Escolta l’àudio del relat
Cada remor de vent em transporta brises de pensaments que vull traslladar-te, Eulàlia, perquè sé que estàs desfeta per aquest desengany que et remou l’ànima.
No m’agrada parlar de veritats tot i que sé de què parlo. Ja tinc tota la vida feta, mai més ben dit. Des de que em vaig reencarnar en aquest quadre, t’intento comunicar parts de mi en un to blavós perquè sé que es el teu color preferit. Soc esquitxos d’ones, suma de plors esquivats i algunes llàgrimes retingudes i sufocades arran de coixins.
A partir d’una fotografia que la teua mare va trobar guardada en una maleta a les golfes, em vau descobrir. Suposo que us vau enamorar d’aquesta profunditat de mirada que tenia i li vau encomanar a un pintor expert que expressés parts de mi que jo mateixa desconeixia. I pinzellada a pinzellada, em va reviure i vaig començar a contemplar-vos per a servir-vos de refugi quan la nostàlgia d’una vida millor us premés ben fort el cor.
Vaig ser avantpassada vostra i també germana d’aquesta Carmeta, que tenia tanta força per viure com de cantar, tot i que jo li impedia que ho fes, perquè s’havien de mantenir les aparences i el silenci.
En aquells moments de la meua vida, la disciplina marcava tot el que feia i em servia per a tot. Mesurava els ingredients i comptava tot el que tingués valor. Però cada cop em quedaven menys persones, que van acabar morint a prop meu i em van endurir més el caràcter.
S’havia de cuinar cada dia i era preferent fer-ho aviat per a què quan vingués s’hi trobés un plat a taula. Era molt exigent i jo li oferia tot, perquè m’havia casat convençuda i els pensaments que tenia eren tan ferms, que no es podien canviar, o això pensava en aquell moment.
Però ara, en cada gota, en cada ona entremaliada que em porta el vent, començo a veure una mica de llum del que et vull transmetre, Eulàlia. Estaves enamorada d’aquest paisatge de Beseit des del primer estiu que vas venir aquí a estiuejar i volies ser pastora, però ara se’t fa feixuga qualsevol tasca i m’agradaria que exploressis altres horitzons.
Sé que has sofert el primer desengany d’amor. T’he vist estirada al llit sense ganes de fer res, com si la força del desencant s’apoderés de tu i no et deixés fer res. Avui has arribat i m’has contemplat per primer cop. Des d’ahir, romanc aquí penjada a la paret per dissimular les humitats d’aquesta habitació convertida en una part d’un hostal rural. La teua mare no entén perquè precisament aquest any, que heu vingut totes dues soles, no tens esma i pensa que és l’absència paterna el que et remou les venes com li passa a ella.
La teua tristor la comparteixes en mirar-me, i per un instant, som ulls que ens observem atentament i ens retrobem entre ones i esquitxos d’una vida desaprofitada. Des de les profunditats em rescates, perquè et percebo com una personeta màgica, que té molta sensibilitat i sap comunicar-se amb energies del més enllà.
I em costa relatar-te el que et diré ara, però sé que ho he de fer si vull tenir la consciència més tranquil·la. Has de saber perdonar, Eulàlia, malgrat aquesta acció de vegades requereix més temps del que ens pensem, però et diré que encara et queda tota una vida per davant si et serveix de consol.
Ja sé que hi ha accions que són molt difícils d’aprendre, però has de ser una persona pràctica. Tot el que surt del cor és apte per a viure i et presagio una vida tan plena com aquesta lluna que avui ha sortit a saludar-nos. I potser aquest altre petó que, de ben segur que arribarà als teus llavis, ja no et doldrà tant com l’absència del primer, però és lucrarà d’experiència i de la força de sentir.
Ja no penso que una dona només ha de tenir un sol home a la seua vida, sinó tants com la facin sentir viva, perquè si ella no se sent plena de vida com podrà contagiar aquesta sensació a futures personetes? Amb aquesta idea, no t’estic dient que una dona hagi de donar exclusivament vida. Hi ha moltes altres maneres de sentir-se realitzada on predomina l’art de viure i també de treballar amb la tasca que més t’agradi. Per això has de provar fins que trobis la més adequada, de vegades els béns materials no ho son tot a la vida. Has d’utilitzar l’equilibri del que vols, del que sents i aprendre també a equivocar-te i sobretot renunciar a culpar-te de per vida.
Els meus pensaments han variat amb els anys ja que he vist molta gent frustrada i sense ganes de continuar amb el premi de la vida. Aquest desconsol amb el que vaig viure, sempre tan recta i amb la barbeta cap endins. Amb la suma de moltes dècades, vaig seguir tan corbada i sense dents, trista i castigada i he desaprofitat moments dolços per seguir protocols del que s’havia de fer, escrits antiquats que ens negaven avançar.
Quina moralitat t’he de transmetre com a bona si ni jo mateixa sé que el què es bo per a tu? Una escletxa de llibertat és el que sempre fa falta en una persona i també els pensaments que volen i ens impregnen d’ànsies de seguir. Perquè continuar amb la vida sempre és grat. Això m’ho va transmetre la Carmeta amb el seu cant que va anar a parar a les meues aigües.
El teu pare crec que no va deixar mai d’estimar-te, Eulàlia, malgrat no t’ho sabés demostrar. Potser a ell tampoc li ho havien ensenyat i aquesta lacra és va sumar de generació en generació i crec que el millor és trencar aquesta cadena desafortunada, no?
Estima, Eulàlia, però sobretot valora la teua vida, perquè és única i és la millor companya de viatge. Si t’endinses a mi, et mostraré altres paratges per ser explorats, deixaràs per fi aquest llit de llàgrimes i navegaràs per altres indrets de la meua mà, tan sincera com profunda.
Continuarà…
® Helena Sauras
Escolta l’àudio del relat
