Dependència

No has tardat a decorar el meu cor d’agradables desitjos i, prefereixo abocar-me a aquesta agradable sensació. Però tu no hi poses cor. Estàs atabalada i tens pressa per acabar. Jo em quedo pensant que no hi tornaràs. Però a l’endemà, abans de les nou del matí,  tornes a despertar-me, a vestir-me i a pentinar-me els cabells. I fem els exercicis que em pertoquen.

Em pagues amb un somriure abans de tornar a marxar i jo et donaria calés que agafaries amb lentitud. És l’únic moment del dia que em veig capaç de tot. Però tu acabaries per deixar-los damunt la taula. El bàlsam que m’has posat per fer-me funcionar els músculs ja ha estat absorbit per la pell. I si em concentro, encara puc notar el seu aroma a l’ambient.

I ara m’agafa una punyent pena, perquè no soc res sense la calidesa de les teves mans que m’ajuden. Sense tu, cauria a un forat del que no m’aixecaria. I em sento com una trista marioneta on el destí s’encarrega d’anar-me prenent els fils dia a dia. Tinc por que un dia perdis les claus i ja no tornis. No podria obrir-te. I això que la porta del meu cor sempre estarà oberta per a tu.

M’he creat un paradís carregat de somriures per resistir, lluny de la dependència que em provoca la barrera del meu cos. Únicament per viure, mentre la vida avança de pressa. Cada segon, menys esperança, però tinc el caliu de la ciència que investiga. Sense ella, tot seria més feixuc. I també sense l’oportunitat de veure’t cada dia, que m’obren d’alguna manera aquestes ganes de viure, que m’empenyen a fer tot el que em mana l’equip mèdic.

Penso si no m’aferro a un impossible, i si alguna vegada podria tornar a la vida d’abans. Aquella que, en un determinat moment, podria arribar a seduir a una dona. M’era fàcil fer-ho. Ara fa temps que no puc. Des de l’accident, tot ha canviat. Tu em veus com una persona malalta i jo et veig com la joia més preuada de cada dia. Si no ens haguéssim conegut en aquestes circumstàncies, ¿m’hagués fixat amb tu? Possiblement no.

Abans em fixava amb l’embolcall i no amb l’interior. L’accident m’ha fet canviar i percebo les coses de manera diferent. Per això no entenc com pots tenir tanta pressa per acabar. O potser sí. Després de passar-te la teva jornada laboral entre pacients, una nena, el centre del teu cor, et reclama. I no vols tardar en anar a buscar-la a l’escola bressol ni cinc minuts.

Infidel pels pèls

No sé què hi faig en aquesta cambra. Suposo que hi busco intimitat i, que ningú sàpiga, el que acabo de fer. Millor dit, el que estic fent. Ningú m’hi ha vist entrar. He mirat a banda i banda del carrer, fins assegurar-me que no em seguia ningú. Sé que la meva vida no és important per a ningú, però mai se sap qui està disposat a malparlar de tu, o qui té l’habilitat de posar la pota, i dir les coses en el moment més inoportú. I enfonsar de pas, la teva reputació.

Què hi fas en aquesta cambra, Eulàlia? I una certa excitació em mulla de dalt a baix. Els seus dits, tendres i arrodonits, em recorren amb un ritme que se’m fa atractiu al sentit del tacte. Tota jo regalimo de cap a peus, encisada pel seu accent estranger. Perquè la Jenny és una dona de poques paraules, però de quan en quan deixa anar alguns mots en accent anglès, que em pregunten si tot va bé. Jo faig que sí amb el cap, i ella continua amb el seu massatge peculiar. Em faig d’aigua, i penso que aquests dits són mel, de tan dolços i tan oportuns. Em pregunto, per què no l’he descobert abans. Què hi devia fer la Jenny, mentre jo m’enamorava de qui era en aquell moment el meu marit? Em llevo aquest pensament del cap, perquè ben mirat, la Jenny encara no havia nascut quan jo vaig caure de quatre grapes al joc de l’amor.

Quina humitat hi ha en aquesta cambra, quina calor, ¡mare meva! La Jenny em deu llegir el pensament, perquè posa en marxa un ventilador, que gira i volta els meus pensaments íntims. Els que tens dintre del cap i ningú més pot saber. Ben pensat, el meu marit no en sabia. Arribo a aquesta conclusió. Jo era massa jove i sense experiència. Els meus ulls emmirallats per un tors morè, uns llavis carnosos, i unes promeses que em vaig creure cegament. Però, de sexe, no en sabia. Vaig caure en una monotonia censurada i avorrida.

Menys mal que no vaig tardar en creuar de vorera i vaig conèixer la Pepita. Ella sempre tan atenta. Li vaig explicar totes les meves penes i em va ajudar a divorciar-me, mentre hi tornava a caure al joc del frec. Potser la Jenny llavors, ja era una nena de cabells rossos i gest angelical. La Pepita va posar totes les seves armes, per a què em tornés a veure bonica al mirall. Tenia una baixa autoestima. I tisorada va, i tisorada ve, em va fer sentir com ningú m’havia fet sentir mai. Tenia ganes d’abraçar-la, per la imatge que em va retornar el mirall, un cop vam acabar. El ulls els tenia vius, perquè l’alegria em feia moure les pupil·les a banda i banda, buscant una zona íntima de la cambra, que em tornés a fer sentir especial.

I així li ho pagava a la Pepita? Mira que havia tingut empeny i paciència amb mi… Que de vegades toco la moral de les persones, i això és sagrat, i no s’hauria de tocar. Només avui, Eulàlia, em dic. La Jenny és el present efímer. Volies tornar a veure’t jove, veritat? I sé que la resposta íntima és afirmativa, encara que si em preguntaren, ho negaria amb el cap. Mullada com vaig, retinc aquest encís de sensacions viscudes, mentre la Jenny em raspalla els cabells amb el raspall rodó i m’asseca els cabells. Quina calor, mare meva! I el ventilador ja no fa efecte. És una humitat enganxifosa. Aquesta perruqueria és tan diferent de la que té la Pepita. La Pepita hi té aire condicionat. I el seus dits, potser són més aspres a força de rentades, però hi tenen més traça i no mullen tant la roba de les clientes. És igual, és estiu i no crec que agafi cap refredat. M’aixeco del seient blau.

—Quant et dec, bonica? —li pregunto a la Jenny.

—Rentar i assecar… Dotze euros.

Pel preu no serà, Eulàlia. Exactament el mateix que cobra la Pepita. Però són aquestes ales de llibertat les que et fan ser infidel de quan en quan, penso amb un somriure entremaliat que se’m posa als llavis. Surto per la porta, miro a banda i banda del carrer. No, ningú coneix ningú en aquesta ciutat anònima. Però de vegades, els pensaments més íntims parlen per sí sols.

Imagen Creative Commons de Carlos en FlickR. “Isabel. La mirada reflejada 2”

La lletra ferida

M’ho vas dir a la plaça sense embuts, ho sabies, m’havies caçat en l’engany.  La meva primera reacció va ser negar-t’ho amb un gest sec i horitzontal de cap mentre l’acompanyava d’una paraula negativa rotunda, però els llavis em tremolaven. Vaig intentar aguantar-te la mirada; els teus ulls negres brillaven amb la força de l’odi contingut, un foc que creixia imparablement  i que et va donar forces per obrir el maletí de pell que portaves. Vas treure un feix de papers que em vas passar a l’acte. L’evidència del que havia fet durant els darrers mesos prenia forma en les fotografies que em mostraves. Algunes eren de poca qualitat, fosques i preses amb presses; altres, diria que les havia fet una altra persona, ja que es veien professionals. A totes hi sortia jo, enfocada de diverses maneres, en diferents moments del dia i espais. En algunes vaig reconèixer el meu petit estudi i una esgarrifança em va recórrer l’espina dorsal en comprendre que hi havies posat càmeres. M’havies trencat l’intimitat i violat el meu refugi que em permetia somiar. Ja mai més hi estaria segura. L’última imatge que vaig veure em va relliscar de les mans i va anar a parar al terra fred de l’asfalt, on tu sempre hi tenies els peus ben aferrats; els meus, en canvi, s’havien enlairat durant anys portant-me a imaginar la vida d’altres, personatges ficticis que m’inventava fins altes hores de la matinada. La fotografia havia caigut cap per avall i no es veia el que per un moment havia travessat la meva retina, el meu cos nu entregant-se a la pell bruna i delicada d’aquell últim cos que m’havia fet volar. Et vas ajupir per a agafar-la i la vas tornar a mirar amb ràbia, encara que sé de ben cert que la tenies memoritzada. D’una butxaca et vas treure el que vaig endevinar com una targeta de memòria. No havies tingut prou amb les fotos sinó que havies immortalitzat els meus moments de plaer amb diversos vídeos que em vas ordenar que mirés, advertint-me que tenies còpies de tot aquell material que em passaves. Em va venir mareig, l’estómac se’m regirava per moments i una nàusea es barallava per sortir a l’exterior acompanyada del que havia menjat. La vaig reprimir com vaig poder amb un mocador de paper que vaig treure de la meva bossa. Diria que et mofares del meu gest àcid i amarg, en sentir com la bilis em pujava inevitablement i a la fi vaig acabar vomitant sobre la sanefa geomètrica d’una rajola de la plaça. A l’alçar la vista del terra brut, vaig veure com al lluny uns nens es gronxaven acompanyats pels seus pares que els espentejaven rítmicament. Se sentien xiscles d’alegria i divertiment i, per uns moments, vaig intentar d’evadir-me de tot plegat, però les teves paraules punyents m’arrancaren de la meva lleugera evasió.

—Amb quants, Carlota? —em digueres alçant el puny dret i, per un instant, vaig tenir por de que el descarreguessis sobre mi.

No vaig contestar-te perquè ni jo mateixa sabia la resposta. No havia comptat els meus amants, simplement havia deixat que les meves vivències infidels s’encadenessin una darrere l’altra, d’una manera fluïda, constant i reiterativa. Em vaig arronsar d’espatlles i vaig deixar que una sèrie de retrets de ben endins et sortissin dels llavis prims mentre em guardava els documents que m’havies donat dintre de la meva bossa. Et vaig intentar escoltar dreta, amb les meves dues mans entrellaçades. Les teves paraules les sentia allunyades, decorades d’una remor de sentiments pansits. Sense voler, vaig badallar per oxigenar-me. I sé que amb aquest gest incontrolable que m’havia sortit de la boca et vaig tornar a ferir el teu orgull de mascle. El teu cabreig anava creixent conforme em parlaves i el teu rostre anava adquirint diverses tonalitats, fins que un vermell viu i intens  se’t va quedar imprès a les galtes. El meu llarg silenci et descol·locava i a la fi ens vam acomiadar bruscament ben entrada la tarda.

Caminant vaig tornar al meu refugi que ja no sentiria mai més meu. Tu pagaves el lloguer puntualment cada principi de mes. Sé que ara ja no ho faries més. Al fons, l’ordinador llampant em va invitar a engegar-lo. Vaig introduir la targeta de memòria i vaig començar a executar els arxius un darrere l’altre. Em vaig veure reflectida a cada imatge, un ull encuriosit m’havia filmat sense pausa; en unes imatges jeia al llit amb companyia; en altres, simplement escrivia en solitud. Per escriure s’ha de viure, m’havia indicat aquell professor del taller d’escriptura on m’havia matriculat després que tu m’avançares els diners. Estava oberta a tota mena de crítiques, havia de perfeccionar el meu estil i la meva tècnica i aquell professor em va obrir els ulls.

—Carlota, ets un diamant en brut, però se t’ha de polir. A la teva prosa li falta vida, es nota que res del que escrius ho sents realment teu. És tot massa irreal, massa superflu, massa buit.

Aquesta primera crítica me la vaig creure cegament. La meva novel·la l’havia de fer palpable al lector. Hi havia treballat durant els darrers cinc anys d’una manera aferrissada i absorbent, però no hi havia prou. Al text li faltava alguna cosa que, pel moment, no li podia donar. La prosa de la vida de la protagonista principal era inversemblant. La vaig intentar reescriure donant-li un aire de misteri però, res del que vaig fer, va acontentar el meu professor.

—Al text se l’ha de deixar respirar. Atura-la per un temps i viu, Carlota. Quan la reprenguis de nou, ho faràs amb més força. El foc que portes dins…

—Ho faré —el vaig interrompre, apartant-me un rínxol pastanaga que se m’havia escapat de la cua de cavall que portava.

Vaig sortir de l’acadèmia d’escriptura amb ganes de renovar-me l’esperit però, al tornar a casa i veure’t ensopit davant el televisor, les meves ales es van aturar per uns instants i van precipitar-se cap al buit. Quina mena de vida havia d’escriure si la meva es basava en conversacions monosil·làbiques que s’interrompien quan el teu equip de futbol  marcava un gol? Mentre feia el sopar, remenant la cassola de brou perquè no sobreeixís, vaig rumiar sobre el canvi que realment necessitava.  Mentre em posava la cullera de sopa a la boca ho vaig veure clar. Tu, amb la mirada fixa al televisor, no obries boca i, enmig dels silencis entre tots dos, que pesaven més del que m’hagués agradat, vaig saber que aquella mateixa nit hi buscaria una solució. En acabar de sopar, et vas quedar una estona més a veure les repeticions de les jugades i jo, fingint un sobtat mal de cap, vaig pujar ràpid a la nostra cambra, perquè no em venia de gust rentar els plats. Vaig engegar l’ordinador portàtil, vaig connectar-me a la xarxa i vaig capbussar-me en pàgines de contactes fins que hi vaig trobar una que em va agradar per la seriositat i la discreció que m’oferia. Em vaig registrar i, després d’omplir les meves dades i preferències, vaig esperar durant dies fins que la primera invitació amb aquest nou món em va semblar plausible. Vaig acudir a la primera cita feta un manyoc de nervis. M’havia soltat els cabells arrissats que em queien esvalotats sobre les espatlles i pintat el llavis d’un vermell brillant i intens amb un toc suggerent. El vestit que em vaig posar era minimalista, més per la llargària que pels breus adorns que portava. Quan vaig veure aquell noi tan ben plantat que m’esperava a la taula del restaurant, em vaig calmar. El vaig reconèixer perquè portava un diari obert per la pàgina de cultura i a sobre hi havia posat una copa de vi blanc. Tot era com ho havíem acordat per correu electrònic; ell tenia experiència amb aquest camp, jo era completament nova. Era músic i la seva veu em va acaronar durant tot el dinar. Li vaig observar els dits llargs i prims i vaig pensar que no m’importaria que delicadament em traspassés. Les postres em van sorprendre al llit del meu estudi, lloc on el vaig portar immediatament després. Amb un sol contacte en vaig tenir prou per coneix-se’l; era càlid i expert en la matèria. Ens vam acoblar i vaig sentir com tot encaixava, les peces de roba restaven a sobre el parquet, havien anat caient una rere l’altra, fins que només em van cobrir les seves mans. Per un moment vaig ser nota musical amb l’Eladi, tan diferent de tu, Carles, del teu avorrit ball que sempre es ballava de la mateixa manera, memoritzat i metòdic, insípid, de peix bullit. No vam repetir. A la setmana següent vaig tenir una altra cita i la disbauxa es va instal·lar a la meva vida. Tenia el que volia, nou material per escriure i la meva novel·la va anar adquirint forma en els mesos que vingueren. El meu professor, un home que crec que ja no em va mirar de la mateixa manera,  m’aplaudia els progressos.

—I si ara hi poses un gir inesperat? —em va aconsellar.

—Com ara què? —li vaig preguntar.

—No ho sé, tot és massa convencional, la història es podria contar des d’una altra perspectiva femenina. Aquesta amiga que té… massa fidel, massa desdibuixada. Aprofita les seves ombres per explicar la seva història.

La seva frase va quedar en suspensió i, la meva imaginació que rajava a doll, em va fer canviar les preferències de la pàgina de contactes per quedar amb persones del meu mateix sexe. Durant setmanes l’antagonista de la història es va anar perfilant amb les corbes obertes, rialleres i sensuals del meu estudi. Dones que es movien en busca de contacte. Algunes tenien experiència; d’altres, com jo, buscàvem vivències desconegudes. Les paraules em bullien a la ment i sempre que podia les treia enfora, teclejant de manera prou ràpida per a què no em fugissin. El meu professor, a la fi, em va donar el vist i plau.

—Bona feina, Carlota, ja la pots presentar a concurs –em va animar.

Li vaig fer cas, vaig presentar la novel·la a diferents premis literaris del meu país. Feia temps que et veia distant i, quan et vaig dir que ja havia acabat el meu treball, ni tan sols et vas dignar a llegir-lo, cosa que em va ferir. Jo sempre m’havia interessat pels teus projectes i pels teu ascensos en el món laboral, que ens permetien portar una vida bastant acomodada. Com estava tan ferida per la teva actuació no vaig interrompre els meus contactes. Vaig continuar amb la meva vida paral·lela,i un sentiment de rancúnia se’m va començar a apoderar cap a tu. Sentia angúnia quan em tocaves però em deixava fer. Tanmateix, ara sé que alguna cosa et vas començar a ensumar, per això vas contractar el detectiu que em va seguir a tot hora, fins que la nostra relació rància es va esquinçar per complet.

Aquesta tarda, mirant els vídeos casolans tenyits de sexe des de diferents angles, intento endevinar on estan les càmeres inspeccionant el sostre de l’estudi. Fixant-me les veig com, diminutes, resten dissimulades a l’estar pintades del mateix color que la paret. N’hi ha tres, o és això el nombre que em sembla veure. Les fito impassible, mentre recordo els meus encontres radiants amb la fauna cibernètica, gent anònima de la meva ciutat a qui ara no puc acudir perquè no sé res més que l’exploració minuciosa del seus cos. Recullo les meves coses, Carles. Plego, tornaré a casa de la meva cosina perquè sé que allí seré benvinguda. La Neus em mira sorpresa en veure’m arribar amb una maleta minúscula. M’instal·lo a  casa seva amb algunes preguntes que em llença preocupada a les que no les hi dono resposta. Em mostro esquiva. En les infidelitats és més fàcil quan ets la persona que t’han traït perquè si ets la que has fet el salt, de seguida caus en la incomprensió i vull evitar-ho als ulls de la Neus, que de moment em miren amb respecte.

Dimarts rebo una trucada d’un número anònim al mòbil: la meva novel·la ha guanyat un premi d’entre tots als  que em vaig presentar. Una emoció em recorre i els ulls se’m neguen de llàgrimes sentides. Estic sola, la meva cosina ha marxat per qüestions de feina i serà fora durant dues setmanes. No tinc ningú amb qui celebrar-ho, ni tinc cotxe per a anar a recollir el premi. Per això m’armo de valor, em rebaixo i et truco. Contestes pensant-te que sóc la Neus perquè et truco des del seu fix.  Les meves paraules, que he assajat, penetren al teu oït i t’imagino immòbil al costat de la tauleta del telèfon, acceptant-les. No et demano perdó, si és el que volies sentir, però la meva veu sona moixa, com penedida. Acceptes a la de tres  portar-me a recollir el premi i sé que, si em poguessis veure, et regalaria un somriure franc d’agraïment. El dissabte el nostre cotxe familiar, que mai hem tingut temps per omplir, enfila la carretera. No obrim boca durant el llarg trajecte. Sobren les paraules i un buit de silenci sencer ens cobreix. Tu, atent a la carretera; jo, mirant per la finestra; el temps, avançant lentament i feixuc entre tots dos. Quan per fi arribem, aparques el cotxe amb pocs moviments i entrem a l’auditori on es celebra el premi. Seiem en una butaca de roba color terra, hem arribat d’hora i observo detingudament la sala. Hi ha molt poca gent, estem enmig d’un poble de mala mort i resto a l’espera. Els llums s’apaguen i els de l’escenari pugen d’intensitat. El cor em batega rítmicament i sento com els seus batecs dispersos se’m colen per tot el cos. Un home de mitjana edat pronuncia el meu nom i cognoms, seguit de la frase que sóc una jove promesa literària. M’alço dels seient i començo a caminar cap a l’escenari. Mentre ho faig, procuro moure els malucs, perquè sé que m’estàs mirant i vull que em recordis així. La flama de l’èxit em crema quan m’entreguen una escultura amb el nom del certament imprès. És un gerro que pesa, de marbre blanc. Des de l’escenari et miro i veig com la dona maca que tens asseguda a la vora et xiuxiueja alguna cosa a cau d’orella. Una punxada afilada de gelosia se’m clava arrapant-se’m al curt vestit i tinc curiositat per saber què dimonis t’ha dit. Des de la distància veig com tu li somrius de manera enigmàtica. Les ànsies que tinc de saber el que t’ha fet canviar l’expressió del rostre, es dilueixen en saber que l’editorial del concurs em publicarà la novel·la. A l’atrapar el meu somni m’agafa vertigen i sento el maleït moment en què em vaig posar aquests tacons tan inestables que em fan recolzar-me, sense voler, a l’home que tinc a la vora al perdre l’equilibri. Quan baixo de l’escenari em sento triomfant i important i vaig al teu encontre. Tu restes mirant a la dona maca de l’esquerra i veig que entre tots dos sorgeixen mirades de complicitat. Una espurna de desconfiança m’esquitxa l’ànima perquè crec que ja la coneixes d’abans. No és possible que, amb tan poc temps, t’hagis guanyat la confiança d’aquesta dona que t’observa admirant els teus encants. Aquests que jo mai he sabut apreciar, els inexistents encants de la teva existència. L’acte s’acaba i el discurs de l’home que ha continuat parlant mentre jo tornava a la butaca s’apaga. La poca gent de la sala aplaudeix, s’encenen els llums i, poc a poc, anem desfilant. Sortim al carrer i se’m posa la carn de gallina perquè ha canviat el temps. Un abril inestable tot rúfol em bufa fred a l’escot. La dona maca enfila el carrer cap amunt i puja en un cotxe verd pistatxo. Tu la ressegueixes amb la mirada devorant-la com una fera en cel.

—Què t’ha dit? –vull saber.

—Qui? –et desentens.

—La dona de la teva vora, la rossa.

—Res, —baixes la mirada que s’escapa dels meus ulls— que ha estat fàcil donar-te el premi perquè has estat l’única participant.

Un brot de calor em copeja les galtes.

—Però deu ser bona l’obra perquè te la publiquen, no? —dius a la fi, en veure’m tan dèbil i trencadissa.

—Si ni tan sols te l’has llegit –et retrec.

—Aquesta dona me l’ha aconsellat, diu que es un riu d’experiències sexuals. Una novel·la molt comercial.

Un indi que ven roses se’ns atansa. Tu no li fas cas, com si no el veiessis, però l’indi insisteix per a què et quedis una flor en un dia tan especial com avui.

—Una rosa per la teva dona –et reclama.

Tu em mires i ens perdem en una mirada llarga, insignificant, perquè ja no tenim res a dir-nos. A la fi et treus la cartera i li dones cinc euros a l’indi per a què toqui el dos.

—Quina vols? —em pregunta l’indi, aproximant-me l’esclat d’unes roses que pul·lulen entre els meus ulls.

Trio la més vermella i intensa de totes; la màgia d’aquest Sant Jordi tan diferent dels anteriors em trasbalsa i reprimeixo un sanglot que se’m clava a la gola. Amb la rosa a les mans i el gerro de marbre, pugem al cotxe i un dèbil plugim comença a esquitxar els vidres. Ens espera un llarg trajecte, atent a la carretera i conduint amb extrema precaució perquè la pluja, poc a poc, es va intensificant. Tornem cap a casa. A la casa que ja no és meva i sé que quan arribem et desviaràs per diferents carrers fins deixar-me davant la porta del pis de la Neus. No m’equivoco. Abans d’anar-te’n definitivament et dono les gràcies. Les acceptes distant, pujo per les escales i obro la porta. Un pis silenciós m’espera. Deixo el gerro, amb la rosa dintre, a la tauleta que hi ha al capdavant del llit on dormo i acluco els ulls sense sopar. La gana m’ha fugit en un dia de nervis tan esgotador.

Viatjo a través del somni a una altra època on tot estava per descobrir. Tu i jo, en un dia de picnic, al bosc. Uns calçots que hem encomanat en una casa de menjar preparat esperen dintre la carmanyola tèrmica. La salsa romesco  reposa dintre la motxilla que portes sobre les espatlles i hi ha carn arrebossada de segon plat. És un dia especial, d’aniversari de nuvis, el nostre tercer any junts.  Gravem les nostres inicials en un tronc robust del bosc, el nostre arbre que ens ha fet ombra durant el fugaç encontre de les postres. Mentre ens vestim, el tronc pren vida, engruixint-se i clivellant-se. Les nostres inicials C x C es parteixen i esdevenen Ç x Ç.

—La lletra ferida, la lletra maleïda, la lletra partida… —canta un ocell amb ales grises, que s’ha posat sobre una rama gruixuda.

Mentre sento aquest cant tot em resulta surrealista. M’agafes fort de les mans, recollim de pressa, volem fugir d’aquest destí escrit amb ales de mort.

—La lletra clivellada, la lletra separada, la lletra esquinçada  —continua l’ocell, sense alçar el vo-.

T’ajups i agafes una pedra per tirar-li a l’ocell.

—No! —xisclo per aturar-te perquè no me’n refio-.

Però ja he fet tard, amb la teva acurada punteria toques l’ocell que, del fort impacte, es converteix en orni, una metamorfosis que ens posa contra les cordes. La mort ens sobrevola amb ales foradades. L’orni se t’aproxima al coll i xarrupa la teva essència, i caus, Carles, a terra; perds el sentit i un broll de sang et regalima pell avall. Et sacsejo amb força, però no respons, la teva pèrdua m’accelera el pols dels canells. L’orni torna a aparèixer i se m’atansa al llaç que corda la meva trena pèl-roja. Amb un breu moviment el desfà, sóc seva, una presa fàcil que no té voluntat per lluitar, vulnerable a les seves urpes que em tallen. I, de sobte, tot és foscor. Em veig morta al somni, al teu costat, Carles, i crido amb totes les meves forces. Obro els ulls, mullada de cap a peus. Una ombra, obscura com un monstre de tempesta, m’observa a la cambra. Un esglai em recorre perquè sé que ara sí que estic desperta. No estic morta. Tu tampoc,  Carles, però aquest diable feréstec em guaita immòbil al capdavant del llit, a l’espera de que em converteixi amb la seva futura víctima. Tinc els ulls oberts de bat a bat i busco com puc l’endoll de la bombeta de nit. La llum apareix de repent i desfà l’ombra maligna. Tot s’aclareix. El gerro de marbre, la rosa vermella, bona combinació d’elements perquè la meva imaginació hagi projectat una emoció desfigurada i terrorífica a la paret. M’entra el riure i la vergonya pels xiscles que m’han anat sortint durant tota la nit. M’aixeco, oloro la rosa que sembla de plàstic perquè no desprèn cap olor, i penso amb el somni que he sentit tan real. Ple de símbols que indiquen canvis; les morts sempre n’indiquen.

Des d’aquest dia vaig canviar el meu hàbit d’escriptura. Primer vaig pensar que era perquè al pis de la Neus no m’hi podia concentrar. Després, vaig comprendre el que realment em passava. Havia desenvolupat una fòbia cap a la ce trencada, escrivia evitant-la, usant sinònims i capgirant les paraules.  Quan en un llibre em trobava amb la lletra esquerdada, el tancava i n’obria un altre. Fins i tot vaig començar a llegir en anglès, idioma que no m’era fàcil. Però almenys, quan hi llegia estava lliure de sobresalts perquè sabia que aquesta grafia no existia. Per la nit, d’una manera recurrent,  l’ocell d’ales grises sobrevolava els meus somnis cantant-me melodies carregades de la lletra ferida. Fins i tot, de vegades, les seves paraules les veia escrites amb sang fresca. Tu ja no hi vas sortir més al somni, ara només hi sortia jo, caminant esmaperduda pel bosc, fins que l’ocell d’ales grises em trobava i em cantava amb el seu bec ample. A estones em despertava abans de que hagués acabat de cantar; d’altres el deixava arribar fins al final.

Quan la novel·la ja va estar publicada, em van arribar uns quants exemplars. No vaig tenir valor d’obrir-los perquè sabia que la ce trencada hi era present intermitentment per tot el text, vivint lliure i natural, no com la prosa artificial que ara escrivia. En els dies que vingueren, gràcies a una campanya de màrqueting agosarada, la meva novel·la es va situar en el rànquing de vendes del país. Em va sorprendre l’èxit que havia tingut.  Les xarxes socials, el boca a boca, l’atrevit disseny de la portada i sobretot el morbo que anava creixent de manera gradual en cada pàgina, van fer que durant mesos no es parlés d’altra cosa. Em feren bastants entrevistes, vaig sortir als mitjans de comunicació, vaig signar llibres i, quan anava pel carrer, alguns em reconeixien i em preguntaven si continuaria la història. Fins i tot em van comprar els drets d’autor per fer-hi una pel·lícula que estrenarien al cinema.  Havia sortit de l’anonimat i jo, que mai havia tingut independència econòmica, em vaig trobar ingressada una quantitat substanciosa  al meu compte corrent.  Amb una part d’ella, vaig tornar a llogar el meu estudi, m’hi vaig instal·lar i vaig deixar el pis de la Neus encara que la veia sovint. Una tarda d’estiu vaig tornar al taller d’escriptura i vaig confessar-li al meu antic professor la meva fòbia actual i també li vaig parlar dels meus malsons. Ell em va escoltar pacient i a la fi em va dir que pensava que alguna cosa em rossegava per dintre. Que ho intentés escriure, que ho materialitzés sobre el paper. Només així aconseguiria alliberar-me de la meva culpa i tornar a escriure amb la meva llengua materna.

Al tornar cap al meu estudi et vaig tornar a veure. Estaves dintre d’un restaurant amb la noia maca rossa. Vaig suposar que us havíeu intercanviat els telèfons. Us miràveu d’una forma dolça i directa, sense amagar-vos. Les mans les teníeu entrellaçades per damunt de la taula. Era un restaurant refinat, amb combinacions exquisides de menjar, una explosió gustativa per al paladar més exigent. Us vaig observar com dos tòtils enamorats, brindant amb dos copes de bon vi, fregant-vos acuradament la boca amb el tovalló i deixant que el destí decidís per vosaltres. Els ulls et feien pampallugues de tanta felicitat desbordada i vaig pensar que t’ho mereixies. Vaig continuar amb el meu camí fins a l’estudi, que m’esperava buit i, aquella mateixa nit, vaig reprendre els meus contactes amb el món cibernètic. Ho necessitava.

Després d’uns quants encontres sexualment gratificants el vaig reconèixer per com es movia com peix a l’aigua pel meu estudi. Era un home misteriós per com em tractava i perquè sempre em contestava amb evasives. Amb ell sí que vaig voler repetir, perquè volia esbrinar què amagava. Quan s’adormia li regirava la cartera i les butxaques dels pantalons i fins i tot parava l’orella per si em confessava alguna cosa entre somnis. A la fi, un dia li vaig trobar una targeta de memòria a la cartera, me la vaig guardar i la vaig executar unes hores després. Hi sortia la noia rossa maca, en un xalet, banyant-se amb tres nens a la piscina. En altres arxius sortia amb tu, Carles, passejant pels carrers de la ciutat, besant-vos i, fins i tot, vaig reconèixer la meva antiga cambra mentre l’excitació us sorprenia abans que desféssiu el llit.

T’escric aquestes línies perquè corres perill, Carles. El meu xicot actual és un detectiu sense escrúpols a qui un marit banyut ha contractat. Sí, el marit de la teva amant també deu sospitar d’ella com tu sospitaves de mi. Si has arribat fins aquí vull que corris i te’n vagis ben lluny on no et pugui trobar. No et preocupis. La targeta de memòria, de moment, la tinc jo, però li l’hauré de tornar aviat per a què no sospiti. M’he armat de valor per escriure’t tot això i ara estic sorpresa perquè, saber que corries perill, m’ha fet obviar la meva por irracional cap a la ce trencada i crec que ja tinc forces per continuar escrivint. Espero fortament que no hagis abandonat la lectura del meu relat com gairebé sempre feies, ensopint-te perquè la lectura no t’arribava. Les novel·les de ficció em deies que no eren el teu fort, preferies textos científics i ben documentats però ara, que aquesta història va sobre nosaltres, desitjo que t’hagis llegit fins l’última línia.

Sense res més que afegir,

Carlota

P.S: T’envio un exemplar de la meva novel·la, així com un xec que crec que et mereixes per com em vas ajudar econòmicament a escriure-la.

5129345995_3a0ee65e90_b

Imagen Creative Commons de Jean-Benoit-V en FlickR

Vora el riu

Vora el riu la Raquel no pot veure el mar que tant enyora aquests dies. Necessita sentir la seva olor a sal per sentir-se viva però aquí l’aigua és massa dolça i fresca. Pensa que aquest riu és en realitat un fill petit del seu mar i, d’aquesta manera, la melangia que l’atrapa es suavitza una mica, però només és una breu estona perquè després sap que els pensaments li tornaran a ell i tot el que significa per a ella. Els records brollen empesos per les ànsies que té de tornar al seu poble, amples quilòmetres de carretera estreta amb corbes la separen d’ell, a contracor ha fet aquest definitiu viatge amb el seus pares amb el cotxe carregat fins a dalt perquè venen a quedar-s’hi. D’ençà que el seu pare havia perdut la feina tot havia canviat, atur, prestacions i ajudes  econòmiques que s’acabaven fins que una fina esperança es va obrir quan li van oferir treballar en una granja a un poble perdut que la Raquel mai havia sentit nombrar. Quan va mirar el mapa a la Raquel li va agafar vertigen, al seus quinze anys, va sentir per primera vegada com la vida s’acabava i després el cap li va donar diverses voltes fins que un tel negre se li va posar als ulls. El mareig va passar però, des de aquí i mirant per la finestra,  la sensació d’angoixa encara no ha desaparegut i és que les coses desconegudes sempre fan por. De lluny pot veure com una figura s’aproxima pel carrer, s’atura a les escombraries i comença a remenar-les. Uns nens que han aparegut de sobte li tiren pedres tot rient i la Raquel sent com criden:

—La bruixa, la bruixa de vora el riu!

La dona, que sembla bastant gran, s’ajup i agafa alguna cosa i se l’emporta amb delicadesa com si es tractés d’alguna cosa de valor. La Raquel ja no la pot veure i pensa amb la crueltat dels nens, malgrat la dona ni s’ha immutat, segur que li ha quedat alguna ferida de les pedres que li han plogut a sobre.

 

—Aviat passarà una desgràcia –pensa la Clàudia en veu alta-. I es dóna pressa en acabar l’informe que prepara amb urgència com a assistent social. Des de que va visitar la barraca on vivia  la Teresa i, va veure amb les condicions amb les que vivia, que se li havia tret el son. La barraca semblava un museu de poc valor abandonat de tantes coses que hi havia, amuntegades i desordenades per les poques habitacions. Milers de restes de menjar es podrien envoltades d’insectes  i rates corrien com folles enmig de la brutícia. La Teresa reia sense parar mostrant una filera de dents corcades i pudia perquè feia anys que no es rentava, les ungles les portava llargues i molt brutes i els cabells grisos i despentinats li queien sobre la cara donant-li un aire tan deixat que feia por. La Clàudia sabia que la gent del poble l’anomenava la bruixa de vora el riu perquè contava la llegenda que la Teresa de jove s’havia banyat una nit de lluna plena en aquell rierol. Una taca de sang li va sortir de dintre i des de llavors que no es movia del costat del riu, s’havia apoderat de la barraca abandonada banyada per les aigües cristal·lines que, des de que la Teresa hi havia entrat a viure, havien canviat el seu color i ara eren de fang. La gent del poble l’acusava de bruixeria però la Clàudia ja feia molts anys que no creia en les bruixes.

El que no sap ningú és que realment aquesta taca de sang havia estat un avortament  espontani que li va regalimar per les cuixes durant dies mentre anava perdent la cordura. La Teresa des de aleshores no s’havia refet d’una profunda depressió i un dia, en veure per la televisió que hi havia gent que abandonava nadons a les escombraries, va decidir buscar entre la brossa per si en trobava algun. El seu marit la va abandonar perquè no va poder més i fou llavors quan ella es va traslladar a viure a la barraca de llenya que hi havia vora el riu. Un dia es va trobar una nina a la brossa que semblava real per tan ben feta que estava i va decidir quedar-se-la.  Ara que ja la tenia i era ben seva, va començar a agafar altres coses de les escombraries per a què a la nena no li faltés de res.

—No parlis que la nena dorm –li va dir la Teresa a la Clàudia-. Shhttt…  –i es va posar un dit prim sobre els llavis.

Va ser llavors quan la Clàudia se’n va adonar fins a quin punt la Teresa s’allunyava de la realitat. Ella i el seu company, en Toni, es van mirar, una mirada ràpida de complicitat i es van afanyar per anar-se’n. Tenien feina a fer per a portar a la Teresa a un centre on li donarien totes les atencions necessàries.

 

La Raquel surt a passejar i pensa amb la festa de La Castanyada que aquesta nit es perdrà.  Aquí al poble encara no ha fet amistats i se sent molt sola. Pensa amb les seves amigues que ara només pot veure a través de la freda videoconferència i sobretot pensa amb en Biel, del qui no ha sabut res més, d’ençà que ha vingut a viure aquí al poble. Just quan començaven a agradar-se, quan ell s’havia decidit a donar-li aquell petó robat aquella tarda de setembre, per la nit els seus pares li van comunicar que se n’anaven a viure a fora en un poble d’interior, lluny del mar. Quasi no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni del mar que tant enyora, i entre onades que venen i van com les llàgrimes que li baixaren per les galtes, pensà en tornar algun dia pròxim. La Raquel camina per la vorera d’aquest riu que no li diu res encara que sent l’aigua com es mou, cap avall, cap al mar… Es posa les mans a les butxaques perquè sent fred, el sol s’està ponent ja per les muntanyes que han agafat un to esgrogueït. Cinc nens corren sense parar i l’avancen direcció al poble. La solitud l’empeny a caminar i a no separar-se del riu mentre admira com uns tímids peixos neden empesos per la força de l’aigua. La Raquel entreveu al lluny una barraca de llenya d’on surt un fil de fum, poc a poc s’hi aproxima i sent una flaire més intensa a cremat i un tuf insuportable a escombraria. A la porta que està tancada, llegeix unes lletres vermelles escrites en majúscules que posen: AQUÍ VIU LA BRUIXA DE VORA EL RIU. De sobte, sent un espetec, és la llenya que cruix perquè s’està cremant. La Raquel no tarda en córrer per demanar auxili mentre pensa si la dona que ha vist aquest migdia mentre mirava per la finestra es troba a dintre.

 

Vora el mar la Teresa no pot veure el riu que tant enyora aquests dies. Necessita sentir la seva olor pura i fresca però aquí només nota l’olor a sal humida quan surt al pati interior. El mar no el pot veure tampoc perquè el centre on es troba té uns barrots amples per només s’escola una mica de llum a través d’unes finestres que estan molt altes. Malgrat tot,  pot sentir com fueteja infinitament  la costa sense aturar-se. Pensa amb la seva nena, que ha deixat vora el riu, dormint dintre la barraca i li agafen ganes de plorar perquè sap que ja no la podrà veure més. Ningú la creu quan diu que té una nena petita, aquí al centre la miren com si fos d’un altre món i s’entesten en rentar-la a tot hora. Cada dia la dutxen i li pentinen els cabells, les ungles li han tallat molt curtes i la Teresa es deixa fer sense oposar resistència perquè mai ha estat una persona violenta. A més a més la fan menjar cinc vegades al dia de manera equilibrada i ha guanyat alguns quilos que l’aïllen dels ossos que tant se li marcaven. En les nits obscures veu enmig somnis com els nens del poble encenen llumins i els atansen a la barraca de llenya seca mentre li criden bruixa. Sinó hagués passat aquest ensurt que ara calla perquè no la creurien, ben segur que seria al costat de la seva nena rodona com una baldufa.

 

El Xavier li ha fet prometre a la seva germana, la Nerea, que callarà per sempre el que va passar aquella tarda vora el riu. La Nerea, que ha intentat callar, té malsons des d’aquell dia  que no la deixen dormir en pau. Per les nits es desperta cridant, rodejada de suor freda, i els seus pares, que no entenen res, volen portar-la al metge. Però ella sap que un metge no l’ajudarà pas perquè el que té ella són problemes de consciència i no sap si anar a l’Emili, el capellà del poble, a confessar-se però l’amenaça d’en Xavier en fer-li la vida impossible si diu  quelcom, tampoc la deixa viure. No sap si la Beatriu, la seva amiga que també hi era present, pot dormir per les nits però no s’atreveix a preguntar-li perquè entres els cinc que hi eren van fer un pacte de silenci. Els llumins els han tornat a la cuina i la seva mare no se n’ha adonat que en falten cinc. La idea havia sorgit de la ment recargolada del Sergi i els altres l’havien seguit sense pensar en les conseqüències. Aquella tarda anaven disfressats amb màscares terrorífiques perquè ara la moda era
seguir el Halloween  importat dels Estats Units, res de menjar castanyes i contar històries vora el foc com s’havia fet tota la vida com deia la seva àvia. Anaven buscant caramels per les cases i n’havien recollit uns quants però no molts perquè a la gent del poble no els hi agradaven els canvis i, com s’avorrien, al Sergi se li va acudir d’anar a la barraca de la bruixa de vora el riu a empaitar-la. Van trucar a la porta però ningú va obrir, el Sergi ho va trobar estrany perquè la bruixa quasi mai sortia de casa i va parar l’orella. La Teresa cantava sense parar una cançó de bressol perquè la nina no s’adormia.

—Sí que hi és –va dir a la fi el Sergi-. Però no ens vol obrir. A que no sou capaços de donar-li una mica de llum? –i va encendre el primer llumí i el va passar per baix la porta que no ajustava.

Els altres quatre el van imitar i després de passar quatre llumins més li van cridar bruixa i rient van marxar corrents. La casa va començar a encendre’s de pressa però la Teresa no va poder sortir perquè una pila de brossa pressa de foc li va barrar el pas. Quan van arribar els bombers, la van trobar inconscient i la van salvar de miracle.

L’ombra espessa d’aquest record és la que persegueix la Nerea per les nits i pensa que un dia la bruixa tornarà al poble per venjar-se d’ells. Aquesta nit de finals de novembre la Nerea crida enmig dels somnis:

—No, vora el riu no hi vull tornar! No, la bruixa em mira! No, no, no!

La suor comença a mullar-li el front i al Nerea es pixa a sobre per a apagar les flames que ha vist en el seu somni.  Els seus pares que l’han sentida diuen que de demà no passa que vagi a veure el metge.

 

La Raquel ha evitat que passés una desgràcia i els seus pares estan orgullosos d’ella que la miren d’una manera diferent, com si s’hagués fet més gran, d’ençà que va avisar que a la barraca hi havia foc. Al poble ja la coneixen tots i alguns la saluden al passar. El que diu la gent és que la Teresa de ben segur que estava fent un encanteri que se li va anar de les mans, si el foc s’hagués estès mont a dalt ara lamentarien la pèrdua del seu paisatge característic que atreia alguns turistes que buscaven tranquil·litat i es deixaven diners a la comarca. La Raquel enveja la Teresa perquè sap que l’han portat a un centre vora al mar. Encara l’enyora amb totes les seves forces i els seus pares quan la veuen plorar no saben el per què dels seus sanglots que ja no venen al cas. A la fi li han promès que per Nadal i si treu bones notes aniran al seu poble i la Raquel només fa que comptar els dies que falten per tornar. Se li fa molt llarga l’espera però quan es desperta pel matí sap que queda un dia menys per veure el mar, que sent seu i, entre llibres estudia per aprovar totes les assignatures del curs. A l’institut al principi li feien una mica el buit perquè no els agrada mesclar-se amb forasters però, des de l’episodi de vora el riu, que els companys se li aproximaven a l’hora del pati. Va ser enmig dels jocs quan va conèixer històries de la bruixa que corrien entre somriures maliciosos. Llegendes que servien per entretenir i fer por els nens del poble que no es portaven bé. La bruixa era com una mena d’home del sac a tota la comarca, que s’emportava els nens per cruspir-se’ls sense pietat dintre la sopa. La bruixa servia per a què els nens s’acabessin el menjar a taula, per a què fessin els deures sense protestar, per a què se n’anessin a dormir aviat. Perquè sinó vindrà la bruixa de vora el riu i se’t cruspirà el nas, deien les mares als seus fills i els pares assentien i el nens, bocabadats, s’acabaven el sopar, es rentaven les dents i se n’anaven a dormir. A la Raquel no li agrada escoltar aquestes històries perquè ella sí que se n’ha adonat de la tragèdia que  ha envoltat durant anys  la Teresa, un síndrome de Diògenes que no tarda en tractar a l’assignatura de Ciutadania. La professora que se l’escolta li acaba posant un excel·lent per com ha tractat el tema i ella pensa que ja li queda una nota menys per a baixar al seu poble i veure el sol reflectit dintre el seu mar arrissat.

 

La Nerea no pot més i després de la primera visita al metge que no li troba res, decideix parlar. La veritat del què va passar surt per fi a la llum, però els pares dels nens que van provocar el foc, també decideixen callar fent un altre pacte de silenci perquè no es bo que ningú s’assabenti de la veritat. Millor que tothom pensi que la bruixa havia calat foc a casa seva. La Nerea i el Xavier han tingut un sever càstig i, el Xavier, no deixa de martiritzar-la ara que són les vacances de Nadal i es troben sols a casa.  Vora el riu, un taca negra recorda on era la barraca de llenya, enderrocada finalment. Ningú s’hi aproxima, ni tan sols els peixos que l’eviten i passen de llarg.

 

Tres dies ràpids van ser els que la Raquel va passar al seu poble que només li van servir per enyorar-se més quan es va acomiadar i per continuar comptant els dies que quedaven per Setmana Santa. El seu mar que tant estima l’esperava impacient, i dels seus ulls van anar sorgint somriures de felicitat mentre el veia des de la carretera. Els seus pares no entenien com sa filla podia passar tan aviat de les llàgrimes al somriure, i la van mirar preocupats. A l’arribar al poble, l’esperaven els avis i els tiets que van admirar com havia crescut en els darrers mesos i es van posar molt contents per les notes que havia tret. Van ser dies d’àpats copiosos i a la Raquel li va semblar que el temps en el seu poble passava més de pressa perquè de seguida se’n va haver de tornar. Seria un altre cop vora el riu, on les emocions de nostàlgia tornarien a sorgir, com mars immensos dintre el seu cos i durant uns dies sentiria com alguna cosa es trencava dintre d’ella.

 

Com el riu, la dolça Raquel no deixa de créixer  i fer-se gran, aprenent críticament entre llibres que li ensenyen a pensar; com el mar, la Teresa, que ja ha acollit tota l’aigua que li pertoca, es mor al centre en una nit de primavera. La trobaran pel matí les dones de la neteja amb els ulls clucs i les mans glaçades com el gebre, ningú recordarà que aquella nit una lluna plena es reflectia dintre del mar pausat.

Els cargols, per Sant Joan, no porten calces

Havíem recollit els cargols d’entre l’hort. Aquells dies havíem tingut sort perquè havia plogut i ells, llefiscosos, es passejaven entre l’enciam. Un a un els vam anar agafant impedint que se’ns cruspissin l’essència de l’amanida. Tant que havia costat que cresquessin les diverses verdures i hortalisses només faltaria que ara ens quedéssim sense res per posar a la taula. Els vam purgar durant dies perquè la meva dona és molt maniosa i tot ha d’estar pulcre al seu costat. Volia que els cargols escopissin totes les restes que els hi quedaven als intestins, els vam sotmetre a un dejú rigorós fins que va arribar la tarda de la revetlla que esperàvem ansiosament. Ella va preparar una salsa exquisida, un pèl picant per al meu gust, per acompanyar els cargols que desconeixien el seu destí. Me’ls vaig mirar amb gana, quedaven pocs minuts per a entrar dintre de la cassola, la meva panxa ja estava anunciant que necessitava alguna cosa de menjar i vaig esperar, impacient, mentre la dona remenava els diversos ingredients. La Júlia, d’esquena a mi, m’oferia una òptica bastant clara del seu cul arrodonit. Li vaig voler tocar, però, vaig pensar que em defugiria com fa gairebé sempre que no vol res. I si ara li venia un mal de cap i no acabava la salsa i em quedava sense cargols? No, aguantaria i vaig parar de fer volar la imaginació, apartant la mirada dels seus pantalons curts que em mostraven unes cuixes impactants.

A la fi va estar tot llest per al sopar, havia parat la taula i fins i tot havia encès unes espelmes, no per romanticisme sinó per estalviar energia més bé. Des de que havia arribat l’última factura de la llum que un mal rotllo tallava l’ambient i era motiu de discussió a la més mínima. A les llums de les espelmes vam començar a degustar uns canapès que era l’únic caprici que ens havíem donat durant dies. El pressupost no donava per a mariscades afrodisíaques i vam decidir fer els cargols perquè ens sortien gratis. L’hort és un dels avantatges que té. Després dels canapès va venir el plat estrella, els cargols que vam començar a menjar amb els dits que van quedar impregnats de la salsa que ja estava tèbia. I fou entre xuclada i xuclada, que jo exagerava per si ella interpretava les meves indirectes, quan li vaig veure un desig als ulls que feia anys que no li veia. Vaig baixar una mica el ritme i vaig xarrupar amb més delicadesa perquè volia que aquest desig li durés. I així va ser, la Júlia em mirava com mai ho havia fet, però jo em volia acabar la coca ensucrada que a l’endemà no valdria res. Ella a la fi em va treure la coca dels dits i me’ls va aproximar a la seva boca i els va xuclar alliberant fils de saliva, li va deure agradar perquè devien estar dolços, després aquests dits van anar a parar al seu sexe que ja estava mullat i em vaig adonar mentre li descordava els pantalons curts que ja no portava calces. Se les devia haver tret quan havia anat al lavabo mentre jo encara m’acabava els cargols. Aquest pas em va agradar, vaig sentir com volia anar directa al gra i li vaig aplaudir mentalment la iniciativa. Després d’uns gemecs suaus que s’anaven incrementant en intensitat, va pujar a sobre meu. Jo estava assegut sobre la cadira del menjador i em vaig deixar fer perquè la Júlia, quan volia, era molta Júlia. Tota excitació és com un petard que a la fi esclata i baixa. Així va ser la nostra però sempre la recordaré perquè no va significar un clau més. Ara em pregunto què tindran els cargols d’especial, si damunt son hermafrodites, però per mi sempre seran el que vaig viure aquella nit de Sant Joan.

El món dels xats

—I què va passar? -li pregunta el seu interlocutor.

— Simplement és va refredar, la relació es va refredar i es va acabar. Punt i final.

I amb aquesta última frase calla i es toca el nas amb un moviment involuntari, quasi imperceptible i li tremola el llavi inferior perquè sap que menteix. Traga saliva perquè ha mentit a un desconegut i això que dir la veritat hagués estat molt millor perquè li hagués descarregat l’ànima. I ara no hauria de tragar aquesta beguda ja calenta i dissipada per desfer-se el nus de la gola que ella mateixa s’ha creat per no dir la veritat. El món dels xats és així, avui s’ha proposat inventar-se un personatge, però no un personatge qualsevol sinó la protagonista de la seva novel·la principal, l’antítesi del seu propi jo. Interessant i no vulgar, ella aquesta nit se sent així i entre bits navega i intercanvia paraules a través d’una xarxa que l’absorbeix completament. Internet és així i ella ho sap i es deixa atrapar per aquesta xarxa de xarxes. Ha intentat ser clara i contundent en la seva resposta. Ell només volia saber si tenia parella per saber si s’hauria de treballar l’intercanvi de fluxos i ella li ha deixat ben clar que està lliure, que de moment ho està encara que mai se sap… I ressalta aquests punts suspensius.

—Encara que tinguessis parella, jo no sóc gelós -afegeix ell.

I ella riu en llegir aquest ben sabut tòpic. Al cap i a la fi tots diuen el mateix i a l’hora de la veritat… A l’hora de la veritat t’esgarrapen l’ànima, pensa, però no li diu res d’això, sinó que li escriu que ella tampoc és gelosa. I després d’unes quantes frases més, entra en el joc de la seducció i es torna a sentir viva un altre cop, inventant-se la seva vida per a escapar-ne de les misèries de la seva pròpia. Si tot fos tan fàcil com fantasiejar la vida seria molt més fàcil, i és que ella en té molta d’imaginació, amb això ningú la guanya. Ja és tard, molt tard però a l’endemà ningú treballa, ni ell ni ella. I la lluna del mes d’abril brilla al mig del cel que comença ja a clarejar. Però no tenen pressa, s’estan descobrint els seus móns. El d’ella totalment inventat, el d’ell possiblement també. Al cap d’una estona s’intercanvien uns arxius de fotos.

—Sembles més jove -li diu ell.

—Per a mi el temps no passa des de que vaig fer un pacte amb el diable.

Ell esclata a riure amb una onomatopeia clarament sonora al llegir-la. I ella li diu que no és una broma, que fa uns anys va fer un conjur amb la lluna llegint tot sencer un poema d’Oscar Wilde.

—Oscar Wilde l’homosexual? -pregunta ell.

—A quants d’Oscar Wilde coneixes tu?

I si l’hagués tingut al davant li hagués passat una descàrrega elèctrica amb els seus ulls clars ja que ell amb aquesta pregunta, sense saber-ho, ha posat el dit dintre la llaga. Però ella en aquestes altures de la conversa, ben entrada en el seu personatge, ja no sent res. Les Vamps no en tenim de llagues, i els auriculars que porta penjats a l’orella la traslladen a un món ple de música orgiàstica que la envaeix i ella es deixa fer. Perquè unes hores abans, unes hores abans estava desfeta en un mar de llàgrimes en descobrir-ho tot. Però ara, refeta en aparença, res importa més que el món dels xats. Són dos figures anònimes que dialoguen entre sí, dos ànimes nocturnes a les que la nit ja acomiada. A trenc d’alba s’intercanvien els telèfons mòbils per tal de quedar quan més aviat millor.

—El temps passa massa de pressa en aquest món -es queixa ell-.

I ella li assegura que no per a ella, que té tot el temps del món per a quedar. I en això últim no ha mentit.

La Noèlia es posa al llit de la seva amiga i acluca els ulls però no pot dormir perquè una sèrie de pensaments entortolligats entre sí no la deixen descansar en pau. Al cap de pocs minuts sona el despertador i la seva amiga s’alça.

—Queda’t les nits que et facin falta -li diu abans de marxar amb un breu petó.

I la Noèlia es gira d’esquena i per fi pot dormir llargament fins que un zum-zum la desperta al cap d’unes quantes hores. És Ell però ella deixa que el mòbil soni i soni fins que la bateria s’esgota per ella mateixa. No el vol sentir, no vol que li parli d’excuses que no sent. Es gira un altre cop i torna a adormir-se fins que la seva amiga torna de treballar. La seva amiga, la Jèssica, li conta com li ha anat el dia però evita parlar-li de l’Andreu tot i que sí que l‘ha vist. Millor dit Ell l’ha anat a trobar al supermercat on treballa i davant de tota, tota la gent li ha implorat que li digui a la Noèlia que l’estima. Després d’aguantar-li una part del numeret, l’home de seguretat se l’ha emportat d’allí. Però ella no li descriu res de tot això. L’Andreu com sinó existís i evita parlar-li del tema però li posa el mòbil a carregar.

Al cap d’una estona un piu-piu trenca l’ambient, és un SMS d’ell que la cita a un pub bar de la ciutat. Ella li contesta que anirà vestida amb un abric verd perquè aquesta tarda ha plogut i ha refrescat bastant i un neguit d’excitació l’atrapa perquè pensa que només es posarà aquesta peça de roba sense res més. A l’hora de sopar s’acomiada de l’amiga i se’n va sola pels carrers de la ciutat al seu ciberencontre. S’ha posat unes botes altes de color marró d’ant que li ressalten l’esveltesa de les cames i camina amb passos lleugers fins a l’adreça on es troba el pub bar. A fora hi ha unes quantes persones apurant les seves respectives cigarretes. Ella passa pel seu costat i es dirigeix decidida cap a la barra on demana un tequila amb llimona a una cambrera. Bona manera de començar la nit però ella sap que a les Vamps l’alcohol no els enterboleix l’ànima sinó que les fa més excitants. I és que ella, aquesta nit, ha decidit ser la seva Vamp però ell encara no ha arribat. O potser sí? Nota sense girar-se com uns ulls li estan mirant les cames que s’entreveuen entre la roba de l’abric, i se li posa la pell de gallina, ja que sap que ell l’està observant des de l’altra punta de la barra. S’enfila més al tamboret i creua més les cames per a mostrar més part de carn de les seves cuixes. I llavors sent una veu greu darrera d’ella, la d’ell que li diu:

—Ets la….Noèlia?

I la Noèlia es girà i es retroba amb uns ulls negres, lluents i molt profunds, dels que fan viatjar i, quan baixa la mirada i veu els seus llavis, té ganes de menjar-se’ls. Pensa que ha tingut sort en aquest encontre. S’esperava trobar-se un friki però per un cop nota com la fortuna li somriu. Es fan dos petons i seuen en una de les tauletes que hi ha al local. La nit, només ha fet que començar. Una cambrera espectacular pren nota del què volen. Ell demanà una aigua sense gas d’importació i ella un altre tequila amb llimona. I una música interior s’instaura en el cap de la Noèlia que li diu que, com sempre, ha de desconfiar de les persones que demanen aigua en un bar de copes. Però ella avui no està per escoltar la seva consciència. Les Vamps no en tenen d’això. Sense adonar-se’n reprenen la conversa que van deixar a mitges al xat,  només fa unes quantes hores que s’han conegut però ja sembla tota una eternitat.

Els d’ulls d’ella és tornen un xic més clars i penetrants quan li diu a cau d’orella que l’acompanyi al seu estudi. Paguen les consumicions i surten del pub bar. Un calfred recorre el cos d’ell a l’entrar amb contacte amb la humitat de la nit però ella no en sent gens de fred. Sent calor i tot i, sinó fos perquè no porta res més, li passaria l’abric al seu acompanyant. S’entrecreuen els dits i caminen pels carrers de la ciutat il·luminats per unes faroles de disseny d’última generació. Poc després arriben a l’edifici de la Jèssica que és encara fora. La Noèlia treu un clauer amb forma de cor de peluix d’una de les seves butxaques de l’abric i obre la porta.  Un estudi minúscul i acollidor amb les parets pintades de color salmó els dóna la benvinguda. Ell intenta buscar rastres personals de la Noèlia a l’estudi, però ella ja li aclareix de bona entrada:

—No busquis res meu en aquest indret perquè no ho trobaràs. És l’estudi d’una amiga.

I ell deixa de tafanejar amb la mirada els objectes que hi ha als prestatges i s’acomoda al sofà de l’habitació. Uns minuts més tard ella porta una safata amb beguda i glaçons i posa a cremar dues barretes d’encens.

—Si vols més aigua, haurà de ser de l’aixeta perquè s’ha acabat.

Acaben bevent un suc de fruita dolça a la llum del flexo vermell que sembla de foc. I ara sí, unes mans expertes li desfan amb seguretat els botons de l’abric verd que cau al terra pel seu propi pes. Ell comprova que el que ella li havia dit la passada nit, de sobte, es compleix: les Vamps no porten roba interior. I això li fa pujar i endurir encara més el seu membre que pressiona a rebentar els texans.  Ella li desfà amb les dents el primer botó de la camisa i ell respira anhelant que baixi precipitadament. Però tot té el seu ritme i,  acompanyant  l’mp3 que sona, ella li pregunta el seu nom.

—Joel…. –diu ell-.

I la Noèlia li passa les mans pels cabells i li diu:

— M’agraden els sons africats-.

I ara sí, baixa, baixa, baixa, baixa….  fins a l’últim botó de la camisa. I baixa, baixa, baixa… fins a l’últim botó dels pantalons. I les peces de roba cauen a terra i un olor dolç i àcid comença a impregnar-ho tot…  I amb els dits retira l’embolcall lila i lluent d’un preservatiu  i amb la seva boca carnosa el col·loca al seu company. La llengua experta de la Noèlia comença a explorar el cos del Joel, recorrent cada part de la seva  anatomia sense aturar-se i ell, també la busca a ella i, s’atura al seu Mont de Venus retallat i polit. Són dos cossos desconeguts que es troben i es complementen en busca de noves experiències. La pell pàl·lida de la Noèlia que contrasta amb la pell morena del Joel, agafa a poc a poc un to més vermellós i,  l’espai on es troba,  agafa tonalitats ben diverses que van del blau al lila, del ocre al marró, i per últim tot es torna del color del foc. Després d’aquest multi orgasme indescriptible ell la penetra amb el seu membre ferm i potent. I l’excitació puja com l’escuma i diríem que tots els adjectius es converteixen en superlatius mentre el Joel envesteix la Noèlia. Canvien de postura repetits cops i ell no acaba. I ella pensa que el Joel no és d’aquest món o que s’ha pres alguna cosa de color blau. La suor comença a regalimar i a mullar la tela del sofà estampat. La Noèlia tremola quan sent que li està rosant el punt G, i les carícies es tornen més penetrants i arriscades. Si pogués li mossegaria l’ànima perquè l’està tornant boja, i la calor s’instaura en el seu pubis i comença a tenir ganes d’orinar, i tot de frases copulatives entre els seus dits. I el Punt G es torna dur, molt dur i es més fàcil d’acariciar fins que un líquid calent i transparent comença a lliscar entre les cames  d’ella mentre un tsunami de foc l’envaeix. I quan el tsunami comença a abandonar-la, el Joel acaba sobre els seus pits nivis.

Quan ella li pregunta si és d’aquest món ell somriu i li diu amb una mirada mística:

—M’has dit que t’agradaven els sons africats.  Una dona no pot dir això fins que no ha ejaculat des del seu punt G. Ara ja em crec del cert que t’agraden els sons africats.

S’acomiaden ben entrada la nit i un sentiment d’incertesa s’instaura al pensament de la Noèlia ja que no sap si el tornarà a veure. Té unes ganes irresistibles de repetir i es mossega els llavis mentre comprova per la finestra como el Joel marxa.  A mig carrer, la Jèssica que torna d’una nit de diversió, veu com un home morè i molt atractiu surt del seu portal i pensa que li recorda algú.

El Joel arriba a casa seva i allí l’espera la Noemí, la seva dona. Comprova el seu rellotge de polsera i es dóna pressa a posar-se dintre del llit perquè dintre d’una hora ella es tindrà que despertar per donar de mamar al nadó. Dorm.

Quan la Jèssica i la Noèlia es desperten al migdia es l’hora de fer-se confidències. Per com va trobar l’estudi a l’arribar, com si hagués passat un huracà en plena acció, la Jèssica sap que la seva amiga la passada nit la va passar acompanyada. Lliga caps i es pregunta si va ser amb aquell noi morè amb qui es va creuar a la porteria ben entrada la nit. La Noèlia li explica amb pèls i senyals l’encontre amb el ciberrotllo. La figura de l’Andreu que, fins ara havia quedat desfigurada per la nova conquesta, de sobte irromp en la conversació.

—I que poc en sabia d’estimar-me l’Andreu! –acaba la Noèlia-. Ho hagués hagut de sospitar de d’un bon principi. Aquella manera d’esquivar-me quan intentava aproximar-me a ell. Vuit anys de relació i al final…

—Al final has tingut el que et mereixes, el Joel i la seva màquina sexual.

— Sí, però…

—Però res! Tu no eres feliç amb l’Andreu, oi que no? Tu mateixa m’ho havies dit en repetides ocasions. Que us faltava alguna cosa… Digues-li desig, passió o com et doni la gana però la relació estava freda de feia temps. O mai havia estat calenta, veritat?

La Noèlia assenteix. Vuit anys de relació fins que fa dues tardes torna de córrer del parc i es troba l’Andreu despullat a sobre d’un desconegut. Patètic. I un gust agredolç li recorre la medul·la espinal en recordar-ho. Ella suada, sense fer soroll, veu els dos cossos despullats d’esquena i sense dir res abandona l’apartament i se’n va a casa la Jessica desfeta en un mar de llàgrimes. Hores després torna a l’apartament en busca d’una maleta per a emportar-se quatre coses. Sort té perquè el pis està buit, no hagués suportat trobar-se’l cara a cara. S’enfila a l’armari i agafa una maleta petita de color sèpia. L’obre i l’intenta preparar de pressa no sigui cosa que ell torni. Abans de tancar la porta definitivament, li entren ganes de pixar dels nervis. Va corrents cap al lavabo i mentre pixa  es mira el forat del desguàs amb un nus a la gola, si fos minúscula què fàcil seria desaparèixer per allí sense deixar ni rastre. Vol fondre’s amb l’aigua de l’aixeta i anar lliscant ràpid i que el forat negre se l’engoleixi. No s’ha parat a pensar que farà cap a la claveguera amb totes les deixaries allí abandonades. Simplement ha vist una manera de fugir sense que les veïnes, altament tafaneres, no se n’adonin de la seva fuga. I és que la Noèlia ha decidit fugir abans que l’abandonin. No necessita que li donin cap explicació dels fets, ni que li demanin un perdó que la seva parella no sent. Ni una trista engruna de la química perduda  li retornarà l’Andreu, això ho sap del ben cert. Feia temps que intuïa que ell ja no sentia el mateix que al principi i l’anava perdent a poc a poc sense poder evitar-ho però no s’esperava això i se sent traïda.

La Jessica veu com a la seva amiga li comencen a brillar els ulls perquè se li estan omplin d’aigua salada en tornar a pensar amb l’Andreu.

—Carpe diem, Noèlia. L’Andreu ja és el passat, va torna’m a contar el què et va dir el Joel quan ja se n’anava, el què et va dir sobre els sons africats.

La Noèlia amb la mirada perduda ha perdut l’eufòria del moment i només aconsegueix dir:

—Jo…

—Veus?, un altre so africat –diu la Jessica intentant-la animar -.

I la Noèlia ja no té ganes d’explicar res més, s’alça de la cadira i se’n va al lavabo a plorar i, tot mirant-se al mirall, veu com se li ha fos la seva màscara de Vamp i es troba amb ella mateixa. Uns ulls clars la fiten, els seus propis ulls.  Ja fa estona que ha perdut el paper de la protagonista principal en aquesta història. Una vibració a la butxaca li envia un altre SMS d’Ell. Possiblement està esperant una explicació, una explicació que ella no li vol donar.

La Noemí respira alleujada ara que la nena ja s’ha adormit sobre els seus pits. L’acaricia,  la posa sobre el bressol i la tapa amb una manteta. El dinar ja bastant tebi és a taula des de fa estona. La nena no s’adormia i el Joel ja ha dinat perquè ha d’anar a treballar. Es posa dintre d’una bossa l’uniforme caqui de seguretat degudament planxat,  i se’n va al supermercat on treballa des de fa uns quants mesos. La Noemí es queda sola a casa amb la nena i veu com el seu home fuig de la seva vida durant unes quantes hores.  Massa, segons ella! Un sentiment d’abandó li recorre els sentits quan pensa que el seu home està canviant d’ençà que han tingut la criatura.  Ja durant l’embaràs s’havia mostrat distant, com si el que creixia a poc a poc dintre d’ella, no tingués res a veure amb ell. I ara, amb el part, i la quarantena, senzillament ha deixat de compartir res per a anar a la seva. Un sanglot esguerra l’aire i la gola de la Noemí quan de sobte sent que la nena s’ha despertat per enèsima vegada. És troba lligada de mans i peus a l’apartament ara que la nena sembla trobar-se malament i que li ha pujat la febre. Potser haurien d’anar a urgències.

La Jèssica no hi té traça en això de passar productes per lector de barres perquè només porta dos dies treballant en aquest supermercat. L’encarregada no li treu els ulls de sobre i ella se sent amenaçada per aquest ulls que es creuen superiors a ella. Mentre passa els articles pel lector, no deixa de somriure als clients perquè així compensa la seva lentitud. També els ha d’ajudar a posar la compra dintre d’unes bosses de plàstic que costa d’obrir-les. Hi ha clients que són més agradables que altres i, el temps, va passant al ritme de la caixa registradora. Un ulls negres i profunds la fiten des de la distància.  Ella no se n’adona perquè està molt ocupada intentant fer la seva feina bé per a evitar que, la encarregada, li faci una xerrada a última hora sobre la seva incompetència. Perquè la Jèssica, des de que s’ha independitzat, necessita aquesta feina i vol superar el període de prova. I el temps va passant fins que només queden dos minuts per plegar. Les portes ja estan tancades i només li queda un últim client per a atendre. Després quadra caixa que això sí que li surt bé a la primera i es prepara per a marxar. Uns ulls negres i profunds s’aproximen a ella.

—No et ve de gust una copa ?–li pregunten-.

I la Jèssica es troba assentint no sap si perquè és el mes d’abril o perquè aquests ulls l’han fet viatjar i, ella, fa bastant de temps que no va enlloc.  Es canvia ràpidament de roba i li envia un SMS a la Noèlia per a dir-li que no l’esperi per a sopar.

La Noèlia menja un entrepà mentre entra al món dels xats buscant al Joel. Li ha enviat un SMS però ell no li ha contestat i no vol insistir-hi. Se li obre una pantalla a l’ordinador.  És un missatge privat de l’Andreu que li demana que torni perquè no entén què ha passat, perquè ha marxat de la seva vida d’aquesta manera. La Noèlia vol cridar-li que ho sap tot i que no fingeixi més però, en un xat, l’únic que pot usar són les majúscules i teclejar ràpidament. Paraules que porta dins des de fa dues nits i d’altres que porta gravades des de fa molt de temps. Desqualificatius cap a l’Andreu per haver fingit el que no era. Frases que es creuen i reboten per la xarxa. ETS UN FALS, HE TARDAT EN ADONAR-ME’N PERÒ ARA QUE HO SÉ TOT NO TORNARÉ PAS. PREGUNTA-LI-HO AL TEU AMIC EL QUE SÉ. NO TENS VERGONYA O MILLOR DIT T’AVERGONYEIXES DEL QUE ETS. LA NOSTRA RELACIÓ HA ESTAT TOT UN MUNTATGE. ETS UN PALLASSO! I la conversació va pujant de to fins que l’Andreu es desconnecta i la Noèlia es queda amb la paraula a la boca.

La Jèssica, mentrestant, beu una cervesa a la terrassa d’un bar mentre parla amb aquests ulls negres i profunds que la traslladen a un altra dimensió. Fa dies que no es compenetrava tan bé amb algú, parlen de coses sense transcendència i sense cap importància però dels seus ulls marrons, quan s’aturen als d’ell, sorgeixen espurnes penetrants de química.  Un núvol que passeja per sobre dels seus caps comença a dipositar una fina pluja. La Jessica s’aixeca i li diu:

—Si vols et porto a casa.

Els dos pugen al cotxe de la Jèssica, un Nissan Micra de color blanc que sobresurt per ser l’últim cotxe aparcat de l’aparcament solitari del supermercat. La Jèssica engega el cotxe, les llums i quan es disposa a treure el fre de mà, dues mans li agafen les seves i uns llavis li mosseguen l’orella. La pell s’eriça i poc a poc els vidres es van entelant. Un petó en porta a un altre i entre bes i bes la roba va caient: una camisa a ratlles, un jersei de cotó de color blau, un sostenidors de seda verds, una faldilla blanca, uns texans i per últim unes mitges de lycra. La Jessica treu un preservatiu de la seva bossa i estripa amb les dents l’embolcall verd i lluent.  La roba s’apilona al seients de darrera i la Jessica puja a sobre del cos d’ell. La fricció escalfa els dos cossos que poc a poc s’acoblen.  El flux abundant de la Jessica, degut a l’excitació del moment i a que està ovulant,  facilita la penetració. Les dos figures descobreixen noves carícies per compartir: amb les mans, els dits, els llavis i la llengua.  La Jessica, extasiada i mullada, sent que vola pels carrers de la ciutat com si el cotxe hagués perdut el sostre i ella hagués sortit disparada cap amunt sobrevolant els terrats. Té molta calor i un vertigen se li instal·la al cos ara que sent que està a punt de deixar-se anar. Però aguanta aquesta pluja de sensacions perquè sap que els millors orgasmes els du la resistència.  Intenta pensar amb altres coses per a despistar el seus sentits fins que  no pot més i una flama colossal la devora per dintre. Un somriure de felicitat se li dibuixa als tendres llavis quan pensa que  mai havia resultat tan còmode fer-ho al seu cotxe. El rellotge marca la una del matí d’un dimarts variable del mes d’abril.

La Noemí arriba a casa d’urgències i el Joel no hi és. L’ha trucat repetides vegades al mòbil per a dir-li que havien anat al metge i no s’ha dignat a contestar. Deixa la bossa amb els medicaments a la taula de la cuina i prepara un biberó amb aigua i unes gotes de paracetamol. El plor estrident del nadó se li clava al cervell i a l’ànima. La Noemí se sent molt cansada, fa dies que no dorm i sembla no tenir cap ajuda ni dintre ni fora de casa. El mirall del rebedor li retorna la seva imatge de dona cadàver: a sota dels seus ulls de color d’ametlla ressalten unes ulleres grises que s’estan convertint a marxes forçades amb bosses descomunals.  I se sent molt sola perquè la responsabilitat li ha caigut damunt com una immensa allau que l’ofega i no la deixa respirar. Del seu estómac raja una bafarada d’angoixa i poc a poc la seva respiració s’agita i va més de pressa. Sent taquicàrdies als polsos fins que perd el sentit damunt del sofà colpejant-se el cap contra un extrem del moble. A les dues la porta del carrer s’obre i entra el Joel.  Va directe al dormitori mentre, es desbotona la seva camisa de ratlles per a posar-se el pijama, s’adona que la seva dona no hi és al llit. La busca pel pis i quina és la seva sorpresa quan veu la seva dona desplomada i inconscient al sofà en una posició desafortunada. Del seu cap ha rajat un rajolí de sang que s’ha secat sobre la moqueta de color càlid. El Joel corre per trucar una ambulància.

—I com es deia? –li pregunta la Noèlia-.

—I jo què sé! No li he preguntat pas. Només hem cardat. El nom no m’importa gaire a n’aquestes altures, no creus? . No sóc com tu que classifiques els nois segons el fonema de la seva inicial. Per a mi que devia tenir alguna vibrant perquè m’ha fet vibrar i de quina manera! I quins ulls, mare meva, negres i lluents! I tu no has sortit?

—No, m’he quedat aquí i a més a més m’acabo de discutir amb l’Andreu.

—I pel que veig no t’has acabat ni el sopar –li renya la Jèssica tot i agafant la meitat de l’entrepà-. Jo tinc una gana a n’aquestes hores… –i li pega una mossegada a la resta d’entrepà-.

—I el telèfon no us el heu donat?

—Doncs no, però ja sap on trobar-me. Encara que ben mirat no sé si vull repetir. A veure, –dubta- carda bé però ja saps que m’agrada la varietat. Ser lliure! No tenir cap lligam amb ningú. Perdre la llibertat és el pitjor que et por passar perquè  de vida només en tenim una.

—Totalment cert. Però jo no tinc tanta sort com tu. Mai sé triar.

—S’han d’aprofitar els moments. De trens no en passen sempre que tu vols però,  quan passen,  has de saber pujar-hi i sobretot, el que és més important, n’has d’apendre a baixar quan s’han estancat. L’Andreu i tu no anaveu a cap lloc, perdona l’atreviment però és el que penso. I ara que heu tallat t’ho puc dir sense embuts.

—També m’ho deies quan sortíem.

—Doncs ara amb més raó. Surt, coneix gent i diverteix-te. Però no t’obsessionis amb una figura en concret. Si aquest Joel no et contesta, queda amb una altra persona. I  ara ens hauríem d’anar a dormir que és molt tard ja –i dit això s’aixeca de la cadira-.

El Joel és a la sala d’espera de l’hospital, nerviós no para de bellugar-se de banda i banda de la sala i se sent culpable per no haver arribat abans al seu pis. La nena s’ha quedat amb la veïna del quart segona una dona gran molt agradable que sempre està disposada a fer un favor, la senyora Rius. Al cap d’una llarga estona una infermera va a trobar el Joel i li diu que si vol pot passar al box número dos a veure la seva dona.

Una mirada de retret el travessa quan entra al box. La Noemí resta lànguida i sense forces, li han cosit part de la cella però no dubta en mirar el seu marit directament als ulls per tal de fer-lo sentir culpable i la veritat és que ho aconsegueix perquè ell baixa la mirada.

—Com estàs? –és l’únic que gosa preguntar-li -.

—Ja ho veus. I la nena? Necessita les medicines, els inhaladors…

—Tranquil·la, està amb la senyora Rius. Ja saps que té molta traça amb els nens. N’ha pujat cinc.

La Noemí en sentir això respira alleujada ja que sap que la nena està en bones mans.

—Joel, on estaves? T’havia trucat per dir-te que havíem anat a urgències i no m’has agafat el mòbil. I després a casa, tot sola, no m’aclaria amb la càmera d’inhalació i la mascareta i tu no estaves i m’he començat a posar nerviosa fins que m’ha faltat l’aire. L’últim que recordo és la càmera d’inhalació relliscant-me de les mans i tot s’ha fet negre.

El Joel evita contestar-li però ella insisteix.

—No em contestis amb evasives. T’he preguntat on estaves. Tan difícil és contestar-me? –i sense voler va apujant la veu-.

—Havia sortit a fer unes cerveses amb els companys de feina. I el mòbil doncs se m’ha quedat a la bossa de la roba i no l’he sentit pas…

—I a mi mentrestant que em bombin! Saps que tens una dona i una filla que et necessiten? No em vinguis amb excuses barates! –i dels seus ulls comencen a néixer llàgrimes que li acaben regalimant per les galtes -. Què ens està passant, Joel?

I el Joel evita un altre cop contestar aquesta pregunta tan directa. Ell només sent que el tren de la seva relació està arribant al seu destí i ja està cansat del viatge. Necessita baixar i estirar les cames. Però ara ja no en son dos sinó que en son tres a casa i,  és un número que li indica multitud. Sap que a la dona no tardaran a fer-li efecte els tranquil·litzants que li han administrat i aprofita per sortir a fora a fer una cigarreta.

La Noèlia es lleva amb ganes de trobar feina, ara que s’ha instal·lat al pis de la Jèssica vol col·laborar amb la meitat de les despeses encara que la seva amiga no li ho ha demanat. Abans l’Andreu la mantenia mentre ella es preparava les oposicions però ara les coses han canviat.

—I al supermercat creus que necessiten més gent? –li pregunta a la Jèssica -.

—No ho sé del cert però pots provar-ho. Jo estic cobrint una baixa per maternitat, ara que ve Setmana Santa igual fa falta cobrir torns perquè hi ha gent que s’agafa vacances. Deixa un currículum –li suggereix -.

—Aquesta mateixa tarda ho faré. Ara aniré a acabar d’emportar-me les meves coses del pis de l’Andreu. Aquests dies no he estudiat gens ni mica i allí tinc tots els meus apunts.

—Vols que t’hi acompanyi?

La Noèlia nega amb el cap.

—No, millor que no. Si l’Andreu hi és prefereixo parlar a soles amb ell.

Només obrir la porta de l’apartament li arriba una olor a poc ventilat, una olor pesada, d’aquelles que se’t queden al nas durant llarga estona i costa de treure-les. La Noèlia en un primer moment pensa en obrir les finestres del pis de l’Andreu però després recorda que ja no viu aquí i se’n va directa al que ha vingut a fer: emportar-se les seves coses.  La veritat és que està tot bastant més desordenat que com ella ho va deixar. Quan treu el cap pel menjador se n’adona que hi ha restes de menjar, de vasos mig buits i de cigarretes mig apagades al cendrer. El sofàs estan apartats a un racó de l’habitació com si hagués hagut una festa i això li dol. S’havia imaginat que després de la seva conversació al xat la nit anterior, ell estaria desfet i penedit però temps li ha faltat per celebrar la seva ruptura. Segur que havia invitat a l’amic també, se’ls imaginava als dos rient i alegrant-se de tenir el camí lliure. Què fàcil havia estat oblidar-la! I els seus moments feliços, que n’havien tingut, s’havien esfumat en la seva memòria com si res, com si ella mai hagués existit. Mentre un sentiment d’amargor se li posa a la gola, camina pel llarg passadís fins a l’última habitació que és on ella estudiava. Recull unes carpetes plenes d’apunts i se les posa dintre d’una motxilla blau cel. A sobre l’escriptori encara hi és la foto que és van fer fa un parell d’estius, amb un marc ample i platejat que li va regalar per al seu sant. La Noèlia també se la fica dintre la motxilla, i amb malicia pensa que la cremarà però que el marc l’aprofitarà. Quan ja està disposada a marxar per sempre d’aquell pis que li porta tants de records, la porta s’obre i deixa pas a l’Andreu que arriba tot sol. Un calfred recorre el cos de la Noèlia i fa que el cor li vagi més de pressa. Ell la interroga amb la mirada.

—He vingut a recollir les meves coses –s’excusa la Noèlia i dit això fa intencions d’anar-se’n per la porta -.

Però l’Andreu amb el seu cos d’armari li barra el pas.

—Crec que em deus una explicació. –li engega -. No et deixaré marxar fins que me la donis -.

La Noèlia li clava la mirada als seus ulls verds, de gat.

—La que em mereixia una explicació era jo. Ho sé tot, Andreu, no em vagis de víctima! Només diguem quantes vegades m’has enganyat mentre vivíem junts. Amb quants homes t’ho has fet. No, no hem miris així. Us vaig veure amb els meus propis ulls, no m’ho ha contat ningú. Només diguem quan m’ho pensaves dir.

—Només ha estat aquest cop, t’ho juro. Volia provar noves experiències.

—Experiències? –i la Noèlia es queda de pasta de moniato, aquesta sí que no se l’esperava -. Doncs molt bé, senyor experiència, jo també he tingut la meva. Va ser diumenge a la nit però jo almenys he tingut la decència de no enganyar-te. I ara et puc dir que no me’n penedeixo, amb un clau n’he tingut  prou per saber que amb tu només he perdut el temps. Si us plau, no me’l facis perdre més –i ara sí, torna a fer un intent per anar-se’n.

L’Andreu es retira i la deixa marxar de la seva vida, li ha ferit el seu amor propi i ella ho sap. Però al creuar la porta sent una veu com una ombra fosca de tempesta que li suplica:

—No em deixis, si us plau-.

La Noèlia surt al carrer i deixa que la ciutat la faci desaparèixer per uns llargs minuts. Absorta amb els seus pensaments deambula pels carrers i pensa amb tot el que li ha dit a l’Andreu i les seves darreres paraules que se li claven ben endins. Però al mateix temps té gravades a la seva ment les imatges de diumenge al matí. L’home ros i nu, amb el tors sense un pèl,  sobre la que fins llavors era la seva parella. I després apareix el Joel que li qüestiona els seus hàbits sexuals. Tan avorrida era ella que la seva parella necessitava noves experiències? Li baixaria l’autoestima en picat sinó hagués conegut el Joel que l’havia fet sentir desitjada. I de sobte, una inesperada vibració a la butxaca, com un batec accelerat, l’arranca de les seves cabòries. És un SMS del Joel.

La Noemí torna a ser al seu apartament, li han donat l’alta i, al seu marit li ha faltat temps per tornar-la a deixar sola. La senyora Rius ha baixat a fer-li companyia i s’ofereix a ajudar-la a cuidar la nena.

—Així em distrec –li diu-. Des de que els meus fills han volat que m’he quedat sola. És llei de vida, què hi farem.

La Noemí recorda l’últim fill de la senyora Rius que es va independitzar farà uns quants mesos per a anar a viure amb la parella. Des de llavors la seva veïna, vídua des de feina anys, s’ha quedat sola.

La Noèlia entra al pub bar on va conèixer al Joel i el busca amb la mirada. Ell es troba d’espatlles  recolzat a la part esquerra de la barra. El reconeix perquè porta els mateixos pantalons que l’últim cop i per la forma del cul, pres i dur,  inconfusible en tot el mobiliari del pub bar. La Noèlia s’acosta amb passes decidides i li tira l’alè mentolat a la nuca mentre li diu:

—Bona nit. Pensava que no et tornaria a veure.

El Joel es gira i somriu mentre li mira l’escot. La Noèlia s’ha vestit per a l’ocasió ja que s’ha posat el jersei més cenyit i més escotat que té a la maleta.

—Doncs ja veus, em preguntava si a part dels sons africats t’agradaven uns altres tipus de sons. Què vols beure?

La Noèlia demana un suc de pinya a la cambrera que no els hi treu els ulls de sobre.

—Si vols avui també podem anar a l’estudi de la meva amiga –li diu la Noèlia-.

—Em sembla una idea molt interessant, veig que vols repetir –diu apurant el got d’aigua-.

—I tant –li diu sense embuts-  ets una persona que m’ha descobert un nou món de sensacions.

—No serà per a tant –somriu ell i deixa un bitllet a la barra-. Anem.

Mentre les dos figures marxen del pub bar, la cambrera, una dona espectacular amb experiència,  pensa en la ingenuïtat de la seva amiga, la Noemí. El Joel és d’aquests homes dels que és millor apartar-se’n i sent compassió per la seva dona.

No tarden en arribar a l’estudi de la Jessica.

—Si que és enrotllada la teva amiga –li diu el Joel mentre es treu la camisa-. Vols dir que aquest no és casa teva i em vas servir l’amiga com a excusa?

La Noèlia li posa un dit als llavis per tal de fer-lo callar i ell aprofita per xuplar-li tota la mà sencera, dit a dit. Ella aprofita aquesta mà mullada de saliva per acariciar-lo. L’excitació comença a pujar a  l’ambient i la Noèlia comença a respirar-la a través dels forats de les seves narius. S’acaricien durant una llarga estona per sobre dels seus cossos i poc a poc senten necessitat d’unir-se en un de sol. La Noèlia tria la postura de darrera ja que l’últim cop va ser una de les que més li va agradar. El Joel se situa darrera d’ella i la penetra suaument. Mentre carden els seus ulls lluents reparen en uns altres ulls que l’estan mirant des d’una fotografia que hi ha en un dels prestatges de l’habitació: els ulls marrons de la Jèssica. A través d’aquest ulls que l’estan fitant, no tarda en recordar la seva mirada de foc dintre del Nissan Micra aquella nit i, després de lligar caps, perd malauradament l’erecció.

—Són coses que passen –li diu la Noèlia intentant ser comprensiva -.

El Joel s’alça del llit i té ganes de fondre’s ja que ha quedat malament davant d’ella i té ganes d’anar-se’n. Ara que sap que l’amiga de la Noèlia és la Jèssica per res del món voldria que els veiés junts ja que té ganes de repetir amb la propietària del Nissan Micra. Des de que va entrar a treballar que no l’havia deixat d’observar, amagat darrera del seu uniforme caqui, mentre ella cobrava els clients. Des de que la veié per primer cop, que li va donar morbo que ella estigui fent la feina  que abans feia la seva dona, a la mateixa caixa, durant el mateix horari laboral. La Jèssica li recordava la Noemí però amb uns quants anys menys. Li va sobtar que la Jèssica acceptés la seva invitació i, el que va passar dintre del cotxe li va deixar un bon gust de boca, però ara que està intentant tenir un segon encontre amb ella, la Jèssica s’hi nega de banda. I ell no sap entendre una negativa com resposta que se li clava com un punyal ben afilat. En tot això pensa mentre es vesteix a corre-cuita. A més a més, a la fotografia la Jèssica deixa entreveure el seu somriure i ell ho interpreta com si és mofés d’ell.

—Me n’he d’anar –li diu el Joel-.

—Espera…

La Noèlia l’intenta aturar agafant-lo del braç però ell no es deixa i la porta es tanca darrera d’ell. Ella s’aproxima a la finestra per veure la seva figura mentre es mossega els llavis ja que s’ha quedat amb les ganes. La boca se li cobreix d’un gust metàl·lic, ja que ha fet massa pressió amb les dents. Es mira al mirall i veu com un fil de sang li divideix els llavis amb dues parts. Acte seguit, s’hi passa la llengua.

La Jessica arriba tard i es troba la Noèlia llegint damunt del llit.

—Què hi fas a aquestes hores?

—Mira, no em podia adormir –i deixa el llibre sobre les seves cames -.  Aquest cop ha estat un desastre. Ja ho diuen, ja, que segones parts mai foren bones….

—Què ha passat?

La Noèlia li ho conta.

—El mar està ple de peixos! –exclama la Jèssica -. No t’obsessionis amb una figura en concret. Si vols et presentaré a uns quants amics.

—La primera part ha estat bé, però ha estat a partir del moment fatídic de la pèrdua d’erecció quan se n’ha anat a corre-cuita.

—Devia estar avergonyit, pobret. Posa’t al seu lloc, tampoc el coneixes de res. Ara segur que ja no et torna a trucar.

—I si li envio un missatge?

—T’aconsello que no. Coi, que ja et presentaré més gent, et dic! Per cert, la meva cap m’ha dit que demà et trucarà per concretar una entrevista al supermercat.

—Doncs ara a dormir toca… –i apaga el llum-.

La Noemí viu amb un desconegut a casa seva. El Joel entra i surt com si visqués en una pensió i ella està perdent el seu marit dia rere dia. Des del llit, a les dues del matí,  sent com la porta del dormitori s’obre i entra el Joel. Ella no té forces per dir-li res, i simula que dorm. El Joel, després de veure com la dona és al llit, se’n va directament a l’ordinador i l’engega. Necessita entra al món dels xats i  que la immensa xarxa l’engoleixi. No busca a ningú en concret, simplement necessita teclejar en aquest món de màscares i pensa si la Jessica també es deu connectar en aquest món cibernètic o és més de Facebook. Necessita tornar a quedar amb ella, no vol més evasives per part d’ella.

Les hores van passant ràpid  fins que a les sis, la Noemí, se situa darrera d’ell i li tira el seu alè a la nuca.

—Què hi fas aquí?

El Joel pega un sobresalt i minimitza la pantalla però ella arriba a llegir alguna línea perduda de la conversació que manté amb una tal “bufona”.

—Estava mirant el correu –s’excusa -.

—A aquestes hores? Què em prens per idiota o què? –diu tocant el router que crema -. Portes hores aquí, al xat, parlant de ves a saber què. Te’n recordes que avui hem d’anar al metge?

El Joel obre la boca i un badall el travessa.

—Ves-hi tu, jo ara tinc son.

—És clar que hi aniré, però tu m’acompanyaràs –i el fita d’una manera molt directa -. La nena és cosa dels dos. A les deu et vull vestit i arreglat per a anar al metge. Tens quatre hores.

La Noemí se’n va a preparar el biberó. No sap d’on a tret forces per a encarar-se al Joel i pensa sinó és cosa de la conversació que va mantenir amb la senyora Rius.

Després de l’entrevista de treball, li han donat la feina a la Noèlia. Treballarà com a caixera pels matins  i per les tardes tindrà temps per a estudiar. Les oposicions són al setembre i s’ha de posar les piles. A més a més també podrà reescriure el seus relats ja que els vol presentar a concurs. Pensa en perfilar més el seu personatge protagonista de la Vamp, com una Dorian Gray sense quadre i descriure-la amb més pinzellades, degut a la seva experiència amb el Joel. Amb tot això pensa mentre obre la motxilla blau cel i aboca els seu contingut damunt l’escriptori. Una imatge li xiula a l’ànima en veure com la fotografia de l’Andreu amb ella irromp de nou a la seva vida. Creu que ha arribat el moment de desfer-se d’ella. Obre el marc i es queda amb el paper setinat a les mans. Un Andreu, alt i musculós, l’agafa per la cintura mentre somriu a la càmera amb els seus ulls verds. De fons una posta de sol dintre d’un mar arrissat se li instaura als sentits. La Noèlia s’aixeca sense soltar la fotografia, agafa un llumí de la cuina, l’encén i l’aproxima a un extrem de la fotografia. El foc llepa la imatge i el contacte persistent la va desfent ràpidament. La Noèlia bufa per avivar la flama, mentre l’Andreu va desapareixent i la seva traïció es va esborrant aparentment. Un polsim de cendres cauen a l’aigüera i es van apilant. Quan tota la fotografia s’ha descompost, un fil d’aigua arrastra les cendres cap al desguàs. La Noèlia somriu alliberada, vuit records desapareixen de la seva memòria.

A la cua de la seva caixa,  la Jèssica veu com l’Andreu espera el seu torn sense deixar de mirar-la. Només li queden deu productes per passar del client anterior per a què el desafortunat encontre es produeixi. La Jèssica se sent atrapada ja que no pot abandonar el seu lloc de treball i no hi té cap companya a la vora que la pugui cobrir. Quan acaba de cobrar, l’Andreu s’aproxima a ella i li tira el seu alè carregat d’alcohol:

—Mira qui tenim aquí! Si és la Jèssica…

—Andreu, va, ves cap a casa -.

—Però cobra’m primer, no? –li diu mentre l’ampolla de whisky li rellisca de les mans -.

La banda lliscant negra de la caixa es cobreix de desenes de vidres. La Jessica avisa a seguretat i,  des de la distància, una figura masculina vestida amb un uniforme de color caqui s’aproxima al lloc dels fets.

—Estàs bé? –li pregunta l’uniformat a la Jessica-.

La Jèssica respon un “sí” mentre se n’adona que de la seva mà dreta raja sang ja que s’ha tallat amb un vidre. La veu greu de l’home de seguretat li resulta molt coneguda i no sap de què, l’inspecciona detingudament i llegeix a la seva placa el nom de Sr, J. Martí. El nom no li sona però el seus ulls, lluents i profunds,  la traslladen dintre del seu cotxe blanc fa algunes nits. Astorada envermelleix i quan va a reaccionar, veu com l’home de seguretat treu la porra i s’emporta a l’Andreu cap a la sortida. L’Andreu camina fent tentines però sense oposar resistència.

Una mà li posa alcohol per a desinfectar la ferida i, la Jessica pensa en com un simple uniforme ens fa canviar la percepció de les persones que coneixem. L’home de seguretat és qui últimament la ronda a l’hora de la sortida i ella és nega perquè no li agrada repetir amb la mateixa persona més d’un cop.

—Quin ensurt, no? –li diu la Mireia, la seva cap que li ha acabat de desinfectar la  ferida -. L’havies vist mai?

—No, no l’havia vist en ma vida- menteix.

—Doncs per la forma amb què et mirava…

—Ja t’he dit que no.

I no sap si ha respost per part de l’Andreu o de l’home de seguretat. A efectes pràctics, no vol saber-ne res de cap dels dos.

A pesar del segon encontre desafortunat,  la Noèlia creu que s’ha enamorat del Joel. Si més no, només fa que pensar amb ell durant tota l’estona mentre passa els productes pel lector de barres. I és que s’avorreix treballant, la feina se li fa monòtona i enyora el temps de quan només estudiava. Passen els dies i el Joel no li dóna senyals de vida i això que li ha enviat més d’un SMS obviant els consells de la Jèssica. Mentre atén als clients té el cap a un altre lloc, no deixa de fantasiejar amb futurs encontres que de moment no són possibles ja que el Joel actua com si la terra se l’hagués engolit ja que té el mòbil desconnectat o fora de cobertura i a més tampoc és connecta als xats. La Noèlia amb el cor en un puny pensa que li ha perdut la pista.

La Jèssica s’ha cansat d’aquests ulls que no paren de fitar-la a cada moment mentre fa el torn de tarda. No la deixen tranquil·la ni un sol instant i se sent observada. Intenta concentrar-se en el que està fent però realment és posa molt nerviosa ja que no li agrada ser el punt de mira de l’home de seguretat. Pensa en parlar am la seva cap i demanar-li si la poden canviar de torn i posar-la pels matins perquè quan plega i fa caixa comença el seu mal tràngol particular. Ell plega sempre uns minuts abans que ella i la segueix fins al cotxe. Darrera d’ella sent una passes fermes i els ulls pegats al seu clatell. Accelera el pas, però les passes d’ell són molt més grans perquè té les cames molt més llargues que les d’ella. Sent com ell va repetint el seu nom darrera d’ella, però la Jèssica no es gira ni un sol cop. Només pensa en arribar al cotxe, obrir la porta el més ràpidament possible i sortir de l’aparcament.  Ell va acurtant distàncies i la fi no li queda altre remei que córrer. Quan entra dintre del cotxe i l’engega, ell fa un intent per obrir la porta però ella ha tingut temps de baixar els dispositius de seguretat. Surt disparada de l’aparcament i  esquiva amb un cop de volant la figura fosca del Joel.

—No hi vull tornar –diu una Jessica atemorida després del que ha passat a l’aparcament-.

Mai dels mais s’havia trobat en una situació com aquesta i això que ha estat amb molts de  nois diferents. Un calfred que la travessa la fa tremolar com una fulla al pensar què hagués passat si el Joel l’hagués atrapat. L’hagués forçat enmig dels cotxes? Els seus ulls busquen els de la seva amiga i, al trobar-se, es reconforten. La Noèlia ha escoltat la Jèssica fins al final i ara toca calmar-la i fer-li costat.

—No pateixis, jo t’esperaré a la sortida i tornarem plegades a casa. Si et veu acompanyada no crec que s’atreveixi a acostar-se’t.

És l’única solució, bona o no,  que se li ha acudit de moment.

—Te’n dec una –li diu la Jèssica mentre li fa un petó a la galta-.

—No em deus res. Ja has fet prou per mi i continues fent –afegeix-.

La boca de la Jèssica s’esquinça dibuixant un tímid somriure que queda més aviat com una ganyota.

A dos quarts de deu la Noèlia és a la porta del supermercat com un clau. S’ha passat la tarda estudiant però ha recollit els seus llibres abans de l’hora habitual i ha anat caminat a l’encontre de la seva amiga. Està cansada i li fan mal els peus ara que la calor ha començat a despuntar els dies de l’estrenat mes de maig. Una figura fosca comença a baixar la reixa del supermercat. La Noèlia, des de l’extrem en què es troba, veu la figura d’espatlles que porta un uniforme de color caqui i pensa que aquest és el malparit que empaita la seva amiga. Observa com aquest home és bastant més alt que  ella i se sent desvalguda ara que l’Andreu ha passat a la història. Segur que amb el seu cos d’armari les hagués protegit però oblida que l’Andreu i la Jèssica mai es portaren bé. Veu com avui el Nissan està aparcat gairebé a la porta i pensa que no tindran problemes per a fugir. La Noèlia treu el mòbil de la seva bossa i li fa una trucada perduda a la Jèssica per a indicar-li que ja és a la porta.

Deu minuts més tard, la Noèlia veu com un home ronda el cotxe de la Jèssica i la seva amiga continua sense aparèixer. El que no sap és que avui la caixa no quadra i la Jèssica s’està posant nerviosa ja que la seva cap està perdent la paciència.  La Noèlia no sap què fer i a la fi, quan veu que aquest home no desisteix d’observar l’interior del cotxe de la seva amiga, decideix passar a la l’acció. Treu de la seva bossa un esprai antiviolació que ha comprat per si les mosques i camina amb passes ràpides cap al Nissan. L’home, al sentir els tacons de la Noèlia que es van apropant cap a on és ell, es gira. Quatre ulls es paralitzen i el temps s’atura durant un quants segons de sorpresa. El dit que tenia per a pitjar l’esprai el sent com mort i no el pot utilitzar.

—Joel? –diu la Noèlia mentre el seu cor comença a bombejar i el seus cervell es nega a lligar caps.

—Noèlia?

—Què hi fas aquí?

—I tu?

—Jo he vingut a buscar a una amiga.

I en aquell moment crucial en que el Joel s’anava a inventar una possible excusa coherent,  la Jèssica surt per la porta, veu als dos enraonant i se li regiren els budells.

—Jèssica! Vine, que et presentaré a un amic –crida la Noèlia quan veu la seva amiga a la porta.

Però la Jèssica no es mou del lloc.

—Sinó cal –diu el Joel-. Jo ja me n’anava….

I dit això comença a caminar.

—Em trucaràs? –li diu la Noèlia que no vol passar-se unes altres setmanes sense obtindre resposta i mossegant-se els llavis.

El Joel es gira i li regala una mirada enlluernada.

—Sí –menteix.

La Jèssica al veure com el Joel s’allunya del seu cotxe comença a caminar a pas de puça.

—Jèssica! Va vine, que ja no hi ha ningú! –crida la Noèlia-.

Quan la Jèssica es planta davant de la Noèlia veu als ulls de la seva amiga aquesta lluentor que li recorda els primers mesos quan sortia amb l’Andreu, i totes les imatges viscudes passaven per totes les tonalitats del color rosa. Ella sí que ha lligat caps en els breus moments que ha vist els ulls de la Noèlia brillants i una nàusea amarga li puja per la gola. La jota de la placa de l’home de seguretat era de Joel.

—Què et passa? Sembla que hagis vist un esperit.

—Res, anem!

I dit això pugen al cotxe. Durant el trajecte a casa la Jèssica pensa amb tots els noms possibles amb jota, ni Jaume, ni Joan, ni Jonathan, ni Jordi. Simplement Joel. I pensa si és millor callar o contar-li la veritat a la Noèlia que respira eufòrica i il·lusionada mentre li conta el breu encontre amb el Joel.

—Saps què? M’ha dit que em trucarà.

I el cotxe s’atura davant la llum vermella d’un semàfor. La Jèssica conta mentalment els segons que queden per a què es posi en verd. Té ganes d’arribar a casa perquè ha decidit que li ho contarà tot. Si ella fos la seva amiga voldria saber-ho.

Dimarts, la Sandra estima els dimarts perquè és el dia que té lliure perquè el pub bar tanca per descans setmanal. Però avui no és un dimarts qualsevol ja que pensa que s’armarà de valor i li confessarà a la seva amiga el que tants de dies ha callat. Es posa els texans i una camiseta de màniga curta mentre el soroll de la cafetera li indica que el cafè ja és a punt. Esmorza ràpid: el cafè i una ensaïmada petita. Surt al carrer a mig matí i se’n va directe a casa de la Noemí. Li ho dirà sense embuts, ràpid, com una bala el que tants dies ha observat darrera de la barra del pub bar: les llargues i repetides infidelitats dels Joel. Truca a la porta i una Noemí ullerosa surt a rebre-la, l’abraça i dibuixa un somriure pàl·lid perquè s’alegra de que algú hagi vingut a veure-la. La Sandra es deixa abraçar per aquests braços prims que sembla que s’hagin de trencar en qualsevol moment. La invita a entrar, la Sandra s’acomoda al sofà de color de terra i, després de comprovar que la seva amiga està sola al pis, comença a relatar-li el que li hagués hagut de contar fa dies. S’aclareix la gola i li diu:

—El Joel t’enganya.

Aquestes paraules penetren a les oïdes de la Noemí com trets.

—T’enganya contínuament, cada dia, amb noies diferents –continua la Sandra-. I jo ja no puc més, t’ho havia de dir.

La Noemí resta ancorada al sofà, impassible a les paraules de la Sandra, com si la història que surt de la boca de la seva amiga no anés amb ella. Com si fos un altre Joel i una alta Noemí els protagonistes de la història, dos desconeguts que no li sonen de res, dos personatges de pel·lícula de sobretaula. Després d’uns llargs minuts que es fan eterns, la Noemí, quan comprèn que tota aquesta porqueria és la seva vida, reacciona.

—Aquesta serà la última nit que passarem junts. Sandra, gràcies per la teva confiança.

La Sandra la torna a abraçar i sent com els seus braços s’han fet més fins i trencadissos i les seves mans, amb una lleu humitat de suor, resten fredes com el gebre.

El plor del nadó que reclama el menjar les torna a la realitat. La Noemí s’aixeca del sofà lentament i va a buscar-lo. Treu un pit clar i contundent i deixa que la nena li xucli el mugró mentre l’acaricia pausadament. La Sandra es queda amb elles una estona més, fent costat a la Noemí que finalment acaba vessant llàgrimes per una traïció confirmada.

—Mai sé triar –plora queixant-se la Noèlia-.

Les paraules que ha sentit per boca de la seva amiga, se li han anat clavant, una a una, com punxes afilades que es dipositen als seus records viscuts amb el Joel. I ara sí que es troba a bord d’un abisme perquè el Joel significava un refugi, una evasió a la seva relació amb l’Andreu. Ara ha d’assimilar i fer front a la seva situació actual.

—Jo tampoc he sabut triar –l’intenta animar la Jèssica-. Amb això ens hi assemblem.

—No… Tu no volies repetir. Mai has volgut repetir amb ningú. No com jo que sóc una beneita i m’enamoro a la primera de canvi. De vegades envejo la teva independència.

La Jèssica somriu interiorment perquè sap que la seva amiga té raó. La Noèlia sempre s’ha sentit incompleta a l’estar sola com si la solitud fos el pitjor de tots els mals. Des de que la coneix, i ja fa una pila d’anys, que el seu anhel ha estat tenir parella estable. I la ruptura amb l’Andreu li ha capgirat l’existència.

—I si torno amb l’Andreu? –desvaria-.

La Jèssica no li contesta però una mirada d’ella val més que mil paraules.

—No em miris així, ell mateix em va dir si us plau, no em deixis i jo vaig marxar del pis tan corrents, sense que ell em donés cap explicació.

—I quina explicació vols? Quina excusa et vols creure? Que havíeu caigut en braços de la rutina i que ell necessitava obrir-se a noves experiències per a recobrar la inspiració?

—És que se’m va difícil dir-li adéu definitivament. Són vuit anys!

—I què queda de la d’independència que dius que m’enveges.

—Però és que jo no sóc tu –dubta-. No sé si seria feliç així, d’aquesta manera. Tu vius alegrement però jo…

—Definitivament l’amor, com el vius tu, és una droga.

I aquesta sentència, dita amb aquestes senzilles paraules,  és la que fa reaccionar la Noèlia.

—Necessito desintoxicar-me, doncs. Jèssica, ajuda’m…

El Joel, capbaix, arrossega la maleta pels carrers de la ciutat. No sap on passarà la nit i s’atura davant de la porta del pub mentre recorda les últimes paraules de la Noemí. Li ha dit que li ho ha posat tot a la maleta, l’entreobre i veu com té ella li ha posat el seu ordinador portàtil. Mentalment li dóna les gràcies a la seva dona per ser tan previsora. Entra al pub, aquest cop no anirà a la barra sinó que aprofitarà la zona wi-fi. Ordinador en mà es connecta al món dels xats.

—I què va passar? –li pregunta el seu interlocutor-.

—Simplement no vull parlar-ne –respon-. I tu en vols parlar?

—Prefereixo recollir experiències que parlar-ne. Quedem?

El Joel aixeca el dit per a avisar a la cambrera de que li posi una altra aigua. La Sandra, més rossa que de costum, li porta la beguda ben glaçada i pensa que tan de bo agafi unes angines. El Joel busca a la seva butxaca i treu una Viagra que s’empassa amb un no-res.

—Com et coneixeré?

—Crec que seré l’única persona que porta una maleta a aquestes hores –i després de teclejar deixa un billet petit sobre la taula-.

Surt. Han quedat tres carrers més enllà sobre el tercer banc solitari començant per l’esquerra del parc. Hi ha poca il·luminació i l’ambient es respira tranquil. Al Joel li costa arrossegar la maleta sobre les pedres del parc i la decideix portar-la a pes. És el primer en arribar. Al cap d’uns minuts observa com una ombra obscura s’aproxima a la d’ell i acaba veient uns ulls verd, de gat, que brillen en la foscor i el saluden. Una esgarrifansa el recorre ja que esperava trobar-se amb una dona i no amb aquest home que li recorda tant algú però no arriba a identificar-lo

—Ens hem vist abans? –li pregunta-.

—Qui sap, potser en una altra vida.

I l’ombra se li acosta més i li trenca el seu espai vital. Se li ha acostat tant que pot notar el seu alè aspre i amarg, dens, a whisky. I el Joel apreta la mandíbula ja que s’està sentint molt violent davant d’aquesta situació innesperada.

—Veig que t’alegres de veure’m –li diu mentre li acaricia l’entrecuix.

El Joel nota com la Viagra està fent el seu efecte i es penedeix d’haver-se-la pres. Malgrat l’erecció sent repelús davant dels músculs del seu acompanyant i se sent indefens, perquè del tors d’armari surten unes mans que l’intenten treure la camisa. Com els botons s’enganxen i, ell va una força persistent, acaben saltant els botons que es perden entre les pedres del parc.

—Però que fas? –crida amb la seva veu greu-.

Però una veu un xic més greu que la d’ell li diu que es deixi fer mentre li baixa la cremallera.

—Qui ets?

El que no sap el Joel, és que mentre el penetren, uns ulls verds no enterbolits pel whisky que ja fa estona que ha deixat de fer el seu efecte, l’estan identificant.

—Avui no portes porra?

I per sorpresa veu com una mà grossa i ossuda li etziba un cop, dos, tres de puny sobre els seus ulls negres i lluents. Segons més tard, la sang comença a aparèixer i a tenyir la seva carn pàl·lida. El Joel s’ha quedat indefens perquè aquesta ombra s’ha apoderat d’una força descomunal, desproporcionada, brutal, que li parteix el nas. Quan acaben els cops de punys, l’altra mà gegantina de l’Andreu li rodeja el coll i l’escanya amb un moviment segur i sec. El Joel es desploma a terra i l’Andreu, abans d’anar-se’n, li pega un punta peu a la maleta que s’esbotza i, a l’obrir-se, deixa entreveure part de l’ordinador portàtil. L’Andreu abandona el parc amb passes fermes mentre pensa que ha recollit una nova experiència en la seva vida: haver mort algú.

Dos dies després la Jèssica llegeix en un diari: “Mor assassinat l’home de seguretat d’un supermercat”. Aquesta notícia no hagués reparat en la seva consciència sinó hagués estat per la J que acompanyava el cognom de Martí. Massa casualitats perquè aquesta mort, tal i com  indicava el diari, s’havia produït al parc del seu barri. La policia descartava el robatori com el possible mòbil del crim ja que la víctima disposava dels seus objectes de valor i la hipòtesi de moment més creïble era un ajust de comptes. La Noèlia encara dorm arraulida en un extrem del llit i la Jèssica no sap si despertar-la. Finalment tanca el diari i pensa que no li ho dirà encara que sap que la seva amiga se n’assabentarà tan aviat com posi els peus al supermercat. “Si té unes hores de pau, millor”, pensa la Jèssica. Un piu-piu trenca l’ambient, és un SMS al mòbil de la Noèlia. La Jèssica agafa el mòbil de la seva amiga i veu com l’Andreu ha tornat a entrar a la seva vida. Amb dits ferms, esborra el missatge de l’Andreu i deixa que la seva amiga dormi amplament. La son s’encarregarà de reparar les vivències viscudes en els darrers dies, pensa, mentre veu com la seva amiga somriu des de la llunyania dels somnis.

No em regaleu roses

Avui sospito que la peixatera i la fornera s’han enamorat de mi. De moment, no ho vull dir a ningú. Només a tu diari, perquè no estic del tot segura i passo de que després se n’assabenti tothom. El món és ple de tafaners i no han de fer-ne res de la meva vida!

Que com ha anat tot? Doncs com cada dissabte he anat a la peixateria a comprar dos llobarros per a dinar. Com no m’agrada anar en hora punta,  em penso que he estat la primera clienta en entrar a la peixateria que per cert estava buida.  L’Agnès, que així es diu la peixatera, no ha tardat ni dos segons en dirigir-se a mi amb els seus ulls vius i brillants.

—Dos llobarros —li he demanat.

No ha fet falta demanar-li que els hi tragués les tripes ja que s’ha posat a fer-ho com a mi m’agrada.  Mentre ho feia, m’ha donat conversa. Ara no sé exactament de què hem parlat. Mira que hi vull fer memòria, però no me’n recordo. Però bé, tant si val, l’important ve ara.

A l’hora de pagar, quan m’ha tornat el canvi, m’ha dit que tenia una cosa per a mi i jo he intentat fer memòria per si dissabte passat m’havia deixat alguna cosa al mostrador. Però no, no es tractava d’això. S’ha acotxat ensenyant-me part de la cuixa i m’ha tret una rosa vermella de darrera el taulell. M’he quedat tallada però l’he agafat. Atabalada he sortit de la botiga, però ella m’ha somrigut i crec  fins i tot que m’ha guinyat l’ull. El que m’ha sobtat és que no s’ha tallat ni un pèl  davant del seu cap i això que semblava tímida. Li haurà parlat de mi?

Després he anat a la fleca a comprar un pa de pagès i m’ha passat una història similar amb la Meritxell, però  en aquesta escena,  he passat més vergonya ja que a les taules hi havia unes quantes veïnes del barri que esmorzaven i crec que m’han vist. I si li diuen al meu marit?

He arribat a casa amb dues roses i de seguida he anat cap a la cuina a posar-les amb aigua. Al cap d’una estona, ha arribat el meu marit. El peix ja és al forn i em pregunta per les roses.

—Són de les nenes —li menteixo—. S’estan fent grans.

La taula està quasi ja parada i anem a dinar, però mentre vaig a buscar les forquilles, me n’adono que hi ha dos llibres nous a la prestatgeria.

—I aquests llibres? —li pregunto.

—No t’ho creuràs, però me’ls han regalat el Bernat i el Biel.

El Bernat és el quiosquer i el Biel és el mecànic del barri.

—Per Sant Jordi? —li pregunto.

—Per Sant Jordi, suposo…

Hem acabat de dinar i jo segueixo esperant la rosa, que no m’arriba de les mans d’ell.

A les nou de la nit, encara no m’ha regalat cap rosa i ja és hora de sopar. Hem perdut la química per sempre, penso. Ell em troba a la cuina olorant les roses de les meves futures amants, perquè encara no sé per quina decidir-me.

—Què fas? —em pregunta.

—Res. Penso que abans les roses feien més bona olor. Com quan tu me’n regalaves. Recordes?.

—Perquè eren d’aquí. Aquestes ves a saber d’ on són. Venen de tan lluny que hauran perdut la flaire pel camí. Roses globalitzades!

I en sentir això, penso que té raó i se me’n van les ganes de tenir cap rosa.

—No són de les nenes, veritat? Digues. Qui te les ha regalat?

Em passa pel cap dir-li que són d’un admirador, però sé que no s’ho creurà. Li acabo dient la veritat.

—Saps perquè no t’he regalat cap rosa aquest any?

Jo dic que no amb el cap.

—Perquè ja s’han encarregat els comerços de regalar roses a dojo. És que no respecten res. S’han carregat el sentiment i el significat de la diada. Jo no et regalava una rosa. Jo et regalava «la» rosa, la que jo escollia per a tu. La rosa especial de Sant Jordi.

—Però… —Dic amb un nus a la gola.

—Però res! Espera que no he acabat. Tens la teva rosa el que passa que encara no la tens, perquè no t’has connectat. No sé si m’explico.

I em guinya l’ull com ho ha fet la peixatera.

Torno a negar amb el cap.

—Dona, a l’ordinador. Tens la rosa a l’ordinador. Aquest any m’he dit, Pep, t’has de fer modern i he pensat. Per què no li envies una rosa virtual? I això he fet, m’he connectat he triat la millor foto de la millor rosa de la xarxa i te l’he adjuntat en un correu electrònic. No fa olor, però en vista de les que t’han regalat, no crec que t’importi.

—…

—No cal que diguis res, però connectat. T’he posat dedicatòria i tot.

Em baixo el correu i allí està el  correu del meu marit. Llegeixo la dedicatòria i em poso contenta. Almenys ha tingut un detall, penso. I ara em sento culpable, perquè no li he regalat cap llibre i em sap greu. Però connectada a la xarxa igual li puc comprar algun llibre electrònic que valgui la pena com a últim recurs.  I això faig, em descarrego l’arxiu i li dic:

—Pep, aquí tens el teu llibre.

Ell es queda de pasta de moniato, perquè sap que li he pagat amb la mateixa moneda.

—Ens hem de fer moderns —i li pico l’ullet.

 

 

L’última guerra

És negra nit, d’aquelles que esgarrifen i fan posar la pell de gallina, d’aquelles que han amagat massa crims. La lluna s’ha amagat, tot és fosc. Ni els mussols ni els grills canten, tot és silenci. Una ombra que coixeja puja per un camí, se senten les seves passes lentes sobre la terra. Primer una, després l’altra. S’atura, beu un glop llarg de l’ampolla que porta a la mà i continua caminant. A l’altra mà porta una rosa blanca.
El cementiri amb els monuments arquitectònics en calma, amb les tombes perfectament ordenades en línia recta, amb els grans xiprers que vetllen les ànimes. La figura hi entra. Els peus enormes i gastats el menen fins a un gran panteó. Se’l queda mirant. Beu. Fa una trista reverència i s’agenolla. Beu i plora; plora i beu. Una figura blanca que ressalta en la foscor ha aparegut de sobte al panteó de marbre. El vell no la veu però exclama:
_ Ciiiiiiiintaaaaaaaaaa! –mentre trenca el silenci de tants d’anys-.

“Qui em crida després de tants d’anys? Qui em recorda encara? Pensava que era ben morta. En quina memòria visc? Oh, amor, en qui t’has convertit? No t’havia conegut. Érem joves. Una bala se’m va clavar al pit, una bala… Jugàvem de petits, te’n recordes? Ens banyàvem a la bassa mentre queien fulles. Érem joves. Una bala que em condemna a viure aquí, que m’obliga a no ser-te fidel. La mort em va venir a buscar i era tan sols una nena, una nena… Sortíem a passejar els diumenges de bon de matí, m’agafaves de la mà i em sentia feliç. Tot era de color de rosa, no com aquesta foscor que se’m clava ben endins. És negra nit, on ha anat la lluna? Per què no canten els grills? Tinc fred, el marbre està glaçat. Bevíem dels ulls de l’altre, sentia el caliu de les teves nines dilatades i m’abraçaves tan fort que no em deixaves respirar. Rèiem enmig de l’herba mullada. Et declarares un dia al parc que ens va veure créixer, em regalares un anell. Era la teva promesa. Un anell que em va robar el meu assassí després de disparar-me. És morta, deien, el pare m’abraçava, la mare plorava. La sang havia fet malbé el vestit de seda, aquell de color lavanda que tant t’agradava. Massa sang per un sol crim. Tu no vingueres, t’esperava, tenia tota l’eternitat. On eres? Quanta, quanta guerra, amor. Havia sortit a buscar-te, per dir-te que no te n’anessis a lluitar, que et quedessis amb mi, amagat a les golfes de casa meva. Vaig arribar tard. No hi havia ningú, vaig trucar i trucar fins que em vaig fer mal a les mans. No hi eres. Ja se t’havien endut no sé on. En tornar, una bala… La vida em va fugir en un sospir, convertint-me en el que sóc: un esperit. De què estan fets els esperits? De què està feta aquesta ànima que em pesa tant? Em vaig casar, amor, sense cap anell, sense cap cerimònia, sense cap vestit blanc. I era verge. No va haver cap festa, ni convidats. Res. Només vaig tenir un testimoni: la bala de metall que encara portava clavada al pit i que tenia tot el poder sobre mi. La nit de noces fou el dia més trist de la meva vida. Al tàlem, la mort em va posseir com una bèstia salvatge i afamada. Em va clavar les seves urpes als pits rodons i frescos, la seva llengua afilada m’entrava a la meva boca, a les meves orelles petites, al melic, al sexe… M’ensalivava els malucs, les cames, tota jo. No podia cridar sense veu, no podia plorar sense llàgrimes… Només podia esperar que acabés, que se n’anés a buscar una altra ànima. Però ara era jo la seva presa. Em va clavar el seu membre entre les cuixes, ben endins… Em feia mal i no podia cridar. Els esperits no tenim veu. Es movia amb força, em posà les mans als malucs i me’ls féu moure. Entrava i sortia de dintre meu rítmicament. Gemegava i tornava a gemegar. No acabava. Fou un infern, sexe, pur sexe, sense cap sentiment. Em dominà fins que, amb uns quants gemecs, va vindre la pluja d’escuma que em va regalimar per les cuixes. Em va abandonar i em vaig sentir bruta, amor, molt i molt bruta. Violada la nit de noces i no el podia denunciar: ell era el rei; jo una trista nena. La mort em venia a buscar cada nit per fer-me seva, i es repetia l’escena. L’odiava. Li agradaven els meus cabells llargs de foc, els meus ulls, el meus llavis, el meu pubis d’Afrodita. Em deia que era un àngel amb sexe. L’odiava. Encara conservo el meu cabell i la joventut eterna. Em sento com un Dorian Gray sense quadre. Tu has canviat, amor. Els anys no t’han perdonat. Cada any et poblen noves arrugues. On està aquell noi valent a qui vaig conèixer? On queden els dies d’il·lusió de roses i d’acàcies? Per què m’han abandonat els somnis? Per què parlo sense veu si no em pots sentir? M’aproparé a tu, et besaré els llavis humits, sentiràs un ventet suau com un sospir, el sospir que em va arrancar la vida. La mort se’m va menjar el cor, amor, perquè no pogués estimar-te. T’envejava i jo l’odiava, l’odiava amb totes les meves forces. La sang encara em bull de l’odi, la sang que ja no tinc. Et besaré, amor, un bes del més enllà, sense llavis. Jo només sóc energia, energia que es converteix, que passa de cos a cos. El bes que sempre he desitjat fer-te i mai he tingut cap oportunitat. Com quan tu em besaves, recordes? Ara que els ulls de la mort no em vigilen, que estan ocupats amb altres ànimes, m’aproparé, sí, m’aproparé a tu… Et fregaré els llavis, Pau, amb tota l’energia que sóc capaç de transmetre’t i notaràs un ventet suau…”.

No sabia ni quan, ni com, ni per què havia començat tot plegat. La ciutat on ell havia nascut feia ja vint-i-tres anys havia perdut aquella màgia insinuant per convertir-se en un camp obert de batalla. Els trets, les bombes, els xiscles desesperats de la gent els portava gravats ben endins, ja era impossible d’esborrar-los. Havien anat deixant en la seva ment petjades abismals que ni la força d’un oceà podria emportar-se.
De sobte s’havia trobat enmig de dos bàndols sense saber ben bé a quin pertanyia. Entre els seus dits llargs i prims li havien posat un fusell que li féu tremolar els braços en sentir aquell tacte dur i gèlid com un precedent de la mort. El van obligar a disparar sense pietat contra l’adversari. Però ell no en tenia d’enemics. Es quedà paralitzat, incapaç de moure’s pel pànic que li sorgia de l’ànima. Al voltat d’ell anaven caient els dèbils, ferits de mort. Potser l’atzar aquella tarda s’havia posat de part seva enviant-li una aurèola que el protegí de les bales perdudes.
El sol s’amagà ràpid darrera de les muntanyes com si li fes vergonya de ser testimoni d’aquells actes brutals. Uns quants grills començaren a fer un ric-rac apagat, temorosos de trencar aquell silenci incòmode que havia quedat. El Pau s’aixecà, no recordava quan havia caigut a terra, feia dies que perdia la consciència del temps i de la realitat. Passà enmig d’homes, ara ja cossos immòbils en ser sobtats pel son etern. A pocs metres d’ell, pogué distingir el seu amic de la infància. Instintivament anà cap allí, s’agenollà i li tancà els ulls. La mà li tremolava. Començà a resar una oració per la seva ànima però s’aturà a meitat perquè ja no la recordava. Li féu una última carícia en el seu rostre encara tebi i pogué mussitar a mode de comiat un “Descansa en pau” amb una veu escanyada que no reconeixia.
Començà a córrer per camins que ni tan sols sabia que existien. La negra nit el menava qui sabia on. Volia fugir dels records fantasmagòrics que l’empresonaven, d’aquella guerra que no era seva. Les seves cames eren empeses per una energia que trobà estranya. Feia dies que no menjava, no hi havia cap aliment enmig d’aquella misèria malaguanyada. Però, malgrat tot, no se sentia defallit. La ràbia, el dolor i la impotència que sofria eren molt més forts. Per un instant, va tenir la sensació que el seguien, notava uns ulls clavats en el seu clatell, sentia petjades que s’acostaven i que enlairaven a cada pas les pedretes del camí. Un calfred li va recórrer el cos, però no es va girar, no volia que la persona que el seguia se n’adonés que ell ho sabia. Va continuar corrent, intentar despistar l’adversari i quan no va poder més es va aturar. Llavors sí que va tombar el cap i es va trobar amb la seva ombra que repetia fidelment cadascun dels seus moviments. Ella era l’única que l’havia seguit.
Al cap d’unes quantes hores amb l’única companyia de les penombres, se n’adonà que havia entrat en una espècie de jardí. La naturalesa rebel i salvatge revelava que feia molt de temps que no havia passat cap humà per allí. Al ben mig d’aquella vegetació ombrívola hi havia una petita casa, no dubtà ni uns segons en trobar un refugi dintre d’ella. Intentà obrir la vella porta de fusta inflada per la humitat que se li resistia. A la fi, amb dues o tres puntades de peu que li feren veure les estrelles, la porta va emetre un gemec sord i s’obrí grinyolant. Intentà trobar algun interruptor per a encendre el llum però la foscor no li deixava veure res. A les palpentes, deambulà per un llarg passadís fins que les ninetes se li acostumaren a aquella obscuritat. Inspeccionà la casa abandonada com un lladre en busca d’alguna cosa de valor. Pogué distingir tres dormitoris, dos lavabos, una cuina i un menjador. Es dirigí cap a la cuina, al cap de poc se n’adonà que hi havia una petita porteta dissimulada a l’estar pintada del mateix color que les parets. L’obrí amb fortes esperances. Els seus ulls negres li brillaren com diamants en comprovar que el que havia anhelat, de sobte es complia com si el destí s’hagués tornat benèvol aquella nit. Hi havia uns quants pots de conserva i llonganisses seques. Agafà una llonganissa i es posà a devorar-la com un llop ferotge. Estava massa seca, però ell continuava i continuava fins que va tenir l’estómac ple.
Li vingué un cansament molt gran; es dirigí cap a un dormitori i s’estirà sobre el llit. Els llençols polsosos li feren venir ganes d’esternudar. La humitat que evidenciaven les parets tacades i el fred de la nit se li anaven calant a l’ànima. Abans d’aclucar els ulls, una llàgrima de desolació li va caure sense poder impedir-la. Finalment, la son el va vèncer.

No sabia en certesa quants de dies havia passat en aquella casa, havia perdut el compte. Dies, setmanes, mesos, anys… Només sumes d’instants carregats pel dolor i l’angoixa. Se li havien endurit les faccions. Els ulls se li havien tornat freds i distants, incapaços de veure més enllà; la boca una línia recta sense deixar sortir cap emoció; el seu cos desnodrit una armadura ferma. La seva ànima suportava la càrrega d’un cor rígid com una pedra que havia apagat els seus batecs per no sentir. Es passava els dies immòbil mirant en algun punt fix de la paret com una estàtua. Sí, s’havia convertit en un objecte, un robot que seguia moviments mecànics, necessitats primàries a les quals no podia renunciar. Però no reflexionava. Abans sí que ho havia fet. Havia pensat en els interessos econòmics disfressats de valors religiosos, d’ideologies polítiques, d’interessos culturals, històrics i filològics. Però darrera sempre quedaven els forts, els rics, manipuladors de masses indefenses. S’havia sentit com un titella lligat a uns fils que el movien fent-lo ballar al ritme d’una música hipòcrita; obligant-lo a lluitar per uns ideals que no creia, enfrontant-lo amb amics, germans i parents.
No tenia forces per sortir d’aquella habitació que s’havia fet seva. Tenia por del que es trobaria enfora. S’havia d’amagar, sabia que si el trobaven el matarien. Es passava el temps enmig de parets, enmig d’aquell vell mobiliari. Aquella habitació abans havia estat d’un adolescent que ves a saber on parava ara. Ho sabia per les fotografies que havia trobat en un dels prestatges que no havia tingut el valor suficient d’apartar; i per la roba de l’armari que s’havia emprovat encara que havia pogut comprovar que li anava massa gran.
Odiava aquella solitud, aquell silenci difícil de trencar. Estava oblidant la seva llengua materna que tant s’estimava. Les paraules li fugien i sentia por, por d’oblidar-la del tot, de perdre aquell vocabulari tan seu. Ja no se’n recordava de parlar, ja no podia vocalitzar, com si la gola i la llengua haguessin perdut tota sensibilitat i els seus llavis molsuts haguessin estat cosits amb fina agulla.
Aquell de matí se li havia acabat el menjar, ja no li quedava ni una trista engruna. Aquell moment tan temut per ell havia arribat. Havia de trobar alguna cosa sinó volia morir-se de fam. Amb por, sortí al jardí; el sol cremava, calculà que devien estar a meitats d’agost. La terra estava seca, aclivellada pels forts rajos. Buscà  i buscà desesperadament alguna cosa per poder engolir-se, per poder calmar els crits del seu estómac. Però tot eren fulles, la majoria seques, que queien dels arbres. Era com si la terra estigués cansada de fer créixer els fruits, les plantes i els arbres; com si hagués decidit fer una vaga permanent a causa dels maltractes que sofria per la guerra. Però ell no es cansava de buscar entre els matolls, alguna cosa havia de quedar…
Al cap d’una hora, trobà una petita planta que havia sobreviscut. Tenia uns fruits d’un vermell intens com la sang que li recordaren les cireres però eren lleugerament més petits. Els agafà tots, tornà a entrar a la casa i va seure en una cadira que coixejava. Es posà a la boca un fruit, començà a xuclar-lo com si es tractés d’un caramel per tal de fer-lo durar. El suc de dintre poc a poc anava sortint i li anava endolcint la boca. Quan ja no hi va quedar cap substància, va fer-ne bocins amb les dents i se’ls va engolir. Quan se’ls hagué menjat tots li sortí una dolça son d’endins que no va poder controlar. Tingué el temps just per ajeure’s al sofà i acte seguit les parpelles li van caure.
Es despertà quan encara era de dia. El sol entrava per les finestres del menjador i li acariciava la cara. Se sentia com si hagués fet un viatge molt llarg i de sobte hagués tornat però la seva ment s’havia quedat encara en les llunyanies del somni. La sentia distant, potser s’havia convertir en un cotó de sucre. S’aixecà del sofà i la vista se li emboirà i tingué por de perdre l’equilibri. Però de seguida se li aclarí. Anà directe al lavabo, obrí l’aixeta i deixà que l’aigua caigués. Es rentà la cara i la fredor el retornà a la realitat. Begué un petit traguet  i féu una ganyota de fàstic. Aquella aigua tèrbola estava contaminada i desprenia una olor pudent. Escopí però la set que sentia era més gran. A la fi agafà un vas i l’omplí, es tapà el nas amb dos dits per no sentir aquell gust desagradable i en va beure. Quan va acabar se’n va adonar que no només havia dormit una estona com al principi s’havia pensat sinó que s’havia passat dies sencers. Va endevinar que aquells fruits eren verinosos, la droga de la son i se sentí feliç de tenir-los per poder evadir-se d’aquella vida. Sortí al llit i en collí més. Aquests se’ls va prendre de pressa i de seguida va caure al llit, amb els ulls clucs i amb un trist somriure als llavis perquè a la fi havia aconseguit entrar en el seu laberint de fantasies.
Passaren dies i dies i la casa s’anava poblant de rates que corrien com folles. Alçaven el cap i el miraven desafiant i després tot eren corredisses pel passadís i s’amagaven en els llocs més insòlits de la casa. El Pau sentia els seus gemecs a la nit i es tapava les orelles amb els llençols bruts. Només podia prendre més boletes vermelles per alliberar-se de la brutícia. I dormia…. i cada dia que passava el pis estava més brut i més rossegat. Un dia es despertà i en veure una rata damunt del llit que el mirava amb aquells ullets vermells injectats en sang, li vingué un mal pensament. S’aixecà i anà cap a la cuina. La rata el seguí pel passadís movent les seves potetes curtes que feien un suau clac-clac sobre les rajoles grises. Obrí el primer calaix de baix de l’aigüera i en va treure un ganivet afilat. Es quedà mirant-lo un moment i després se l’apropà a les venes. La rata se’l mirava riallera i havia apropat les dos potetes davanteres com si estigués decidida a aplaudir pel que anava a fer aquell desconegut. El Pau es quedà pensant mentre sentia aquell contacte fred contra la seva carn. Només li feia falta moure el braç dret on tenia aferrada aquella arma. Però quan ja estava disposat a fer-ho, alguna cosa ho va impedir. No va tenir el valor suficient per arrencar-se aquella vida perquè li va sorgir una petita esperança de que tot allò algun dia podria canviar. Ell sabia com era viure perquè feia temps que ho havia experimentat i malgrat que, en aquell moment allò no es podia considerar una vida sinó una supervivència, potser quan la guerra s’acabés podria tornar a sortir el sol. La rata se’l mirava atenta, seguint tots els seus moviments. El Pau alçà el ganivet i el llençà amb tanta fúria que travessà la rata. El terra quedà esquitxat de sang calenta. Se la mirà detingudament i després es va ajupir i li va treure el ganivet. Es quedà un moment pensatiu i després la tallà a bocins. Agafà un plat i la va dipositar. Va treure dos coberts i se la va començar a menjar.
I així va ser com va començar la seva dieta alimentària de rates i ratolins. Els perseguia per la casa, tirant-los coses per a matar-los a cops o parant-los paranys que s’enginyava. Li agradaven més els ratolins perquè tenien la carn més tendra i més gustosa. I al cap de poc començà la diarrea degut a l’aigua contaminada que no podia deixar de beure per no deshidratar-se i les corredisses al lavabo de nit i de dia. I quan no podia més perquè sentia que la pols, la misèria i els excrements de rata coberts de mosques verdes l’ofegaven, collia més boletes i se les empassava en un no res. I sentia que volava en un altre món, lluny de tot. I s’aferrava als records de la infància i de l’adolescència com si fossin els únics que existissin, com si hagués oblidat tota la seva edat adulta.

— Escup tot el verí o la fúria que portes endins se’t menjarà de viu en viu!
El Pau es despertà amb aquella veu femenina i melòdica que semblava que s’hagués alterat inexplicablement i s’hagués convertit amb un to agut. S’incorporà i en obrir els ulls es trobà amb una figura. Quan les seves pupil·les s’acostumaren a la claror de la bombeta que penjava del sostre se n’adonà que eren corbes de dona.
— Escup tot el verí o la fúria que portes endins se’t menjarà de viu en viu!
Aquesta figura li va resultar coneguda i un calfred li va recórrer tot el seu cos. El Pau la mirà atònit i no sabia si estava en la realitat o es tractava d’un somni. Però en veure el seu llit amb els llençols rossegats i les teranyines que penjaven de la bombeta; i al comprovar la bellesa de la noia que el mirava, aquella bellesa tan familiar, que ell hagués estat incapaç d’imaginar-se, va saber que tocava de peus a terra. Les paraules de la noia li acariciaven l’oïda. Feia temps que no en sentia cap. Ella s’atansà, portava una cosa blanca entre les mans.
— Cin…ta –es va atrevir a pronunciar l’únic mot que no havia oblidat, tan fluixet que quasi no se’l va sentir-.
— No sóc la Cinta, Pau. La Cinta ja fa temps que no és amb nosaltres. Ara està molt lluny d’aquí, en un altre món. He vingut per a donar-te això –li digué mentre li donava uns fulls de paper i un bolígraf. Has d’escriure –li ordenà-.
El Pau tenia el rostre inexpressiu, endurit pels llargs dies de sofriment i tota aquella situació li era inversemblant. Però els ulls segurs d’aquella noia que havia aparegut del no-res, li aconseguiren esborrar aquella línia recta que tenia com a boca i li sortí un somriure tímid. L’interrogà amb la mirada tot i assenyalant els fulls en blancs ja que encara no podia articular cap mot degut a la sorpresa i a l’oblit.
— T’he dit que escriguis, escriu tota la ràbia que t’ofega, omple tots els fulls amb paraules que creus que no recordes. Et penses que pots oblidar tan fàcilment d’escriure, professor?
El Pau la tornà a interrogar amb la mirada però la bombeta començà a fer pampallugues i a la fi es va fondre. La noia va desaparèixer tal i com havia vingut, sense fer cap fressa, i tot quedà en la foscor.

La Cinta era morta! “Déu meu” va exclamar. I un riu de llàgrimes se li van escapar d’endins. No pot ser, no pot ser, es repetia. La Cinta, l’única persona que el comprenia, la seva promesa, el seu sol, el centre de la seva existència… Era morta!
Al cap de dos dies es despertà, s’havia adormit a causa de les boletes vermelles que es va prendre amb llàgrimes amargues, i recordà les paraules de la noia misteriosa, però les sentia llunyanes com si tot hagués estat producte de la seva imaginació per culpa d’aquells fruits que s’havia empassat. Però en veure que entre les seves mans encara tenia els papers i el bolígraf que ella li havia donat, s’aferrà a l’esperança que potser aquella noia existís. Destapà el bolígraf blau, apropà la punta al primer full i va escriure una paraula. L’havia escrit a poc a poc i li havia sortit una lletra infantil. Es quedà mirant-la i li agradà. Tornà a agafar el bolígraf i n’escriví més, ara de pressa, paraules que portava endins des de feia temps i que no podia fer sortir de cap manera.
I després de les primeres paraules soltes que havia escrit, en els dies que vingueren, sentí una febre per escriure. Es passava les estones abocant tinta en aquells fulls que quedaven tenyits de blau. Lligava els seus pensaments a base de mots regint-se en les regles de la sintaxis. Ho feia per necessitat sense parar-se a pensar per què ho feia. Les paraules se li amuntegaven a la ment, les idees volaven i la mà anava de pressa. I la noia, aquella noia que només havia pogut contemplar un sol cop, se li repetia de manera intermitent, a cada instant, i en el fons sentia que era la Cinta, amb un altre aspecte, és clar, però era ella qui li dictava des d’on fos amb aquella veu melosa que no havia tornat a sentir d’ençà que la bombeta s’havia fos. Es va negar rotundament a prendre més boletes vermelles perquè volia estar despert per escriure i també per si a la noia se li acudia tornar.
Però passaren els dies lentament i els fulls se li anaven acabant, el bolígraf estava a les últimes i la noia no tornava. A la fi es va acabar convencent de que no existia, que només havia estat una fantasia a la qual s’havia aferrat amb totes les poques forces que li quedaven. Per un moment imaginà que s’estava tornant boig, i en pensar-ho s’espantà perquè si podia pensar-ho potser aquella era la veritat. La noia existia perquè ell ho anhelava, perquè la necessitava i de vegades li parlava a les nits, agafat al coixí, mentre s’imaginava que era la seva melena pèl-roja. Li llegia els versos que li havia escrit, única font de la seva inspiració. Era la musa d’ulls verds que havia enamorat aquell professor de literatura, que amb una sola mirada penetrant li havia destruït la forta cuirassa que havia tardat tants dies en construir. Se sentia acompanyat per ella, la imaginava de moltes formes diferents, sortia a passejar agafat de la seva mà petita i tendra. Foren dies d’imaginació constant, vivint la vida com si fos una pel·lícula eterna, sentint-se el principal protagonista enamorat de l’amor, d’aquell amor que havia sorgit un dia al parc de la infància. Un amor absurd, mental, fictici, però alhora tan real… Li havia posat milers de noms. Com es devia dir? Però a la fi, només se li va acudir anomenar-la Cinta. D’on venia? Per què havia vingut? El misteri que l’envoltava l’estava devorant de viu en viu.

Un dia, sense saber per què, l’aixeta va deixar de rajar l’aigua contaminada. El Pau, espantat, va sortir a fora de la caseta amb una galleda a les mans en busca d’aigua. Resà perquè plogués. Caminà en busca del riu Ebre, però estava desorientat, perdut enmig d’aquell paisatge estrany. Tenia la ment poc clara, aquelles boletes se li estaven menjant les neurones i pensava amb dificultat. La intuïció que encara no havia perdut, li va fer moure els peus, fins que va trobar, amagat entre uns matolls, un petit llac. Esgotat i cansat de la vida, es va desmaiar, pensant que havia arribat el seu moment.
Unes mans suaus el van acariciar amb tendresa mentre li deien:
— Pau, desperta’t, no ha arribat el teu moment. La mort encara no et vol.
El Pau obrí els ulls, veia pampallugues fins que va poder distingir la imatge de la noia dels seus somnis.
— Cin…ta –digué-.
— Shhhhttt –digué la noia mentre es posava els dits als llavis-. No sóc la Cinta, Pau. La Cinta se n’ha anat, ja no és amb nosaltres, ara és un esperit que ens envolta. No la podem veure, però ella ens vigila, saps? I ens sent.
— Qui ets tu? Com saps tot això?
— Em dic Érato.
— La musa de la poesia –va dir ell amb uns ulls tan grans com taronges-.
— M’he escapat del meu món per fer-te companyia. L’Helicó em resulta avorrit. He viscut massa temps allí –rigué- tota una vida. De quan en quan baixava a la terra, inspirant a grans poetes, em divertia. Ovidi, Gòngora, Ausiàs March, Bécquer, Jacint Verdaguer i fins i tot el mateix Shakespeare han passat per les meves mans. Bé, he estat destinada per a això i la meva feina m’agrada, és clar.
— Però que vols de mi?
— Espera, deixa que t’expliqui. Un dia vaig baixar a la terra per tal de passejar una estona. En un trist camí et vaig veure, primer caminaves amb passes llargues, després crec que t’adonares de la meva presència i començares a córrer fins que et vas aturar en la casa on has viscut fins ara. Et mirava mentre dormies, m’agradava, semblaves un àngel i et veia feliç. De dia, m’amagava i t’observava, et veia trist, massa i massa trist. Em feies pena i volia ajudar-te. Treure’t del teu sofriment. Per això em vaig atrevir a aparèixer i parlar-te. Era la primera vegada que em deixava veure per ulls humans i estava nerviosa. No sabia si funcionarien els meus poders. Em vaig alegrar de que em veiessis però el meu pare, que és el pare de totes les coses del món i tot ho veu, em va ordenar telepàticament que me n’anés del teu costat. El vaig obeir i vaig fondre la bombeta per a què no veiessis com t’abandonava.
— I per què has tornat?
— Sempre he estat al teu costat, Pau, des de que et vaig veure per primer cop, l’únic que ara em pots veure. He desafiat al pare per veure’t. Quan t’has desmaiat no ho he pogut resistir. He pregat al pare per a què em perdoni i aquí estic. Ara t’he desvetllat tot el misteri.
El Pau s’incorporà, li mirà els ulls, aquells ulls que li estaven dient la veritat.
— Però, per què a mi?
— M’he enamorat de tu, Pau, de la teva valentia, del teu esforç per tirar endavant. T’han tocat viure moltes calamitats en aquesta vida.
— Però si no sóc res, jo. Sóc un covard, m’he amagat en aquesta casa per por de que algú em trobés mentre la Cinta moria en algun lloc que ni tan sols sé –va dir mentre les llàgrimes se li desbocaven com cavalls-.
— La Cinta va ser molt valenta, Pau, una bala la va travessar. Les seves restes romanen al panteó familiar del cementiri de Tortosa. Però ella és a totes parts, és un esperit juganer, encara conserva la joventut eterna.
— Explica-li que l’estimo i que em perdoni –digué entre llàgrimes-.
— No m’està permès parlar amb els morts. Jo només sóc font d’inspiració. Els puc veure, això sí, però no els puc comunicar res. No t’has de preocupar, la Cinta sap que l’estimes i no t’ha de perdonar de res. Tu has estat una víctima igual que ella. Una víctima d’aquesta guerra cruel que s’ha emportat moltes ànimes.
— Massa! –exclamà ell amb fúria-.
— Pau, vine, l’aigua del llac et refrescarà i et calmarà les penes.
Van deixar la roba al costat d’una roca i es van endinsar al llac. El Pau, nu, se sentia lliure. Ella li va agafar la mà. El Pau la va contemplar, mai havia vist una noia completament nua. Amb la Cinta no havia tingut temps de fer res, només l’havia acariciat un dia en un banc solitari per sobre d’un vestit de color lavanda. El dia abans que la guerra esclatés, quan tots dos tenien una vida per davant. L’Érato era la personificació de la bellesa. Tenia la cara dolça, rodona, vellutada com si fos un préssec, i les galtes com dues roses. Els ulls eren com maragdes de tan verds que es confonien en l’aigua del llac, la seva mirada també era dolça i inspirava tendresa. Les pestanyes espesses, llargues i arrissades, a dalt estaven dibuixades una celles fines i arquejades. El nas petit i graciosament arrodonit. A sota hi havia una boca petita, expressiva i alegre envoltada per uns llavis de maduixa. Dintre hi havia unes dents tan blanques com la neu, rialleres i molt llamineres. Tenia una melena gruixuda, vermella com el foc, arrissada i sedosa. Les orelles petites, el coll elegant com si fos un cigne. Els pits petits, dels que caben dintre d’una copa. Les cames llargues i primes igual que tenia els braços. Era molt alta i desprenia una olor tendra i neta. Ell no podia parar de mirar-la, se la menjava amb els ulls i sentia que el membre se li tornava dur i ferm. Però ho podia dissimular dintre de l’aigua. Per un moment s’avergonyí perquè ella també l’estava mirant. Sentí vergonya del seu cos desnodrit, se li marcaven tots els ossos. Però ella el calmà.
— M’agrades molt, Pau –li digué a cau d’orella com si algú els pogués sentir-.
El Pau estava embadalit, la imaginació li jugà una mala passada. Va veure la Cinta somrient, tal i com ell l’havia vist l’últim cop, al costat de l’Érato. Les dues figures femenines s’anaven mesclant fins que en van formar una sola als seus ulls. L’Érato era la Cinta i la Cinta era l’Érato. Nedaren enmig de nenúfars i canyes, l’aigua estava fresca i polida. El Pau en va beure, tenia molta set, set d’aigua i una altra set que no coneixia. I estava molt a prop, massa prop per a poder calmar-la.
— Tu també m’agrades molt, Érato –va dir a la fi-.
Però pensava amb la Cinta. La lluna plena ja havia sortit i tenyia de plata el llac solitari. El cel estava clar, cobert d’estels que es reflectien en l’aigua. Va ser l’Érato, qui, atrevida com era, va donar el primer pas. Ell li va retornar aquell petó, amb la passió que rajava de la seva pell. Fou un petó llarg, tots dos bevent dels llavis de l’altre, com dos bestioletes assedegades.
De sobte, un llamp que va caure a un arbre que hi havia a la vora del llac els va interrompre. Començà l’incendi. L’Érato l’agafà fort de les mans, tota espantada i digué:
— És el pare que em crida, està molt enfadat en mi. Ves-te’n, Pau, ves-te’n. Corre i amaga’t. Me n’he d’anar.
I dit això les dues mans el soltaren i ella va desaparèixer envoltada d’una boira espessa. El Pau va córrer amb tots els seus esforços cap a la casa, el cor li bategava amb fúria.

Passà més d’un any per acabar convencent-se que l’Érato mai més tornaria al seu costat. Un matí es va despertar amb el so estrident d’una cigala. Es llevà ràpid i anà cap a la finestra per poder observar-la.  La cigala el mirava mentre movia les seves ales brillants i transparents amb la punta blavosa. El Pau sentí la necessitat de la seva companyia i intentà agafar-la apropant-li la seva mà però ella marxà volant cel amunt amb ànsies de llibertat. Es fixà amb el jardí que havia florit inexplicablement aquella nit. Des d’on es trobava podia sentir la flaire d’unes flors fresques i joves que acolorien els arbustos que ell mateix havia podat acuradament durant aquell últim any de trista solitud. En contemplar la bellesa del jardí li sorgí una punyent veu interior que li indicà que la guerra per fi s’havia acabat. Decidí retornar a la seva ciutat amb un dol profund per abandonar aquell paisatge idíl·lic d’inici de primavera. Amb passes insegures començà a davallar el camí que anys enrere li havia descobert aquella casa que li havia servit d’amagatall a l’hora que de refugi per a la seva ànima.
Res quedava de la ciutat que ell recordava ara completament destruïda. Les imatges que penetraren la seva còrnia humida li regiraren l’estómac. S’endinsà enmig de les runes fins que va poder divisar la seva casa que miraculosament s’aguantava dreta.  Una figura petita com una formiga de tan negra que anava vestida i amb l’esquena lleugerament corbada per tantes calamitats que havia viscut, l’esperava a l’interior.
— Fill, has tornat, has tornat!
No va fer falta que li preguntés pel pare ni pels seus germans: sabia que havien mort. Ho va veure reflectit en els seus ulls coberts per unes quantes bosses de patiment durament encongit. Es fongueren en una forta abraçada.
El Pau hagué de treballar molt dur per tirar endavant durant els anys que vingueren. Amb una ciutat totalment arruïnada, sense treball i amb una llengua imposada fruit d’una cruel dictadura provocà tot plegat que els seus somnis s’enderrocaren. Malgrat a les nits, enmig del son profund, entreveia els ulls verds de l’Érato envoltats per espígols d’esperança observant-lo pacientment mentre dormia. En despertar-se tornava a la realitat i es trobava sol un altre cop. Mai més la tornà a veure. La va maleir en silenci durant quaranta anys llargs i feixucs on el seu desig va quedar enterament esquinçat.

“Me n’hi vaig, Cinta, me n’hi vaig…  L’Érato eres tu! Maleïda confusió que vaig tenir en estimar-la, rosec constant del bombeig del meu cor que m’ha acompanyar any rere any. En un llac de color lavanda ens estimàrem mentre pensava en la seda del teu vestit. Hi eres, Cinta? Te’n recordes del parc? Me’n vaig a buscar-te, Cinta, me n’hi vaig! No puc passar ni un dia més sense la teva presència. D’on surt aquesta brisa que enamora si no hi ha cap mar? Cinta, he perdut els meus versos, escrits prohibits dictats des d’un paradís llunyà. Enganys de sensacions, Cinta, l’Érato eres tu! Vaig caure de quatre potes en aquest parany de fantasies. Somnis d’evasió constant per reviure’t. Tingueres una curta vida però per a mi fou la més plena. D’on surt aquest vent càlid si la rosa que et porto s’ha cobert de fi gebre? Me n’hi vaig, ara sí, sé on buscar-te. La mort encara no em vol però jo sé on trobar-te. Experimentaré una simple metamorfosi mentre sento aquesta brisa que enamora…”.

Un tret sord trenca el silenci de la nit. El vigilant del cementiri corre apressuradament en sentir-lo il·luminant l’indret amb l’ajuda d’una llanterna.  A sobre d’un panteó de marbre resten les despulles d’un home d’avançada edat. Un rajolí de sang comença a tenyir les lletres daurades del panteó. El vigilant pot llegir: Cinta Dalmau Torres (1918-1937) descansa sobre la pau del jardí etern.

“Tancada durant tota l’eternitat. Per què no em vols perdonar, pare? Vaig tastar la dolçor del seus llavis, nèctar dels déus més preuats i per això em vas castigar. No me’n penedeixo, pare,  fou un bes efímer però el seu record l’he fet etern. Feixuga condemna que se’m clava ben endins, aquí, sola i abandonada. On han anat les meves germanes? L’Olimp ha quedat enrere, lluny del cor, proscrita i sense lira. Després de quaranta anys em vas prometre convertir-me en una flor, pare, perquè aprengués a apreciar la immortalitat. De què em serveix si el que realment vull és impossible d’aconseguir?  Pau, què has fet, què has fet, oh, Déu meu! En un instant m’has fugit per sempre! Els teus dits cansats d’estimar-me m’han soltat sobre el marbre glaçat. I ara només em queda la memòria del tacte dels teus dits càlids sobre la meva tija. Sóc un adorn fugaç a sobre del panteó on la boira m’ha regalat fins cristalls que se’m claven més que les punxes. A l’endemà em dessecaré, sí, groga, esmorteïda i pansida però no me’n penedeixo, pare, i ho saps. Ni la intensitat del teu llamp pogué cremar el seu record, ni transformar una mínima part del meu sentiment. Una rosa blanca de l’Helicó, plora, esquitxada de sang calenta en veure el que ha passat”.