Ulls alçats cap al Geni

que fa i desfà en aquesta guerra

glacial i inhumana on ningú guanya.

 

Gotes germinen dels teus precs

Glòria, gemecs  grisos d’impressions

que pugnen a la gola i fugen

com estels fugaços i fulgents.

 

De genolls, amb les mans gastades

i  encreuades pregues sense pausa

pels germans que s’han perdut,

sarcòfags que et graten la gerdor

interna i gèlida dels teus batecs.

 

Glòria, germana de pau i goig,

resant sembles una poncella,

corbes cobertes i replegades

per la teva llarga cogulla immòbil al vent.

 

El Savi del Regne  se t’escolta

i una lloança et recorre els llavis

tremolosos amb fe i gràcia:

desig llaurat d’un futur millor.

 

A la gespa t’esperen els nens,

orfes resignats  d’aquest desgràcia,

t’alces i abraces les ànimes petites

guspires de vides que gairebé comencen.

 

Ara, Glòria, tens una tasca encomanada:

educar  aquests fills, fruits joves del Geni

mentre els grills canten, ric-racs sorollosos

perquè aquesta terra continua girant.