La meva infància rebel encara veu l’aigua dels arrossars com un mirall trencat en ple hivern. I s’humitegen els ulls, perquè voldria continuar jugant amb la sorra del pati. Tinc fred en aquest curs que comença. I em sento tan trista que voldria retornar a un impossible.
Des del principi, el sol va sortir tots els dies i jo brillava amb llibertat entre l’herba, les canyes i la pols dels camins. Em perdia enmig de la natura de les anguiles. Els cullerots eren presents a la bassa que hi havia prop del pati de la barraca que ens feia d’escola. La curiositat m’envaïa. No em qüestionava res, deixava que passés el que tenia que passar. Els dies es succeïen de manera esplèndida. Cada dia aprenia alguna cosa nova de la mà dels mestres que ens ensenyaven.
Vaig descobrir l’amistat entre els nens de classe. I entre la senzillesa, compartíem jocs i les primeres lletres. M’agradava enraonar amb ells encara que cadascú mantingués un pessic de raó. No ens importava perdre el torn de paraula i quasi no discutíem, perquè mentrestant guanyàvem amics. El temps no ens importava, només quan l’estiu ens obligava a separar-nos durant gairebé tres mesos.
Fins que un maleït accident va obligar-me a canviar d’escola. Llavors, vaig descobrir el què era la nostàlgia, que em va escanyar el coll ben aviat. I van començar les complicacions i les pors entre els somnis trencats. Tenia set anys. Encara hi penso en el primer dia de col·legi. Estava dintre d’un gran pati d’un edifici immens, mirant al terra i de reüll aquelles sabates marrons que m’eren estranyes. No hi volia entrar. «M’arribaran a domesticar i aquest uniforme, que m’obliguen a portar, no m’agrada gens», em repetia i no em podia creure que tot això fora pel meu bé.
Després d’uns quants mesos eterns, per Sant Jordi, rebré la primera carta d’amor. Dintre hi trobaré uns quants pètals, un aroma delicat de rosa i unes poques línies mecanoscrites d’un xiquet que no m’oblida. I em sentiré culpable per no correspondre’l. Per haver-me traït al pensar que podria estimar-lo, però en soc incapaç. Els meus sentiments són fràgils com un vidre i se m’entelen els pensaments.
I ara només espero que s’oblidi de mi per la distància, per aquests quilòmetres de carretera que ens separen. Però ell és insistent. Tinc por que aprengui a pedalejar de valent i arribi algun dia perdut fins l’entrada de l’escola. Si algun dia arribo a veure’l, sé que no dubtaré. Pujaré a la bicicleta i m’aventuraré a tornar-me a perdre entre els arrossars del Delta.
Mi mundo literario 
Molt be!
Me gustaMe gusta