Durant gairebé un any i mig, he anat compartint a «Relats en català» la meua obra poètica de «Corbes de sang o vint-i-vuit poemes feministes» amb les seues paràfrasis explicatives corresponents. He gaudit dels comentaris i de l’acceptació que he rebut per part vostra. Gràcies per seguir-los!
Quan vaig tenir la idea de crear aquest poemari no sabia si podria acabar-lo, perquè era un projecte ambiciós. Tenia la idea de difondre aquests poemes per denunciar situacions injustes o de desigualtat que sofreix la dona en ple segle XXI. Llavors corria l’any 2005 i quasi encetàvem el nou segle. El XXI estava ple de projectes i somnis per complir i jo acabava de fer vint-i-cinc anys.
Havia de crear un guió amb vint-i-vuit dones diferents amb vint-i-vuit històries dispars. I que cadascuna representés un fonema i/o grafia també del nostre alfabet. La creativitat estava al poder, però m’havia de formar en alguns aspectes. Amb estudis de fonètica a nivell de COU potser no en tenia prou, però no em vaig aturar en el meu projecte i vaig continuar formant-me. A més, volia que cada nom també tingués força etimològica.
Els reptes m’atrauen i vaig anar creant entusiasmada l’esquelet d’aquesta obra i donant emotivitat a cada vers. Son situacions que passen en l’actualitat i la majoria son discriminatòries i de desigualtat. Era una manera de denunciar, de dir que no hi estava d’acord, malgrat el jo poètic de vegades no s’implica al cent per cent i deixa que sigui el propi lector el que es formi la seua idea. Ara puc dir que en cadascun d’ells hi ha fragments de la meua ànima.
Quan vaig començar a dir que la meva obra poètica es titulava “Corbes de sang” com una metàfora de la dona, hi va haver gent que no els hi agradava el complement del nom (“de sang”). Potser ho atribuïen a alguna cosa o reacció violenta com em van arribar a dir. Malgrat tot, no vaig canviar-hi el títol perquè per a mi la sang no és signe de violència, sinó que es signe de vida i la que ens diferencia de les matèries inertes. Per exemple, no som pedres, ni únicament aigua. A més, les dones solem tenir corbes en la nostra figura, per això la suma d’ambdós termes dona peu al títol de l’obra. Posteriorment, i gràcies a uns clubs de lectura en els que vaig participar a la biblioteca de la meua localitat, se’m va ocórrer afegir-hi (“o vint-i-vuit poemes feministes”). Ja tenia tota l’obra acabada, ja havia portat a terme el meu propòsit i volia englobar-la d’aquesta manera ja que, com cada poema es pot llegir de manera independent i els aniria difonent de manera fragmentada, el receptor havia de conèixer que es tracta d’una obra més gran i que en son vint-i-vuit la quantitat total de poemes.
Tot i que el primer poema que vaig escriure tracta sobre violència de gènere en l’àmbit domèstic, una ferida oberta que ens queda per combatre encara com a societat, no és l’essència de tot el recull sinó que s’intenta anar més enllà. El poemari busca la igualtat, la reconciliació i la fraternitat. I a més, vol trencar sobretot el silenci a través dels fonemes de la nostra llengua, utilitzats com a eines lingüístiques enlloc d’armes.
Penso que uns dels aspectes que ens diferencia dels animals no racionals senzillament és el llenguatge. I és precisament a l’obra de «Corbes de sang o vint-i-vuit poemes feministes» on es referma aquesta idea i, per això, fa servir la combinació d’aquests vint-i-vuit fonemes per a fer-ho. Els posa al servei de l’obra i a la seua estructura i no a la inversa.
Mi mundo literario 