Vora el riu la Raquel no pot veure el mar que tant enyora aquests dies. Necessita sentir la seva olor a sal per sentir-se viva, però aquí l’aigua és massa dolça i fresca. Pensa que aquest riu és en realitat un fill petit del seu mar i, d’aquesta manera, la melangia que l’atrapa es suavitza una mica, però només és una breu estona, perquè després sap que els pensaments li tornaran a ell i tot el que significa per a ella. Els records brollen empesos per les ànsies que té de tornar al seu poble, amples quilòmetres de carretera estreta amb corbes la separen d’ell. A contracor, ha fet aquest definitiu viatge amb el seus pares amb el cotxe carregat fins a dalt, perquè venen a quedar-s’hi.
D’ençà que el seu pare havia perdut la feina, tot havia canviat. Atur, prestacions i ajudes econòmiques que s’acabaven fins que una fina esperança es va obrir. Li van oferir treballar en una granja a un poble perdut, que la Raquel mai havia sentit nombrar. Quan va mirar el mapa a la Raquel li va agafar vertigen. Al seus quinze anys, va sentir per primera vegada com la vida s’acabava i després el cap li va donar diverses voltes fins que un tel negre se li va posar als ulls. El mareig va passar però, des de aquí i mirant per la finestra, la sensació d’angoixa encara no ha desaparegut i és que les coses desconegudes sempre fan por. De lluny pot veure com una figura s’aproxima pel carrer, s’atura a les escombraries i comença a remenar-les. Uns nens que han aparegut de sobte li tiren pedres tot rient i la Raquel sent com criden:
—La bruixa, la bruixa de vora el riu!
La dona, que sembla bastant gran, s’ajup i agafa alguna cosa i se l’emporta amb delicadesa com si es tractés d’alguna cosa de valor. La Raquel ja no la pot veure i pensa amb la crueltat dels nens. Malgrat la dona ni s’ha immutat, segur que li ha quedat alguna ferida de les pedres que li han plogut a sobre.
—Aviat passarà una desgràcia —pensa la Clàudia en veu alta.
I es dóna pressa en acabar l’informe que prepara amb urgència com a assistent social. Des de que va visitar la barraca on vivia la Teresa i va veure amb les condicions amb les que vivia, que se li havia tret el son. La barraca semblava un museu de poc valor abandonat de tantes coses que hi havia, amuntegades i desordenades per les poques habitacions. Milers de restes de menjar es podrien envoltades d’insectes i rates corrien com folles enmig de la brutícia. La Teresa reia sense parar mostrant una filera de dents corcades i pudia perquè feia anys que no es rentava. Les ungles les portava llargues i molt brutes i els cabells grisos i despentinats li queien sobre la cara donant-li un aire tan deixat que feia por. La Clàudia sabia que la gent del poble l’anomenava la bruixa de vora el riu perquè contava la llegenda que la Teresa de jove s’havia banyat una nit de lluna plena en aquell rierol. Una taca de sang li va sortir de dintre i des de llavors que no es movia del costat del riu, s’havia apoderat de la barraca abandonada banyada per les aigües cristal·lines que, des de que la Teresa hi havia entrat a viure, havien canviat el seu color i ara eren de fang. La gent del poble l’acusava de bruixeria, però la Clàudia ja feia molts anys que no creia en les bruixes.
El que no sap ningú és que realment aquesta taca de sang havia estat un avortament espontani que li va regalimar per les cuixes durant dies mentre anava perdent la cordura. La Teresa des de aleshores no s’havia refet d’una profunda depressió i un dia, en veure per la televisió que hi havia gent que abandonava nadons a les escombraries, va decidir buscar entre la brossa per si en trobava algun. El seu marit la va abandonar perquè no va poder més i fou llavors quan ella es va traslladar a viure a la barraca de llenya que hi havia vora el riu. Un dia es va trobar una nina a la brossa que semblava real per tan ben feta que estava i va decidir quedar-se-la. Ara que ja la tenia i era ben seva va començar a agafar altres coses de les escombraries per a què a la nena no li faltés de res.
—No parlis que la nena dorm —li va dir la Teresa a la Clàudia—. Shhttt… —i es va posar un dit prim sobre els llavis.
Va ser llavors quan la Clàudia se’n va adonar fins a quin punt la Teresa s’allunyava de la realitat. Ella i el seu company, en Toni, es van mirar. Una mirada ràpida de complicitat i es van afanyar per anar-se’n. Tenien feina a fer per a portar a la Teresa a un centre on li donarien totes les atencions necessàries.
La Raquel surt a passejar i pensa amb la festa de La Castanyada que aquesta nit es perdrà. Aquí al poble encara no ha fet amistats i se sent molt sola. Pensa amb les seves amigues que ara només pot veure a través de la freda videoconferència i sobretot pensa amb en Biel, del qui no ha sabut res més d’ençà que ha vingut a viure aquí al poble.
Just quan començaven a agradar-se, quan ell s’havia decidit a donar-li aquell petó robat aquella tarda de setembre, per la nit els seus pares li van comunicar que se n’anaven a viure a fora en un poble d’interior, lluny del mar. Quasi no va tenir temps d’acomiadar-se de ningú, ni del mar que tant enyora, i entre onades que venen i van com les llàgrimes que li baixaren per les galtes, pensà en tornar algun dia pròxim.
La Raquel camina per la vorera d’aquest riu que no li diu res encara que sent l’aigua com es mou, cap avall, cap al mar… Es posa les mans a les butxaques perquè sent fred, el sol s’està ponent ja per les muntanyes que han agafat un to esgrogueït. Cinc nens corren sense parar i l’avancen direcció al poble. La solitud l’empeny a caminar i a no separar-se del riu mentre admira com uns tímids peixos neden empesos per la força de l’aigua.
La Raquel entreveu al lluny una barraca de llenya d’on surt un fil de fum, poc a poc s’hi aproxima i sent una flaire més intensa a cremat i un tuf insuportable a escombraria. A la porta que està tancada, llegeix unes lletres vermelles escrites en majúscules que posen: AQUÍ VIU LA BRUIXA DE VORA EL RIU. De sobte, sent un espetec. És la llenya que cruix perquè s’està cremant. La Raquel no tarda en córrer per demanar auxili mentre pensa si la dona que ha vist aquest migdia mentre mirava per la finestra es troba a dintre.
Vora el mar la Teresa no pot veure el riu que tant enyora aquests dies. Necessita sentir la seva olor pura i fresca però aquí només nota l’olor a sal humida quan surt al pati interior. El mar no el pot veure tampoc, perquè el centre on es troba té uns barrots amples per on només s’escola una mica de llum a través d’unes finestres que estan molt altes. Malgrat tot, pot sentir com fueteja infinitament la costa sense aturar-se. Pensa amb la seva nena, que ha deixat vora el riu, dormint dintre la barraca i li agafen ganes de plorar, perquè sap que ja no la podrà veure més. Ningú la creu quan diu que té una nena petita. Aquí al centre la miren com si fos d’un altre món i s’entesten en rentar-la a tot hora. Cada dia la dutxen i li pentinen els cabells. Les ungles li han tallat molt curtes i la Teresa es deixa fer sense oposar resistència perquè mai ha estat una persona violenta. A més a més, la fan menjar cinc vegades al dia de manera equilibrada i ha guanyat alguns quilos que l’aïllen dels ossos que tant se li marcaven. En les nits obscures, veu enmig somnis com els nens del poble encenen llumins i els atansen a la barraca de llenya seca mentre li criden bruixa. Si no hagués passat aquest ensurt que ara calla perquè no la creurien, ben segur que seria al costat de la seva nena rodona com una baldufa.
El Xavier li ha fet prometre a la seva germana, la Nerea, que callarà per sempre el que va passar aquella tarda vora el riu. La Nerea, que ha intentat callar, té malsons des d’aquell dia que no la deixen dormir en pau. Per les nits es desperta cridant, rodejada de suor freda, i els seus pares, que no entenen res, volen portar-la al metge. Però ella sap que un metge no l’ajudarà pas, perquè el que té ella són problemes de consciència i no sap si anar a l’Emili, el capellà del poble, a confessar-se però l’amenaça d’en Xavier en fer-li la vida impossible si diu quelcom, tampoc la deixa viure. No sap si la Beatriu, la seva amiga que també hi era present, pot dormir per les nits però no s’atreveix a preguntar-li perquè entres els cinc que hi eren van fer un pacte de silenci.
Els llumins els han tornat a la cuina i la seva mare no se n’ha adonat que en falten cinc. La idea havia sorgit de la ment recargolada del Sergi i els altres l’havien seguit sense pensar en les conseqüències. Aquella tarda anaven disfressats amb màscares terrorífiques perquè ara la moda era seguir el Halloween importat dels Estats Units, res de menjar castanyes i contar històries vora el foc com s’havia fet tota la vida com deia la seva àvia. Anaven buscant caramels per les cases i n’havien recollit uns quants però no molts, perquè a la gent del poble no els hi agradaven els canvis i, com s’avorrien, al Sergi se li va acudir d’anar a la barraca de la bruixa de vora el riu a empaitar-la. Van trucar a la porta però ningú va obrir. El Sergi ho va trobar estrany perquè la bruixa quasi mai sortia de casa i va parar l’orella. La Teresa cantava sense parar una cançó de bressol perquè la nina no s’adormia.
—Sí que hi és –va dir a la fi el Sergi—. Però no ens vol obrir. A que no sou capaços de donar-li una mica de llum? —I va encendre el primer llumí i el va passar per baix la porta que no ajustava.
Els altres quatre el van imitar i després de passar quatre llumins més li van cridar bruixa i rient van marxar corrents. La casa va començar a encendre’s de pressa però la Teresa no va poder sortir perquè una pila de brossa pressa de foc li va barrar el pas. Quan van arribar els bombers, la van trobar inconscient i la van salvar de miracle.
L’ombra espessa d’aquest record és la que persegueix la Nerea per les nits i pensa que un dia la bruixa tornarà al poble per venjar-se d’ells. Aquesta nit de finals de novembre la Nerea crida enmig dels somnis:
—No, vora el riu no hi vull tornar! No, la bruixa em mira! No, no, no!
La suor comença a mullar-li el front i al Nerea es pixa a sobre per a apagar les flames que ha vist en el seu somni. Els seus pares que l’han sentida diuen que de demà no passa que vagi a veure el metge.
La Raquel ha evitat que passés una desgràcia i els seus pares estan orgullosos d’ella que la miren d’una manera diferent, com si s’hagués fet més gran, d’ençà que va avisar que a la barraca hi havia foc. Al poble ja la coneixen tots i alguns la saluden al passar. El que diu la gent és que la Teresa de ben segur que estava fent un encanteri que se li va anar de les mans, si el foc s’hagués estès mont a dalt ara lamentarien la pèrdua del seu paisatge característic que atreia alguns turistes que buscaven tranquil·litat i es deixaven diners a la comarca.
La Raquel enveja la Teresa perquè sap que l’han portat a un centre vora al mar. Encara l’enyora amb totes les seves forces i els seus pares quan la veuen plorar no saben el per què dels seus sanglots que ja no venen al cas. A la fi, li han promès que per Nadal i, si treu bones notes, aniran al seu poble i la Raquel només fa que comptar els dies que falten per tornar. Se li fa molt llarga l’espera però quan es desperta pel matí sap que queda un dia menys per veure el mar, que sent seu i, entre llibres estudia per aprovar totes les assignatures del curs.
A l’institut, al principi li feien una mica el buit, perquè no els agrada mesclar-se amb forasters però, des de l’episodi de vora el riu, que els companys se li aproximaven a l’hora del pati. Va ser enmig dels jocs quan va conèixer històries de la bruixa que corrien entre somriures maliciosos. Llegendes que servien per entretenir i fer por els nens del poble que no es portaven bé. La bruixa era com una mena d’home del sac a tota la comarca, que s’emportava els nens per cruspir-se’ls sense pietat dintre la sopa. La bruixa servia per a què els nens s’acabessin el menjar a taula, per a què fessin els deures sense protestar, per a què se n’anessin a dormir aviat.
—Perquè sinó vindrà la bruixa de vora el riu i se’t cruspirà el nas! —deien les mares als seus fills.
I els pares assentien i el nens, bocabadats, s’acabaven el sopar, es rentaven les dents i se n’anaven a dormir.
A la Raquel no li agrada escoltar aquestes històries, perquè ella sí que se n’ha adonat de la tragèdia que ha envoltat durant anys la Teresa. Un síndrome de Diògenes que no tarda en tractar a l’assignatura de Ciutadania. La professora que se l’escolta li acaba posant un excel·lent per com ha tractat el tema i ella pensa que ja li queda una nota menys per a baixar al seu poble i veure el sol reflectit dintre el seu mar arrissat.
La Nerea no pot més i després de la primera visita al metge que no li troba res, decideix parlar. La veritat del què va passar surt per fi a la llum, però els pares dels nens que van provocar el foc, també decideixen callar fent un altre pacte de silenci, perquè no es bo que ningú s’assabenti de la veritat. Millor que tothom pensi que la bruixa havia calat foc a casa seva. La Nerea i el Xavier han tingut un sever càstig i, el Xavier no deixa de martiritzar-la ara que són les vacances de Nadal i es troben sols a casa. Vora el riu, un taca negra recorda on era la barraca de llenya, enderrocada finalment. Ningú s’hi aproxima, ni tan sols els peixos que l’eviten i passen de llarg.
Tres dies ràpids van ser els que la Raquel va passar al seu poble que només li van servir per enyorar-se més quan es va acomiadar i per continuar comptant els dies que quedaven per Setmana Santa. El seu mar que tant estima l’esperava impacient, i dels seus ulls van anar sorgint somriures de felicitat mentre el veia des de la carretera. Els seus pares no entenien com sa filla podia passar tan aviat de les llàgrimes al somriure, i la van mirar preocupats. A l’arribar al poble, l’esperaven els avis i els tiets que van admirar com havia crescut en els darrers mesos i es van posar molt contents per les notes que havia tret. Van ser dies d’àpats copiosos i a la Raquel li va semblar que el temps en el seu poble passava més de pressa perquè de seguida se’n va haver de tornar. Seria un altre cop vora el riu, on les emocions de nostàlgia tornarien a sorgir, com mars immensos dintre el seu cos i, durant uns dies, sentiria com alguna cosa es trencava dintre d’ella.
Com el riu, la dolça Raquel no deixa de créixer i fer-se gran, aprenent críticament entre llibres que li ensenyen a pensar; com el mar, la Teresa, que ja ha acollit tota l’aigua que li pertoca, es mor al centre en una nit de primavera. La trobaran pel matí les dones de la neteja amb els ulls clucs i les mans glaçades com el gebre. Ningú recordarà que aquella nit una lluna plena es reflectia dintre del mar pausat.
Havíem recollit els cargols d’entre l’hort. Aquells dies havíem tingut sort perquè havia plogut i ells, llefiscosos, es passejaven entre l’enciam. Un a un els vam anar agafant impedint que se’ns cruspissin l’essència de l’amanida. Tant que havia costat que cresquessin les diverses verdures i hortalisses només faltaria que ara ens quedéssim sense res per posar a la taula. Els vam purgar durant dies perquè la meva dona és molt maniosa i tot ha d’estar pulcre al seu costat. Volia que els cargols escopissin totes les restes que els hi quedaven als intestins, els vam sotmetre a un dejú rigorós fins que va arribar la tarda de la revetlla que esperàvem ansiosament. Ella va preparar una salsa exquisida, un pèl picant per al meu gust, per acompanyar els cargols que desconeixien el seu destí. Me’ls vaig mirar amb gana, quedaven pocs minuts per a entrar dintre de la cassola, la meva panxa ja estava anunciant que necessitava alguna cosa de menjar i vaig esperar, impacient, mentre la dona remenava els diversos ingredients. La Júlia, d’esquena a mi, m’oferia una òptica bastant clara del seu cul arrodonit. Li vaig voler tocar, però vaig pensar que em defugiria com fa gairebé sempre que no vol res. I si ara li venia un mal de cap i no acabava la salsa i em quedava sense cargols? No, aguantaria i vaig parar de fer volar la imaginació, apartant la mirada dels seus pantalons curts que em mostraven unes cuixes impactants.
A la fi va estar tot llest per al sopar, havia parat la taula i fins i tot havia encès unes espelmes, no per romanticisme sinó per estalviar energia més bé. Des de que havia arribat l’última factura de la llum que un mal rotllo tallava l’ambient i era motiu de discussió a la més mínima. A les llums de les espelmes vam començar a degustar uns canapès que era l’únic caprici que ens havíem donat durant dies. El pressupost no donava per a mariscades afrodisíaques i vam decidir fer els cargols perquè ens sortien gratis. L’hort és un dels avantatges que té. Després dels canapès va venir el plat estrella: els cargols. Vam començar a menjar-los amb els dits que van quedar impregnats de la salsa que ja estava tèbia. I fou entre xuclada i xuclada, que jo exagerava per si ella interpretava les meves indirectes, quan li vaig veure un desig als ulls que feia anys que no li veia. Vaig baixar una mica el ritme i vaig xarrupar amb més delicadesa, perquè volia que aquest desig li durés. I així va ser, la Júlia em mirava com mai ho havia fet, però jo em volia acabar la coca ensucrada que a l’endemà no valdria res. Ella a la fi em va treure la coca dels dits i me’ls va aproximar a la seva boca i els va xuclar alliberant fils de saliva. Li va deure agradar perquè devien estar dolços, després aquests dits van anar a parar al seu sexe que ja estava mullat i em vaig adonar mentre li descordava els pantalons curts que no portava calces. Se les devia haver tret quan havia anat al lavabo mentre jo encara m’acabava els cargols. Aquest pas em va agradar, vaig sentir com volia anar directa al gra i li vaig aplaudir mentalment la iniciativa. Després d’uns gemecs suaus que s’anaven incrementant en intensitat, va pujar a sobre meu. Jo estava assegut sobre la cadira del menjador i em vaig deixar fer perquè la Júlia, quan volia, era molta Júlia.
Tota excitació és com un petard que a la fi esclata i baixa. Així va ser la nostra, però sempre la recordaré perquè no va significar un clau més. Ara em pregunto què tindran els cargols d’especial, si damunt son hermafrodites, però per mi sempre seran el que vaig viure aquella nit de Sant Joan.
Hoy os traigo un postre tradicional que no deja de ser muy bueno. Es la primera vez que lo hago, supongo que con el tiempo mejoraré los resultados. Es bastante fácil de hacer.
LOS INGREDIENTES
Medio litro de leche entera.
4 yemas de huevo.
125 gramos de azúcar.
Canela en rama.
La piel de medio limón.
15 gramos de maicena.
ELABORACIÓN
1) En un cazo, calentamos la leche con la piel de medio limón y la canela. Cuando empiece a hervir la retiramos del fuego. Eliminamos la piel del limón y la canela.
2) En otro cazo, batimos las yemas de huevo con 125 gramos de azúcar con una espátula de madera, añadimos la maicena diluida un poco con leche fría y mezclamos todo bien.
3) Vertemos la leche caliente sobre la mezcla de yemas y azúcar y batimos bien con las varillas. Ponemos de nuevo en el fuego y calentamos, sin que llegue a hervir y sin parar de remover hasta que la crema vaya espesando.
4) Retiramos del fuego y batimos con las varillas, luego vertemos la crema en unas cazuelitas individuales de barro.
MIS IMPRESIONES
Es un postre que aunque tenga calorías no deja de ser saludable porque es natural, nada de postres industriales. Cuando tengamos la crema hecha la podemos quemar espolvoreando azúcar por encima, yo no lo he hecho porque no tengo los utensilios necesarios para ello pero lo típico es que se queme.
Como sólo se utilizan yemas de huevos, te sobrarán las claras que puedes aprovechar para hacer un sorbete ahora que ya estamos entrando en verano. En la cocina, todo se aprovecha y nada se tira. Espero que os haya gustado el postre y ¡hasta la próxima!
Siguiendo con las recetas de guisantes que tengo en el congelador del huerto, me decidí a preparar esta receta para irlos gastando poco a poco.
INGREDIENTES
300 gramos de arroz.
1 litro y medio de caldo de ave (puede ser de cubito, como en mi caso, o del preparado).
150 gramos de guisantes congelados.
1 puerro.
200 gramos de filetes de pechuga de pollo.
2 huevos.
1 pizca de pimienta negra.
5 cucharadas de aceite de oliva.
Sal.
ELABORACIÓN
*Cocemos el arroz junto con los guisantes con el caldo preparado durante unos 18 minutos. Lo escurrimos. Limpiamos el puerro, lo lavamos y lo cortamos en rodajas finas. Partimos los filetes de pollo en tiritas.
*Calentamos tres cucharadas de aceite en una sartén y rehogamos el puerro durante unos cinco minutos. Añadimos las tiras de carne, previamente saladas, y las salteamos durante unos minutos hasta que se doren.
*Batimos los dos huevos con una pizca de sal. Incorporamos el arroz y los guisantes a la sartén y los salteamos durante un minuto, removiendo.
*Hacemos un hueco en el centro de la paella, añadimos el resto del aceite e incorporamos los huevos batidos. Los cuajamos a fuego vivo y removiendo. Ajustamos de sal, espolvoreamos con pimienta, mezclamos y servimos.
MIS IMPRESIONES
Es una buena receta bastante equilibrada ya que tenemos verduras (los guisantes), hidratos de carbono (el arroz) y proteínas procedentes del pollo y los huevos. Puedes servirlo como plato único ya que hincha y te quedas llena.
La única pega que le encuentro es que tienes que vigilar con el arroz para que no se te pase. A mí se me pasó un poco por eso la volveré a repetir próximamente cociéndolo un poquito menos.
Escric aquest escrit perquè he rebut algun que altre missatge preguntant-me perquè mesclo dues llengües al meu bloc. Doncs bé, el meu bloc reflexa com sóc jo realment, una persona bilingüe. Rere dia a dia parlo dues llengües a la meva vida, utilitzo tant el català com el castellà i no m’importa fer-ho. Si algú em parla en castellà no m’importa contestar-li en l’idioma amb el que em parla, tinc facilitat per canviar i encara que em trobi a Catalunya i, ho crec convenient, utilitzo el castellà. Per a mi una llengua serveix sobretot per a comunicar i jo me les estimo les llengües, m’agrada descobrir-les , esbrinar-les, admirar la seva riquesa i a n’aquestes altures penso que m’agradaria saber-ne més de llengües. No m’agrada entrar en idees polítiques, jo defenso les dues llengües amb les que parlo, les he conegut des de sempre ja que tinc família tant catalana com castellana. I tu amb quin idioma penses? Jo penso en català però el meu home, tot i ser català, sé que pensa en castellà. Els pensaments són lliures i no es poden imposar. I tu amb quin idioma llegeixes o escrius? Llegeixo i escric amb els dos, m’agrada combinar-los entre sí , en perfecta harmonia. Per això, al meu bloc us trobareu una mescla dels dos idiomes amb els que sento, espero que no us avorriu.
Mi mundo literario 