Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

Núvols delirants omplen el pati,
en un racó, trista i solitària romans
a l’espera d’un nou xàfec, 
una mirada nociva se’t clava...

I contra les mans i els peus
sembles un fardell d’insults
ningú escoltà els teus bramuls
que tremolen aterridors i fràgils.

Esguerrada com un nyap els brètols
t’abandonen sobre el terra moll,
la sang et regalima per les corbes
del teu vulnerable vestit, Wendy.

A l’aula, mirades indiferents i còmplices
dificulten l’estudi del curs,
muda respons quan et pregunten
i burles reiterades sorgeixen de la canalla.

Soc el teu llapis implacable, que fas servir d’amulet 
on escrius ratlles sinceres de negatives a les nits.
Una lletra confusa i trencada et surt de mi,
ziga-zagues d’ensurts desagradables.

Quatre línies nervioses de comiat deixes sobre el llit,
pedalejant surts pels camins coberts de fulles, 
i neulida i defallida t’atures sobre el precipici,
tanques els ulls i aproximes un peu per saltar al buit.

I de sobte, un clam farcit d’esperança
una mà s’atansa, i amb les mans i els peus
una càlida abraçada d’amistat autèntica
que et fa estimar, esbatec d’alligança. 

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «WENDY» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set estrofes de quatre versos cadascuna en un total de vint-i-vuit versos.

El tema del poema és l’assetjament escolar (bullying) que sofreix una xiqueta que es diu Wendy.

La lletra que es treballa és la W.

El poema s’inicia al pati de l’escola on la Wendy roman trista i solitària fins que una mirada nociva d’un altre xiquet se li clava.

La segona estrofa descriu els insults que rep fins que arriba una pallissa.

La tercera estrofa descriu les conseqüències d’aquesta pallissa. La protagonista és abandonada sobre el terra moll i  la sang li regalima per les corbes del seu vestit. La Wendy és molt vulnerable.

La quarta estrofa narra el què passa a l’aula un cop intenta reprendre l’estudi, però els altres xiquets, que van a una, se li burlen. La Wendy guarda silenci.

La quinta estrofa canvia de perspectiva i diu que el jo poètic del poema és el seu llapis que fa servir d’amulet. L’utilitza per descarregar la seua ràbia escrivint a les nits.

A la sexta estrofa, la Wendy intenta acabar amb la seua vida, se’n va en bicicleta per a saltar al buit des d’un precipici.

Però a l’última estrofa del poema, algú (el poema no especifica qui és, però suposem que algun valent o valenta) ho impedeix i li dona una abraçada autèntica.

Photo by Monstera on Pexels.com

Ulls alçats cap al Geni
que fa i desfà en aquesta guerra
glacial i inhumana on ningú guanya.

Gotes germinen dels teus precs
Glòria, gemecs grisos d’impressions
que pugnen a la gola i fugen
com estels fugaços i fulgents.

De genolls, amb les mans gastades
i  encreuades, pregues sense pausa
pels germans que s’han perdut,
sarcòfags que et graten la gerdor
interna i gèlida dels teus batecs.

Glòria, germana de pau i goig,
resant sembles una poncella,
corbes cobertes i replegades
per la teva llarga cogulla immòbil al vent.

El Savi del Regne se t’escolta 
i una lloança et recorre els llavis
tremolosos amb fe i gràcia:
desig llaurat d’un futur millor.

A la gespa t’esperen els nens,
orfes resignats d’aquest desgràcia,
t’alces i abraces les ànimes petites
guspires de vides que gairebé comencen.

Ara, Glòria, tens una tasca encomanada:
educar  aquests fills, fruits joves del Geni
mentre els grills canten ric-racs sorollosos,
perquè aquesta terra continua girant.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «GLÒRIA» DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes. 

Treball dels dos fonemes de la lletra g, tant del so oclusiu velar sonor (guerra) com la fricativa postalveolar sonora (germana).

El tema principal del poema és el prec i la compassió d’una germana religiosa, que es diu Glòria, pels nens que són víctimes d’una guerra.

El poema s’inicia en un ambient bèl·lic i la primera estrofa és la més curta de tot el poema, només tres versos, perquè en les guerres passa tot molt ràpid i ningú guanya. Sempre hi ha pèrdues de vides irreemplaçables dels dos bàndols.

A la segona estrofa, hi trobem els precs de la germana religiosa mesclats amb les seues llàgrimes (“gotes”), angoixa (“pugnen a la gola”) i ansietat (“fugen com estels fugaços i fulgents).

A la tercera estrofa, Glòria continua pregant reiteradament. Se li han gastat les mans de tant de fer-ho. I resa pels germans que s’han perdut. Els seus batecs s’han convertit de frescos i joves a gèlids. L’estrofa conté cinc versos i és la més llarga, perquè els seus precs són insistents.

A la quarta estrofa, assistim a una comparació de la germana amb una poncella, perquè Glòria és verge i a més és descrita com una flor abans d’obrir-se. Aquí són les corbes del seu hàbit (cogulla) que estan cobertes i replegades i, a més, són immòbils al vent les que donen aquesta sensació de puresa i que li fa falta obrir-se.

A la quinta estrofa, avança l’acció, perquè el “Savi de Regne” escolta els seus precs. Glòria li dona les gràcies (“una lloança et recorre els llavis tremolosos”) i pensa en que vol un futur millor, que se li converteix en forma de desig.

A la sexta estrofa, li esperen els nens orfes d’aquesta guerra, víctimes de la desgràcia. Són “guspires de vides que gairebé comencen”.

Per acabar, el poema li encomana una tasca a la germana Glòria: “educar aquest fills, que són fills també del Geni (Déu). Aquesta tasca la farà acompanyada del cant dels grills (ric-rac sorollosos), perquè la Terra i la vida continuen girant i essent malgrat les atrocitats que ha causat la guerra.

Photo by RODNAE Productions on Pexels.com
Rodona daurada que gira i gira,
tomba i tomba, cara o creu,
tan si val, corre de mà en mà,
i mou, mou tot el que posseïm.

Olga, la més preuada de totes les dones,
si tu desapareixes l’or del teu cabell ens cegarà,
el dur tresor del teu collar és l’enveja del mercat,
nois i noies que et miren amb un alè malaltís, 
desitjant que el que tens et rellisqués de les mans.

Car els teus dits l’herència capgiren
i un lament surt de la teva boca efímera,
trista cançó que m’arriba que bufa un vent deslligat.

Ja no creus amb l’amor perquè l’interès et creua les cames,
quina amistat has de tenir si només aprecien els teus béns,
que són molts però no suficients quan la salut de calç 
que tenies s’ensorra resseguint-te l’esperit.

Ja no confies amb l’esperança quan el temps avança de pressa,
la teva mirada baixa no et tornarà la lucidesa
quan la cobdícia dels altres t’arranca l’ànima.

Si em permets un cant en veure’t tan descol·locada:
Ora, volta i volta, llisca i viatja,
res del que tens t’enduràs
en un altre món més humà.
Ora, morta i morta, els teus llavis
una remor de roses pàl·lides
i joies valuoses entre els teus pits.

Avui tan sols la nit et cobreix amb un mantell d’estels.
I, a la làpida, la lluna reflecteix la seva cara amarga.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «OLGA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en set estrofes desiguals en un total de vint-i-vuit versos.

El tema del poema és el de la salut, que a la vida és més important que les coses materials.

Treball de la vocal “o”, aquí més que al·literacions hi ha el joc de la lletra “o”, per la seua forma que és arrodonida.

El poema s’inicia amb una moneda que és “la rodona daurada que gira i tomba i mou tot el que posseïm”.

A la segona estrofa se’ns presenta l’Olga, una dona que té molts de béns materials, entre ells joies, i és l’enveja del mercat. Inclús els demés li desitgen que tot el que té ho perdés.

Però a la tercera estrofa hi ha un gir, i l’Olga es lamenta a través d’una cançó del seu destí i li arriba al poeta.

A la quarta estrofa, ressalta que la salut és més important que l’amor, que l’amistat i que les coses materials. Si no hi ha salut, no hi ha res per moltes coses materials que tinguis.

A la quinta estrofa, introdueix el concepte temps, que avança molt de pressa i ja no confia ni que l’esperança la salvi de res.

A la sexta estrofa, el jo poètic la intenta consolar cantant-li una cançó. Li aconsella que pregui i viatgi, perquè no s’endura res en un altre món. Encara que ori molt, res la salvarà de la mort imminent. Un cop morta, tindrà joies valuoses entre els seus pits i els seus llavis es convertiran en roses pàl·lides.

A l’última estrofa, hi ha la solitud de la mort que la cobrirà d’un mantells d’estels a la seua làpida i tornem a tenir el símbol recurrent de la lluna, però aquí reflectirà la seua cara més amarga.

Photo by Ron Lach on Pexels.com
Març nevat, ventall de candor,
pintats els cims de neu
engruixint els rius amb veu
d’aigua clara i pura, virtuosa labor.

La primera flaire arriba, primavera
esclata tímida amb una volada severa
d’ocells que refan els nius, amb branques
primes i fosques, tenyint de vida els arbres.

I tu, Virgínia, jove i esvelta, intacta
al tacte del plaer, a voltes inexperta,
prudent amb l’amor, esperes la rosa
que et premi els llavis de goig assedegat. 

Ansiosa, aquest vint-i-tres et lleves d’hora,
l’alba és una minúscula expressió a la finestra,
un gall anuncia que un nou dia comença
especial i màgic, de versos tal volta enamorats.

Ben plantat, un xicot t’espera,
una rosa delicada tremola
a la seva mà d’adolescent,
Virgínia, ets la primera.

La sang et copeja les galtes,
primer bes que arriba, ¡tímid!
Un xarrup d’emocions vives que vessa
del teu tel verge, i descobreixes el cant
d’aquest Sant Jordi des dels llavis amics
que esclaten com papallones al vent,
que cremen com volcans en plena potència,
que estimen com l’any espera la primavera.

® Helena Sauras Matheu

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals en un total de vint-i-vuit versos.

El tema del poema és la pèrdua de la virginitat de la mà de Virgínia d’un primer bes.

Treball de la lletra “v”, que simbolitza amb la seua forma i al·literació durant tot el poema el vol dels ocells.

El poema s’inicia a la primera estrofa amb el final de l’hivern al mes de març. Aquest mes encara està nevat i, poc a poc, es va fonent aquesta neu donant veu als rius que portaran molt més cabdal a partir d’aleshores.

A la segona estrofa, comença la primavera amb ocells que van refent els nius i donen vida als arbres.

La tercera estrofa ens presenta a la protagonista del poema que es diu Virgínia. És jove, esvelta i verge. Està esperant el primer bes.

A la quarta estrofa, el temps avança i ens porta a l’alba del dia de Sant Jordi, vint-i-tres d’abril.

A la quinta estrofa apareix un xicot adolescent que li regala la primera rosa.

A la sexta estrofa es du a terme aquest primer bes. És un bes tímid, però li desencadena moltes emocions a la protagonista. Fixeu-vos amb les tres últimes comparacions. Aquests llavis amics esclaten, cremen i estimen com l’any espera la primavera.

Photo by asim alnamat on Pexels.com
Cada dia portes un amulet
d’absència, terra llunyana
i altament enyorada,
penjat al bell mig del cor.

Bategues com un drap arronsat,
polint la pols d’altres,
que no et miren perquè ets invisible,
malgrat al seu servei estàs.

I el sou, minso, quan arriba, l’esquinces 
en petits tresors que envies lluny de tu,
per als teus, la teva mainada que menja
gràcies al teu costós esforç.

L’ordre recte, l’ordre polit, l’ordre netejat
diu molt de tu, Kelly, que gairebé no dorms,
no pas per insomni, sinó per la tasca
dura i feixuga que et cansa.

Cada nit jeus pansida mirant la teva papallona
d’ales multicolors i vigoroses,
al teu coll no alça el vol,
i et punxa la melangia amb ales de seda;
l’enyor és el seu nom i un pom de roses
blanques t’esclata de ben endins.

Res t’aturarà, Kelly, lluita: dia sí, dia també
per un futur digne quan el present és de boira,
que no s’escampa malgrat el sol despulli l’alba,
malgrat la lluna temorosa sigui plena.
Malgrat tot, tu lluita, ¡amb força!
Que una agulla d’esperança tatua la teva pell amb constància.

@ Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «KELLY» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.

El tema del poema és la immigració i l’obtenció d’un treball digne.

La primera estrofa ens parla de l’absència que sent la protagonista per estar lluny de la seua terra. Se li representa cada dia i té forma d’amulet, que la protegeix i, a més a més, el porta penjat al mig del cor.

La segona estrofa ens parla de la feina que fa la protagonista, que és la de netejar. Ningú la veu mentre la realitza i s’ha convertit en invisible. Com moltes tasques les realitza acotxada, s’utilitza la metonímia “drap arronsat”.

La tercera estrofa ens parla del sou, que malgrat sigui baix i petit, la protagonista encara el fa més petit, perquè una part l’envia al seu país, per a què el seus fills, que estan allí, mengin.

A la quarta estrofa, se’ns presenta la protagonista que es diu “Kelly”. Treball de la lletra K, girada noranta graus i amb una mica d’imaginació, podem veure-hi una papallona amb les dues ales. En el primer vers, es repeteix tres vegades “ordre” per a indicar disciplina, mesura, neteja. A més la protagonista té insomni per desenvolupar aquesta tasca que la cansa.

A la quinta estrofa, surt el sentiment que té d’absència, que és l’enyor. L’amulet que porta penjat al coll en forma de papallona que se li representa també al seu coll i que no alça el vol. És dolorós, perquè inclús la punxa. També té melangia.

Però a la sexta estrofa, la Kelly continua amb la seua tasca, perquè és imparable i treballadora. Vol un futur digne malgrat el present sigui incert (“de boira”), malgrat es faci de dia (“el sol despulli l’alba”), malgrat avancin els dies (“la lluna temorosa sigui plena”). La Kelly lluitarà per l’obtenció d’aquests drets laborals amb força, perquè l’esperança li tatua la pell amb la seua constància i és més forta que les temors.

Photo by Tima Miroshnichenko on Pexels.com
A trenc d’alba, sola i buida
exclosa d’un món que gira
a les palpentes nit i dia,
et retrobes amb l’amant.
 
Ulls d’aigua salada, blau-verds
despullen l’arruga immòbil d’una falda
a pleret, a trenc d’alba, amor complex,
adúlter i sobretot còmplice.
 
I a la nit un neguit de silenci
del què diran, silencia l’amiga.
Afecte prohibit amb recança
i a l’endemà respires cansada
 
Avui plou, Andrea, i a trenc d’alba
et mulla una pluja temorosa, 
llavis d’aigua dolça a contracor
et parlen d’una vida joiosa. 
 
Tens fiblades a la pell de canyella
ancorades a la brusa espessa,
de l’Alba, amant incondicional,
companya secreta de grates nits.
 
Contradiccions de l’ànima
et portaren a trencar amb l’Alba
i, al mateix temps, a fruir amb ella.
I et quedà un sol fruit per compartir.
 
I en un instant, corbes obliqües es creuaren,
carícies femenines de préssec als melics,
als pits i a les cuixes tèbies, i els dits
mentrestant acomiadant-se del trenc d’alba.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA ANDREA DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes. 

Amb el poema d’Andrea s’inicia el recull, que està ordenat alfabèticament. Etimològicament el nom d’Andrea vol dir “la que és masculina” i és d’origen grec (Andros).

L’autora fa una crida a la participació, complicitat i comprensió masculina a l’inici del recull (concretament a la segona estrofa d’aquest poema). Tot el poemari anirà sobre la figura de la dona en el segle XXI, de les seues desigualtats i injustícies que sofreix encara avui en dia.

Aquest poema gira entorn la lletra A, que és la més oberta de totes les vocals, i a més a més, és quan, en el moment d’articular-la, hi respirem millor.

El moment que comença el recull és just a trenc d’alba, quan s’inicia un nou dia. La protagonista se sent “sola” i “buida”, en un món que l’exclou i camina cec tant de dia com de nit. Llavors es retroba amb l’amant que és l’Alba. L’Andrea va en busca de l’amant i es retroba amb ell. Fixeu-vos amb l’ambigüitat del sexe: l’Alba és femení i l’Andrea és masculí. Amb això vol dir que l’important és buscar l’amor (la idea de l’amor) sense importar el sexe que es sigui.

A la segona estrofa, els ulls de la seua amant estan plens de llàgrimes i la despullen lentament (a pleret). Però el que despullen es una arruga d’una falda que està immòbil. La seua relació és molt complexa, perquè és adúltera, però ella torna a demanar complicitat.

A la tercera estrofa, es fa de nit que és quan l’Andrea reflexiona i pensa en el què diran, però la seua amiga calla i ho respecta. Torna a passar un altre dia i ella es cansa de la seua situació. Té una relació prohibida, vista amb mals ulls per la societat i sent remordiments.

A la quarta estrofa, apareix la pluja i, a trenc d’alba, la mulla. Però és una pluja plena de pors (temorosa). Els llavis li parlen a contracor de falses promeses.

L’Andrea acaba sentint dolor, a través de la seua pell morena en forma de punxades. Les sent a la nit i amb companyia de la seua amant, perquè el temps que passa amb ella és grat.

A la penúltima estrofa, sent moltes contradiccions que la porten a trencar la seua relació i al mateix temps a gaudir amb ella. Fins que només queda una última oportunitat (últim fruit) que la decideixi.

I en un instant (acceleració del temps), corbes (metàfora de dones) es creuen i, a més, són obliqües (inclinades). No són ni perpendiculars ni paral·leles. Aquestes dones s’acaricien suaument (“carícies femenines de préssec”). I ho fan al melic (part del cos que ens ha connectat amb la nostra mare fins el moment del nostre naixement), als pits i a les cuixes, que estan “tèbies” perquè estan vives. Per últim, amb els dits s’acomiaden d’aquest trenc d’alba per iniciar un nou dia.

Photo by Quintin Gellar on Pexels.com