Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

Escolta l’àudio del relat

Cada remor de vent em transporta brises de pensaments que vull traslladar-te, Eulàlia, perquè sé que estàs desfeta per aquest desengany que et remou l’ànima.

No m’agrada parlar de veritats tot i que sé de què parlo. Ja tinc tota la vida feta, mai més ben dit. Des de que em vaig reencarnar en aquest quadre, t’intento comunicar parts de mi en un to blavós perquè sé que es el teu color preferit. Soc esquitxos d’ones, suma de plors esquivats i algunes llàgrimes retingudes i sufocades arran de coixins.

A partir d’una fotografia que la teua mare va trobar guardada en una maleta a les golfes, em vau descobrir. Suposo que us vau enamorar d’aquesta profunditat de mirada que tenia i li vau encomanar a un pintor expert que expressés parts de mi que jo mateixa desconeixia. I pinzellada a pinzellada, em va reviure i vaig començar a contemplar-vos per a servir-vos de refugi quan la nostàlgia d’una vida millor us premés ben fort el cor.

Vaig ser avantpassada vostra i també germana d’aquesta Carmeta, que tenia tanta força per viure com de cantar, tot i que jo li impedia que ho fes, perquè s’havien de mantenir les aparences i el silenci.

En aquells moments de la meua vida, la disciplina marcava tot el que feia i em servia per a tot. Mesurava els ingredients i comptava tot el que tingués valor. Però cada cop em quedaven menys persones, que van acabar morint a prop meu i em van endurir més el caràcter.

S’havia de cuinar cada dia i era preferent fer-ho aviat per a què quan vingués s’hi trobés un plat a taula. Era molt exigent i jo li oferia tot, perquè m’havia casat convençuda i els pensaments que tenia eren tan ferms, que no es podien canviar, o això pensava en aquell moment.

Però ara, en cada gota, en cada ona entremaliada que em porta el vent, començo a veure una mica de llum del que et vull transmetre, Eulàlia. Estaves enamorada d’aquest paisatge de Beseit des del primer estiu que vas venir aquí a estiuejar i volies ser pastora, però ara se’t fa feixuga qualsevol tasca i m’agradaria que exploressis altres horitzons.

Sé que has sofert el primer desengany d’amor. T’he vist estirada al llit sense ganes de fer res, com si la força del desencant s’apoderés de tu i no et deixés fer res. Avui has arribat i m’has contemplat per primer cop. Des d’ahir, romanc aquí penjada a la paret per dissimular les humitats d’aquesta habitació convertida en una part d’un hostal rural. La teua mare no entén perquè precisament aquest any, que heu vingut totes dues soles, no tens esma i pensa que és l’absència paterna el que et remou les venes com li passa a ella.

La teua tristor la comparteixes en mirar-me, i per un instant, som ulls que ens observem atentament i ens retrobem entre ones i esquitxos d’una vida desaprofitada. Des de les profunditats em rescates, perquè et percebo com una personeta màgica, que té molta sensibilitat i sap comunicar-se amb energies del més enllà.

I em costa relatar-te el que et diré ara, però sé que ho he de fer si vull tenir la consciència més tranquil·la. Has de saber perdonar, Eulàlia, malgrat aquesta acció de vegades requereix més temps del que ens pensem, però et diré que encara et queda tota una vida per davant si et serveix de consol.

Ja sé que hi ha accions que són molt difícils d’aprendre, però has de ser una persona pràctica. Tot el que surt del cor és apte per a viure i et presagio una vida tan plena com aquesta lluna que avui ha sortit a saludar-nos. I potser aquest altre petó que, de ben segur que arribarà als teus llavis, ja no et doldrà tant com l’absència del primer, però és lucrarà d’experiència i de la força de sentir.

Ja no penso que una dona només ha de tenir un sol home a la seua vida, sinó tants com la facin sentir viva, perquè si ella no se sent plena de vida com podrà contagiar aquesta sensació a futures personetes? Amb aquesta idea, no t’estic dient que una dona hagi de donar exclusivament vida. Hi ha moltes altres maneres de sentir-se realitzada on predomina l’art de viure i també de treballar amb la tasca que més t’agradi. Per això has de provar fins que trobis la més adequada, de vegades els béns materials no ho son tot a la vida. Has d’utilitzar l’equilibri del que vols, del que sents i aprendre també a equivocar-te i sobretot renunciar a culpar-te de per vida. 

Els meus pensaments han variat amb els anys ja que he vist molta gent frustrada i sense ganes de continuar amb el premi de la vida. Aquest desconsol amb el que vaig viure, sempre tan recta i amb la barbeta cap endins. Amb la suma de moltes dècades, vaig seguir tan corbada i sense dents, trista i castigada i he desaprofitat moments dolços per seguir protocols del que s’havia de fer, escrits antiquats que ens negaven avançar.

Quina moralitat t’he de transmetre com a bona si ni jo mateixa sé que el què es bo per a tu? Una escletxa de llibertat és el que sempre fa falta en una persona i també els pensaments que volen i ens impregnen d’ànsies de seguir. Perquè continuar amb la vida sempre és grat. Això m’ho va transmetre la Carmeta amb el seu cant que va anar a parar a les meues aigües.

El teu pare crec que no va deixar mai d’estimar-te, Eulàlia, malgrat no t’ho sabés demostrar. Potser a ell tampoc li ho havien ensenyat i aquesta lacra és va sumar de generació en generació i crec que el millor és trencar aquesta cadena desafortunada, no?

Estima, Eulàlia, però sobretot valora la teua vida, perquè és única i és la millor companya de viatge. Si t’endinses a mi, et mostraré altres paratges per ser explorats, deixaràs per fi aquest llit de llàgrimes i navegaràs per altres indrets de la meua mà, tan sincera com profunda.

Continuarà…

® Helena Sauras 

Escolta l’àudio del relat

Photo by Jeremy Bishop on Pexels.com

Moriría el último día de mes y, según todo pronóstico, le quedaban apenas cuatro días.

Acto seguido, tragó el vino con un lagarto sumergido en su interior de aquella botella oscura. La camarera dejó de sonreír al reparar en su expresión y se alejó con el cuenco de las galletas de la suerte.

El hombre estaba con el papelito en la mano en el que se fechaba el fatídico día. Se lo acabó guardando en el bolsillo de su chaqueta para que su hijo no viera el futuro suceso.

—¿Qué te ha salido, papá? —preguntó su hijo Daniel.

—Que mañana vamos a ir al parque de atracciones —mintió y contestó lo primero que le vino a la cabeza. De esa forma, quitaba importancia al asunto.

—¡Qué bien! —se emocionó el niño—. ¿Y esta vez subirás conmigo a todas?

—Claro que sí. Te prometo que aparcaré por un día el vértigo que me dan.

Hizo un ademán para pedir la cuenta y la camarera asiática se acercó.

Por la noche, llamó a su exmujer y le imploró que le dejase a Daniel cuatro días más. Necesitaba estar con su hijo y aprovechar esa vida que se alejaba de él de manera vertiginosa. No le explicó los motivos, pero Beatriz lo oyó por el teléfono tan desesperado que aceptó de mala gana.

Reservó una habitación de hotel en Port Aventura hasta el día treinta de abril, día en el que probablemente moriría. Se mofó para sus adentros del nombre del hotel: «El paso».

«En esta vida, estamos de paso. No somos nada», confirmó para sus adentros.

Quería mantener ante todo la promesa que le había hecho a su pequeño. Lo que más ansiaba era llenarle la cabeza de buenos recuerdos. Dedicarle tiempo y alargar las vacaciones primaverales.

Por la noche, unos oscuros ojos negros se metieron en sus sueños y no le dejaron descansar. Eran los ojos inconfundibles de la gitana a la que se había negado a darle limosna y había rechazado una ramita de romero. La mujer había murmurado algo ininteligible para él. Sí, ahora lo entendía. Lo había maldecido entre silencios ante la mirada atónita de Daniel. Se alejaron de allí y dejaron atrás los jardines de la Alhambra.

Al día siguiente, condujo de sur a norte con precaución. Daniel miraba el paisaje con admiración. A ratos, se adormilaba debido al cansancio y su padre le vigilaba a través del retrovisor.

Pronto, el niño sería completamente de Beatriz. Una media naranja partida en dos, separada por terceras personas. Pero él era el padre biológico y todavía estaba en ese mundo. Se agarró de manera fuerte a esa idea.

Cuando llegaron a su destino, Daniel se quedó maravillado ante la magia que envolvía todo aquel parque de atracciones. No había mucha gente, por lo que no tuvieron que hacer cola en la mayoría de los sitios. Dejaron las maletas en el hotel y el niño saltó en la amplia cama. Luego quiso bajar a la piscina, donde se escondía el tesoro de un barco pirata hundido.

También se hicieron selfies que compartieron a través de una conocida red social. Beatriz las miraría horas después. Su hijo sonreía en todas y eso era lo único que le importaba. Se lo estaban pasando bien, porque sus miradas no mentían.

Aquel treinta de abril subieron al Dragon Khan, una montaña rusa que se inauguró en 1995. Miguel nunca había tenido el valor suficiente de subir, ni cuando fue con el instituto en 1996. Entonces, tenía tan solo dieciséis añitos. Con el movimiento de altos y bajos, su vida pasó delante de él y le mostró sus momentos más felices de manera intensa.

La seguridad falló mientras el niño tenía los ojos cerrados, maravillado por la emoción. Miguel saltó por los aires y murió en el acto.

Al día siguiente, la triste noticia sacudiría las noticias del país y se abriría un debate de seguridad versus revisiones obligatorias, que quebraría por unos meses la magia de aquel parque catalán.

Beatriz acudiría deprisa a buscar a su hijo.

Entre las pertenencias de su exmarido, encontraría un papel en la chaqueta. Había un dibujo de una galleta, una fecha y unas letras chinas. No supo por qué, pero se las guardó en el bolso. Estaba desconcertada.

Su hijo Daniel no pudo ni abrazarla debido a su estado de shock, pero ella cogió a su pequeño y le rodeó con sus brazos. Sendas lágrimas rodaron por sus mejillas y despertaron sentimientos adormecidos. Pero ya era demasiado tarde porque Miguel ya no estaba entre ellos.

«Aquel accidente era irreparable como la misma muerte», pensó días después mientras repasaba sus últimas voluntades. Decidió que en las próximas vacaciones veraniegas saldrían de romería.

Harían una excursión tranquila por la sierra andaluza donde Daniel y Beatriz esparcirían sus cenizas.

® Helena Sauras

Photo by Danitza Peralta on Pexels.com

No podía soportar más el dolor de su corazón, por eso estaba empapada de lágrimas, que fluían torpes y le mojaban la cara. En esas condiciones, el hombre la vio y cambió sus planes. Ya no quiso birlar la pulsera de oro que colgaba de una de sus muñecas. La observó desde la distancia. Puede que fuera la primera vez que veía llorar a una mujer. Las demás lo hacían dentro de la intimidad de su hogar, pero ella se había atrevido a hacerlo en público.

Se acercó a ella y la mujer ni se inmutó. Continuó derramando bellas lágrimas, que fluían como perlas. Se quedó admirado de su belleza y calculó que podían tener la misma edad. También se quedó prendado de sus labios que fruncía con cada sollozo.

Entonces, sintió una gran comezón en su interior. Tenía que calmarla como fuera, pero no sabía cómo hacerlo. A parte de birlar y tener agilidad en sus manos, carecía de otras habilidades. O si las tenía, aún no las había descubierto. Ansió besarla, aunque no supo cómo intentarlo.

En unos minutos, apareció otra mujer mayor en escena y le susurró algo a la mujer llorosa que alzó sus ojos hacia el techo de la cantina. El brillo de aquella mirada lo deslumbró, pero más lo hizo el colgante de su cuello. Hablaron poco. Enseguida se retiró, sin lograr consolarla.

—¿Para qué lloras? No te va a servir de nada.

Y se sorprendió de haberse atrevido a sentarse a su lado minutos después y de estar pronunciando estas palabras. La mujer lo miró escasos segundos para cubrirse después el rostro con una de sus manos.

—Déjame ahora que me he quedado con mi dolor a solas.

—¿Qué clase de dolor va a tener una mujer de tu condición?

La mujer no reparó en su ropa raída ni sus alpargatas gastadas. Solo se fijó en la magia de sus manos, que le mostraban un camino alejado de la desgracia, que le tocaría vivir si seguía siendo fiel a su condición.

Salieron de la cantina juntos. Él la ayudó a subirse en el asno que les aguardaba fuera. Así se rebelaba contra todo lo que le habían impuesto desde su nacimiento. En su interior, retumbaban las palabras del oráculo: «Tu familia te va a repudiar antes de que entres en la edad adulta». Su corazón se aceleró aún más en compañía de aquel joven que aprovechó y la besó cuando se quedaron a solas.

A la mañana siguiente, se dio cuenta de que estaba completamente desnuda y pensó que aquel muchacho la había engañado. No había ni rastro de su pulsera de oro ni del colgante. Lloró a lágrima viva, porque entendió que él no regresaría. Se habían alejado de la ciudad y habían entrado en una masía perdida por las montañas.

Pocos días después, oyó un ruido y se asustó por si se trataba de algún animal dispuesta a atacarla. Quiso regresar a la aldea, pero no sabía cómo hacerlo, porque durante el viaje se había desorientado de tal manera que había perdido las riendas de su vida.

—Soy yo. No te asustes…

El joven llegó con algunas provisiones.

—¿Tienes hambre?

Ella asintió perpleja. Cogió un racimo de uvas y empezó a sorber el líquido de su interior. Estaba tan delicioso y dulce como la mirada del recién aparecido.

—Pensé que ya no vendrías…

—Tenemos el don de la juventud, pero ¿qué quedará de nosotros cuando nos hagamos viejos?

La mujer se encogió de hombros.

—Vamos a cultivar nuestros principios. No te preocupes, tenemos tiempo para hacerlo. Vamos a sernos fieles, pero no entre nosotros, que también, sino cada uno por su lado. ¿Con qué sueñas?

Se encogió de hombros para pronunciar segundos después:

—No lo sé.

—Claro, porque han decido tanto por ti desde que naciste, que te han desorientado. Piénsalo durante unos días y después regresaré para que me lo cuentes. Si tú quieres…

Con un beso en la boca sellaron así su pacto. La mujer joven estuvo varios días dando vueltas a lo que deseaba en su vida. En su interior, tenía tanto miedo de equivocarse en su decisión que puede que fuera eso lo que la paralizaba. Entre sus pensamientos, solo tuvo una cosa clara que reveló cuando se volvieron a reencontrar.

—Lo único que tengo claro es que no quiero formar una familia.

—Ya tenemos algo en común —respondió el hombre mientras le guiñó un ojo.

Después se entretuvieron con un largo beso.

® Helena Sauras

Photo by Karolina Grabowska on Pexels.com

Assaig biogràfic sobre «Corbes de sang o vint-i-vuit poemes feministes»

Durant gairebé un any i mig, he anat compartint a «Relats en català» i al meu bloc la meua obra poètica de «Corbes de sang o vint-i-vuit poemes feministes» amb les seues paràfrasis explicatives corresponents. He gaudit dels comentaris i de l’acceptació que he rebut per part vostra. Gràcies per seguir-los!

Quan vaig tenir la idea de crear aquest poemari no sabia si podria acabar-lo, perquè era un projecte ambiciós. Tenia la idea de difondre aquests poemes per denunciar situacions injustes o de desigualtat que sofreix la dona en ple segle XXI. Llavors corria l’any 2005 i quasi encetàvem el nou segle. El XXI estava ple de projectes i somnis per complir i jo acabava de fer vint-i-cinc anys.

Havia de crear un guió amb vint-i-vuit dones diferents amb vint-i-vuit històries dispars. I que cadascuna representés un fonema i/o grafia també del nostre alfabet. La creativitat estava al poder, però m’havia de formar en alguns aspectes. Amb estudis de fonètica a nivell de COU potser no en tenia prou, però no em vaig aturar en el meu projecte i vaig continuar formant-me. A més, volia que cada nom també tingués força etimològica.

Els reptes m’atrauen i vaig anar creant entusiasmada l’esquelet d’aquesta obra i donant emotivitat a cada vers. Son situacions que passen en l’actualitat i la majoria son discriminatòries i de desigualtat. Era una manera de denunciar, de dir que no hi estava d’acord, malgrat el jo poètic de vegades no s’implica al cent per cent i deixa que sigui el propi lector el que es formi la seua idea. Ara puc dir que en cadascun d’ells hi ha fragments de la meua ànima.

Quan vaig començar a dir que la meva obra poètica es titulava “Corbes de sang” com una metàfora de la dona, hi va haver gent que no els hi agradava el complement del nom (“de sang”). Potser ho atribuïen a alguna cosa o reacció violenta com em van arribar a dir. Malgrat tot, no vaig canviar-hi el títol perquè per a mi la sang no és signe de violència, sinó que es signe de vida i la que ens diferencia de les matèries inertes. Per exemple, no som pedres, ni únicament aigua.  A més, les dones solem tenir corbes en la nostra figura, per això la suma d’ambdós termes dona peu al títol de l’obra. Posteriorment, i gràcies a uns clubs de lectura en els que vaig participar a la biblioteca de la meua localitat, se’m va ocórrer afegir-hi (“o vint-i-vuit poemes feministes”). Ja tenia tota l’obra acabada, ja havia portat a terme el meu propòsit i volia englobar-la d’aquesta manera ja que, com cada poema es pot llegir de manera independent i els aniria difonent de manera fragmentada, el receptor havia de conèixer que es tracta d’una obra més gran i que en son vint-i-vuit la quantitat total de poemes.

Tot i que el primer poema que vaig escriure tracta sobre violència de gènere en l’àmbit domèstic, una ferida oberta que ens queda per combatre encara com a societat, no és l’essència de tot el recull sinó que s’intenta anar més enllà. El poemari busca la igualtat, la reconciliació i la fraternitat. I a més, vol trencar sobretot el silenci a través dels fonemes de la nostra llengua, utilitzats com a eines lingüístiques enlloc d’armes.

Penso que uns dels aspectes que ens diferencia dels animals no racionals senzillament és el llenguatge. I és precisament a l’obra de «Corbes de sang o vint-i-vuit poemes feministes» on es referma aquesta idea i, per això, fa servir la combinació d’aquests vint-i-vuit fonemes per a fer-ho. Els posa al servei de l’obra i a la seua estructura i no a la inversa. 

L’Eulàlia m’ha permès que la descobreixi cada dia una mica més entre aquestes línies que degusto i fan que, un sentiment que encara no m’atreveixo a definir, hagi aparegut de sobte. Com més la llegeixo, més ganes tinc de tenir-la al davant per dir-li tot el que em provoca. Parlar-li a cau d’orella i acariciar-li amb els meus llavis el coll d’una manera tendra i després més arriscada. Vull xuclar-li la seua essència, la que en un futur pròxim em permetrà a través d’emocions que m’acceleren els polsos.

Des de que entreveig trames, paraules ben escollides i talent del bo, l’Eulàlia s’ha convertit en el centre de la meua existència ja que només visc per tornar-la a veure i compartir paraules a més de saliva. Des de que em desperto fins que em torno a posar al llit per aconseguir adormir-me, sento la seua presència ben endins.

I és que la mestressa m’ha calat ben fons des que em va donar els seus escrits per tal que els hi avalués. I és que he descobert el cervell més emotiu i, digueu-me rar, però sé de què parlo. Per la nit, em visiten els seus personatges i em treuen del llit per continuar descobrint-los a través de diàlegs i enraonaments que m’imagino. I ja no diferencio ben bé la ficció de la realitat, ni on acaba l’Eulàlia ni on començo jo.

Qui ho diria que tingués davant aquesta efervescència d’emocions i que l’amor hagués tornat a trucar a la meua porta quan ja havia tirat la tovallola per sempre més després del fracàs amb la Tona, el meu primer amor. Després del seu suïcidi, el meu cor va quedar tancat amb pany i clau i em vaig jurar que no tornaria a enamorar-me de ningú.

Però ara tot es diferent, fins i tot sento aromes nous i inimaginables. En un moment culminant de lectura, descobreixo una clau entre els seus últims escrits. Hi ha una llibreta de pell que s’obre amb ella i observo una mena de diari personal amb la seua lletra més jove, arrodonida i ben definida. Em sento culpable de penetrar-la d’aquesta manera, d’endinsar-me en intimitats, perquè no sé fins a quin punt tinc la llicència per fer-ho, o per què aquesta llibreta de pell s’ha colat per error dintre de la meua vida. Per això, decideixo trucar-la per preguntar-li-ho. Mentre ho faig, m’entra una pugna entre curiositats varies per llegir-la de nou, sentir-la i de sentir-me bé amb mi mateix, perquè estic actuant adequadament i conforme els meus principis.

Després d’enraonar durant un quart d’hora, decidim quedar aquella mateixa nit per torna-li la llibreta de pell. Mentre em poso la millor roba de la que disposo per causar-li bona impressió, i un toc d’aquest aroma tan especial amb la intenció de què es mescli amb la seua essència.

Se’m disparen els batecs interiors i em pregunten: «De què tens por, Arnau?, I al no obtenir-ne resposta, perquè em nego a admetre que m’he tornat poruc en qüestions d’amors, truco a la seua porta. De manera ferma i decidida, la Laia em saluda i em fa passar a una saleta.

L’espero entre melindros, cafè amb llet i completament trasbalsat. Al cap de poc, la Laia marxa discretament del pis amb una bossa de mà i sé que ens quedem sols durant tota la nit. La impaciència més forta em fa titubejar quan torno a tenir davant l’Eulàlia, com un miratge d’un altre temps. Tot jo tremolo, però intento controlar la situació com puc.

La miro directament als ulls i l’Eulàlia es converteix en la dona amb la que vull compartir vida. Primer la veig inaccessible, però després d’una conversació que mantenim, me n’adono que, la nostra història que recentment encetem, pot ser recíproca. Aquesta possibilitat m’accelera el pols d’ambdós cervells. La beso com mai he fet amb ningú i m’entrego a ella. L’Eulàlia gemega suaument i em permet que els nostres aromes es mesclin. Com una aquarel·la de saliva i de colors diversos, els personatges, les seues trames, les seues paraules a través de diàlegs que porto ben endins, es projecten a la paret i m’exciten. Son els nostres cossos necessitats d’amor que s’estimen sense vergonya i accelerant-se.

Quan acabem, ens adormim ambdós amb les mans entrellaçades. No sé fins a quin punt és el seu talent literari pel que sento una gran admiració latent i profunda o és la seua persona, que he descobert durant aquest encontre, o el seu cos que s’entreveu tan definit entre corbes pronunciades, i els seus malucs que acaben amb aquestes cames infinites que m’he atrevit a besar fins ben entrada la nit. Sospiro i m’abandono a la calor del seus pits encara tebis acompanyats per una respiració profunda. I ara sí, sento la pau tan somniada, anhel d’un desig palpitant i lletraferit.

® Helena Sauras

La meva relació amb la mestressa s’està tornant distant. Des de que queda amb aquest nou senyor, que es diu Arnau, noto com li faig nosa. Si els ulls del seu exmarit ho veiessin! Es quedarien esglaiats. Ja els tenia de per sí grossos, malgrat el que més li destacaven eren els llavis, perquè eren molt carnosos. Alguna vegada vaig fantasiejar en besar-los, sobretot quan li va dir l’adeu definitiu i totes les cambres que netejava van quedar en silenci. Ell era tan correcte que no va saber interpretar les meues indirectes. Potser hi ha línies que millor no ultrapassar-les, malgrat jo m’hagués llençat de cap. De vegades, penso que intel·ligent com era, sí que les va captar, però no va saber què fer-ne ni què dir-me.

«Relaciona’t amb gent del teu estatus», escolto a la televisió. I obro molt els ulls, perquè l’exmarit de l’Eulàlia i jo pertanyem a escales diferents. Aquesta societat no és hermètica i mentre començo uns cursos per treure’m un títol per poder ascendir uns graons, penso amb les últimes paraules que em va dedicar abans de tancar la porta: «Somnia fort i que tinguis bona sort en la vida, Laia». I jo em perdia amb els meus pensaments de llibertat i volia atrapar aquest llavis carnosos per a explorar-los. Si pogués construir algun tipus d’història entre nosaltres que s’allunyés dels tòpics, creu-me que ho faria. Però només vaig poder assentir, mentre unes llàgrimes se’m van quedar travades i potser m’il·luminaven més la mirada. Aquest seria l’últim cop que coincidiríem amb la vida. I de fet, ha estat així. Abans de tancar la porta es va atrevir a dir que cuidés de l’Eulàlia. I jo, encara amb la mirada il·luminada, li vaig prometre que així ho faria. I em vaig abocar de ple en fer-ho durant els primers mesos fins que l’estrès que em provocava la mestressa va acabar per ressentir-me la salut.

Vaig acabar a urgències per una opressió al pit que no se n’anava de cap manera. Pensava que aquell dia s’acabaria la meua vida i tot. La ment m’anava a mil i aquell dolor que sentia em paralitzava fins i tot la respiració. «Se t’ha disparat el cortisol», em va dir una metgessa després de comprovar el resultat d’un electrocardiograma que em van fer aquella mateixa nit. I jo, que no n’havia sentit mai a parlar del cortisol vaig mirar-la amb cara de no comprendre. «Vull saber quant em queda de vida, doctora». I ella em va mirar i després em va mostrar un somriure on se li veien part de les dents. Després em va donar una pastilla allí mateix que em vaig empassar amb un got d’aigua.

Allò va ser el començament del meu patiment mental. Em va derivar a la metgessa de capçalera, que em va acabar fent anar a la psiquiatra. I ara estic en tractament i, sembla que no em moriré com havia pensat, sinó que encara tinc l’oportunitat de viatjar a través de pensaments lliberals. Si acluco els ulls, fantasiejo amb uns llavis carnosos com els del meu antic senyor. Sí, encara ara hi penso.

L’Eulàlia va compartir amb mi l’alegria de saber que no em moriria i em va fer agafar uns dies lliures, perquè la mestressa des que sap que no gestiono bé el cortisol, no ha posat inconvenient en el meu benestar. I jo em sentia culpable de no complir amb les seues expectatives, perquè m’havia apujat el sou des de feia dos setmanes.

I ara no sé què fer amb tants de dies lliures. Abans sempre anhelava tenir una mica de temps per mi, tot i que soc treballadora, m’agrada llevar-me tard del llit per estar una estona fantasiejant abans de posar-me les piles amb la rutina del dia a dia.

Continuo amb els cursos per treure’m un títol i accedir a la universitat. Ja sé que son paraules majors, però he de somniar en gran. No me n’havia adonat fins avui que darrera meu s’asseia un home que aquesta tarda s’ha fet notar al preguntar un dubte sobre percentatges. M’he girat per mirar-lo i les nostres mirades s’han creuat. Després m’he fixat en què també tenia els llavis carnosos, d’aquests que no m’importaria explorar fins ben entrada la nit. I a l’acabar la classe, l’he convidat a un cafè que no m’ha esquivat.

I ara el tinc davant i com demà tinc lliure i l’Eulàlia ha quedat amb l’Arnau, crec que potser li digui que tinc ganes d’anar al cinema, que avui és el dia de l’espectador. Tinc ganes de viatjar a través de la màgia d’una pantalla ja que no puc fer-ho d’una altra manera. Li ho dic sense embuts, perquè he agafat la directa. I ell obre la boca per contestar-me i deixa entreveure unes dents una mica tortes, però que no m’importaria que em mosseguessin una mica els llavis. I ens n’anem plegats a la cua del cinema per a veure una pel·lícula que ens mostri que es possible fer realitat somnis en present.

L’endemà ja serà un altre dia, però ara no hi he de pensar. Freno els pensaments i estic atenta al guió. De quan en quan, observo el perfil del meu acompanyant i el veig atractiu. El cor se’m dispara quan sento la seua mà sobre la meua. I sento com floto a través de llavis i fantasies. El bes que m’explora no tarda en arribar i ara soc jo qui construeix guions de possibles futures pel·lícules i amb llibertat, perquè li retorno. Sense ella, on aniríem?

® Helena Sauras