Júlia, vestit llarg i nivi, una cua generosa arrossega la gerdor del moment, jurament de recíproca fidelitat. Per al teu dia han crescut flors primaverals, gemmes jovials que s’enreden en un ram, delicades, justes i elegants. Dia de joia, celebració d’enllaç anells que uneixen més que mai, signatures entrellaçades i esclat d’arròs que plou al compàs. Brindis de cava alçant les copes ben alt, menjar copiós de fins sis plats i els peus movent-se al ritme del ball que grata la melodia dels familiars. I ara ve la tirada del ram, les joves fadrines s’arramblen per empomar-lo, xiscles i rialles fins que el rep l’afortunada. A la nit, junts jaureu al jaç, caureu al joc del frec, giravolts i giratombs al tàlem que eclipsaran la lluna del mirall. I a l’endemà fareu un viatge tots dos més dolç que la mel, un vol per l’aire ple d’esperança, somnis i encant per conservar.
® Helena Sauras Matheu
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «JÚLIA» DE «CORBES DE SANG»:
Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.
El tema del poema és la celebració d’una boda. La protagonista es diu Júlia i escenifica la joventut.
Treball del fonema africat postalveolar sonor que el trobem amb les lletres “g”, “j”, depenent de l’ortografia de cada paraula que hi apareix.
El poema s’inicia amb el vestit de noces de la Júlia, que porta una cua generosa i l’arrossega disposada a casar-se (“jurament de recíproca fidelitat”).
La segona estrofa fa referència al ram que porta la Júlia i es descriuen les flors que hi porta que són “delicades, justes i elegants”. Ens situa també la boda a la primavera, que és l’inici de la vida.
La tercer estrofa ens descriu la cerimònia: els anells, les signatures i l’esclat de l’arròs.
A la quarta estrofa ens descriu, el brindis, l’àpat i el ball.
A la quinta estrofa es passa a l’acció amb la tirada del ram, que l’empomarà una fadrina afortunada.
A la sexta estrofa ens descriu l’acció que passarà al llit de les núpcies (“tàlem”) fins a eclipsar la lluna del mirall.
Per últim, a l’estrofa final ens parla del viatge de la lluna de mel. Sobretot el poema posa èmfasi en l’últim verb que hi apareix “conservar” per a què la felicitat del principi, les il·lusions i els somnis s’allarguin en el temps.
