Coàgul de sang, vermella decepció dintre del erm ventre que ja no es dibuixa, gran desolació, al sud del teu cor, un deliri tendre. Decaus en la debilitat que dura, al dors de l’ànima el dany que no s’atura daltabaix que et desorienta i et deixa perdre la il·lusió. Malgrat tot, dues dunes dones d’aliment a un altre petit que et demana, la seva jove mare et reclama, al nord del teu cor, un pàl·lid vent. Dolors, dida decaiguda, entre la polsim dels estels et regalaria una fulla perenne que t’esborrés el dur dàtil del dol. I el petit xucla i degusta la pàl·lida llet, dolç nèctar d’immenses defenses, i ara, decidit s’adorm entre els teus pits. Endins del teu cor, un suau prec. Ferma i dura, Dolors, ni l’espessa bromada et desorienta del dràstic i canviant pensar, enrere quedaren les corbes del dèdal, i el constant diluvi de sang gestada. I per fi, revifada, deixes créixer el petit amb la teva blanca llaminadura, vincle càlid d’amor que no decreix, i alçant el teu cor, un sospir de primavera.
® Helena Sauras Matheu
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA DOLORS DE «CORBES DE SANG»:
Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.
El tema del poema és la mort d’un projecte de vida mitjançant un avortament espontani d’una dona que, per pal·liar aquest dolor, s’acaba convertint en dida.
El poema és un homenatge a la lletra D, (dental fricativa). Per tant, el poema estarà ple d’al·literacions d’aquest fonema.
Des de la primera estrofa, ens aboquem al dolor i a la decepció que sofreix la protagonista quan sofreix un avortament espontani i deixa d’estar embarassada.
La segona estrofa descriu la depressió que té Dolors degut a aquest fet: “debilitat”, “dolor”, “dany”, “desil·lusió”…
Però, a la tercera estrofa, apareix un altre nadó que la reclama i la protagonista ho veu com una oportunitat per donar-li el pit (“dues dunes”). I ràpidament la Dolors es converteix en dida d’aquest.
A la quarta estrofa, el jo poètic s’implica amb el seu decaïment i li vol regalar una “fulla perenne”, metàfora d’esperança que perduri en el temps i li esborri el “dur dàtil del dol”.
A la quinta estrofa, assistim a l’acció de com el nadó pren aquesta llet del seu pit, que es considera “un dolç nèctar d’immenses defenses”. Aquí està la defensa per la lactància i la llet materna, perquè és la millor forma d’alimentar un nou nat ja que aporta defenses i propietats bones per a l’organisme, sempre que es pugui.
A la sexta estrofa, hi ha una evolució de la protagonista que ha deixat enrere aquesta fatal vivència de “constant diluvi de sang gestada”. I ha aconseguit sortir de les “corbes del dèdal” (aquí, les corbes fan referència a un laberint). La Dolors ara és una dona ferma i forta (“dura”).
A l’última estrofa, Dolors sent amor per aquest nadó, perquè ha establert un vincle íntim amb ell (“vincle càlid d’amor que no decreix”), que li durarà tota la vida.
Durant tot el poema, el jo poètic va orientant a la protagonista en els últims versos d’algunes estrofes per a què la Dolors surti d’aquesta depressió. Vol que vagi superant aquesta mala experiència i es recuperi. D’aquesta manera, tenim:
- Al sud del cor, un deliri tendre.
- Al nord del cor, un pàl·lid vent.
- Endins del cor, un suau prec.
- Alçant el teu cor, un sospir de primavera.
Totes les orientacions fan referència al cor de la protagonista, d’on surten metonímicament les emocions més fortes.
