Mi mundo literario

 

Carícies escrita per Sergi Belbel, publicada l’any 1992  i,  portada a la gran pantalla per Ventura Pons, ens aproxima a un microcosmos nocturn dels anys noranta. El film de Ventura Pons transforma les onze escenes indeterminades de Sergi Belbel en un personatge més: la ciutat de Barcelona. D’aquesta manera, l’espectador s’endinsa, gràcies a una càmera pròpiament subjectiva, a les entranyes d’una ciutat cosmopolita on la incomunicació i la solitud semblen ser el principal problema dels personatges que hi apareixen.

Els carrers prenen vida per a endinsar-nos en uns escenaris tancats i clarament  delimitats com les cel·les  d’un eixam. Podríem dir que són com les caselles dels mots encreuats. D’aquesta manera, se’ns obren les portes de pisos cèntrics situats a l’Eixample d’on podem veure els seus escenaris íntims com són la cuina, el menjador, el bany…A la primera escena, entrem en un pis situat pels voltants de La Plaça Catalunya, on l’Home Jove i la Dona Jove discuteixen pels problemes d’incomunicació que tenen. A la sexta escena ens  submergim en una banyera de la mà d’un Nen i un Home. A la vuitena escena aprenem a fer el sopar en una cuina cèntrica on la Noia i l’Home Gran, pare i filla, dialoguen acaloradament sobre el seus problemes. A la novena escena l’Home Gran i el Noi comparteixen les seves intimitats davant d’un mirall en un petit estudi-mansarda. Per últim, a la desena escena, la Dona afronta la seva soledat davant del Noi en un menjador d’un altre pis cèntric.  No ens ha d’estranyar que al film no hi hagi cap al·lusió al nom de cap personatge. Són vides anònimes que s’entortolliguen i es relacionen com les línies del metro.

Veiem com Carícies plasma escenes neoexistencialistes de la vida quotidiana localitzades, en una ciutat, Barcelona, on l’ésser és lliure i existeix perquè pertany a aquest microcosmos i es relaciona amb les coses i amb altres éssers. Els personatges són lliures d’anar on vulguin, i es desplacen per carrers que no els menen enlloc perquè la mateixa urbs els engoleix angoixadament . Així, la Dona Jove i la Dona Gran es troben en un parc solitari,  la Dona Vella i l’Home Vell es retroben al voltant d’un contenidor;  el Nen ensopega amb l’Home Vell en un carrer… D’aquesta manera, l’atzar representa un paper important ja que, fruit de la casualitat, els diferents personatges es relacionen entre sí o amb les coses que conté la ciutat, paradigma neoexistencialista.

Al film de Carícies, la càmera es fa còmplice del transport urbà per a mostrar-nos un fil conductor de laberints comunicats  sense sortida que ens menen a distints barris com són El Paral·lel, Poble Nou, l’Eixample, Sants… Així, per exemple, varies línies de metro ens condueixen a un asil, on veurem el seu saló, el menjador i l’habitació que comparteixen la Dona vella i la Dona gran clarament identificades a la pel·lícula.  Per a canviar d’escena, Carícies, canvia de transport, tant públic com privat, i invita a l’espectador a pujar-hi.  Una estació central i uns seients de plàstics, passen a ser a la pel·lícula, l’Estació de Sants amb el seu quiosc i la seva andana. Veiem el comiat d’una parella, de l’Home i la Noia, davant d’un  tren, l’Euromed, que va camí del sud. L’Home Vell es desplaça amb la seva moto per pels carrers, l’Home Gran es desplaça amb el seu cotxe…

Barcelona, immensa ciutat contemporània com podria ser qualsevol altra, és vista com un plànol de carrers encreuats que condueixen al món de l’absurd. Com digué Terenci Moix, “els carrers de la ciutat nocturna expressen opressió, deliri, malsons, i delimiten els límits entre la vida i la ficció . Aquests límits semblen ser un No-Res”. La variable del temps no importa en aquest film ja que a l’escena deu es capgira i torna enrere per a tornar-nos a situar a l’inici de l’obra. “El laberint es tanca sobre sí mateix amb una ràfega de neoexistencialisme”. L’Home Jove va a casa  de la Dona, la veïna, en busca d’un vas d’oli d’oliva. I rep a canvi, una carícia, única en aquesta pel·lícula.

Bibliografia