A trenc d’alba, sola i buida exclosa d’un món que gira a les palpentes nit i dia, et retrobes amb l’amant. Ulls d’aigua salada, blau-verds despullen l’arruga immòbil d’una falda a pleret, a trenc d’alba, amor complex, adúlter i sobretot còmplice. I a la nit un neguit de silenci del què diran, silencia l’amiga. Afecte prohibit amb recança i a l’endemà respires cansada Avui plou, Andrea, i a trenc d’alba et mulla una pluja temorosa, llavis d’aigua dolça a contracor et parlen d’una vida joiosa. Tens fiblades a la pell de canyella ancorades a la brusa espessa, de l’Alba, amant incondicional, companya secreta de grates nits. Contradiccions de l’ànima et portaren a trencar amb l’Alba i, al mateix temps, a fruir amb ella. I et quedà un sol fruit per compartir. I en un instant, corbes obliqües es creuaren, carícies femenines de préssec als melics, als pits i a les cuixes tèbies, i els dits mentrestant acomiadant-se del trenc d’alba.
® Helena Sauras Matheu
COMENTARI DE TEXT DEL POEMA ANDREA DE «CORBES DE SANG»:
Són vint-i-vuit versos repartits en set estrofes, estructura que es repetirà a la major part dels poemes.
Amb el poema d’Andrea s’inicia el recull, que està ordenat alfabèticament. Etimològicament el nom d’Andrea vol dir “la que és masculina” i és d’origen grec (Andros).
L’autora fa una crida a la participació, complicitat i comprensió masculina a l’inici del recull (concretament a la segona estrofa d’aquest poema). Tot el poemari anirà sobre la figura de la dona en el segle XXI, de les seues desigualtats i injustícies que sofreix encara avui en dia.
Aquest poema gira entorn la lletra A, que és la més oberta de totes les vocals, i a més a més, és quan, en el moment d’articular-la, hi respirem millor.
El moment que comença el recull és just a trenc d’alba, quan s’inicia un nou dia. La protagonista se sent “sola” i “buida”, en un món que l’exclou i camina cec tant de dia com de nit. Llavors es retroba amb l’amant que és l’Alba. L’Andrea va en busca de l’amant i es retroba amb ell. Fixeu-vos amb l’ambigüitat del sexe: l’Alba és femení i l’Andrea és masculí. Amb això vol dir que l’important és buscar l’amor (la idea de l’amor) sense importar el sexe que es sigui.
A la segona estrofa, els ulls de la seua amant estan plens de llàgrimes i la despullen lentament (a pleret). Però el que despullen es una arruga d’una falda que està immòbil. La seua relació és molt complexa, perquè és adúltera, però ella torna a demanar complicitat.
A la tercera estrofa, es fa de nit que és quan l’Andrea reflexiona i pensa en el què diran, però la seua amiga calla i ho respecta. Torna a passa un altre dia i ella es cansa de la seua situació. Té una relació prohibida, vista amb mals ulls per la societat i sent remordiments.
A la quarta estrofa, apareix la pluja i, a trenc d’alba, la mulla. Però és una pluja plena de pors (temorosa). Els llavis li parlen a contracor de falses promeses.
L’Andrea acaba sentint dolor, a través de la seua pell morena en forma de punxades. Les sent a la nit i amb companyia de la seua amant, perquè el temps que passa amb ella és grat.
A la penúltima estrofa, sent moltes contradiccions que la porten a trencar la seua relació i al mateix temps a gaudir amb ella. Fins que només queda una última oportunitat (últim fruit) que la decideixi.
I en un instant (acceleració del temps), corbes (metàfora de dones) es creuen i, a més, són obliqües (inclinades). No són ni perpendiculars ni paral·leles. Aquestes dones s’acaricien suaument (“carícies femenines de préssec”). I ho fan al melic (part del cos que ens ha connectat amb la nostra mare fins el moment del nostre naixement), als pits i a les cuixes, que estan “tèbies” perquè estan vives. Per últim, amb els dits s’acomiaden d’aquest trenc d’alba per iniciar un nou dia.
Mi mundo literario 