El tema central del poema es l’abandó d’un nou nat. El fonema reiteratiu que és present durant tot el poema és el so de la lletra “p” ja que és la primera consonat que aprenen a dir els nadons. El significat de cada estrofa és el següent, anem a pams:
“¿Què esculpirà el temps
després d’una ruptura paral·lela?
Potser la pols ha permès teixir
pàl·lides pàgines privades,
on la pluja tot ho esborra.”
En aquesta estrofa el temps pren protagonisme i es converteix en un escultor que després d’un trencament d’una parella (“ruptura paral·lela” perquè cadascú anirà per la seva banda), crearà una nova criatura. La “pols” és el pas del temps i “pàl·lides pàgines privades” és un diari personal, on cauen llàgrimes femenines (“pluja”) que esborren el pas del temps.
“Desmesurada la panxa, nou mesades
pugnen i palpiten per sortir,
disfressades dissimulen llargs patiments
i un pànic punyent i precís.”
Aquesta estrofa explica el patiment d’un part. “Desmesurada la panxa” és que l’embaràs ja està avançat.
“Nasqueres en un dia humit,
com una polpa, petita Paula,
amb els peus molls i les parpelles tristes,
Fores pubilla sense padró, en plena nit
pobra, sola i abandonada.”
En aquesta estrofa se’ns presenta la protagonista femenina del poema, Paula, que el seu contingut etimològic significa “la que és petita”. No és casualitat la humitat dels tres primers versos de l’estrofa: “humit”, “polpa”, “molls”, “parpelles tristes” (pels plors). Aquesta humitat fa aparèixer l’aigua com a símbol de vida, com inici d’una nova vida. “Pubilla sense padró” és que és la primogènita d’una família que no la reconeix i l’abandona en plena nit.
“Amb el puny a la boca,
la teva primera paraula
caigué en un pou profund,
la segona en un matoll de punxes.
I, pessigada l’ànima, parlares precoç.”
“Amb el puny de la boca” simbolitza que el nadó té gana i diu la seva primera paraula que és “papa” per això cau en un “pou profund” perquè no en té. Intenta dir la segona que és “mama” però cau en un “matoll de punxes” perquè tampoc en té. No és casualitat que pou comenci per “p” de papa i matoll comenci amb “m” de mama.“Pessigada l’ànima” significa que el nadó sofreix per l’abandó que ha sofert però “parla precoç” que és una manera de dir que s’espavila tot sol.
El temps amb breus pinzellades,
transforma el cos pueril i pinta corbes
fines i afruitades: els pits com pomes,
el pubis de préssec, malucs com peres.
Tornem a tenir el temps com a protagonista principal en aquesta estrofa, ha deixat de ser un escultor per a esdevenir un pintor. “Pinta corbes” significa que la Paula deixa de ser una nena per a convertir-se en dona.
“Et perjuraren amor etern,
i sense contes de princeses t’enamorares,
Paula, fins i tot papallones volaren
com primaveres passatgeres perllongades
malgrat tot, no foren perdurables.”
La Paula convertida en dona, s’enamora “papallones volaren”. A destacar les antítesis que hi ha entre “etern”, “passatgeres” , “perllongades” i “no perdurables”. La història queda oberta, podem pensar que d’aquest amor passatger, també pot néixer un nou fruit del cos de la Paula.
En esta vida me he leído dos veces la novela «Solitud» de Víctor Català (Caterina Albert era su nombre real). La última vez que lo hice fue en el 2008 y aún tengo bastante presente el argumento. «La nevada del cuco» hace homenaje a la autora catalana Caterina Albert con su «Solitud» (Soledad) y «Drames rurals» (Dramas rurales). No es imprescindible, pero sí aconsejable conocer la figura de Víctor Català antes de adentrarnos en la trama de esta novela para poder disfrutarla en su totalidad.
EL ARGUMENTO
Dos historias bien dispares y diferentes son las que conforman esta novela. Dos mujeres que se llevan cien años de diferencia, que tienen en común el interés por la escritura que plasman como si les fuera la vida en ello. Tonia, mujer muy luchadora del siglo pasado, escribe a escondidas en un pueblo montañoso de Cataluña.
Lali, mujer del siglo XXI, ha sufrido acoso escolar en su infancia y se refugia en sus textos. Ambas vidas se entrelazarán conforme vayamos avanzando en la lectura. Las dos mujeres, altamente sensibles, son las únicas que pueden vislumbrar el paisaje de un pueblo, la Carena, a partir de unas manchas abstractas. El autor del cuadro será uno de los personajes claves en la historia. Y hasta aquí puedo contar…
ESTRUCTURA
La novela se estructura en catorce capítulos en donde se cruzan la vida de ambas mujeres. Los capítulos de intercalan entre la vida de Tonia y la vida de Lali. Sus 253 páginas se hacen cortas, se lee muy rápido porque es una historia que te atrapa desde la primera página.
¿LO RECOMIENDO?
Rotundamente sí, para mí esta autora ha sido un gran descubrimiento. A parte de ser una historia original, buena y bien resuelta lo que más sorprende es la forma de contarla. Las palabras que utiliza Blanca Busquets son intensas ya que te trasladan al entorno en donde ocurre la acción y te ponen la piel de gallina. En definitiva, te producen muchas emociones y disfrutas de la lectura. Es una novela que permanecerá por el tiempo en mi memoria por toda la mezcla de sentimientos, que me ha desencadenado. De valoración le pongo la máxima, cinco estrellas.
Mi mundo literario 