Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

Vestida de verd i descalça
la Sílvia, natural i verge s’alça:

Què queda de la amarga branca
dels troncs, dels arbres i la fusta blanca?
Amb la saó de la fruita saciada
segles abans era selva sagrada
i espessa, on la saviesa rajava satisfeta,
nòmada, salvatge i selecta.

Però ara, Sílvia, et queixes erma i desolada:
No hi ha remor que t’espanti
no hi ha ocell que et canti
no hi ha bosc que t’empari
no hi ha delta que et banyi
no hi ha frescor que et calci
no hi ha sol que et calmi.
De sobte, no hi ha res, Sílvia,
esperança morta i extingida!

Perquè sospires preocupada
el meu sanglot recorre un núvol gris i trist
barreja l’ànima amb la pluja disgustada
i la teva aurèola difusa s’apaga.

Som terres de fang regirades
som corbes de sang intimidades
som memòries d’altres temps enyorades
som llengües vives callades.
Per tu ho soc tot, Sílvia, cantem juntes
el mateix cant al vent que tot s’ho emporta
esperit i víctima d’una naturalesa somorta.


® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «SÍLVIA» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en sis estrofes desiguals.

El tema és la naturalesa sagrada i espessa versus la contaminació i l’erradicació d’una selva.

La protagonista és la Sílvia, que etimològicament vol dir selva.

El poema s’inicia amb una queixa de la Sílvia que comença a parlar. Ens diu que ja no queda res de la selva d’abans quan era “nòmada, salvatge i selecta”.  I  ens enumera a continuació una llista de tot el que no hi ha. No hi ha ni remor, ni ocells, ni bosc, ni delta, ni frescor, ni sol (aquí fa referència al sol com a centre i llum). A l’erradicar-se aquesta selva, la seua esperança s’ha mort i extingit.

A la quarta estrofa, el jo poètic es solidaritza amb la seua preocupació i queixa i hi ha una simbiosi entre aquest i la Sílvia.

Per això, a l’estrofa següent, canten juntes i utilitzen el verb “som” (primera persona del plural). I són terres de fang, corbes de sang, memòries d’altres temps i llengües vives.

Per acabar, el jo poètic ho és tot per la Sílvia, perquè canten el mateix cant i ho canten a aquest vent que ho erradica tot. La naturalesa d’aquesta selva a la que fa referència el poema està quasi morta (“somorta”).

Photo by John Cheathem on Pexels.com

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

A %d blogueros les gusta esto: