Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

Escucha el relato en audio.

Cuando leas esta carta, ya habré partido. No me odies, no me ames, pero sobre todo no me busques. No creo que nos volvamos a ver. Mi rostro se irá diluyendo en tu mente hasta cubrirse de sombras. Al final, ya no me recordarás con precisión. He tirado todas las fotos de los dos incluida la que guardabas en tu cartera, incluidos los archivos del ordenador. He sido meticulosa en borrar mi rastro, de lo que fue y de lo que pudo haber sido, pero sin duda ya no será. Ya no…

Me cortaste las alas el día que apareciste en mi vida. Tardé en saber tu nombre, pero te fijaste en mí y tus ojos resplandecían. Te enamoraste de mí y yo, que estaba sola en ese momento, me sentí más joven de nuevo. Tus labios tímidos me transportaron tu primer aliento fresco. Fui una presa fácil. Me llenaste de luz que, poco a poco, fue decayendo. Tus besos ya no me sabían a miel, eran mar de lágrimas bañadas.

El primer golpe cayó sobre mí desde tu mano ancha. Me desfiguró un trozo de mi rostro, que se resistía a irse del todo. De repente, te tuve miedo e intenté escabullirme, pero tú siempre reaparecías. Me pedías perdón por haber sido tan brusco y me jurabas que aquello no se repetiría. Me costaba creerte, pero al final lo hacía. ¡Me sentía tan desvalida! Eras cal y yo era tu arena. Mezclados ya los dos, esculpías la masa gris de mis recuerdos retenidos. Y su forma adquiría otra consistencia difícil de materializar, diluida en el olvido.  El tiempo volaba y se agitaba en mis entrañas que se contraían y palpitaban ansiando otro amanecer alcanzable.  Tú te ibas y me dejabas dormida en la cama sin olvidarte de darme un último beso en mi frente. Al despertarme, miraba a mi alrededor y sentía tu vacío. Con mis manos temblorosas, me era difícil seguir mis hábitos durante el resto del día. No te añoraba, porque sabía que volverías, a darme agua sin tener sed, a impregnarme de todo lo que fui. Eras el que tomabas las riendas de nuestra relación.

Tu voz cantante la oía a todas horas, en la ducha, mientras el chorro de agua fría me besaba la piel, porque ya no sabía distinguir la temperatura; en la cocina, mientras el olor a gas rodeaba el ambiente pues había obviado apagar el fuego;  en mi dormitorio, delante del armario, pues no sabía con qué prendas vestirme, si de invierno o de pleno verano. E incluso en la calle, vagaba desorientada, hasta que un alma caritativa me acompañaba de vuelta a casa.

Sí, tu voz me acompañaba. Vergüenza debería darte haber entrado así en mí, de sopetón, sin avisar siquiera.

¿Enamorada? Tal vez. O eso creí, que mis recurrentes vacilaciones eran fruto del amor, despistes sin importancia. Habías causado tal huella en mí, que la llevaba impresa en mis pasos calzados con zapatillas de estar por casa entre el bullicio. La gente me miraba extrañada y me señalaba sin cesar, podía llevar un abrigo de pieles en el mes de agosto. Las voces de la pequeña ciudad en donde vivía se alzaron y alertaron a mi hija que, a partir de entonces, me vigiló desde cerca. Es más, hasta se trasladó a vivir en mi casa mientras tu presencia se hacía más fuerte. Me amenazabas con dejarme. Mis pensamientos alborotados se oxidaron. Te amé y te odié al mismo tiempo sin llegar a distinguir los sentimientos. Me alteraste y gritaba a todas horas. Avanzabas deprisa y me ataste en la cama. Y entonces, después de engullir la pastilla, solo quedó el silencio, duro y doloroso.

Pero no, de fondo oía la música de tu voz atenta, me cuidabas mientras mis ojos se cerraban. Era tu trabajo. Eras el asistente que contrató mi hija para sentirme querida, suplantaste el cariño que ella no podía darme por andar siempre ocupada. Fuiste un halo fluorescente entre mis venas pálidas y viejas. Pero a ti, Germán, no va dirigida esa carta, quiero que se la hagas llegar al responsable de todo ello, el que me ha hecho perderlo todo poco a poco. Te la he dejado colgada en la nevera para que la encuentres fácilmente. No me busques. He salido por tierra, mar o aire, qué más da ya ahora que me encuentro lejos.

Sin ti, el mundo se abre y me llueven distintas posibilidades que aprovecharé. No te quepa ninguna duda. La sensación de libertad me invade.

Andaré sin descanso, libre, entre las copas de los pinos, mientras mi nombre, Azucena, florecerá antes de borrarse de nuevo. Antes de que el ciprés me tatúe la espalda con su copa fina. Antes de que el Alzheimer, tu nombre, en este breve momento de lucidez, vuelva a besarme los labios de cartón con su manta de cuero negro, correré sin sosiego. Porque mi voz, sin ti ya, me es debida. Mi voz que habla sin irse por las ramas quebradizas del olvido. Mi voz, la que tanto echaba de menos, se instala en mi garganta para gritar a los cuatro vientos que no te echo de menos.

Tu olvidadiza y huidiza víctima

® Helena Sauras

Photo by katie johnstone on Pexels.com
Júlia, vestit llarg i nivi,
una cua generosa arrossega 
la gerdor del moment,
jurament de recíproca fidelitat.

Per al teu dia han crescut
flors primaverals, gemmes jovials
que s’enreden en un ram,
delicades, justes i elegants.

Dia de joia, celebració d’enllaç
anells que uneixen més que mai,
signatures entrellaçades
i esclat d’arròs que plou al compàs.

Brindis de cava alçant les copes ben alt,
menjar copiós de fins sis plats
i els peus movent-se al ritme del ball
que grata la melodia dels familiars.

I ara ve la tirada del ram,
les joves fadrines s’arramblen 
per empomar-lo, xiscles i rialles
fins que el rep l’afortunada.

A la nit, junts jaureu al jaç,
caureu al joc del frec,
giravolts i giratombs al tàlem
que eclipsaran la lluna del mirall.

I a l’endemà fareu un viatge
tots dos més dolç que la mel,
un vol per l’aire ple d’esperança,
somnis i encant per conservar.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «JÚLIA» DE  «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes. 

El tema del poema és la celebració d’una boda. La protagonista es diu Júlia i escenifica la joventut.

Treball del fonema africat postalveolar sonor que el trobem amb les lletres “g”, “j”, depenent de l’ortografia de cada paraula que hi apareix.

El poema s’inicia amb el vestit de noces de la Júlia, que porta una cua generosa i l’arrossega disposada a casar-se (“jurament de recíproca fidelitat”).

La segona estrofa fa referència al ram que porta la Júlia i es descriuen les flors que hi porta que són “delicades, justes i elegants”. Ens situa també la boda a la primavera, que és l’inici de la vida.

La tercer estrofa ens descriu la cerimònia: els anells, les signatures i l’esclat de l’arròs.

A la quarta estrofa ens descriu, el brindis, l’àpat i el ball.

A la quinta estrofa es passa a l’acció amb la tirada del ram, que l’empomarà una fadrina afortunada.

A la sexta estrofa ens descriu l’acció que passarà al llit de les núpcies (“tàlem”) fins a eclipsar la lluna del mirall.

Per últim, a l’estrofa final ens parla  del viatge de la lluna de mel. Sobretot el poema posa èmfasi en l’últim verb que hi apareix “conservar” per a què la felicitat del principi, les il·lusions i els somnis s’allarguin en el temps.

Photo by TranStudios Photography & Video on Pexels.com
Sona l’ànima, aquest xiu-xiu
que et cala, aquest xim-xim
que brolla de la font dels teus ulls,
on xapotejaves mirant-lo, besant-lo, 
tocant-lo. Ja no. Tot és boira encrostada. 

El record et cau com un xàfec, Xell,
alces la mirada en aquesta xarxa d’estels
buscant un tros de cel perquè et parlaren de la xauxa.
I ja no hi creus. Res. Tot és cremor i cendra.

Ruixes el nínxol de fràgils pensaments ,
la tristesa avui  t’esgarrinxa la ment,
de nou un rínxol et cobreix de tel els ulls
i, xopa, surts del jardí de la vellesa.
Sola, Xell, has perdut el teu mar preuat.

La teva inicial, l’aspa d’un molí en quarantena,
que gira i es creu morta, que aguanta la pena
de la xacra crua que s’ha escurçat.

Xell, aquells temps no tornaran,
quan tot era blau: mar i cel,
quan xalaves i la vida et somreia
sol i lluna, blanc i negre;
l’absència de color no et distreu
de la pèrdua de l’ésser estimat.

Silenci...Dol, Xell, fins quan?
Un mantell de cotó fluix
en aquest instant
curt i efímer
et posaria a l’ànima.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «XELL» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en sis versos desiguals.

El tema del poema és la viudetat. La Xell s’ha quedat vídua.

Treball del so de Xeix (“x”) que apareix en múltiples al·literacions.

El poema s’inicia amb l’ànima de la Xell que li produeix dolor. A més a més, plora perquè tot és boira encrostada. Tot i que ha passat temps de la seua viudetat, s’ha estancat en aquest sentiment i té molts records com demostra la segona estrofa. Ha perdut la fe també. Li parlaren de la vida eterna, però ella ja no creu res. Sent cremor per dintre.

A la tercera estrofa, hi ha una visita reiterativa a la tomba del seu marit. Li posa flors en forma de pensaments. Doble joc de paraules, entre la flor que és fràgil i els seus pensaments propis que també ho són. Torna a plorar i amb l’aigua ha avançat el temps i s’ha fet vella. Està sola, perquè ha perdut el seu mar preuat. Aquí hi ha un doble joc. El mar simbolitza el seu marit Mar = mer; ella és cel, Txell (Cel). Meritxell vol dir etimològicament “mar i cel”.

La quarta estrofa fa referència a la seua inicial que és X. Si s’escurça i es gira es converteix en una creu. Aquesta creu és la que ella arrossega i li pesa molt. Aguanta la pena de la malaltia crua (xacra) que s’ha encongit.

A la quinta estrofa, assistim als contrastos. El temps del color blau s’ha acabat per sempre, quan mar i cel eren junts. El temps de xalar i somriure s’ha acabat. Primer contrast: sol i lluna; segon contrast: blanc i negre. La Xell s’ha vestit de dol, que és l’absència de color i aquest color negre no la distreu i, el seu marit està sempre present.

Per acabar, la Xell viu en silenci des que guarda dol. I no sap fins quan durarà. El jo poètic s’implica quan la veu patir tant i li posaria un mantell de cotó fluix a l’ànima, en aquest instant curt i efímer de l’existència.

Traducción del poema de XELL al castellano
Els ulls lliscaven lliures,
llepant les lletres dels llibres.
Eren dos llumins encesos,
estels brillants i vius,
que encenien el rostre.

De sobte, un raig de sang 
apaga un llumí. És negra nit.
L’absència és una taca d’oblit,
dos lliris blancs ploren les galtes.

A la llar, Llúcia, ja no és el mateix:
el mirall reflexa un buit de sensació
imagines colors que no tornaran,
I, a les palpentes, traces l’òptica paral·lela.
que xoca contra un costat de tu.

Un costat que existeix malgrat no veus
ull dret obert, les coses que t’envolten.
En solitari, tres punts màgics s’esborren
I descobreixes la bidimensió al conduir.

Ara llegir és complicat:
formigues diminutes ballen 
la dansa de la llum apagada
I amb els dits ressegueixes un camí
pla i suau com el teu vestit de lli.

Llúcia, la meva lletra tremola
quan no somrius a la vida,
quan et fito des de la cruïlla on em trobo.
El meu esperit lloa el teu encant
borni, allarga’m la mà i abraça’m.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «LLÚCIA» DE CORBES DE SANG:

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.

El poema tracta el tema de perdre part d’un sentit, concretament el de la vista, i superar-ho. Adaptar-se a les adversitats de la vida quan aquesta et pren.

Treball del fonema palatal “ll”.

El poema comença amb la descripció dels ulls de la protagonista, abans de sofrir cap mal, que lliscaven lliures i amb la sinestèsia i al·literació “llepar les lletres dels llibres” (llegir). Els compara amb dos llumins encesos.

Però, de sobte, perquè molts de mals apareixen així i sense avisar, la segona estrofa explica com va aparèixer aquest mal i el què va fer. Una gran hemorràgia va apagar un dels llumins. En compte de plorar els ulls, ploren les galtes, en aquesta absència que li ocasiona la pèrdua de part de la visió.

A la tercera i quarta estrofa el poema explica què li ocasiona a la Llúcia aquest buit de visió: marxen els colors, xoca contra un costat al caminar, se’n van les tres dimensions (tres punts màgics s’esborren) i apareix el món bidimendional (dues dimensions).

A la quinta estrofa, aquest ulls ja quasi no llegeixen perquè és més complicat. Les lletres les compara amb formigues, perquè costa més distingir-les i s’han fet més petites (“diminutes”). Intenta llegir amb els dits, però no se’n surt, perquè amb aquest llibre és pla i suau com el seu vestit de lli, i no està adaptat al Braille.

A la sexta estrofa és quan el jo poètic s’implica quan veu a la Llúcia trista i sense somriure a la vida. Mentre escriu el poeta, la seua lletra tremola. Aquest jo poètic lloa el seu encant borni, intenta veure coses positives en ella i que ho superi, i li diu que li doni la mà i l’abraci.

Photo by Allen on Pexels.com
L’herba ha eixugat l’hivern
de fredes tombes, l’Etern
ja no descansa sense flama
apagada per un hàlit hàbil.

El teu sospir, un huracà rebel
contra la incomprensió de llegendes
masclistes que t’entraren en vena,
que t’assenyalaren culpable.

Una corba d’hematomes, la teva figura
que crida muda, que aspira un canvi,
Helena, heroïna del silenci espectral,
cada sang estancada un poema.

T’apuntaren com a sexe dèbil,
i clavares les urpes al temps, a la ràbia,
i et tractaren d’histèria quan la lluna
embruixava les lletres i els nombres.

Només vols una balança
que equilibri els hemisferis:
en un extrem l’home,
a l’altre, la dona, intercanviables.
La igualtat es vesteix amb harmonia.

Helena, a l’hospital una crua malaltia
ha apagat la teva flama, un riu creuaràs
d’ermes ombres cap al regne Invisible, 
l’Hades mut aspirarà la teva llum,
per encendre’s d’un cop sense por.

I  Tu, inerta, parlaràs, que resta la teva lletra
entre bits que corren quan tot s’acaba.

® Helena Sauras Matheu

PARÀFRASI EXPLICATIVA DEL POEMA HELENA DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.

El tema és la igualtat entre dones i homes.

La lletra que es treballa és la h, la muda i invisible fonèticament lletra de l’alfabet.

El poema comença amb una descripció d’un cementeri de fredes tombes on l’herba s’ha eixugat i l’Etern (metàfora d’Infern) ja no descansa perquè s’ha quedat sense la flama, que ha estat apagada per un “hàlit hàbil”.

Aquest “hàlit hàbil” és un sospir de l’Helena, que ha apagat la flama de l’Hades perquè no compren les “llegendes masclistes” que l’assenyalen culpable per ser dona. Etimològicament Helena vol dir: “torxa”.

L’Helena sent dolor que se li representen en forma d’hematomes. Però ella espera un canvi, ella és heroïna del silenci.  Amb cada poema que escriu, cada corba de sang i hematoma, trencarà aquest silenci.

A la quarta estrofa, hi ha una crítica del que ha passat en la història per ser dona: descrita com a sexe dèbil, considerar-la un animal inferior, tractar-la de bruixa i d’histèrica… Però l’Helena es rebel·la contra tot això: clava les urpes com un animal, perquè així la consideren, al temps

A la cinquena estrofa s’expressa el que vol l’Helena, que és la Igualtat entre dones i homes. Creu que així s’arribarà a l’harmonia. Surt el símbol de la balança, metàfora de justícia, per a equilibrar aquests hemisferis.

A la sisena estrofa, l’Helena, que és mortal, té una malaltia que li acaba apagant la seua virtut. Es mor, creua un riu i va cap a l’Hades que li aspira la seua llum i es torna a encendre.

A l’última estrofa, s’obre una esperança, perquè malgrat estigui morta, les seues lletres escrites i els seus poemes acaben parlant per ella a través del llenguatge binari, la informàtica i Internet. D’aquí que l’última estrofa sigui la més curta, només dos versos, perquè aquest nou món va més de pressa i s’accelera.

Photo by Svetlanaud83cudf9e on Pexels.com
Una ànima ancorada als llavis
bessons de la teva boca benèvola,
verd, el bambú del teu iris
i, les pigues del negre ventre,
l’arc de Sant Martí em recorden.

Suma de matisos sobre una badia,
no hi ha bandera que balli
més que altra bandera.
I penso que la bellesa
és el color de la barreja.

Sobre una badia humida, 
una boira espessa s’instaura.
I, de sobte, la penombra besa
la blanca neu freda i esmicolada. 

Corbes esveltes i bèl·liques, que volen
a hores baixes, arranquen les roses
vaporoses del teu melic.  Barbàries
amb sang la teva diferència marginen.

Et buscàrem, a balquena,  sense sort
pels carrers tristos i discriminats,
diferents distàncies ens portaren
a la badia, i allí, crua fatalitat, eres tu!

Avui, l’absència, Blanca, m’envolta 
I em fa estimar els negres i grisos
boscos en la humitat de l’obscura nit,
records gravats a foc lent de la teva pell
fosca i apagada com una lluna nova.

I ara més que mai, la llum del teu color em pesa a l’ànima.


® Helena Sauras Matheu

PARÀFRASI EXPLICATIVA DEL POEMA BLANCA DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes. L’únic que en aquest poema en concret els versos de cada estrofa no tenen el mateix nombre. L’últim vers és el més llarg, perquè suporta tot el pes del poema i és on s’implica directament el jo poètic.

El poema s’inicia amb la descripció d’una noia estimada de raça negra que es diu Blanca. L’ànima del poeta està atrapada amb un bes, amb aquest petó comença a descriure-la. Té els ulls verds i té pigues al seu negre ventre.

La disposició d’aquestes pigues que té repartides pel ventre li recorden l’arc de Sant Martí, que és la suma de tots els colors.

A la segona estrofa, això es fa més patent. Hi ha una suma de matisos sobre una badia, que és el lloc on s’ubica el poema. Aquesta badia és el lloc on s’estimen sense diferències de nacionalitat: “No hi ha bandera que balli més que altra bandera”. I a més, el jo poètic  diu que barrejar-se és bell.

Però, versos després, sobre aquesta mateixa badia s’instaura boira, que denota incertesa. La foscor besa la blanca neu…

A la quarta estofa, hi ha un assassinat de la protagonista del poema. L’autor d’aquesta atrocitat són els corbs. (“Corbes esveltes i bèl·liques”). Li arranquen les roses vapores del seu melic, que és rodó i és sinònim de vida. La marginen per ser diferent i per això la maten.

A la quinta estrofa, busquen la Blanca que ha desaparegut i no se sap on és. La busquen per la ciutat (“pels carrers tristos i discriminats”), i ho fan “a balquena” (repetits cops), fins que la troben morta a la badia.

A la sexta estrofa, el poeta està dessolat per la mort de Blanca i estimar més encara el color negre, per ser el color de la seua estimada. L’absència que està passant i el dol el  compara amb la lluna nova i el fa estimar els boscos humits en la nit.

El poema acaba amb un últim vers que suporta el pes de tot el poema a l’ànima del poeta. “La llum del teu color” és el blanc, que és la llum, i la suma de tots els colors de l’arc de Sant Martí.

Photo by Dazzle Jam on Pexels.com