Una ànima ancorada als llavis bessons de la teva boca benèvola, verd, el bambú del teu iris i, les pigues del negre ventre, l’arc de Sant Martí em recorden. Suma de matisos sobre una badia, no hi ha bandera que balli més que altra bandera. I penso que la bellesa és el color de la barreja. Sobre una badia humida, una boira espessa s’instaura. I, de sobte, la penombra besa la blanca neu freda i esmicolada. Corbes esveltes i bèl·liques, que volen a hores baixes, arranquen les roses vaporoses del teu melic. Barbàries amb sang la teva diferència marginen. Et buscàrem, a balquena, sense sort pels carrers tristos i discriminats, diferents distàncies ens portaren a la badia, i allí, crua fatalitat, eres tu! Avui, l’absència, Blanca, m’envolta I em fa estimar els negres i grisos boscos en la humitat de l’obscura nit, records gravats a foc lent de la teva pell fosca i apagada com una lluna nova. I ara més que mai, la llum del teu color em pesa a l’ànima.
® Helena Sauras Matheu
PARÀFRASI EXPLICATIVA DEL POEMA BLANCA DE «CORBES DE SANG»:
Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes. L’únic que en aquest poema en concret els versos de cada estrofa no tenen el mateix nombre. L’últim vers és el més llarg, perquè suporta tot el pes del poema i és on s’implica directament el jo poètic.
El poema s’inicia amb la descripció d’una noia estimada de raça negra que es diu Blanca. L’ànima del poeta està atrapada amb un bes, amb aquest petó comença a descriure-la. Té els ulls verds i té pigues al seu negre ventre.
La disposició d’aquestes pigues que té repartides pel ventre li recorden l’arc de Sant Martí, que és la suma de tots els colors.
A la segona estrofa, això es fa més patent. Hi ha una suma de matisos sobre una badia, que és el lloc on s’ubica el poema. Aquesta badia és el lloc on s’estimen sense diferències de nacionalitat: “No hi ha bandera que balli més que altra bandera”. I a més, el jo poètic diu que barrejar-se és bell.
Però, versos després, sobre aquesta mateixa badia s’instaura boira, que denota incertesa. La foscor besa la blanca neu…
A la quarta estofa, hi ha un assassinat de la protagonista del poema. L’autor d’aquesta atrocitat són els corbs. (“Corbes esveltes i bèl·liques”). Li arranquen les roses vapores del seu melic, que és rodó i és sinònim de vida. La marginen per ser diferent i per això la maten.
A la quinta estrofa, busquen la Blanca que ha desaparegut i no se sap on és. La busquen per la ciutat (“pels carrers tristos i discriminats”), i ho fan “a balquena” (repetits cops), fins que la troben morta a la badia.
A la sexta estrofa, el poeta està dessolat per la mort de Blanca i estimar més encara el color negre, per ser el color de la seua estimada. L’absència que està passant i el dol el compara amb la lluna nova i el fa estimar els boscos humits en la nit.
El poema acaba amb un últim vers que suporta el pes de tot el poema a l’ànima del poeta. “La llum del teu color” és el blanc, que és la llum, i la suma de tots els colors de l’arc de Sant Martí.
Mi mundo literario 