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «NINA» DE «CORBES DE SANG»:

Aquest poema està format per vint-i-sis versos més una dedicatòria, que també hi forma part, de dos versos. Per tant, hi sumen vint-i-vuit versos en total.

El tema del poema és la violència de gènere en l’àmbit domèstic.

Treball del fonema nasal “n”, que el descriu com una emoció d’angoixa.

Després d’aquesta dedicatòria que la fa extensible a totes les veus que ja no poden parlar perquè han estat assassinades, ens presenta a la protagonista d’aquest poema, que es diu Nina. Ens la descriu partint de les seus pupil·les, que es per on entra la llum, però aquesta s’ha apagat a cops i s’ha tornat opaca i ja no passa la llum a través d’elles. També són invisibles per als altres ulls.

A la segona estrofa, ens descriu en passat el què feia la Nina. Les corbes aquí fa referència a altres dones que viuen al seu voltant que desconeixen la seua existència i el què li està passant.

A la tercera estrofa, es passa a l’acció i ens parla de l’última agressió que rep, que acaba en la seua vida.

A la quarta estrofa, ens diu que després de la seua mort, encara queda la seua filla “nineta”, que és un nadó que encara busca el seu pit.

A la cinquena estrofa, arriben veïns que fan tard a auxiliar-la i contemplen la escena amb sorpresa. El nadó plora i els alerta de que està allí. Està la comparació de les seues “nines” (pupil·les ) amb les cireres, fruit característic de la primavera i on el poema destaca la seua tendresa.

La sisena estrofa és una crítica al que passa a l’endemà. La Nina es converteix en història i passa a interrompre el tele diari amb el seu assassinat. Segurament el veuran els mateixos veïns amb els cinc sentits silenciosos i còmplices, perquè van decidir no fer res i no ajudar-la.

Photo by Irita Antonevica on Pexels.com

La rutina colmaba la vida de Juan: de casa al trabajo y del trabajo a casa. Cada día hacía el mismo trayecto aburrido, con las manos en los bolsillos, y cabizbajo.  Suspicaz, pensaba que su mujer le era infiel y su corazón le atizaba en el pecho bajo la sombra de esa sospecha.

Una tarde mientras miraba las baldosas grises desgastadas de una calle, algo destacó en el pavimento. Conforme se fue acercando, reparó que se trataban de unas llaves. Algo debían abrir, por eso las cogió. Le daba exactamente igual quién era  su dueño.  Tenía que averiguar qué abrían. Miró a derecha y a izquierda para estar seguro que nadie más le había visto cogerlas. La calle estaba desierta, sino fuera que al levantar la vista, y en el balcón de enfrente, se encontró con Remedios, fisgona por naturaleza. Normalmente la mujer regaba sus plantas y de paso, y disimuladamente, oteaba todo lo que pasaba a su alrededor. Las llaves las tenía ahora en el bolsillo de su chaqueta, y Remedios parecía no haberse dado cuenta de nada.  

Juan decidió cambiar su rutina e ir al bar de la plaza para hacer averiguaciones. Lo que en aquel bar no se sabía, simplemente no había sucedido.

Juan se encontró con algunos conocidos, y se puso a escuchar conversaciones ajenas, mientras saboreaba una cerveza fresca. El dueño del bar le insistió en que comprara un numerito de lotería, y le dijo que aquel año tenía la corazonada de que la suerte invadiría la comarca.

—No creo en la suerte, Paco —le contestó Juan—. Pero, por si acaso, quiero un numerito.

Un hombre con acento extranjero se acercó a la barra. Juan no pudo hacer nada más que asombrarse al oírle preguntar si alguien había encontrado unas llaves. El dueño negó con la cabeza y le sirvió un café. Juan se refugió en su cerveza.

—Esta noche no podré entrar en mi apartamento —se quejó el hombre—. Cuando venga el cerrajero a este pueblo perdido, ya será por la mañana.

El dueño del bar se ofreció a alquilarle una habitación del piso superior a lo que el hombre extranjero accedió.

Juan pensó que tendría el camino libre para entrar en el apartamento de aquel hombre que conocía de vista. Ni corto, ni perezoso, usó las llaves que había encontrado aquella oscura noche. Revolvió a su antojo cada habitación sin encontrar nada de interés, ni de valor.  Si no fuera porque al irse, reconoció en un perchero el pañuelo de su mujer.  Lo olió e inconfundiblemente, el olor de ella, le invadió tan fuerte que sintió una punzada de dolor. Se estremeció, tembló, y tosió, ante el golpe de infidelidad que recibió. Con sus aspavientos, el número de lotería le cayó del bolsillo.

Aquel veintidós de diciembre, su mujer hizo las maletas después de recibir una llamada. Su amante había encontrado un número premiado de lotería. Ambos viajaron durante largos meses por distintos países del mundo. Desde aquel día, Juan creyó firmemente en la mala suerte.

® Helena Sauras Matheu

Photo by Pixabay on Pexels.com
Al quiosc llegeixes quelcom,
quina meta, Quimeta,
la querella puja a l’estiu,
el titular et qüestiona la teva vida.

Els queviures separen el quadern
de la teva existència, diari escrit,
llibre omplert amb cinc fills.

Qui calla, quincalla falsa
no pots aguantar el que vas signar,
la pols sembra el camí quotidià. 
La teva paraula certa tremola
als llavis de l’església que t’escoltà.

El quid de la qüestió és on marxar,
on fugir amb cames de quitxalla traumatitzada.
No saps on volar, com separar el riu que vàreu crear.

El divorci t’apuntala al llit del safareig,
les veïnes no comprenen la quietud dels teus ulls.
Esmaperduda, baixes la mirada, com repartir
els fruits d’aquest estiu mort.

Una notícia més al quefer de les vacances,
Què fer, Quimeta, cinc fills, transfusió universal,
la sang t’entra en vena, revifes i la queixa s’atura
en veure el teu marit, monotonia, la flama és foc apagat.

Quítia ja no pagaràs la quota, Quimeta,
la rifa t’ha tocat al jutjat, custòdia compartida,
l’acord just que et recorre la quinta essència.

Compres el diari engruixint l’enquesta,
el quiosquer et remira amb ulls enamorats.

® Helena Sauras

COMENTARI DEL POEMA «QUIMETA» DE «CORBES DE SANG»:

Aquest poema s’estructura en vuit estrofes desiguals.

El tema principal és el divorci.

La lletra que es treballa és la “q”.

Tota l’escena passa en un quiosc. A la primera estrofa, ja se’ns presenta la protagonista que es diu Quimeta i fa un joc de paraules entre “quina meta”, i el seu propi nom. A partir d’un titular que llegeix al diari, que diu que la baralla verbal entre parelles puja a l’estiu, es qüestiona la seva pròpia vida.

La segona estrofa fa referència al llibre de família que és el quadern de la seva existència. La Quimeta és mare d’una família nombrosa de cinc fills.

A la tercera estrofa, troben un altre joc de paraules entre “qui calla” i “quincalla falsa”. Ens parla del seu matrimoni i del moment de la signatura d’aquest. La paraula certa de quan va dir que sí a l’església que l’escoltà.

La quarta estrofa ens planteja els dubtes que té la Quimeta que no sap on anar si es divorcia.

A la cinquena estrofa, la protagonista s’imagina el què passarà si es divorcia, que estarà en boca de tots i la jutjaran: “el divorci t’apuntala al llit del safareig”. La frase feta de  “fer safareig” es camufla en aquesta frase. I els “fruits” d’aquest estiu mort són els fills de la seua relació matrimonial.

A la sexta estrofa, es diu que serà un nombre més d’aquest titular que llegeix, i que ja no hi ha res a fer.

A la sèptima estrofa, està la sentència que ella no comparteix, però no li queda altre remei que acceptar-la per provenir del jutjat, que és la custòdia compartida.

Per acabar, a l’última estrofa la Quimeta compra aquest diari i engruixeix l’estadística d’aquest titular. El quiosquer, potser també divorciat, la remira amb ulls enamorats. La història queda oberta.

Photo by RODNAE Productions on Pexels.com
L’últim miracle de l’escala,
saluden les veïnes la petita Úrsula,
desconfiança al pit, acollida a la llar
ultrapasses l’alegria del petit univers.

Els astres enganxats a la paret brillen,
primera nit amb noves joguines
dorms sola en un llit de pètals, suau i còmode
malgrat la son no et venç, poruga.

Tens pors de perdre, retornar a la urbs
I et claves les ungles ben endins.
Una bruixa pul·lula el que et serà pres,
un altre cop, rondaràs cases, sents l’udol 
dels monstres que viuen a l’armari.

El teu xiscle alerta la mare que arriba
úter sec;  i el pare, esperma immòbil.
Ets una ossa petita que brilla en aquest llit
que vola sense naufragar, una esperança,
la vida útil de qui té necessitat d’estimar.

El pare et llegeix un conte de fades que arriben
i toquen la vareta màgica d’una emoció,
Úrsula, la mare una tassa de llet et prepara
amb inexperiència, però l’amor et xucla.

T’adaptes lentament a la nova vida,
els nens de l’escala comparteixen els regals,
ufanosa jugues amb tots i el dia passa volant.

Paperassa, l’adopció et fa formar part d’una família
que et desitja. Úrsula, uberosa de jocs
que germinen tot l’any. Els pares, un ungüent al cor.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «ÚRSULA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set estrofes desiguals.

El tema del poema és l’adopció d’una xiqueta.

El fonema que es treballa és el de la vocal “u”, de temor.

El poema s’inicia amb el primer dia que arriba la Úrsula a la seua nova llar. L’Úrsula té molta desconfiança, perquè ha estat a diverses cases abans que la han retornat i les veïnes la saluden i li donen la benvinguda.

La segona estrofa explica la primera nit que passa a la seua nova habitació. Els astres en aquests cas són enganxats a la paret i per la nit brillen. No pot dormir, perquè té por.

La tercera estrofa es centra amb la por que sent l’Úrsula. La urbs seria una metàfora de l’orfenat. La temor se li representa en forma de bruixa i també amb l’udol que s’imagina dels monstres que viuen dintre de l’armari. Es clava les ungles.

Amb la quarta estrofa acudeixen els pares adoptius a calmar l’Úrsula. Aquest pares no poden tenir fills biològics i tenen molta necessitat d’estimar.

La quinta estrofa ens diu com la calmen els pares: el pare li llegeix un conte de fades i la mare li prepara una tassa de llet. Malgrat tinguin inexperiència, l’Úrsula es comença a sentir estimada pels pares adoptius.

La sexta estrofa ens diu en tres versos com la xiqueta s’adapta a aquesta nova vida i comença a compartir els seu jocs amb la resta de veïns de l’escala.

Per acabar, el poema ens explica que aquest acolliment inicial acaba amb l’adopció legal. Els pares s’han curat d’aquesta necessitat que tenien d’estimar.  S’usa la paraula “ungüent” al cor per a reflectir-ho. L’ungüent és una forma medicamentosa més pastosa i de vegades està més concentrat que altres medicaments tòpics (com cremes i pomades). En aquest cas guareix una ferida del cor que tenien els pares adoptius.

Photo by Pavel Danilyuk on Pexels.com

FotoPoema El món

1 diciembre, 2022

Érem un tot,
un conjunt divers
fragmentat
en idees i colors.

Un tot tan gran
com els nostres anhels.
Volíem pau,
ho volíem tot.

Vivíem de pressa,
sense adonar-nos
ens partíem la vida,
que corria com foc.

En aquest món hi érem,
potser ja no serem.
Volem ser més,
creiem en un vol suau.

Que l’arma més forta
i més valenta sigui
un batec de tots 
els cors del món. 

D’aquest fragment divers, 
mosaic de tots, 
conjunt del món. 

® Helena Sauras

El prat no copula en aquest quadre de vida,
una flaire aïllada, sola en definitiva,
una flor que ha esclatat blanca i 
el temps ha esgrogueït frenant la il·lusió.

L’impuls fervent et feu ballar el jazz
admirant el saxofonista de trompa vigorosa,
car ell marxà amb les corbes perfilades
de la noia esvelta que seia al costat.

Sembla que el desengany et sigui fidel,
els llavis es despleguen irònics perquè ningú
pitja el botó ardent i, despitada, remous
la teva figura desfullant el destí amb ànsia.

Sents el rebuig aferrat al pit, a les cuixes,
al sexe inútil, al plaer monòton,
de l’angle esquerp del mascle que no et mira,
que no et busca, que t’oblida.

Yasmin, l’enuig t’absorbeix i et fa mirar enrere,
no hi haurà cultiu de tu, no hi haurà fruit,
reposes al gerro de les inoportunitats.

Car la ciència avança desenfrenada,
el desig de la proveta que esclata i fecunda,
in vitro és aquest nen que tens a les mans.

Al prat hi juguen nens, la remor dels seus xiscles
m’arriba, Yasmin, tu ets una més. Vigiles
el teu nan dels perills, una fotografia et regalaria.
El teu rostre satisfet, pura poesia.
No és una pel·lícula, és la vida. Flash! Dispara la càmera.
Retinc el moment, perquè no s’escapi mai.

®Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «YASMIN» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set estrofes desiguals.

El tema del poema és complir el desig de ser mare sense la necessitat de la col·laboració masculina en l’acte de la fecundació.

Treball de la lletra Y grega, que seria com un cromosoma, per esdevenir després un nen: XY.

La protagonista és la Yasmin, una dona ja entrada en anys que se li està escapant de les mans el poder ser mare de manera biològica.

El poema s’inicia comparant la Yasmin en una flor, que el temps està esgrogueint i se li ha frenat la il·lusió tot i que abans era blanca. També explica la seua solitud.

La segona estrofa explica el desengany que va sofrir abans amb el saxofonista, que ella admirava, i la va deixar per una altra dona. Aquí ,“corbes perfilades” fa referència al cos de la dona.

A la tercera i quarta estrofa, es diu com s’ha fet de patent aquest desengany. La Yasmin continua sola i no troba al·licient en el plaer monòton que l’acaba avorrint. A més a més, se sent rebutjada pel sexe masculí.

A la quinta estrofa, es resigna enutjada al pensar que no podrà ser mare. La torna a comparar en una flor, que reposa al “gerro de les inoportunitats”.

Però a la sexta estrofa, el temps avança de pressa a través de la ciència, que la fecunda in vitro i li dona un nen.

A la sèptima estrofa, el poeta s’implica quan la veu tan feliç en companyia d’altres mares amb els nens jugant al prat. Li regala una fotografia per a què ella es vegi feliç i vol immortalitzar aquest moment per a què no s’escapi mai. Aquí tenim l’art fotogràfic que ultrapassa els moments bonics i feliços per a recordar-los en un futur com a bons moments.

Photo by Fandy Much on Pexels.com