Mis poemas
A trenc d’alba, sola i buida exclosa d’un món que gira a les palpentes nit i dia, et retrobes amb l’amant. Ulls d’aigua salada, blau-verds despullen l’arruga immòbil d’una falda a pleret, a trenc d’alba, amor complex, adúlter i sobretot còmplice. I a la nit un neguit de silenci del què diran, silencia l’amiga. Afecte …
Et recordo com la fruita de l’estiu, plena i rodona amb tot el seu esplendor, sucosa i alegre al paladar, forta i reforçada amb tots els rajos i familiarment molt ensucrada. Si fores lletra voldria que fossis conte, si fores fil voldria que fossis abric, si fores foc voldria que fossis caliu, si fores corba, …
Vestida de verd i descalça la Sílvia, natural i verge s’alça: Què queda de la amarga branca dels troncs, dels arbres i la fusta blanca? Amb la saó de la fruita saciada segles abans era selva sagrada i espessa, on la saviesa rajava satisfeta, nòmada, salvatge i selecta. Però ara, Sílvia, et queixes erma i …
No queda res del que era, Terra extingida, mar de marbre eixut i emboirat, el temps es convertí en foc sufocant, i un vent de dalt t’erosionà la medul·la. L’eco d’un eclipsi embelleix els estels selectes que brillen, elevats, al bell mig del màgic empiri, l’harmonia de tots ells t’envolta i t’entendreix, Esther, engolida per …
A totes les veus trencades per la violència silenciosa: Ena d’angoixa, Nina: et diuen Nina. Pupil·les brunes i brillants, a cops opaques, a vora invisibles. Caminares entre laberints cecs i entortolligats, entre corbes que no et trobaren, ni et buscaren, ni saberen que existies. Anells d’espurnes com llances que s’apaguen, sang que neix on s’acaba …
Al quiosc llegeixes quelcom, quina meta, Quimeta, la querella puja a l’estiu, el titular et qüestiona la teva vida. Els queviures separen el quadern de la teva existència, diari escrit, llibre omplert amb cinc fills. Qui calla, quincalla falsa no pots aguantar el que vas signar, la pols sembra el camí quotidià. La teva paraula …
Mi mundo literario 