El inicio del verano se huele ya, pero me equivoqué con Juan. Menos de veinticuatro horas dura y llevo todo el año esperando a que vuelva a florecer.
Busqué acompañantes para que nuestra relación fuera más fructífera. Adorné con geranios y begonias el patio de luces para darle un toque de alegría.
La verbena será un estallido de petardos que no irá a ningún lugar. Un calor sofocante me azotará y me volveré más sensible conforme aumenten las temperaturas.
Seré tan efímera como la flor caída del año anterior y esperaré la anhelada lluvia de otra primavera, pero mis sueños se acortarán como mis días.
Ahir vam recitar part de l’Antologia 2020 de Poetes de l’Ebre a la Biblioteca de Tortosa. Després de vint anys, continuo amb els poemes ja que m’aporten calma i em traslladen a tot un món emocional. Com el riu Ebre, el nostre cabdal flueix, les idees es regeneren i conreen la nostra ànima.
Vaig recitar dos poemes que formen part del meu recull «Corbes de sang o 28 poemes feministes» que tracten sobre les desigualtats, les injustícies i discriminacions que sofreix la dona des de que neix fins que mor en ple segle XXI. Vam passar una bona tarda i vaig conèixer a dos components nous de Poetes de l’Ebre.
Al següent enllaç, podeu visualitzar el vídeo del recital:
Entré en la casa de mi infancia, dejé la maleta en el suelo y me apoyé en el marco de la ventana con la intención de abrirla. Quería ver de cerca los prados verdes, los mismos que me habían saludado al llegar al pueblo. No recordaba con precisión la última vez que había estado allí.
—Búscate…
Y entonces me fijé en una figurita que había en el estante superior del mueble del comedor. Era un hada que había ganado en un certamen literario de fantasía. Evoqué el instante en la que la había conseguido. Mi padre me animó a presentarme en aquel concurso y ahora ya no quedaba ni un ápice de magia. Mientras abría la maleta y sacaba una urna llena de cenizas, maldije lo injusta que era la vida. Lamenté haberme refugiado entre trabajos, archivos y cuentas en los últimos años.
Cuando pude ir al hospital y recoger sus pertenencias, todo se desgarró dentro de mí. Me entregaron una bolsa de plástico en la que había una estilográfica, un reloj que ya no funcionaba y un ordenador portátil. Cuando lo encendí, descubrí cómo mi padre había coleccionado las imágenes que le había compartido de mis viajes. Me encontré con mi vida digitalizada. Las había clasificado minuciosamente en carpetas y se había encargado de organizar todo mi caos interior. Al final, tras su jubilación se había decidido a hacer aquel cursillo de informática donde supuse que le habían enseñado a desenvolverse con los ordenadores.
Observé cómo las alas del hada se movían y empezaban a volar hacia mí. Pensé que todo era fruto de una alucinación provocada por el cansancio de los últimos días. Me tumbé en la cama e intenté dormir. Aquella noche soñé que llovían piedras. El cielo derrumbaba mi pesar sobre la tierra. Una sacudida de mi teléfono móvil me despertó. El hada empezó a hablar con su vocecilla cantarina. Y yo no sabía qué buscar ni qué encontrar. Dudé de todo. Quería despertar de la pesadilla en que se había convertido mi vida.
Al final y tras escucharla, derribé al culpable de todos mis males, el ladrón de mi tiempo. Cogí el teléfono móvil y lo tiré por el wáter. Nunca he sentido tanta liberación como en este instante. Con él, se fueron los momentos en los que estaba ausente, conectado con seres virtuales y alejado de mi familia.
Al terminar, el hada me sugirió que saliera al huerto y hundiera mis manos en la tierra. Y así lo hice. La había heredado y, lejos de lo material, me sentí más animado cuando contemplé cómo mis manos se hundían entre mis raíces y éstas alejaban mis penas. Poco a poco, me fui convirtiendo en árbol y pude respirar sin angustia tras la transformación. El hada se posó en una rama, se columpió en mi nueva vida y felizmente auguró:
—La lluvia que comienza limpiará tus nuevas hojas que renacerán en primavera.
Y me sentí pleno al sentir las primeras gotas. Las ramas bailaron al son del último día de marzo y empecé a recobrar más vida en abril, y hoja a hoja, llené el huerto de algo propio. Sabía que tardaría en dar frutos, pero fortalecería primero las raíces, porque de ellas dependía mi futuro.
«Puede que alguna familia se instale en mi propiedad en los tiempos venideros y me sienta mimado por ellos, les daré sombra año tras año. Me encargaré de protegerlos y les cuidaré con mis frutos. Quizá no esté todo perdido. Puede que haya encontrado por fin mi lugar en el mundo», pensé mientras las raíces absorbían los nutrientes de aquella tierra fértil.
Potser aquell últim Sant Jordi ja no havia rebut cap rosa. O mai n’hi havien regalat una des del cor. D’aquelles que neixen des d’un roser ple de punxes. La seva vida havia estat tan artificial, plena d’aparences per arribar a un objectiu que s’havia enderrocat sense arribar a començar.
Potser el negoci que acabava d’obrir ja no hi tenia cap sentit, perquè no el podia ni obrir. O les il·lusions, que hi havia dipositat, eren tan falses com aquella finestra on s’abocava a espiar a altres parelles que simulaven ser felices. Aquells homes que saciaven el plaer amb competir entre ells, amb saber dissimular i amagar sentiments. O aquelles dones que s’aventuraven a fer el mateix per pagar-los amb la mateixa moneda.
Potser ara respirava tancada dintre d’una cambra confinada mentre pensava que la vida en sí era una merda. Que no s’havia atrevit a fer aquella carícia arriscada quan tocava, perquè va pensar que era millor esperar. Que es penedia d’haver-hi perdut l’oportunitat i que no hi veia un futur clar ni la possibilitat de que es tornés a repetir.
Que ni el físic ni l’edat eren excuses per haver-se atrevit a perdre el temps. Aquells segons d’incertesa que avançaven engolint desitjos i plaers i viatges a la freda nevera. Per decidir què menjar i què no. Potser deixaria de fer-ho aviat. O potser no. Qui sap.
Malgrat que Sant Jordi ja havia passat, quatre dies després, va recordar que aquest dimarts vint-i-set d’abril era el seu sant. I que continuaria sense cap regal, com si realment importessin els detalls. Potser ja no rebria cap trucada felicitant-la. Que ja ningú la recordava. I damunt no podia ni recorre a les xarxes que concertaven cites per tenir un fugaç contacte humà, fred i allunyat de sentiments.
I ja no es miraria al mirall els cabells morens tintats entre canes que la despullaven, ni la lluna la relaxaria. Potser el que necessitava era una mica de poesia. Que un poema li resseguís l’ànima sencera. Però no estava preparada per sentir-la encara. O potser sí? S’aventuraria a provar-ho?
Va veure per Youtube un vídeo que li va cridar l’atenció per títol que portava: «El roig goig». I es va quedar esmaperduda, amb el ratolí dansant per uns moments. Després es va aturar damunt del play decidint si s’atrevia a provar-ho, com si una droga experimental a través de paraules, li permetés entrar dintre d’un nou món. Tenia por de què li tornessin a fer mal.
Sí, era això, decididament. I a més a més, de tant actuar s’havia convertit en una frívola. Tenia por de records d’un triple Sant Jordi i d’una verge de Montserrat, que la mirava des d’una muntanya plena de solitud, ben alta i de les que costa de pujar. Que ni Caterina Albert s’hagués atrevit a fer-la tan alta ni altiva, tan superficial envoltant-la d’un nou drama rural en plena ciutat catalana. Que no volia ni roses ni clavells. I encara que en volgués, havia deixat de recollir-los al seus peus.
Va posar el vídeo i, mentre una sèrie de vibrants la feien vibrar com mai, va pensar que, si sobrevivia a la pandèmia, seria tan sincera com mai s’havia atrevit ser. Potser seria ella qui recitaria i regalaria roses. O potser no. Necessitava apuntar-se a un taller d’escriptura per lluitar pels seus somnis, aquests que l’arrossegaven a un laberint desconegut i ple de portes.
Potser n’obriria una el dos de maig, després del dia del treballador. Per continuar lluitant per la seva independència. Aquesta que ja no la fragmentaria com un mosaic on evitava mirar-se. I es va jurar que només dependria d’ella mateixa. I no de cap idea política, fos del color que fos, que la enfrontés ni la dividís entre germans.
La meva infància rebel encara veu l’aigua dels arrossars com un mirall trencat en ple hivern. I s’humitegen els ulls, perquè voldria continuar jugant amb la sorra del pati. Tinc fred en aquest curs que comença. I em sento tan trista que voldria retornar a un impossible.
Des del principi, el sol va sortir tots els dies i jo brillava amb llibertat entre l’herba, les canyes i la pols dels camins. Em perdia enmig de la natura de les anguiles. Els cullerots eren presents a la bassa que hi havia prop del pati de la barraca que ens feia d’escola. La curiositat m’envaïa. No em qüestionava res, deixava que passés el que tenia que passar. Els dies es succeïen de manera esplèndida. Cada dia aprenia alguna cosa nova de la mà dels mestres que ens ensenyaven.
Vaig descobrir l’amistat entre els nens de classe. I entre la senzillesa, compartíem jocs i les primeres lletres. M’agradava enraonar amb ells encara que cadascú mantingués un pessic de raó. No ens importava perdre el torn de paraula i quasi no discutíem, perquè mentrestant guanyàvem amics. El temps no ens importava, només quan l’estiu ens obligava a separar-nos durant gairebé tres mesos.
Fins que un maleït accident va obligar-me a canviar d’escola. Llavors, vaig descobrir el què era la nostàlgia, que em va escanyar el coll ben aviat. I van començar les complicacions i les pors entre els somnis trencats. Tenia set anys. Encara hi penso en el primer dia de col·legi. Estava dintre d’un gran pati d’un edifici immens, mirant al terra i de reüll aquelles sabates marrons que m’eren estranyes. No hi volia entrar. «M’arribaran a domesticar i aquest uniforme, que m’obliguen a portar, no m’agrada gens», em repetia i no em podia creure que tot això fora pel meu bé.
Després d’uns quants mesos eterns, per Sant Jordi, rebré la primera carta d’amor. Dintre hi trobaré uns quants pètals, un aroma delicat de rosa i unes poques línies mecanoscrites d’un xiquet que no m’oblida. I em sentiré culpable per no correspondre’l. Per haver-me traït al pensar que podria estimar-lo, però en soc incapaç. Els meus sentiments són fràgils com un vidre i se m’entelen els pensaments.
I ara només espero que s’oblidi de mi per la distància, per aquests quilòmetres de carretera que ens separen. Però ell és insistent. Tinc por que aprengui a pedalejar de valent i arribi algun dia perdut fins l’entrada de l’escola. Si algun dia arribo a veure’l, sé que no dubtaré. Pujaré a la bicicleta i m’aventuraré a tornar-me a perdre entre els arrossars del Delta.
Cuando contemplo las mariposas que me enviaste a través de Facebook, algo vuela hacia atrás en mi memoria. Y recuerdo lo que llegué a leer en el tren. Y también lo que he olvidado, mientras tanto vivía. Y ahora, me quedo en esa incertidumbre llamada presente. Puede que vuelva a ojear a Ovidio para que inunde mi vista de metamorfosis, que por entonces me eran novedosas. Quiero volverme a sorprender con sus palabras, admirar su canto y pensar que un cambio nos aguarda. Y entre lecturas y páginas, los momentos van pasando, la vida huye y se escapa.
Hoy he vuelto a oír a la vecina por el respiradero del baño. Los tonos de su melodía cesaron por unos días. Ahora ha vuelto y creo que he podido adivinar a través de su piano lo que ha podido pasar. Con sus teclas, interpreta su llanto y nostalgia que alarga la pesadumbre en la que vivimos estos días. Me intento comunicar con su dolor. Doy unos suaves golpes en las baldosas del baño para decirle que estoy aquí, que aporto algo de ritmo a esa melodía tan penetrante como dolida. Presiento que tardaremos en volver a vernos.
Nadie sabe cuándo volveremos a salir a la calle. Estamos confinados desde hace días. Y no me apetece salir a aplaudir a quien se está dejando la piel en esa batalla vírica. ¿Por qué me han regresado los miedos? Esa agorafobia absurda, que ya creía haber superado, desde que supe que jamás volverías. Esa que me hace apilar cartones, restos de comidas y plástico, sí, mucho plástico, sumas de envoltorios prescindibles, porque no me atrevo a bajar la basura.
Pensaba que tenía superada tu ausencia, pero ha regresado como una aparición, rodeándome de sombras. Y también se ha dignado imprimir su aliento sobre el espejo del baño, lugar del que no me muevo desde que escucho a la vecina golpearme el corazón con sus notas. Algo está cambiando en mí. Ahora aprecio lo que perdí. Sí, valoraría lo que tendría si no se hubiera esfumado. Sin un adiós. Te fuiste así, muriendo de repente. Hace algo más de cinco años, en los que me he negado a rehacer mi vida. Y continúo hablándote como ahora, desde la memoria traicionera, acariciando mariposas en la pantalla del móvil, que posan sus alas sombrías y frías sobre mí. Si pudieras verme ahora, te asustarías y me preguntarías si no me hartaba de rozar la locura. Las notas de mi vecina se han tornado repetitivas. Como si me obsesionara queriendo. Me aprisionan y engullen. No puedo parar de escucharlas.
Ese último rollo de papel higiénico cobra vida en un santiamén y me empuja a bajar a la calle a comprar más. Tengo miedo de perderme entre pensamientos, entre voces y contradicciones que sólo existen en mi mente. Y si pongo las noticias, se aceleran mis temores y ansiedad. ¿Vivir en la ignorancia me otorgaría algo de felicidad y calma? Voy a bajar a la calle… Pero no puedo. Me quedo. A cambio, voy a reemprender la lectura de un libro pendiente que me espera en la estantería….
Todo pasará, la efímera vida también. Pero mientras tanto, prometo que no habrá día que no logre disfrutarla. Desde mi balcón, si tengo la oportunidad, saludaré a Laura, mi vecina, cuando antes la esquivaba. Quiero decirle que todo continúa. Nuestra vida sigue. La esperanza permanece en los corazones de los vivos. Y cuando podamos, y acabe aceptando su duelo, me gustaría fundirme en un abrazo con ella. Imagino nuestros destinos estrechándose a través de nuestros brazos que se unen hacia un porvenir distinto. Porque a partir de ese contacto, nada volverá a ser lo mismo.