Mis poemas en catalán
Març nevat, ventall de candor, pintats els cims de neu engruixint els rius amb veu d’aigua clara i pura, virtuosa labor. La primera flaire arriba, primavera esclata tímida amb una volada severa d’ocells que refan els nius, amb branques primes i fosques, tenyint de vida els arbres. I tu, Virgínia, jove i esvelta, intacta al …
Cada dia portes un amulet d’absència, terra llunyana i altament enyorada, penjat al bell mig del cor. Bategues com un drap arronsat, polint la pols d’altres, que no et miren perquè ets invisible, malgrat al seu servei estàs. I el sou, minso, quan arriba, l’esquinces en petits tresors que envies lluny de tu, per als …
A trenc d’alba, sola i buida exclosa d’un món que gira a les palpentes nit i dia, et retrobes amb l’amant. Ulls d’aigua salada, blau-verds despullen l’arruga immòbil d’una falda a pleret, a trenc d’alba, amor complex, adúlter i sobretot còmplice. I a la nit un neguit de silenci del què diran, silencia l’amiga. Afecte …
Et recordo com la fruita de l’estiu, plena i rodona amb tot el seu esplendor, sucosa i alegre al paladar, forta i reforçada amb tots els rajos i familiarment molt ensucrada. Si fores lletra voldria que fossis conte, si fores fil voldria que fossis abric, si fores foc voldria que fossis caliu, si fores corba, …
Vestida de verd i descalça la Sílvia, natural i verge s’alça: Què queda de la amarga branca dels troncs, dels arbres i la fusta blanca? Amb la saó de la fruita saciada segles abans era selva sagrada i espessa, on la saviesa rajava satisfeta, nòmada, salvatge i selecta. Però ara, Sílvia, et queixes erma i …
No queda res del que era, Terra extingida, mar de marbre eixut i emboirat, el temps es convertí en foc sufocant, i un vent de dalt t’erosionà la medul·la. L’eco d’un eclipsi embelleix els estels selectes que brillen, elevats, al bell mig del màgic empiri, l’harmonia de tots ells t’envolta i t’entendreix, Esther, engolida per …
Mi mundo literario 