Un dia se m’aturarà la primavera
el dia serà nit
i el sol serà lluna
i tota jo seré una ànima en l’oblit.
I l’amor s’apagarà en les teves mans
com les flames quan s’acaba la llenya
l les meves galtes de maduixa
seran tristament immaculades.
Et deixo el meu cor fràgil com la rosa
perquè no deixi de bategar per tu;
et deixo els meus somriures de felicitat
perquè recordis el feliços que érem junts;
et deixo la meva fidelitat
perquè te’n vagis amb ella a la tomba;
et deixo els meus estels multicolors
perquè vegis bé amb ells;
et deixo els meus llavis
perquè t’acaronin en els moments difícils;
et deixo tot això
perquè no te n’oblidis de mi.
I les llàgrimes que es barregin amb el mar
i el meu orgull que se l’emporti el vent
i la solitud que es perdi en la ciutat
i l’egoisme s’esfumarà compartint
i els crits es perdran en les muntanyes…
Descansaré rodejada de roses vermelles
amb un somni dolç i profund
i et deixaré la meva llum resplandent
perquè et guii fins a mi.
I mentre les meves paraules recordis
viuré amb tu fins la tardor
i després vindrà el paradís
on romandrem fins a l’eternitat.
