Et recordo com la fruita de l’estiu,
plena i rodona amb tot el seu esplendor,
sucosa i alegre al paladar,
forta i reforçada amb tots els rajos
i familiarment molt ensucrada.

Si fores lletra voldria que fossis conte,
si fores fil voldria que fossis abric,
si fores foc voldria que fossis caliu,
si fores corba, voldria que fossis Tu.

La teva figura es fon, un oasis entre tu i jo.
els teus ulls es tanquen, una distància entre tu i jo.
la teva boca es refreda, un abisme entre tu i jo.
el teu nas no respira, una frisança entre tu i jo.

Una fiblada em recorre la ferida que tinc per no tenir-te,
sense tu,  les faccions de les fades es desdibuixen,
i el fred s’instaura a les faules que manquen de moralitat.

Són aquests dies flonjos quan més et recordo,
les fulles els arbres despullen i els camins es tornen feréstecs,
la foscor em fita d’a prop sense allunyar-se...
la nit em fa caure en un somni profund.

Fina, et recordo folrada dels teus fillols d’abraçades,
ens feres la vida més fàcil amb els teus consells,
fadrina de mar i cel, amiga de grans confidències.
¡Què llunyans queden els dies d’infància viscuts!

I és en aquesta memòria col·lectiva on vius ara,
com una lluna plena, on el teu riure mai no para
d’acompanyar-nos durant tot l’any, i veiem la teva cara
amable i fresca i ens fa tornar a confiar encara.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA FINA DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes. 

El tema principal del poema és el record emotiu que té el jo poètic per la persona que la va cuidar de petita, que malauradament ja no viu.

El fonema que apareix en forma d’al·literació és la F (efa).

El poema comença comparant aquesta persona estimada amb la fruita de l’estiu, que és sucosa i alegre al paladar, plena i rodona. Forta i reforçada amb tots els rajos del sol i ensucrada. Podria ser una síndria perfectament.

A la segona estofa, continua amb les comparacions. Assigna en condicional un desig per cadascun d’aquests substantius: lletra>conte, fil>abric, foc>caliu, corba>Tu.  A l’últim, vol dir que no hi ha corba (lletra) que la substitueixi, perquè la Fina és única.

A la tercera estrofa, descriu la mort de la “Fina”, com poc a poc es va apagant i explica la distància, dolor i trencament que li ocasiona aquesta pèrdua.

La quarta estrofa és la més curta, només de tres versos, perquè el jo poètic està ferit i els contes que li contava a la seua infància es desdibuixen i les faules manquen de moralitat.

A la quinta estrofa, el poeta diu que la recorda sobretot quan el dia escurça, quan hi ha foscor en un paisatge de tardor-hivern.

A la sexta estrofa, es dirigeix recordant l’abraçada dels seus fillols ja que no havia tingut fills propis, però era molt estimada per tots per ser amiga de grans confidències. I exclama que la infància viscuda queda molt lluny en el temps.

Per acabar, li fa un homenatge, convertint-la en memòria col·lectiva per a què tots els familiars la recordin i la compara amb la lluna plena. A més, a través del record la poden tornar a visualitzar entre tots: el seu riure que els companya, la seua cara amable i fresca i poden tornar a confiar amb la vida.