Cada dia portes un amulet d’absència, terra llunyana i altament enyorada, penjat al bell mig del cor. Bategues com un drap arronsat, polint la pols d’altres, que no et miren perquè ets invisible, malgrat al seu servei estàs. I el sou, minso, quan arriba, l’esquinces en petits tresors que envies lluny de tu, per als …
La teua companyia és el que més vaig agrair. En aquells moments incerts, en què no sabia com m’aniria el canvi de tractament, volia pensar que un aire suau bufava de la nostra part. Havíem de ser positives, perquè no ens quedava altra. El no ja el teníem. Ja l’havíem tingut amb els tractaments antics, …
Vestida de verd i descalça la Sílvia, natural i verge s’alça: Què queda de la amarga branca dels troncs, dels arbres i la fusta blanca? Amb la saó de la fruita saciada segles abans era selva sagrada i espessa, on la saviesa rajava satisfeta, nòmada, salvatge i selecta. Però ara, Sílvia, et queixes erma i …
No queda res del que era, Terra extingida, mar de marbre eixut i emboirat, el temps es convertí en foc sufocant, i un vent de dalt t’erosionà la medul·la. L’eco d’un eclipsi embelleix els estels selectes que brillen, elevats, al bell mig del màgic empiri, l’harmonia de tots ells t’envolta i t’entendreix, Esther, engolida per …
L’últim miracle de l’escala, saluden les veïnes la petita Úrsula, desconfiança al pit, acollida a la llar ultrapasses l’alegria del petit univers. Els astres enganxats a la paret brillen, primera nit amb noves joguines dorms sola en un llit de pètals, suau i còmode malgrat la son no et venç, poruga. Tens pors de perdre, …
Després d’enterrar-te, vaig esbrinar el que la teua indiferència significava. De què tenies por? Suposo que temies mostrar-te tal com eres i amagaves la teua sensibilitat entre notes que no m’ensenyaves. Et volia dedicar un llibre que havia escrit, però no volies que em mostrés fràgil. Em digueres que necessitaves una mare sencera. Com podia …
Mi mundo literario 