T’enlaires enmig d’una pluja de colors: la moda se’t presta al ball de les càmeres Nova York, Milà, París, Gaudí, Cibeles, passarel·les de fines corbes on la lluna, llimona d’èxit, et despulla. Ets la llavor minúscula d’una tallada de meló, pelleringa il·luminada pel flaix enlluernada, espiga de blat al vent de la fama, plomall brillant com una llança de fulles, malgrat el mirall t’enganya apagats els llums. Laia, no ets retall de la síndria indefinida que busca la saó d’una lluna plena. Els teus llavis, ventalls vermells, han caigut al llaç de la balança venent al detall una part de tu. Els teus ulls, estels minvants, confonen la imatge entre llàgrimes. I els peus, amants del tacó d’agulla, han creuat una falsa línia d’equilibri. Consumits els dies d’aliment: torrades amb mantega de cacauet, coulants de xocolata blanca, crêpes de plàtan banyats amb rom, flams de llet amb sucre cremat; t’apagues com la lluna nova. I és l'ela defallida del teu nom, suc àcid recollit de la maleta, qui ara t’acluca les despulles.
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «LAIA» DE «CORBES DE SANG»:
Aquest poema consta de cinc estrofes irregulars.
El tema del poema és la bulímia i és una crítica als que mesuren la figura de la dona fins al punt de que aquesta, per seguir les pautes i els cànons de moda, acaba malalta.
El fonema treballat és el de la lletra ela per ser la lletra més prima de l’alfabet.
La primera estrofa ens presenta el món de la moda a través de les models que desfilen per les passarel·les. Cita cinc llocs ben coneguts de la moda de cinc ciutats importants: Nova York, Mila, París, Gaudí i Cibeles. La lluna, que seria el mirall, però també una metàfora de l’èxit, despulla a la protagonista del poema per descriure-la a la segona estrofa. Fixem-nos també que l’èxit és descrit amb el fruit de la llimona, que és àcid com el vòmit.
Ens diu que és molt petita i la compara amb una llavor de meló. Diu que és només pell i ossos i que està molt prima. A més a més, s’enlluerna pel flash de les fotos i balla al vent de la fama. Té els cabells llargs i brillants, però una vegada apagats els llums, el mirall l’enganya del que percep.
A la tercera estrofa els jo poètic la descriu dient-li el que no és, però ella es pensa que sí. No està grossa, no és síndria, ni és lluna plena.
També li diu que ha caigut al llaç de la balança, i que ven el seu pes. I que sobretot s’ha desequilibrat al creuar aquesta falsa línia que hi ha entre la salut i la malaltia.
La quarta estrofa fa referència al menjar que menjava de manera desmesurada i impulsiva abans de que el remordiment l’impulsés a vomitar-ho. Per això el menjar que hi apareix és molt dolç, capriciós i calòric.
Per últim, l’ela defallida del seu nom, que és la seua inicial i està personificada, recull el suc àcid del seu vòmit i li acluca les despulles, perquè la Laia s’ha mort de desnutrició.
Mi mundo literario 