Ulls alçats cap al Geni
que fa i desfà en aquesta guerra
glacial i inhumana on ningú guanya.
Gotes germinen dels teus precs
Glòria, gemecs grisos d’impressions
que pugnen a la gola i fugen
com estels fugaços i fulgents.
De genolls, amb les mans gastades
i encreuades pregues sense pausa
pels germans que s’han perdut,
sarcòfags que et graten la gerdor
interna i gèlida dels teus batecs.
Glòria, germana de pau i goig,
resant sembles una poncella,
corbes cobertes i replegades
per la teva llarga cogulla immòbil al vent.
El Savi del Regne se t’escolta
i una lloança et recorre els llavis
tremolosos amb fe i gràcia:
desig llaurat d’un futur millor.
A la gespa t’esperen els nens,
orfes resignats d’aquest desgràcia,
t’alces i abraces les ànimes petites
guspires de vides que gairebé comencen.
Ara, Glòria, tens una tasca encomanada:
educar aquests fills, fruits joves del Geni
mentre els grills canten, ric-racs sorollosos
perquè aquesta terra continua girant.
