Nadie la había invitado nunca a un baile y aquella noche puede que probara algo más. Se acercó a aquella pareja extraña que le había tocado. Se había apuntado al curso para relacionarse con otras personas y superar su fobia social. No lograría pronunciar ninguna palabra cuando lo reconoció. Multitud de pensamientos se agolpaban en su mente.
Los años se habían encargado de esculpir su figura con delicadeza y creyó que lo habían tratado bien, pero era él sin duda. Su corazón le sonreía agitado. El pulso de sus muñecas parecía que iba a descarrilar de un momento a otro.
Cuando empezaron a seguir el ritmo de aquella música, sintió que su cuerpo seguía vivo. Y ambos recorrieron la pista de baile con aquella conexión de los primerizos. Emocionados, bailarían hasta bien entrada la madrugada. Al terminar y encenderse las luces del local, quisieron compartir algunas palabras.
Quisieron mantener la ilusión del instante y prolongarla durante todo el tiempo posible. Se entretuvieron en los gestos y en el juego de miradas. Entonces, se dieron más que agarres y caricias. Se lo dieron todo, porque puede que algún día cercano ya no quedara nada de ellos.
Al finalizar el baile, la miró fijamente y le susurró pausadamente al oído:
—No te vayas.
Y a ella se le erizó la piel, porque había llegado el momento anhelado y decisivo. Y le sonrió con los ojos llenos de vida porque, desde entonces, la alegría en mayúsculas había llamado a su puerta.
Aquest estiu has tornat a somriure, Eulàlia, i el que és més important és que ho has fet per tu mateixa. T’ha sortit de dintre i t’ha envaït com una dolçor gran, que se sent amb la força del cor. Ha estat sincer i no per imposició. Potser ara no recordis ni el motiu del que t’ha fet esclafir a riure després, amb la boca totalment entreoberta i deixant-te anar. I t’ha entrat tant de plaer després de tants anys de no realitzar aquesta acció, que t’has sorprès que hagis estat tant de temps sense poder gaudir d’una rialla autèntica.
Amb la remor dels teus ulls somrients, que pugnaven per tornar a esclafir en infinites rialles, m’has acariciat, Eulàlia, i aquesta carícia no és mesurable en béns materials sinó que m’ha trasbalsat les meues profunditats. I he pogut plorar a la fi, i he expressat emocions, les que em va privar la vida.
A través de la teua mirada, he gaudit de què t’hagis recuperat a la fi. Juntes podem fer molt per a expressar tot el que ens fa sentir-nos humanes. Per un instant, he oblidat que només era un esperit d’ones i aigües en moviment. La veritat és que m’has donat més vida que el pintor, Eulàlia, al tastar-la. I he continuat vessant més llàgrimes, per tant, aquesta nit potser torneu a tenir humitats a l’habitació.
Comunica-li a la teua mare part d’aquesta rialla per tal que ella també deixi de preocupar-se per la família. Estàs creixent a un ritme favorable, amb tota la vida plena de bondat i cada gir de vent t’ajuda a enfortir. Amb això no t’estic dient que plorar és una debilitat, no tinguis mai vergonya d’expressar-te, Eulàlia i sobretot gaudeix de la vida.
Prepara la maleta i torna a l’indret que et faci feliç. I, quan ho facis, que et neixin moltes més d’aquestes rialles intenses. Beseit t’ha ajudat a curar-te, potser per aquestes aigües magnífiques o per aquest blau de cel, que es fa notar més que els altres. O per la companyia que has trobat i la calma amable de la gent d’aquí dalt.
No poder somriure és un defecte i fer-ho en excés potser també. Soc una marina que s’emociona amb tot el que sento al teu costat, Eulàlia, malgrat també dubto que quedar-te aquí per sempre sigui el millor per a tu. Durant aquest temps t’ha sorgit la inspiració per posar en marxa aquests projectes que tenies amagats i que senties que mai podries arribar a fer. Aquests guions son aptes per arribar lluny i el millor de tot és que t’ha crescut la confiança, aquesta que s’havia encongit degut a la malaltia.
Aquí sempre tindràs un racó de tranquil·litat per poder evadir-te. Les meues aigües profundes continuaran aconsellant-te. Explora, creix i continua sempre endavant. Per la meua part, continuaré movent les ones per intentar atreure’t de quan en quan. Gràcies per ajudar-me també a mi. Tu també estàs agraïda i per això retornaràs al poble cada estiu a relaxar-te. Aquesta relació que mantenim és productiva i recíproca i es basa en la comunicació de sentir sense retrets ni males consciències. No ens posem barreres, perquè som lliures amb les nostres veus, veritat? I mentre ens seduïm i compartim sentim el cant de la vida amb tota la seua força.
Aquest vespre ha vingut un àngel a vetllar-te, Eulàlia. I malgrat ja no hi creus, perquè estàs desenganyada de tot, acceptes aquesta força que t’aporta un xic de calma. I entre somnis, enyores les forces d’aixecar-te i tirar endavant i també l’alegria de viure que aquesta malaltia t’ha pres.
Penses que els fàrmacs no et serveixen per a res, perquè són tan lents que no notes milloria. A tu t’agradaria córrer pel món i explorar-lo, però ara no serà possible. És una pausa fins a posar-te bé. Et diré que ara et convé la lentitud i el descans.
No saps si és la suma de les diferents anècdotes que t’han anat succeint al llarg de la teua curta vida ó es tracta d’alguna cosa més punyent. «No hi ha per tant. Un desengany amorós és el més freqüent a la teua edat, que encara no saps res de com funciona la vida», et diuen. I encara que sabessis totes les seues incògnites, potser tampoc sabries com afrontar-les, perquè no estàs preparada. La teua ànima i tot el que sents et fa ser tan sensible, vius en un a flor de pell constant… A més, la capa de pell que t’envolta és molt fina de gruixut i t’entren tant les coses bones com les dolentes.
L’àngel d’aquest vespre t’observa amb una cara plena de bondat. A l’habitació on dorms torna a haver humitat per les llàgrimes que hem vessat totes les dones de la família pel germà que es va perdre al front, el que mai vam recuperar. La seua ànima potser vaga per l’univers de manera eterna i infinita. La sents, Eulàlia? Pots comunicar-te amb aquesta possible força que et guia?
Si no hi ha cos, sempre hi ha esperança, no? Pensàvem que continuava viu en algun indret i que s’amagava. Però els anys van anar passant de manera continua i cada any ens minvava una mica més la idea de trobar-lo. Sense ell, tot es va fer més feixuc. La duresa i la destrucció de la guerra se’ns feia tan difícil de suportar. Els cants es van apagar del tot, però nosaltres seguíem vives i potser l’instint de supervivència era el havia de seguir bullint al nostre interior com una llum que no es silencia per més que la intentis bufar.
La memòria de tota una societat és difícil de recuperar en la seua totalitat. Cada persona té fragments de vida que recorda i altres que imagina. Què hagués passat si…? Son condicions del subconscient que ajuden a endolcir la realitat. Perquè abstreure’ns de la realitat és el que necessitem en més d’una ocasió. Ja no ens ha d’importar el bàndol, el del guanyador o del vençut, sinó la persona en sí que és més que un regal. Si només importés això, potser avançaríem com a societat camí a la pau, veritat? Però per què sempre no parem d’equivocar-nos i ensopeguem amb els mateixos errors segle rere segle? No podria avançar la nostra condició humana camí a una pau desitjada?
Com el pintor que va pintar la marina i em va reviure, com el pilar que ens sosté i ens fa acceptar aquestes forces naturals, com el cant de la Carmeta que té tanta força per estendre’s del riu fins al mar, com l’enigma de l’àngel que et vetlla des d’aquest vespre. Totes aquestes accions son arts que son aplicables per a fer-nos la vida més fàcil quan ens convé, que ens alleugeren el ritme de l’existència, Eulàlia.
Per això, aboca’t si pots a l’art en majúscules. Ell no et fallarà mai, amb qualitat d’artista expressaràs la teua sensibilitat i potser aquests guions que tens d’esborranys prenguin vida a la pantalla. Estem en moviment, perquè vivim, estimada Eulàlia, les forces naturals et guiaran amb tot el seu colorit.
Temps al temps, tot rutllarà amb aquest escultor de la vida. Però primer descansa, els somnis tenyeixen el teu futur de projectes, perquè algun dia sé que guariràs del tot. La ciència avança desmesurada i tot aquest neguit que et travessa i els plors sumats al dolor de l’ànima, que no et deixa descansar suficient, s’aniran desfent com els núvols flonjos que es mesclen amb el cel. I a la fi, aconseguiràs somriure malgrat ara et sembli impossible.
Per distreure’m he obert un llibre i, mentre em submergia en les lletres i apartava els pensaments que em rondaven pel cap, he recordat quan vaig aprendre a fer-ho. Va ser quan els Reis d’Orient em van portar un recull de contes escollits per a mi. Em sentia com si el món fos més gran del que estava acostumada i s’expandia per tot arreu. La màgia més gran m’atrapava i, a més, m’encantava llegir-lo en veu alta i que la família m’escoltés.
Un dia em van portar a veure unes tietes que vivien lluny i com aquestes tenien molt d’amor pels nebots petits em van escoltar mentre els hi contava un conte. Com ho vaig fer el millor que sabia, es van emocionar i cada vegada que hi anava, unes tres vegades a l’any, em regalaven un lot de llibres i vaig anar augmentant la meua col·lecció i la meua passió per la lectura.
Potser ara i, mentre em sento acompanyada i observada per la marina profunda, m’aboco a pensar en aquests moments passats i recuperables des de la memòria.
Crec que una d’aquestes tietes que m’escoltava va morir sense dolor, perquè amb el conte aconseguia abstreure’s de la seua realitat. Tenia una gran discapacitat en quant a mobilitat, però saps que la seua ànima estava alegre quan et veia i sobretot quan escoltava la màgia que es desprenia de la teua lectura.
La seua medul·la espinal —centre i esquelet de sostenir-la— estava molt tocada i tu quasi no entenies perquè no es podia moure, ni caminar i el coll el tenia bastant torçat. Ella mai es cansava d’escoltar-te i, de quan en quan, aclucava els ulls per a visualitzar el llocs que li narraves. La seua discapacitat no l’impedia somriure’t amb la mirada quan et veia.
—Són els seus nervis —t’explicava el pare a banda.
Però tu, Eulàlia, mai vas arraconar les seues ganes de viure. T’agradava contar-li contes, perquè mai havies vist una mirada tan il·luminada i que prestés tanta atenció en la lectura. Ni tan sols la de la teua mare i això que et seguia sempre. Amb els anys, vas entendre que ni tan sols podia sostenir un llibre entre les mans i que, quan la visitaves, s’abocava a la vostra relació i preparava les oïdes per a entrar en aquests nous mons.
Et va doldre que morís, que s’acabaren les visites i que el pare ja no tornés a ser com era. Ara s’havia convertit en un escuder ferit i s’obrien les finestres i entrava llum, però ell només veia foscor. Abans no es parlava de depressió, potser el silenci era la forma més habitual de no parlar de res i parlar de tot a la vegada.
Potser l’estigma si s’obviés d’arrel era millor per tots. I la mare sospirava i tu no volies sentir-la més, perquè ja no es mesclaven amb l’aire, sinó que aquests sospirs t’anaven directament a l’ànima i ningú t’havia ensenyat de quins elements estava feta.
I no sabies res i et feia vergonya admetre-ho, perquè això no ho trobaves als llibres per molt que ho busquessis i no et cansessis mai de buscar-ho. I si t’atrevies a preguntar a algú, pensaves que et mirarien com a una boja. I entre la ignorància i la vergonya, et vas convertir en una personeta introvertida, que no s’atrevia a parlar en veu alta per por al què dirien sobre tu.
Les teues ànsies, Eulàlia… Ai, les ànsies de saber! Haurien d’estar prohibides? I sents que la marina et desvetlla idees entre somnis. Pensaments que no reveles perquè els tens enquistats al subconscient. Poc a poc t’has anat submergint en aigües que no controles, ones que t’absorbeixen. Ets un remolí que gira amb la força del pensament. I aniràs camí al molí, al pilar que t’ha dit que no intentis lluitar contra les forces, que les acceptis tal com són. Però com pots acceptar un tabú? I un estigma? I com pots viure en present problemes del futur?
«És tan avançada, tan desperta, tan intel·ligent per la seua edat…». I ara recordes quan la mare et va trobar sense esma, feia dies que l’ànima se’t polvoritzava entre llàgrimes. Perquè ja no podies ser forta, Eulàlia, per més que ho intentessis. Tenies una cosa a l’ADN que t’impedia fer-hi front, que els sentiments que et fluïen de dintre eren massa punyents. I eren tan dolorosos com els nervis de la tieta. I ja no et podies concentrar en la lectura ni en res.
Que els llibres explicaven massa i que potser el que necessitaves era descansar. I van intentar portar-te a un paisatge idíl·lic, potser a través de la infància com la pàtria somniada per tots quan s’arribava a l’edat més que adulta. Els teus pares van fer un esforç i es van demanar vacances per anar-hi. La seua relació no estava resolta, però llavors encara continuaven junts. I aquell estiu volies ser pastora i ballar a tothora pels carrers de Beseit!
I potser vau trobar pau entre campanes, carrers, ovelles i muntanyetes. Potser se’ls hi van encomanar també als pares les ganes de viure. Però era tot tan complicat per fer-ho durar! Quan vau tornar a la capital, a la rutina i a la pressa, a l’estrès en majúscules i a la vida quotidiana, l’ànsia us va tornar a engolir i quan us va escopir, la teua família de tres ja s’havia fragmentat.
Eulàlia, continua dormint als meus braços, la marina et fa de bressol i la remor de les onades entona una cançó. T’estàs retrobant en la força de viure de la Carmeta, que canta a tothora. Et sents com una marinera que ha abandonat la terra ferma per a navegar entre aigües. Adoraves la lectura, no t’obsessionis entre les pàgines llegides, no intentis comprendre-ho tot. Pas a pas i bona lletra. Què fer quan la salut està en joc?
Avui he sortit a caminar sense rumb fix després d’haver escoltat aquesta marina profunda que em guia des de fa dies. A través de somnis, em fa veure que tot és possible i que no he d’abandonar-los mai. Què s’espera de mi a la vida? Això m’ho pregunto de vegades i intento que noves idees apareguin a la meua ment.
No vull estar trista, però la melangia m’inunda la major part del dia. Intento ser forta per a què la mare no la capti. Prou en té ella des que el pare ja no dorm al seu costat. L’enyorança tenyeix el carrers d’aquest poble que intento percebre, però no em diuen res, perquè la curiositat que sentia abans s’ha escapat. Tinc ganes de tornar a la torreta del pare, però no és adequat fer-ho i m’he de conformar en la contemplació de la marina del capçal del llit si vull observar la mar.
És una primavera que acudeix en un joc de contrastos. Surto pels carrers de Beseit i gira el vent i em porta records del primer amor perdut. Toquen les campanes i em posen a to, perquè està passant el temps i hauria de tornar a l’hostal rural, però com estic de vacances poc m’importa. Retardo el moment de fer-ho, perquè em costa molt afrontar que a l’hora dinar només serem dues persones a taula.
Hauria d’estudiar, però la meua ment prefereix vagar per aquest entorn. Els meus peus es cansen de pujar per aquests carrers tan costeruts, però mentre ho faig intento no pensar en l’Ernest. Si em toco els llavis, arran de nit encara puc sentir el seu contacte. I bufo per apartar el record i que la marina que tenim de quadre m’ajudi a fer-ho. Ella mateixa m’ha recomanat sortir de bon de matí malgrat m’he quedat una estona fent el ronser entre els llençols humits per les llàgrimes, que no hauria d’haver vessat. Per què m’he de penedir de sentir el que sento? Com puc canviar-ho? L’Ernest no es mereix que li destini cap pensament!
I ara que estic apartada del poble, crido per la muntanyeta i gira el vent i veig un molí que s’ageganta en apropar-me. Les seues aspes em porten idees de llibertat, més de la que m’agradaria experimentar, perquè al sentir-la m’agafa vertigen i quasi caic a terra.
Em fa por sentir-me sola, sense el pare, que em servia d’escuder i, prop d’aquesta mare que es desfà entre plors com l’aigua mentre remena a poc a poc la salsa de l’estofat, que haurem de menjar sí o sí encara que no tinguem gana.
Em fixo en el pilar del molí que aguanta les aspes. Ell no es mou, però és el que sosté la màgia i em pregunto des de quan temps ho fa. Des de quan resisteix i si li agrada la força del vent, que fa que el seu esforç tingui un sentit.
No m’he adonat que aquest molí em parla. És una energia màgica que, mentre gira el vent, s’agita en un remolí de pensaments. És tan estrany tot el que passa… Porto dies envoltada de blau, d’aquest cel de Beseit més blau que el color habitual i per les nits acompanyada d’una marina profunda.
El pilar del molí m’està dient que no intenti lluitar contra les forces de la naturalesa, sinó que m’aboqui a sentir-les com el que són. Son forces que estan per ajudar-me. Tot el que passa ocorre per una raó, que malgrat no la sabem en un primer moment, el temps s’encarregarà de desvetllar-nos la incògnita. I no he de perdre la paciència en saber-ho, he de seguir intentant-ho i, si no ho arribo a esbrinar, potser no estava al meu abast aconseguir-ho.
I des d’aquest instant, començo a sentir-me bé, perquè aquest vent potser m’ha eixugat les llàgrimes i, a més em relaxa, i això que diuen que normalment posa nerviosa.
Així és la vida, Eulàlia, em dic mentre torno cap a l’hostal a dinar. He de continuar endavant i escolto de fons la seua grata melodia.
