Al tren, la vida que et separa, ningú sap el què et depara, la infidelitat reiterada no es repara, la Tomasa, per la fuga es prepara. Al primer vagó, seus, la tardor ja entrada et buida la remor dels batecs, la traïció és una punxa afilada que se’t clava, amb un gest et treus l’anell. …
Coàgul de sang, vermella decepció dintre del erm ventre que ja no es dibuixa, gran desolació, al sud del teu cor, un deliri tendre. Decaus en la debilitat que dura, al dors de l’ànima el dany que no s’atura daltabaix que et desorienta i et deixa perdre la il·lusió. Malgrat tot, dues dunes dones d’aliment …
Un mateix roure per dues amigues amants que el sedueixen amb els seus bells rituals, les seves fulles daurades desenreden, i, de sobte, es descobreixen com rivals. Ruth, rutina vibrant estancada, t’arranca de l’ànima un somriure fals en veure com la ruptura amarga trenca els rínxols rossos de l’amiga, que crida com corba de sang …
Amb la teva figura de festa, acompanyaves l’eclipsi de les llums, ballaves l’eco de la lluna llesta combinant còctels de comprimits. Hores abans, caprici d’un cant, fulles caduques banyaven l’asfalt, quatre cercles cremaven corbes, en un reduït espai. I el temps… I l’atzar… Roïns, juganers, amb un simple polsim de breus segons, confonen el trànsit …
Onada d’aquarel·la l’ànima, de freda boira guarnida, glaçada maror afligida d’agitada pugna arraulida. Calmada i tancada, la teva mar Mediterrània, no engolia tristesa, ni l’ombra dels cristalls salats, rosecs interns de tempesta. Corbes et portaren a l’exili, a terres àrides, daurades i tan planes si no fos per la cima del campanar amb llur cigonya …
T’enlaires enmig d’una pluja de colors: la moda se’t presta al ball de les càmeres Nova York, Milà, París, Gaudí, Cibeles, passarel·les de fines corbes on la lluna, llimona d’èxit, et despulla. Ets la llavor minúscula d’una tallada de meló, pelleringa il·luminada pel flaix enlluernada, espiga de blat al vent de la fama, plomall brillant …
Mi mundo literario 