Ulls alçats cap al Geni
que fa i desfà en aquesta guerra
glacial i inhumana on ningú guanya.

Gotes germinen dels teus precs
Glòria, gemecs grisos d’impressions
que pugnen a la gola i fugen
com estels fugaços i fulgents.

De genolls, amb les mans gastades
i  encreuades, pregues sense pausa
pels germans que s’han perdut,
sarcòfags que et graten la gerdor
interna i gèlida dels teus batecs.

Glòria, germana de pau i goig,
resant sembles una poncella,
corbes cobertes i replegades
per la teva llarga cogulla immòbil al vent.

El Savi del Regne se t’escolta 
i una lloança et recorre els llavis
tremolosos amb fe i gràcia:
desig llaurat d’un futur millor.

A la gespa t’esperen els nens,
orfes resignats d’aquest desgràcia,
t’alces i abraces les ànimes petites
guspires de vides que gairebé comencen.

Ara, Glòria, tens una tasca encomanada:
educar  aquests fills, fruits joves del Geni
mentre els grills canten ric-racs sorollosos,
perquè aquesta terra continua girant.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «GLÒRIA» DE «CORBES DE SANG»:

Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes. 

Treball dels dos fonemes de la lletra g, tant del so oclusiu velar sonor (guerra) com la fricativa postalveolar sonora (germana).

El tema principal del poema és el prec i la compassió d’una germana religiosa, que es diu Glòria, pels nens que són víctimes d’una guerra.

El poema s’inicia en un ambient bèl·lic i la primera estrofa és la més curta de tot el poema, només tres versos, perquè en les guerres passa tot molt ràpid i ningú guanya. Sempre hi ha pèrdues de vides irreemplaçables dels dos bàndols.

A la segona estrofa, hi trobem els precs de la germana religiosa mesclats amb les seues llàgrimes (“gotes”), angoixa (“pugnen a la gola”) i ansietat (“fugen com estels fugaços i fulgents).

A la tercera estrofa, Glòria continua pregant reiteradament. Se li han gastat les mans de tant de fer-ho. I resa pels germans que s’han perdut. Els seus batecs s’han convertit de frescos i joves a gèlids. L’estrofa conté cinc versos i és la més llarga, perquè els seus precs són insistents.

A la quarta estrofa, assistim a una comparació de la germana amb una poncella, perquè Glòria és verge i a més és descrita com una flor abans d’obrir-se. Aquí són les corbes del seu hàbit (cogulla) que estan cobertes i replegades i, a més, són immòbils al vent les que donen aquesta sensació de puresa i que li fa falta obrir-se.

A la quinta estrofa, avança l’acció, perquè el “Savi de Regne” escolta els seus precs. Glòria li dona les gràcies (“una lloança et recorre els llavis tremolosos”) i pensa en que vol un futur millor, que se li converteix en forma de desig.

A la sexta estrofa, li esperen els nens orfes d’aquesta guerra, víctimes de la desgràcia. Són “guspires de vides que gairebé comencen”.

Per acabar, el poema li encomana una tasca a la germana Glòria: “educar aquest fills, que són fills també del Geni (Déu). Aquesta tasca la farà acompanyada del cant dels grills (ric-rac sorollosos), perquè la Terra i la vida continuen girant i essent malgrat les atrocitats que ha causat la guerra.