El dia que la vaig conèixer, la Faith corria com una daina enmig dels grans edificis de la ciutat, amb el seu vestit color groc onejant al vent. Ja l’havia vist venir de lluny, semblaba una flor exòtica en aquell carrer ple de fum, de cotxes que tocaven el clàxon enfurismats i de l’asfalt. De quan en quan girava el cap com si tingués por que algú la seguís, com si s’escapés d’alguna cosa lletja. La casualitat, per dir-ho així, va fer que en el moment en que anàvem a creuar-nos, va tombar de nou el cap endarrera, i al no mirar, va emportar-se’m per davant. Vam caure tots dos damunt de la vorera grisa, ella damunt meu, i jo vaig perdre la consciència del temps, com si aquells dos segons, els que ella va trigar en posar-se dempeus, haguessin estat segles. Em mirà amb ulls temerosos i envermellí mentre es baixava el vestit que, amb la caiguda, li havia pujat a l’altura de les cuixes, esperant que jo, pobre de mi, li etzibés uns quants insults pel seu descuit. Però clar, amb l’estat en què em trobava, captivat per aquella bellesa, aquella flor que se m’acabava d’endur el cor, li vaig fer un somriure i li vaig preguntar on anava tan corrents. Dissimuladament i com a resposta, em va assenyalar amb el seu dit índex on portava un anell de colors, unes quantes ombres que s’havien quedat uns quants metres enrera i ja ho vaig comprendre tot. Sabates amb punta de ferro, bombers negres amb àguiles com a escut, caps rapats… Mirades desafiants carregades d’odi que empaitaven aquella bestioleta que només podia confiar amb la força de les seves cames. Em vaig sentir com el seu àngel protector, una mena de sentiment que mai abans havia experimentat per ningú, i ferit per una fletxa que m’havia llençat un Cupido joganer, li vaig preguntar si volia que l’acompanyés a casa. Em va mirar alleujada i va assentir. Les cinc ombres van desaparèixer com per art de màgia enmig de la gent que passava pel carrer, com si la terra se’ls hagués empassat en un no-res.
Aquest és el moment que ara recordo assegut a la sorra de la platja, ni una sola llàgrima m’ha caigut en saber la notícia per boca del meu millor amic aquesta tarda, ni una sola… I tinc ganes de plorar i no puc perquè tot em rossega per dintre, a dins, ben endins, i no puc fer-ho sortir enfora.
Saber que no podré tornar a sentir els seus ulls negres i brillants com guspires enceses, envoltats per unes pestanyes llargues i arrissades, jugant amb els meus. Les seves pupil·les dilatades tan negres com l’iris, que havies de fer un esforç per diferenciar-les, clavades en mi. La seva pell de xocolata, dolça i suau entre els meus dits que l’acaronaven en les nits. Els seus llavis carnosos i humits xocant contra la meva boca, com dos núvols que es barallen en la tempesta, i que de vegades, riallers, deixaven veure les seves dents tan blanques com les perles. Aquell nas ample i arrodonit que li quedava graciós en la seva cara fresca de joventut. Les seves celles arquejades a sota del seu front estret. Els seus cabells llargs, recollits amb milers de trenes finíssimes, negres com la nit. La seva carn ferma, aquelles cames llargues i primes dibuixades per pintors amans de l’art, els seus malucs perfectes que els movia mentre caminava o pujava les escales…
Són tantes coses les que ja no veuré… La meva Faith, verge com la selva que l’havia vist créixer, amb els peus descalços aferrats a aquella terra que tant s’estimava, fidel a la seva tribu i a les seves creences. Petita com cap d’agulla en un pallar, enmig d’arbrers gegantins, buscant amb els seus ullets vius els estels tapats per les fulles. La Faith bellugant-se, dansant amb lianes, passant d’arbre a arbre, bevent l’aigua de la pluja quan cau del cel. Baixant riu avall amb troncs, banyant-se amb aigües clares i escapolint-se d’hipopòtams i cocodrils. La Faith invocant esperits que perviuen en l’aire, fent ofrenes als seus déus perquè la guardessin de tot mal. La Faith , una mina d’or, germana del sol, de la lluna, dels estels, dels arbrers i dels animalons del seu país, de la seva terra. La meva Faith, melic de tot Àfrica!
I sé que no tornaré a passar per damunt de l’asfalt perquè ha quedat tenyit de sang, lluent i espessa. Amb el pas del temps, Cronos, vell inmortal, les taques s’esborarran com si mai hagués passat res i quedarà tot oblidat. No quedarà cap senyal d’Ella, com sinó hagués existit, com si fos una imaginació de la meva boja ment enamorada. No, no trepitjaré més els carrers que la van veure sense vida. Em quedaré a la platja, damunt de la sorra encara calenta pels rajos del sol, recordant-la, invocant-la una vegada més. No em cansaré mai de repetir el teu nom, Faith, Faith, Faith… Nom estrany en terres catalanes però que deia tant de tu.
La lenta tarda que va queient, coberta d’un color de malva, m’envolta, i vaig declinant com ella, minut a minut, segon a segon… Moment propici per al somni, però un aroma flota per l’aire, me’l porta la brisa marina, una olor de sal que recorda la nostra primera nit. Sí, aquella nit que vam ser amagats per les roques, enmig de petxines, únics testimonis de la nostra unió, del foc que encenien els nostres cossos. I tot va quedar en secret, còmplices tu i jo, amants rebels units per sempre. Aquesta flaire que sento em fa reviure-la, em recorda a tu: les teves sines torrades, la teva veu apagada, la música de les onades que van, tornen i se’n van, els teus ulls salvatges més grans i brillants que mai. Dolça Faith, la nit que vaig provar la teva fruita prohibida saonada pel sol, per l’aigua, pel temps, esperant-me només a mi. Moments celestials per tots dos, i ara que penso que te n’has anat…
Perquè has marxat sense poder-me diu adéu. Ahir, quan ens vam acomiadar i tu em vas dir que no calia que t’acompanyés a casa, qui m’havia de dir que ja no tornaria a tastar la dolçor dels teus llavis. Encara et vaig acompanyar un tros llarg, faltaven tres carrers, (tres maleïts carrers!), per arribar a casa teva i tu insistint que me n’anés, que a casa meva m’esperaven. L’última imatge que tinc de tu: l’últim bes, curt i suau i la teva silueta caminant pels carrers il·luminats però solitaris. Ens seguien? T’esperaven? Te’ls vas trobar per casualitat? Potser en veure’ls et vas posar a córrer com una daina com el dia que ens vam conèixer, però ahir et teu àngel protector se n’anava cap a casa embriagat per la teva mirada mentre tu passaves els pitjors moments de la teva vida. Qui sap si potser vas cridar el meu nom tallant l’aire amb el teu alè càlid. Però ningú el va sentir, com si el món s’hagués tornat sord davant dels teus intents d’auxili. Només tu saps les últimes imatges que vas veure i no em refereixo a la colla que et va apallissar, sense pietat, a sang freda, dominats per unes ideologies racistes que no van saber apreciar la teva bellesa per ser diferent. I si dic diferent és perquè en la diferència radicava el teu exotisme, el que a mi em feia tornar-me boig per tu. Em refereixo a les últimes imatges que et van bullir a la ment, potser et va passar la teva vida com en una pel·lícula, igual jo hi apareixia abans que perdessis el sentit pels cops que vas sofrir. Quants cops van faltar per arrancar-te la vida? Sé que vas lluitar, sempre has estat una bona lluitadora, aferrant-te a la vida com si fos un clau roent. Ressistint a cada instant fins que la mort, que encara no puc reconèixer, et va agafar, esperant-te amb els braços oberts perquè s’emportava la joia més preuada de tot l’únivers.
I sí, sento culpabilitat per no haver-te agafat ahir i estirant-te de la mà, t’hagués portat fins a casa teva, sense escoltar les teves súpliques de que ja podies anar tota sola. Si pogués retrocedir el temps… Si Cronos, amb la seva barba quilomètrica i els seus ulls freds, s’apiadés de la teva ànima i et tornés al món dels mortals. Si pogués esborar el Destí, el que ja ha estat escrit a les estrelles, i canviar-lo. Si pogués escalar els laberints ombrívols de la mort, robar-te i fer-te meva de nou. Si pogués fer tantes coses per tu, per mi, per tots dos…
La meva mirada et busca, els meus braços volen encerclar-te, les meves orelles esperen impacients la teva veu melosa, els meus llavis besen el buit… Ara que no hi ets, tot és tan solitari sense tu. El cel ja fosqueja i al lluny comencen a brillar els primers estels, i jo voldria que plogués. Sí! Que el cel i jo, plegats, ploréssim el buit que has deixat, la falta que ens fas. Que la naturalesa expresés els meus sentiments, que m’ajudés a expulsar el dolor que sento a l’ànima. No sé si has emprès un viatje lluny de mi, en un altre món més digne de tu; o et trobes encara en aquesta terra disfressada d’algun experit benèvol. Potser ets el vent que em frega la galta, la remor de les onades, un estel que brilla en la inmensitat del cel, un gra de sorra tebi entre els meus dits… O has tornat a la teva terra, amant de la naturalesa, entre els teus, i m’esperés allí, com una nimfa enamorada d’un mortal, rodejada de déus i de màgia, la teva màgia que rajava pels teus porus, la que em va embruixar.
I ara et veig un altre cop. El mar et reencarna en la meva imaginació. Les onades infinites que llepen la costa i comencen a mullar-me els peus, et cerquen constantment. Primer una, després l’altra… S’acosten a poc a poc, ho intenten, i al no trobar-te es retiren plorant mar endins, engolides per la inmensitat. Crec que s’han cansat de buscar-te, les sento gemegar cada cop més fort, i unint els seus brams desesperats s’han anat indignant. I fuetegen la costa, i han anat formant bromera, fins que ha quedat gairebé tota l’aigua blanca. Al mig s’ha format un rodolí, voltat de fina escuma, per fer-te renéixer. I ara et veig, caminant sobre la mar, amb els teus peus nus, mirant-me des del lluny, acostant-te a poc a poc a mi, amb passes fermes. Les onades s’han anat indignant davant teu i sento por. Pànic de que el mar s’hagi enamorat de la teva figura i vulgui posseir-te, impedint que acabis entre els meus braços. M’estic morint de gelosia davant de l’aigua que et toca, que et llepa, que t’acaricia. Onades que moren en la teva imatge, aigua que et regalima per tot el cos i que ja ha tastat el teu sabor. I se’m fa interminable l’espera. Tota tu cremes, foc pur, que ni la mar podrà apagar-te. Tu, sorgint de l’aigua, triunfant i riallera com una Venus, perquè sé que si la Venus dels temps antics hagués perdut la immortalitat es reencarnaria en la teva figura. Amb una sola mirada has eclipsat la lluna, que curiosa espera poder reaparèixer per presidir la llarga nit que li pertoca. Però tu, deessa de l’amor, no vols que ningú ens espii. Oh Faith, acosta’t… Falta tan poc per tocar-te…
Però la seva imatge, flamejant en el vent, ha desaparegut de sobte. Ha faltat tan poc… Ja no la veig, la mar m’ha guanyat la batalla i se l’ha empassat, fent-la seva. I ara sí, una llàgrima brillant em regalima per la galta, produint-me un pessigolleig. I després d’aquesta en vénen moltes més, com rius cabdalosos, que van a parar a la mar, mesclant-se la sal del meu dolor amb el lament de l’oceà. I em tapo els ulls amb les mans brutes de sorra humida, i alguns granets es colen a dins dels meus ulls, ferint-los, provocant coïssor.
Faith, ahir vas caure com una rosa oberta, tan fràgil, tan petita i tan delicada; mentre et clavaven punxes a la tija que desconeixies per la teva innocència, incapaç de danyar res. Els teus pètals arrancats, flotant per l’aire, amunt, molt amunt, en companyia dels àngels. La teva ànima alada ha abandonat el teu cos i Hipnos t’ha fet presonera a l’illa de Lemnos, envoltant-te de boira. I ara jeus ens els braços d’un Morfeu que et bufa somnis que ja no viuràs. Rosa blanca per la teva candor tenyida de vermell! La rosa ha mort als llavis en l’últim sospir i milers d’abelles zumbejants et rodegen intentant xuclar el teu nèctar més íntim: la teva essència. La negra nit vetlla el teu somni etern, protegint-te de l’erosió, del pas del temps que s’endurà la teva bellesa. Una primera espurna t’encendrà, sense cremar-te, la teva bella pelleringa que ja no sents. Foc rodejant-te, com una fidel aurèola, destruint-te en breus segons. En apagar-te, seràs cendres que deambularan, empeses per ràfagues musicals, caient lliures, enterrant-se en la terra per on abans caminaves. T’oferiràs a ella i faras créixer els fruits, les plantes i els arbrers que brotaran en primavera. Seràs aliment per als ocells que et picotejaran la cara, agraïts de tanta benevolència. Tornaràs a la terra que et feu néixer, una roda que no para de rodar, exhaurit el teu cicle vital.
I sento ganes de venjar-te, follia que em derreteix el glaç de les venes. El meu cor que batega foll vol entregar la seva ànima al diable i sometre’s a un interminable duel amb els teus assassins. Però res podrà tornar-te, és impossible que despertis, els teus ulls romandran clossos per sempre, amagant la seva brillantor. Pancartes gegantines, veus que s’alcen lloan el teu nom, la teva foto il·lumina els diaris amb quatre línies que expliquen la teva història. Gent conmoguda que plora davant dels informatius televisius i s’afilia a ONGs, amb ganes de lluitar, amb esperances de que això no es torni a repetir. Milers de manifestacions, mans molles que s’uneixen per recordar-te, minuts de silenci en la teva memòria. La ciutat plora, el teu país es contreu, el món sencer vessant llàgrimes per tu. Però al lluny, unes ombres que regnen ments entortolligades, riuen davant dels titulars, felices d’haver aconseguit el seu propòsit. I aquests ments emmetzinades volen un món format per gent homogènia, com ells: amb les seves puntes de ferro, amb els seys cabells rapats al zero, amb la seva pell blanca, amb els seus símbols terrorífics, seguidors d’una cultura que creuen superior… I aquests, que es fan dir humans, han menyspreat la teva pell bruna, negra com una oliva, banyada d’oli verge. Tan sols eres una nena, la meva nena… que anava fent-se gran: una princesa daurada que havia d’esdevenir reina.
La sorra se’m presta i t’alço monuments: piràmides amb enormes esglaons, castells amb llargues torres per a escalar els núvols i arribar a les portes del cel, i amb cada petó recordat anar obrint portes fins trobar-te, àngel càndid que m’espera. Vull sentir el frec de les teves ales blanques en la meva pell. Torres de Babel que s’emporta el vent en la meva continuada búsqueda.
Dibuixo la teva imatge, que em sé de memòria, a la sorra. Són petxines els teus ulls, algues els teus cabells, pedres els teus llavis, petites dunes els teus pits… I un cranc se t’acosta i jo voldria ser com ell, caminant enrere en el temps. Gavines que es posen en tu a trenc d’alba, fent-te pessigolles amb els seus becs, i et regalen plomes, blanques i grises, per poder enlairar-te més enllà dels núvols. I un sol tímid t’acaricia les teves morenes corbes de dona. Però la marea s’alça i et desfà els peus. I continua pujant i et cobreix. Aigua salada, llàgrimes que se t’emporten. Dues petxines lluents que floten, ressistint les onades. Tot vol ofegar-te, però tu, sirena eròtica, te’n vas nedant amb companyia dels peixos, empaitant les bruixes amb la teva cua entremaliada.
Faith, diuen que has mort, per això he vingut aquí com un fugitiu. Tothom diu que ja no hi ets, que te n’has anat i mai més tornaràs. No m’ho vull creure, no puc pensar-ho. M’he negat a veure’t amb els ulls clucs, freda com el gebre, sense expressió, amb rajolins de sang seca i amb el vestit estripat. Silenci. Et col·locaran sota els peus ciris encesos, flames que es mouran acomiadant-se de tu. Silenci. Et tancaran amb clau dintre d’una caixa de fusta perquè tenen por que despertis i en surtis riallera perquè has aconseguit desafiar a la mort. Silenci. T’amagaran entre corones de flors i de d’espines i t’abandonaran enmig de xiprers. Silenci, silenci, silenci…. Silencis difícils de trencar i tot quedarà en calma.
Però tu fugiràs d’allí. Caminaràs entre laberints de flors, entre la solitud, la foscor i l’oblit. I amb cada passa trencaràs el silenci amb els teus peus nus sobre la grava. T’aturaràs en un moment de cansament i seuràs a sota d’un xiprer amb el cap damunt dels genolls, tancada com una poncella. Pensaràs per no perdre’t i confiaràs amb el teu instint perquè et meni cap a la sortida. Havent reposat, continuaràs el teu camí, movent-te com una espiga al vent, brillant com una flama. I la terra s’aclivellarà un cop hagis passat. Algunes fulles plouran dels arbrers, un mussol cantarà al lluny, el vent començarà a bufar. I tu t’ajupiràs, buscant alguna cosa per a emportar-te, i apartant amb les mans els lliris morats d’un solitari nínxol trobaràs un clavell. Te l’aproparàs als llavis, l’ensumaràs i la seva flaire t’envoltarà i desitjaràs la seva companyia. Te’l posaràs als cabells i seguiràs caminant, ara sense aturar-te, corrent… Cercant la claror, escapant-te de la foscor…
Faith, no has mort, segueixes tancada en la meva memòria i reneixes en cada pensament que tinc. Tens forma de dolç record, impossible d’oblidar. Ja he passat un dia amb la teva presència a dins, amb les teves paraules, amb les teves carícies, amb els teus somriures, amb la teva olor. Estic impregnat de tu, de tot el passat que segueix sent present. Ara tornen a brillar els estels. La lluna que avui sembla una tallada de meló, em mira mofeta i em fa una guinyada. Li aparto la mirada i la centro en un estel que destaca perquè brilla més que els altres. L’estel comença a moure’s, la llarga cua em saluda, i no sé si demanar un desig. L’estel està queient a la mar, ja ha creuat tot el cel i la llum em fereix els ulls. La mar l’espera impacient, vol engolir-se’l per calmar la seva fam. Acluco els ulls amb força i veig pampallugues, i no sé què fer, mai he cregut que un estel fugaç pugui complir un desig. Torno a obrir els ulls i els alço cap al cel, l’estel ja està fregant l’aigua i sembla que em digui adéu. M’he decidit a demanar-lo però no puc, només em surt el teu nom: Faith, Faith, Faith… Sembla que hagi oblidat totes les paraules i l’estel s’està perdent, apagant-se en la mar i acabo per no veure’l. I ara torna un altre cop la quietud i alço de nou els ulls demanant un altre estel que faci bonic. Però han començat a venir núvols que cobreixen la resta dels estels, només queda la lluna que em somriu i em torna a guinyar l’ull.
I en un instant, dos núvols s’han unit en una pugna que sembla no tenir fi tapant la lluna, en separar-se tots dos ferits de mort i esgotats han deixat caure un clavell a la sorra. Un clavell d’un vermell intens, un clavell que sagna, un clavell que plora. I les meves mans no dubten en agafar-lo abans que una onada me’l robi. Fa l’olor de la Faith i al mig porta enganxat un cabell negre. Enredo el cabell entre els meus dits i m’apropo el clavell als llavis. Tinc ganes de besar-lo i així ho faig. L’últim petó, l’últim adéu, l’última llàgrima. I els pètals tenen sabor de la Faith , i són suaus i tendres com els seus llavis. I el petó s’allarga més i més. Tenim tota la nit per estimar-mos, dolç clavell, dolça Faith, regal portat per un estel fugaç.
L’Eva jeia al llit amb les cames estirades. De sobte sentí una fiblada al ventre. S’arronsà. S’havia mogut o només havien estat imaginacions seves? S’aixecà i anà al lavabo. El mirall li retornà la seva imatge: la d’una noia jove i bonica. Instintivament es tocà el ventre pla. No, no podia ser. Només havien estat imaginacions. Uns quants rínxols li queien sobre la cara. Se’ls apartà. Es quedà mirant-se fixament. Darrera dels seus ulls blaus s’amagaven núvols de tristesa. Sentí com les llàgrimes pugnaven per sortir. Se les aguantà fins que no va poder més. A la fi dues llàgrimes li van caure galtes avall. Es va seure i començà a plorar fluixet com si tingués por que algú l’anés a sentir. Però estava sola a l’apartament. Tot havia passat tan ràpid…
Mare, per què plores? És per mi? Estic aquí i et sento. Què et passa? Perdona si m’he mogut i t’he fet mal. M’has sentit? Sento no haver vingut en el moment adequat. Però no ho he pogut evitar. S’està tan bé dintre teu. Noto la teva calor… Saps? Encara no t’he vist i mai et veuré. Però sé que ets molt bonica. Has discutit amb el papa? He sentit crits i després m’he adormit. Ja no recordo res més. Encara sóc aquí però no per molt de temps. Saps? M’agradaria viure… però sé que això no et faria feliç. Me n’he d’anar perquè sóc un impediment per a tu. Què se sent a l’estar a l’exterior? Jo aquí només veig foscor però em sento protegit perquè estic amb tu. Mama, bona nit. Me’n vaig a dormir.
El so del despertador la despertà. Havia somniat coses estranyes però no se’n recordava de gaire res. Recordà la baralla amb el Raül. El cap li donava voltes i se sentia marejada. El Raül… per què havia estat tan brusc? Per què la deixava sola quan més el necessitava? Per què…? Eren tantes qüestions sense resposta. El Raül l’havia decepcionat. Pensava que l’estimava. Potser s’havia espantat en sentir la notícia. Però és que ella acàs no ho estava d’espantada?
Recordà la conversació telefònica amb la clínica. Tot havia estat tan fred… Aquella tarda la ingressarien i tot seguit… No, no podria dormir tranquil·la després del que hauria fet. La consciència li pesaria i el cor se li oprimiria pel dolor. Les paraules del Raül li xiulaven a la ment: “Però és que penses llençar la teva carrera, els teus somnis… per un error!”. Això la féu pensar. Un fill era un error? No ho creia pas. És que es podia comparar una vida amb una carrera, amb uns diners, amb guardar unes aparences? Pensava en la cara que farien els seus pares en sentir la notícia. Seria una mare soltera. Això sinó l’obligaven a casar-se amb el Raül… Però ella no volia casar-se. És tocà el ventre, encara no se li notava res, ni una fina corva. Era com abans però alguna cosa havia canviat en el seu interior. Se sentia plena de vida, com una nova persona. Engegà la tele. Pensà que les pel.·lícules i els programes la distraurien. Però només feien anuncis on sortien nadons i mares felices. Es començà a acariciar el ventre. I si la seva mare hagués fet el mateix? Ara ella no seria aquí. Li hagués negat la vida. És que ella tenia el valor d’impedir que un nen nasqués?
Així, segueix… M’agrada que m’acaricies. En què estàs pensant? Per què no em cantés una cançó? M’agrada escoltar la teva veu. Encara sóc viu, mare… Encara et sento. Estic creixent dintre teu. Però no puc fer res. Només esperar les últimes hores que em queden. Pensar en la vida que no tindré. No vull que sofreixis, mare. Jo t’estimo. Només sóc un cos que s’està formant però tinc sentiments i experimento sensacions. És tan bonic!
L’Eva s’aturà a meitat cançó. Havien trucat a la porta. L’obrí. Era el Raül amb un ram de roses vermelles. No va fer falta que es diguessin res. S’abraçaren, es miraren als ulls, es besaren.
_Ho sento… –li diguè ell-. T’he fet tant de mal…
L’Eva li retornà el petó. Se sentia feliç. En aquell moment va saber que no aniria a la clínica. Ho havia decidit. Tindria el seu fill i l’estimaria. O és que ja no l’estava estimant? De sobte sentí una nova fiblada i s’alegrà de tenir-la. Si, estava segura d’haver-la tingut. Ara no havien estat imaginacions. Era el seu nen que s’estava movent.
Mare… estic tant content! Perdona que m’hagi mogut però no ho he pogut evitar. He sentit que em vols tenir. Crec que t’ha canviat el to de veu. Sento que estàs feliç. Ara estic inquiet i no em paro de moure. Viure! Gràcies mare. La vida és tan bonica. Ja tinc ganes de sortir per veure’t. Sé que ara m’estimes, m’invadeix el teu amor i em sento tan bé. És magnífica la vida que m’has donat.
L’Eva i el Raül sortiren a passejar pels jardins de la ciutat. Era primavera. Al cel se sentien els cants de les oronetes. Era com un paradís, un petit univers de felicitat. La panxa de l’Eva havia crescut en els darrers mesos. Esperava amb ànsia el naixement del nen. Havia fet tan bé de voler-lo tenir. Ja no tenia dubtes. Hauria de lluitar per treure’l endavant però ja no l’importava. Se sentiria feliç de fer-ho. Era intel·ligent i no li costaria trobar treball. Ara, de moment tenien el sou del Raül per a anar tirant. I sobretot l’amor que els unia als tres.
Mama, papa, estic pensant en sortir. Em falta poc. Aviat us veure… Ja és primavera, no? Sento el flaire de les flors. M’agrada somniar amb coses que no coneixo però aviat coneixeré. Us estimo a tots dos. Fins aviat.
L’Eva va sentir un dolor intens. Havia arribat el moment. Una nova vida ansiava per sortir.
Sé que te sorprenderá esta carta. Ayer nos vimos y presiento que será la última vez. Hacía tanto tiempo que no tenía noticias tuyas… Ya sabes que ahora vivo sola en la casa de mis padres. La soledad me invade y cubre mi viejo corazón. Ya sé que es triste pero es así. Ya no soy la que era. Tu llamada me sorprendió en medio del sueño. Cogí el teléfono en la oscuridad ya que tenía todas las persianas bajadas. Siempre las bajo cuando voy a dormir la siesta. Aunque lo dudes reconocí tu voz al instante y enseguida supe que había pasado algo. Lo presentí en el tono de tu voz que sonaba desde muy lejos. Me informaste de que tu marido había fallecido aquella misma tarde. Estabas alborotada y te intenté calmar. Pero fue imposible. Supongo que te acordaste de mí y me alegré. En los momentos difíciles es cuando piensas en los amigos. Cogí el tren y fui a tu casa. Cuando te vi, sentí como en mi mente se agolpaban los recuerdos que creía ya olvidados. Te vi vieja y sin fuerzas. Las arrugas habían desfigurado tu cara. Habías engordado mucho y necesitabas la ayuda de un bastón para moverte. Entonces me di cuenta que habían pasado los años. Te abracé. Intenté ser fuerte pero no lo logré. En cuanto vi la caja fúnebre donde se encontraba tu marido rompí en llanto. Puede que resulte gracioso visto des de lejos. Yo había venido para consolarte y en realidad fuiste tú la que lo hiciste. Todo mi cuerpo temblaba y me tuve que sentar en una vieja silla del comedor. Me preguntaste qué me pasaba y no te respondí. Viste la duda reflejada en mi rostro. Dudaba entre decírtelo o no. Y al fin me decidí por esto último. Me había prometido llevarme a la tumba este gran secreto. No quería hacerte daño.
Me he tenido que tomar un descanso porque me canso de escribir. Me duele la vista y tengo que llevar unas gafas horribles. Puede que te rías, yo siempre que había tenido una vista de águila! Pero no nos engañemos, las águilas también mueren. Quizás tú también te canses de leer mi letra. Me he bebido dos copas de coñac. Ya sé que es una barbaridad y que tendría que hacer caso a los médicos. Pero qué sabrán ellos. A mi lo que me duele es el alma, no el cuerpo. Y el alcohol hace que los recuerdos sean menos dolorosos. Al menos eso es lo que me parece.
Si es que me he decidido a escribirte esta carta es porque ya no soporto más este peso en mi conciencia. Parece que esté hecho de espinas que me pinchan sin parar. Sé que te he traicionado pero ¿acaso tú no lo has hecho? Éramos grandes amigas, siempre estábamos juntas en todo momento y compartíamos grandes secretos. Estábamos unidas, éramos lo que se dice uña y carne. Pero un día Carlos se cruzó en nuestras vidas rompiéndolas en dos. Enseguida tú y yo, como dos tontas, nos enamoramos de él. Luchábamos para conseguirlo. Pero Carlos se enamoró de mí. Desde entonces tú cambiaste. Te mostrabas distante, me mirabas desafiante y yo no entendía este cambio de actitud. Está bien, sabía que Carlos también te gustaba pero pensé que con el tiempo se te pasaría y te volverías a enamorar de otro chico.
Yo, con Carlos, me sentía en las nubes. Creía que nuestro destino estaba escrito en las estrellas. Y me confié. Yo, aparte de él, tenía otros sueños por cumplir. Era una mujer moderna y quería estudiar. Sabía que me tendría que separar de él por algún tiempo pero creía en nuestro amor por encima de todo. Ya sé que fui una ingenua, no hace falta que me lo digas. La vida me jugó una mala pasada.
Cuando me enteré por mi hermana que te habías casado con él, no pude creerlo. Creía que era otra broma de las suyas. Pero cuando os vi por la calle juntos y abrazados me di cuenta de la realidad. Tú estabas sonriente y seguro que te sentías triunfante, lo habías cazado. Él me miró y vi el miedo en sus ojos. Eché a correr con todas mis fuerzas. Quería olvidar y marcharme bien lejos del pueblo que me había visto crecer. Estuve un mes en casa sin salir. Quemé todas vuestras fotos y sus cartas. Me negaba a coger el teléfono. No quería escuchar vuestras excusas. Me habíais herido y traicionado mi confianza.
Pero el tiempo fue pasando. El corazón ya no me dolía con tanta intensidad. Un día fui a un café. Estaba leyendo uno de mis libros, ellos me habían refugiado en los momentos difíciles. Levanté la vista un momento para pedirle al camarero otro café. Y allí estaba él, observándome. Creo que estaba desde hacía rato. Me miró y me sonrió. Sin darme cuenta nos pusimos a charlar. Le pregunté por ti y me dijo que estabas bien. Pero desvió el tema. Acabamos hablando de nuestros momentos felices…
Poco a poco acabé por encontrármelo en todos sitios. Adónde yo iba, siempre estaba él, esperándome… Me dejé llevar por la pasión, supongo que en el fondo de mi corazón todavía lo amaba. Estuvimos juntos casi todo lo que duró tu matrimonio. Me dijo que él no era feliz contigo, que tú eras de las típicas señoritas sin ideas propias. No sé si sería verdad pero creí en sus ojos. A ti nunca te veía, sólo a él. Tú siempre estabas en casa, cuidando del hogar y de tus hijos. Creo que se sentía solo a tu lado, que no eras la chispa de su pasión. Yo fui su compañera. Ya sabes que él hacía muchos viajes de trabajo. Pues bien, yo le acompañaba en casi todos.
Fueron los momentos más felices de mi vida. Volvía a sentir la ilusión, ya no me sentía sola. Discutíamos de política, de libros, criticábamos a la sociedad… En las habitaciones de los hoteles hacíamos nuestros propios debates. Pero a veces, cuando él me abandonaba para irse contigo, también me sentía mal. Sabía que él te pertenecía y que estaba ligado a ti. En aquellos tiempos era imposible hablar de divorcio. Se tenían que guardar las apariencias. Yo siempre fui discreta, nadie se enteró de lo nuestro. Odiaba este mundo de convencionalismos en el cual vivíamos. Pero yo no era nadie para luchar contra la sociedad y contra todo aquello que nos habían enseñado. Me quedaba sola, en casa, leyendo algún libro que motivase mi imaginación.
Cuando conocí a tus hijos el mundo se me derrumbó. Deseé que fueran míos pero sabía que no me pertenecían como tampoco me pertenecía Carlos. Lloré y lloré y con mis lágrimas decidí que me apartaría para siempre de vuestras vidas. Me fui sin dar explicación. Sólo le envié una pequeña carta a Carlos donde se lo explicaba todo. Pero sé que nunca me comprendió y tú tampoco. ¿Cómo me ibas a comprender si tú no sabías nada, cariño?
Durante años viajé por muchos países distintos. Conocí a muchos hombres pero ninguno era como Carlos. Tampoco conocí a ninguna amiga como tú. En cada puerto naufragué. Mi vida ya no tenía sentido y los libros que leía me iban decepcionando cada vez más. Intenté de nuevo rehacer mi vida pero ya era imposible. Los años nunca perdonan y ya era tarde para formar una familia y para enamorarme. De pronto me sentí vieja mirándome en el espejo. Por eso decidí volver.
No di señales de vida. Me encerré en la casa en la cual había nacido y donde jugábamos a papás y mamás, ¿te acuerdas? Tú siempre fuiste buena madre yo jamás lo he podido experimentar. Al cabo de unos días recibí tu triste llamada. En un pueblo todo se sabe y enseguida debiste saber que había vuelto. Enseguida empezaron a brotar los recuerdos…
Hace frío y he encendido la estufa. Desde aquí veo caer los copos de nieve. El calor de la estufa no me llega, tengo el corazón helado. Ya no habrá otra primavera en mí.
Si me sigues leyendo hasta aquí, quiero que intentes perdonarme. Éramos amigas, ¿no? Y espero que en el más allá lo sigamos siendo. En mi paraíso siempre habrá un trocito para ti. La tarde está cayendo. Presiento que es la última. Te tengo que dejar, voy a mirar el ocaso. Necesito pedir un deseo a las estrellas. Quiero grabar en mí toda la belleza de la naturaleza.
