Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

La teua companyia és el que més vaig agrair. En aquells moments incerts, en què no sabia com m’aniria el canvi de tractament, volia pensar que un aire suau bufava de la nostra part. Havíem de ser positives, perquè no ens quedava altra. El no ja el teníem. Ja l’havíem tingut amb els tractaments antics, que no em retardaven la malaltia sinó que inclús m’havien regalat alguns efectes secundaris que no m’eren gens agradables.

Per poder començar-lo, m’havien citat a l’hospital. Una infermera em va prendre la tensió. No havia volgut mirar cap tipus d’informació del que m’anaven a subministrar ni del què em podia passar. Anava a cegues, com en un acte de fe, que l’has de creure sí o sí, sense cap possibilitat de discussió.

Tu i jo ja no discutíem. Feia tant de temps que no ho fèiem, que potser ja no me’n recordava ni del últim cop que ho havíem fet.

Després de pesar-me, la infermera em va atansar un got d’aigua i em van fer engolir una càpsula. Ara tocaria esperar durant vuit hores en els quals em faríem tres electrocardiogrames de control. La vaig mirar sense sospitar res i em vaig atrevir a dir-li amb innocència:

—Tinc la tensió baixa normalment. No crec que amb aquesta càpsula se’m dispari ni em doni taquicàrdies.

Però la infermera em va comentar acte seguit:

—El que haurem de controlar, i per això estàs aquí, és que el cor no se’t pari.

Una suor freda em va començar a recórrer, però al veure els teus ulls tan clars que m’indicaven que tot aniria bé, em vaig atrevir a confiar-hi.

Vam passar a una saleta contigua on em monetitzarien amb un aparell que m’aniria mesurant les constants. L’espera seria llarga. Vuit hores que em passarien lentes i en constant vigilància.

Però ens teníem l’una a l’altra. Havies estat l’única persona que s’havia atrevit a acompanyar-me. Potser l’única que sempre havia estat al meu costat i la memòria se’m va començar a omplir de pensaments en els que estaves tu, perquè formaves part de la meua vida des de que havíem començat l’institut.

I sí, ara també vaig tenir temps per recordar l’última discussió. Havia estat per un tema tan serio que des de llavors t’agraïa que estiguessis amb mi, fent-me costat, malgrat mai t’ho hagués confessat. Recordes aquell llibre que no et vaig retornar? Sense saber-ho, em vas salvar la vida amb ell. Al llegir-lo, vaig tenir el suficient criteri per saber dir que no, quan em van oferir aquella pastilla de disseny a la discoteca a la qual anàvem. Aquells temps passats érem vulnerables, però teníem clar que no volíem experimentar, perquè no hi teníem cap necessitat, que la nostra valentia en saber dir que no era més forta i suficient. Com la nostra amistat, que vam començar a teixir-la arran la possible mort de la protagonista d’aquell llibre.

Dies després, et vaig dir que l’havia perdut i tu entrares en crisi. Vam estar quatre dies sense parlar-nos. Realment me’l vaig quedar per a rellegir-lo a les nits. I a canvi, pel teu aniversari et vaig regalar un llibre de més, malgrat no fora impactant per al teu gust.

Com aquelles maduixes, que anys després vaig descobrir de la mà de Josep Carner i els seus fruits saborosos, el nostre món brillava vermell, jove, fresc i intens. Va ser un dels últims llibres que vaig llegir a l’institut abans d’entrar a la universitat. Ens quedava descobrir tota una vida i no volíem arrossegar-nos al que feien els altres, malgrat fossin desgraciadament la majoria d’aquella època. Potser seríem les rares de l’institut, però més valia ser-ho que estar criant malves. No volíem assumir cap risc de la mà de les drogues.

Mentre em feien l’últim electrocardiograma, vaig pensar com els fàrmacs porten un excessiu control. En canvi, la loteria de que et toqui una substància adulterada o que el teu cos faci reacció i s’alteri amb el simple contacte amb ella per ser incerta, il·legal i no coneguda, tant amb la substància en sí com amb la dosi… Més valia no jugar-se-la, no creus?

A l’arribar a casa, estava tan cansada mentalment pel llarg dia hospitalari, que només volia estirar-me al sofà. Així ho vaig fer i em tapares amb una petita manta que hi havia. Et vaig agrair el gest. Sempre em complaïes, Ivet, malgrat tinguessis coses més importants a fer. Sentia com era una prioritat per tu. Em vaig adormir  una estona. No sé quanta, però vaig perdre la consciència per uns moments.

Quan em vaig despertar, vaig recordar el que havia somiat. Caminàvem juntes pels camps de maduixes sense aturar-nos. Tu corries a través d’ells i jo et perseguia. Mentrestant corríem, anàvem creixent i, la ingenuïtat de l’adolescència se’ns convertia en principi de maduresa a l’entrar a l’edat adulta.

I sé que ara ha arribat l’hora d’atrevir-me. M’aixeco del sofà i vaig directa a la prestatgeria. Els meus ulls llisquen uns instants fins que trobo el que busco. T’apropo el llibre. Llegeixes la portada i un calfred et recorre el cos: «Camps de maduixa» de Jordi Sierra i Fabra. Em busques amb la mirada i crec que em vols fer un retret, però no arribo a escoltar-lo. El llibre el tinc des de fa més de vint anys. Poso ulls de disculpa i et dic:

—T’he de donar les gràcies, Ivet. Aquest llibre em va permetre fugir d’aquest món on vaig estar a punt d’entrar. Ara necessito el fetge i els ronyons en bon estat per metabolitzar els tractaments. Menys mal que mai me’ls he castigat ni amb drogues ni amb alcohol. Avui he passat molta por, però confiava en què aquesta càpsula no seria letal, perquè he sentit que estava en bones mans. L’equip mèdic m’ha controlat durant tot els temps i tot ha sortit bé. I he d’estar contenta, perquè no hi ha hagut rebuig. Desitjo tant que aquesta nova medicació em funcioni…

Baixo la mirada… Agafes el llibre i em convides a una partida d’escacs.

—M’agrada com somrius a la vida —em dius després de moure el primer peó.

Saps que hàbil com ets, Ivet, m’acabaràs guanyant la partida, però no per això perdré la il·lusió d’intentar-ho.

® Helena Sauras Matheu

Descarrega el relat en pdf

Et recordo com la fruita de l’estiu,
plena i rodona amb tot el seu esplendor,
sucosa i alegre al paladar,
forta i reforçada amb tots els rajos
i familiarment molt ensucrada.

Si fores lletra voldria que fossis conte,
si fores fil voldria que fossis abric,
si fores foc voldria que fossis caliu,
si fores corba, voldria que fossis Tu.

La teva figura es fon, un oasis entre tu i jo.
els teus ulls es tanquen, una distància entre tu i jo.
la teva boca es refreda, un abisme entre tu i jo.
el teu nas no respira, una frisança entre tu i jo.

Una fiblada em recorre la ferida que tinc per no tenir-te,
sense tu,  les faccions de les fades es desdibuixen,
i el fred s’instaura a les faules que manquen de moralitat.

Són aquests dies flonjos quan més et recordo,
les fulles els arbres despullen i els camins es tornen feréstecs,
la foscor em fita d’a prop sense allunyar-se...
la nit em fa caure en un somni profund.

Fina, et recordo folrada dels teus fillols d’abraçades,
ens feres la vida més fàcil amb els teus consells,
fadrina de mar i cel, amiga de grans confidències.
¡Què llunyans queden els dies d’infància viscuts!

I és en aquesta memòria col·lectiva on vius ara,
com una lluna plena, on el teu riure mai no para
d’acompanyar-nos durant tot l’any, i veiem la teva cara
amable i fresca i ens fa tornar a confiar encara.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA FINA DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes. 

El tema principal del poema és el record emotiu que té el jo poètic per la persona que la va cuidar de petita, que malauradament ja no viu.

El fonema que apareix en forma d’al·literació és la F (efa).

El poema comença comparant aquesta persona estimada amb la fruita de l’estiu, que és sucosa i alegre al paladar, plena i rodona. Forta i reforçada amb tots els rajos del sol i ensucrada. Podria ser una síndria perfectament.

A la segona estofa, continua amb les comparacions. Assigna en condicional un desig per cadascun d’aquests substantius: lletra>conte, fil>abric, foc>caliu, corba>Tu.  A l’últim, vol dir que no hi ha corba (lletra) que la substitueixi, perquè la Fina és única.

A la tercera estrofa, descriu la mort de la “Fina”, com poc a poc es va apagant i explica la distància, dolor i trencament que li ocasiona aquesta pèrdua.

La quarta estrofa és la més curta, només de tres versos, perquè el jo poètic està ferit i els contes que li contava a la seua infància es desdibuixen i les faules manquen de moralitat.

A la quinta estrofa, el poeta diu que la recorda sobretot quan el dia escurça, quan hi ha foscor en un paisatge de tardor-hivern.

A la sexta estrofa, es dirigeix recordant l’abraçada dels seus fillols ja que no havia tingut fills propis, però era molt estimada per tots per ser amiga de grans confidències. I exclama que la infància viscuda queda molt lluny en el temps.

Per acabar, li fa un homenatge, convertint-la en memòria col·lectiva per a què tots els familiars la recordin i la compara amb la lluna plena. A més, a través del record la poden tornar a visualitzar entre tots: el seu riure que els acompanya, la seua cara amable i fresca i poden tornar a confiar en la vida.

Photo by Adam Kontor on Pexels.com
Vestida de verd i descalça
la Sílvia, natural i verge s’alça:

Què queda de la amarga branca
dels troncs, dels arbres i la fusta blanca?
Amb la saó de la fruita saciada
segles abans era selva sagrada
i espessa, on la saviesa rajava satisfeta,
nòmada, salvatge i selecta.

Però ara, Sílvia, et queixes erma i desolada:
No hi ha remor que t’espanti
no hi ha ocell que et canti
no hi ha bosc que t’empari
no hi ha delta que et banyi
no hi ha frescor que et calci
no hi ha sol que et calmi.
De sobte, no hi ha res, Sílvia,
esperança morta i extingida!

Perquè sospires preocupada
el meu sanglot recorre un núvol gris i trist
barreja l’ànima amb la pluja disgustada
i la teva aurèola difusa s’apaga.

Som terres de fang regirades
som corbes de sang intimidades
som memòries d’altres temps enyorades
som llengües vives callades.
Per tu ho soc tot, Sílvia, cantem juntes
el mateix cant al vent que tot s’ho emporta
esperit i víctima d’una naturalesa somorta.


® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «SÍLVIA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.

El tema és la naturalesa sagrada i espessa versus la contaminació i l’erradicació d’una selva.

La protagonista és la Sílvia, que etimològicament vol dir selva.

El poema s’inicia amb una queixa de la Sílvia que comença a parlar. Ens diu que ja no queda res de la selva d’abans quan era “nòmada, salvatge i selecta”.  I  ens enumera a continuació una llista de tot el que no hi ha. No hi ha ni remor, ni ocells, ni bosc, ni delta, ni frescor, ni sol (aquí fa referència al sol com a centre i llum). A l’erradicar-se aquesta selva, la seua esperança s’ha mort i extingit.

A la quarta estrofa, el jo poètic es solidaritza amb la seua preocupació i queixa i hi ha una simbiosi entre aquest i la Sílvia.

Per això, a l’estrofa següent, canten juntes i utilitzen el verb “som” (primera persona del plural). I són terres de fang, corbes de sang, memòries d’altres temps i llengües vives.

Per acabar, el jo poètic ho és tot per la Sílvia, perquè canten el mateix cant i ho canten a aquest vent que ho erradica tot. La naturalesa d’aquesta selva a la que fa referència el poema està quasi morta (“somorta”).

Photo by John Cheathem on Pexels.com
No queda res del que era, Terra extingida,
mar de marbre eixut i emboirat,
el temps es convertí en foc sufocant,
i un vent de dalt t’erosionà la medul·la.

L’eco d’un eclipsi embelleix els estels selectes
que brillen, elevats, al bell mig del màgic empiri,
l’harmonia de tots ells t’envolta i t’entendreix,
Esther, engolida per la immensitat dels astres.

En aquesta terra esmorteïda i exhaurida,
supervivència, la paraula que emana del teu endins
com l’aigua dessecada, com l’oxigen que et falta,
com la mescla orgànica dels elements suprimits.

Esther, èxode constant, emigrares per la Via Làctia,
cercant una nova esperança com aigua viva,
una nova llar galàctica on arrelar la vida
un nou món d’esperits errants.

Malgrat un enyor els cabells t’enreda,
estesa sobre la llum estel·lar
explores l’extens exterior de l’espai
buscant un altre ecosistema d’espècies…

Un estossec et despertà de l’espant
i pensares estirada sobre l’estora
l’espina clavada que tens de fa estona
com encobrir la teva estimada terra d’enemics.

I amb la mà oberta, exigència exemplar:
on la natura no et doni més del que necessitis,
estalviant els seus recursos, sostenibilitat
i un encís d’emocions ensucrades i exuberants.

Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA ESTHER DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits amb set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.

El tema del poema és sobre el medi ambient i la necessitat de conservar i respectar el planeta de la Terra en millors condicions per tal de sobreviure-hi. El fonema que s’usa com una al·literació reiterada és el de la vocal E.

La primera estrofa ens mostra un planeta altament contaminat, on hi ha hagut un canvi climàtic (“foc sufocant”) que dificulta la continuació de la vida.

La protagonista d’aquest relat es diu «Esther» que etimològicament vol dir estel, però a la vegada és una dona preocupada per l’estat del seu planeta. A la segona estrofa, mirarà els bells estels del cel que brillen en harmonia i sent la seua immensitat i els descriu.

Però a la tercera estrofa toca de peus a terra i observa com hi falta aigua que s’ha anat eixugant. També hi falta oxigen i s’han suprimit molts elements orgànics, perquè falten moltes espècies d’animals i botàniques que s’han extingit.

Com l’Esther vol sobreviure, fa un viatge galàctic a la quinta estrofa per tal de trobar un altre planeta semblant a la Terra per poder instal·lar-se. A la sexta estrofa, s’enyora molt del seu planeta malgrat explori l’univers buscant un altre ecosistema d’espècies.

A la sexta estrofa, l’Esther s’adonarà que tot ha estat un mal son, que s’ha adormit sobre l’estora, però no deixa de tenir aquestes ànsies de salvar la Terra. Se li representa com una espina clavada i vol protegir la seva Terra de persones que la maltracten, perquè se l’estima.

A l’última estrofa l’Esther, fa una reflexió i t’invita a participar-hi amb la mà oberta, que s’ha d’interpretar com que et tendeix la mà. L’Esther començarà a donar exemple i actua per a què li segueixis els passos. Pensa que s’han d’estalviar els recursos de la Terra perquè són limitats, que no malgastis sinó que usis només el que necessitis i li surten d’endins emocions ensucrades i exuberants per acabar.

Photo by Pixabay on Pexels.com
A totes les veus trencades 
per la violència silenciosa:

Ena d'angoixa, Nina: 
et diuen Nina.
Pupil·les brunes i brillants,
a cops opaques,
a vora invisibles.
 
Caminares entre laberints cecs i entortolligats,
entre corbes que no et trobaren,
ni et buscaren, ni saberen que existies.

Anells d'espurnes com llances que s'apaguen,
sang que neix on s'acaba la teva sang,
i aturant-se el temps, 
ningú escoltà el teu crit callat.

Malgrat queda la teva nineta,
flor en penombra,
tan interna, tan tancada,
tan tímida i silenciosa,
buscant la remor de les teves sines trencades.

Ombres desdibuixades arriben de sobte,
sorpresa, ulls clucs, primer balbuceig,
veuen unes nines tendres com les cireres.

Al primer raig de llum
ja ets notícia, Nina,
la teva imatge interromp la pantalla,
als cinc sentits còmplices
dels qui no van voler ajudar-te.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «NINA» DE «CORBES DE SANG»:

Aquest poema està format per vint-i-sis versos més una dedicatòria, que també hi forma part, de dos versos. Per tant, hi sumen vint-i-vuit versos en total.

El tema del poema és la violència de gènere en l’àmbit domèstic.

Treball del fonema nasal “n”, que el descriu com una emoció d’angoixa.

Després d’aquesta dedicatòria que la fa extensible a totes les veus que ja no poden parlar perquè han estat assassinades, ens presenta a la protagonista d’aquest poema, que es diu Nina. Ens la descriu partint de les seus pupil·les, que es per on entra la llum, però aquesta s’ha apagat a cops i s’ha tornat opaca i ja no passa la llum a través d’elles. També són invisibles per als altres ulls.

A la segona estrofa, ens descriu en passat el què feia la Nina. Les corbes aquí fa referència a altres dones que viuen al seu voltant que desconeixen la seua existència i el què li està passant.

A la tercera estrofa, es passa a l’acció i ens parla de l’última agressió que rep, que acaba en la seua vida.

A la quarta estrofa, ens diu que després de la seua mort, encara queda la seua filla “nineta”, que és un nadó que encara busca el seu pit.

A la cinquena estrofa, arriben veïns que fan tard a auxiliar-la i contemplen la escena amb sorpresa. El nadó plora i els alerta de que està allí. Està la comparació de les seues “nines” (pupil·les ) amb les cireres, fruit característic de la primavera i on el poema destaca la seua tendresa.

La sisena estrofa és una crítica al que passa a l’endemà. La Nina es converteix en història i passa a interrompre el tele diari amb el seu assassinat. Segurament el veuran els mateixos veïns amb els cinc sentits silenciosos i còmplices, perquè van decidir no fer res i no ajudar-la.

Photo by Irita Antonevica on Pexels.com

La rutina colmaba la vida de Juan: de casa al trabajo y del trabajo a casa. Cada día hacía el mismo trayecto aburrido, con las manos en los bolsillos, y cabizbajo.  Suspicaz, pensaba que su mujer le era infiel y su corazón le atizaba en el pecho bajo la sombra de esa sospecha.

Una tarde mientras miraba las baldosas grises desgastadas de una calle, algo destacó en el pavimento. Conforme se fue acercando, reparó que se trataban de unas llaves. Algo debían abrir, por eso las cogió. Le daba exactamente igual quién era  su dueño.  Tenía que averiguar qué abrían. Miró a derecha y a izquierda para estar seguro que nadie más le había visto cogerlas. La calle estaba desierta, sino fuera que al levantar la vista, y en el balcón de enfrente, se encontró con Remedios, fisgona por naturaleza. Normalmente la mujer regaba sus plantas y de paso, y disimuladamente, oteaba todo lo que pasaba a su alrededor. Las llaves las tenía ahora en el bolsillo de su chaqueta, y Remedios parecía no haberse dado cuenta de nada.  

Juan decidió cambiar su rutina e ir al bar de la plaza para hacer averiguaciones. Lo que en aquel bar no se sabía, simplemente no había sucedido.

Juan se encontró con algunos conocidos, y se puso a escuchar conversaciones ajenas, mientras saboreaba una cerveza fresca. El dueño del bar le insistió en que comprara un numerito de lotería, y le dijo que aquel año tenía la corazonada de que la suerte invadiría la comarca.

—No creo en la suerte, Paco —le contestó Juan—. Pero, por si acaso, quiero un numerito.

Un hombre con acento extranjero se acercó a la barra. Juan no pudo hacer nada más que asombrarse al oírle preguntar si alguien había encontrado unas llaves. El dueño negó con la cabeza y le sirvió un café. Juan se refugió en su cerveza.

—Esta noche no podré entrar en mi apartamento —se quejó el hombre—. Cuando venga el cerrajero a este pueblo perdido, ya será por la mañana.

El dueño del bar se ofreció a alquilarle una habitación del piso superior a lo que el hombre extranjero accedió.

Juan pensó que tendría el camino libre para entrar en el apartamento de aquel hombre que conocía de vista. Ni corto, ni perezoso, usó las llaves que había encontrado aquella oscura noche. Revolvió a su antojo cada habitación sin encontrar nada de interés, ni de valor.  Si no fuera porque al irse, reconoció en un perchero el pañuelo de su mujer.  Lo olió e inconfundiblemente, el olor de ella, le invadió tan fuerte que sintió una punzada de dolor. Se estremeció, tembló, y tosió, ante el golpe de infidelidad que recibió. Con sus aspavientos, el número de lotería le cayó del bolsillo.

Aquel veintidós de diciembre, su mujer hizo las maletas después de recibir una llamada. Su amante había encontrado un número premiado de lotería. Ambos viajaron durante largos meses por distintos países del mundo. Desde aquel día, Juan creyó firmemente en la mala suerte.

® Helena Sauras Matheu

Photo by Pixabay on Pexels.com