Rodona daurada que gira i gira, tomba i tomba, cara o creu, tan si val, corre de mà en mà, i mou, mou tot el que posseïm. Olga, la més preuada de totes les dones, si tu desapareixes l’or del teu cabell ens cegarà, el dur tresor del teu collar és l’enveja del mercat, nois i noies que et miren amb un alè malaltís, desitjant que el que tens et rellisqués de les mans. Car els teus dits l’herència capgiren i un lament surt de la teva boca efímera, trista cançó que m’arriba que bufa un vent deslligat. Ja no creus amb l’amor perquè l’interès et creua les cames, quina amistat has de tenir si només aprecien els teus béns, que són molts però no suficients quan la salut de calç que tenies s’ensorra resseguint-te l’esperit. Ja no confies amb l’esperança quan el temps avança de pressa, la teva mirada baixa no et tornarà la lucidesa quan la cobdícia dels altres t’arranca l’ànima. Si em permets un cant en veure’t tan descol·locada: Ora, volta i volta, llisca i viatja, res del que tens t’enduràs en un altre món més humà. Ora, morta i morta, els teus llavis una remor de roses pàl·lides i joies valuoses entre els teus pits. Avui tan sols la nit et cobreix amb un mantell d’estels. I, a la làpida, la lluna reflecteix la seva cara amarga.
® Helena Sauras Matheu
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «OLGA» DE «CORBES DE SANG»:
El poema s’estructura en set estrofes desiguals en un total de vint-i-vuit versos.
El tema del poema és el de la salut, que a la vida és més important que les coses materials.
Treball de la vocal “o”, aquí més que al·literacions hi ha el joc de la lletra “o”, per la seua forma que és arrodonida.
El poema s’inicia amb una moneda que és “la rodona daurada que gira i tomba i mou tot el que posseïm”.
A la segona estrofa se’ns presenta l’Olga, una dona que té molts de béns materials, entre ells joies, i és l’enveja del mercat. Inclús els demés li desitgen que tot el que té ho perdés.
Però a la tercera estrofa hi ha un gir, i l’Olga es lamenta a través d’una cançó del seu destí i li arriba al poeta.
A la quarta estrofa, ressalta que la salut és més important que l’amor, que l’amistat i que les coses materials. Si no hi ha salut, no hi ha res per moltes coses materials que tinguis.
A la quinta estrofa, introdueix el concepte temps, que avança molt de pressa i ja no confia ni que l’esperança la salvi de res.
A la sexta estrofa, el jo poètic la intenta consolar cantant-li una cançó. Li aconsella que pregui i viatgi, perquè no s’endura res en un altre món. Encara que ori molt, res la salvarà de la mort imminent. Un cop morta, tindrà joies valuoses entre els seus pits i els seus llavis es convertiran en roses pàl·lides.
A l’última estrofa, hi ha la solitud de la mort que la cobrirà d’un mantells d’estels a la seua làpida i tornem a tenir el símbol recurrent de la lluna, però aquí reflectirà la seua cara més amarga.
Mi mundo literario 