Era un dia trist de pluja, els ocells havien apagat el seu cant. Només hi havia silenci, buidor i dolor en aquella habitació d’hospital. Jo havia sortit de l’escola i havia corregut de seguida a fer companyia a l’avi. Ell jeia al llit, amb els ulls clucs, amb posat cansat mentre el seu cos el matava per dintre. Jo li parlava i ell m’escoltava. Li contava tantes coses…
Encara recordo el dia que vaig saber que tenia leucèmia. Vaig vessar un mar de llàgrimes amargues. Els metges no li van donar esperança de vida, deien que estava amb un estat avançat, que tenia massa anys. Només paraules i més paraules que em feriren l’ànima. Jo no podia comprendre que la persona que sempre m’havia acompanyat en la meva curta vida ara m’abandonava per sempre. Cada dia que passava el sentia més lluny de mi. El cordó umbilical que ens unia s’anava esquinçant poc a poc. I jo no hi podia fer res. El sentiment d’impotència no em deixava dormir en les llargues nits d’insomni. Havia perdut la gana, el menjar per a mi era una imposició dels pares.
Quan tornava de l’hospital recordava els moments feliços. Quan tot anava bé. Contemplava la lluna i els astres infinits i sabia que aviat l’avi en seria un d’ells. Volia oblidar la seva malaltia i quedar-me en el passat. Recordava les partides d’escacs que es deixava guanyar, les seves dolces paraules inclós quan em renyava, les seves històries de relats antics, els petons de bona nit, quan m’enseyava a pescar, quan m’ajudava a fer els deures, quan em donava consells, quan ens divertíem junts… Pel matí em despertava amb una amargor a la boca perquè s’havia que el passat no tornaria. Els dies d’il·lusió només estaven en la meva memòria.
Però l’avi encara vivia. El seu cor encara bategava encara que amb més lentitud. Encara em parlava però amb grans pauses. I jo m’aferrava a l’esperança de que els metges potser s’havien equivocat. Ell m’esperava cada tarda i em dedicava un somriure quan passava per la porta. Llavors les nostres mans s’unien fins que arribava una infermera i em deia que l’horari de visita ja s’havia acabat. Jo intentava contar-li acudits i coses alegres. No plorava mai davant d’ell. Vull dir que no plorava físicament perquè l’ànima estava contínuament mullada per les llàgrimes.
Rebia forces visites de familiars i coneguts. Però sé que per a n’ell eren més importants les meves. Ell m’havia criat i jo havia estat sempre entre els seus braços. Els pares sempre havien treballat i quan sortia de l’escola era l’avi qui m’esperava a la porta per a donar un tomb. Anàvem a comprar el berenar i a donar menjar a les palomes del parc.
Les llargues sesions de quimioteràpia el deixaven molt débil. Quasi no podia parlar ni moure’s però el seu cor encara seguia lluitant per la vida que la malaltia li volia prendre. De vegades, quan el dolor era tan gran que no el podia suportar, em demanava que li llegís la Bíblia. Li vaig llegir molts de capítols en aquells darrers últims mesos. I també resàvem plegats. Pregàvem a Déu durant varies hores.
El dimecres em vaig llevar amb un mal pressentiment. Quan el vaig anar a veure em va tornar a dedicar un delicat somriure. Jo sabia que aquell seria l’últim. Li vaig agafar la mà. Ell tenia els ulls brillants per les llàgrimes que es barallaven per no sortir. Em va començar a parlar…
—Xavi… Ha arribat el moment. Déu se m’emporta lluny. Has de ser fort i lluitar pels teus somnis. Estic orgullós de tu i ho continuaré estant allà on vagi. La vida és una cosa meravellosa però ara ha arribat l’hora de començar-ne un altra. D’aquí poc em reuniré amb la teva àvia. Ella, a part de tu, és la persona que més he estimat. I tu, algun dia, també et reuniràs amb nosaltres.
—Avi… no! Si us plau. Queda’t —les llàgrimes em regalimaven galtes avall.
—T’estimo… No saps quant d’amor m’emporto allà on vaig.
I amb aquestes últimes paraules el cor se li va aturar. La seva mà va deixar d’apretar la meva. De seguida va venir una infermera i ens vam encarregar d’avisar els altres familiars.
Aquella nit mentre mirava els astres, en vaig veure dos de molt junts que brillaven amb molta intensitat. Crec que eren l’àvia i l’avi que es retrobaven després de molts anys. Jo a l’àvia no la vaig conéixer. Va morir durant la guerra civil. Sabia que després de la seva mort l’avi s’havia quedat buit i que l’enyorava molt. Sempre m’explicava coses d’ella i a mi em semblava una persona excel·lent.
El dia del funeral va ser molt trist. Hi havia molta gent a la capella del poble. L’avi era estimat per tota la gent d’allà. El sacerdot també estava molt apenat perquè l’avi havia estat un gran amic seu. La mare plorava i el pare la intentava consolar. Jo no vaig vessar cap llàgrima. No en podia vessar cap més. El dolor quan va per dintre és més fort. Vam incinerar les seves restes. Així ens ho havia demanat.
A l’endemà vam anar tots a la platja. Les aigües estaven calmades. Vam tirar al mar les seves restes. Les ones se les van anar emportant mar enllà. L’avi sempre havia tingut una ànima d’aventurer. Sempre li havia agradat navegar. Era un llop de mar. Ara ell estava al cel, al mar i a la meva ànima. Ens vam esperar per a veure la posta de sol asseguts a la sorra. El cel era d’un colorit espectacular. Va ser la posta més meravellosa que vaig veure. Els pares no deien res. Tot estava en silenci. El sol anava amagant-se mar endins i poc a poc van començar a brillar els primers estels. Ens vam quedar esperant fins que apareguessin l’estel de l’avi i de l’àvia.
Ja han passat dos anys des de la mort de l’avi però ell continua vivint dintre meu. Encara el puc sentir. Ell sempre em guia pel bon camí. Ara ja he començat l’institut. Em va força bé i hi tinc molts d’amics. El pare m’ha regalat un telescopi. Em diu que és per a mirar l’avi. Des del dia de la seva mort m’he anat interessant per l’astronomia i tinc clar que estudiaré això.
Fa una setmana que ha nascut la meva germaneta. Es molt bufona. Es tan petita… Els pares estan molt contents. La mare encara està recuperant-se a l’hospital de la cesària. Aviat seran les dues a casa. El pare i jo ja hem preparat l’habitació per a l’Anna, que és el nom de la meva germana. Jo sé que ara tinc una tasca molt important. Me n’he d’ocupar de l’Anna. Li hauré d’ensenyar moltes coses. I quan em pugui entendre li hauré d’explicar com era l’avi i tot el què fèiem plegats. Es curiós perquè jo em dic Xavier com l’avi i ella Anna com l’àvia. Espero que heredéssim el seu caràcter i la seva valentia. L’avi s’hauria alegrat molt de la seva neta. Sento molt que no l’hagi conegut.
A les golfes de casa meva he trobat deu diaris i dos caixes plenes de fotografies de l’avi i de l’avia. He decidit publicar-ho. Els diaris són de la seva joventut. Parlen del trist ambient de la guerra i també dels seus viatges per a l’exili. L’avi va patir molt però sempre va conservar la seva valentia. M’agradaria poder ser algun dia igual que ell.
Ara, en l’arribada de la meva germana, fa molts dies que penso en el cicle de la vida. El meu avi ja havia viscut molts d’anys. Tenia el cos de vell encara que conservava la seva ànima d’adolescent. L’experiència que tenia li feia saber moltes coses de quasi bé tot. En canvi, la meva germana acaba de néixer. Conserva l’aroma típic del recién nascut. És inexperta i la seva vida està al principi de tot.
La vida existeix perquè hi ha mort. Les dues coses van unides com les dues cares d’una moneda. No en podem escapar, no la podem desafiar, no hi podem fer res. És una realitat que hem d’acceptar encara que ens dolgui en el més profund. Quan es va morir l’avi jo era molt jove i encara no comprenia tot això. Ara ho he acabat acceptant. Tard o d’hora tot ésser humà ho ha de fer.
I mentre visquis has de buscar-hi un sentit. Has d’escollir bé tots els camins que se’t presentin. I sobretot has de ser feliç i saber assaborir-la.
Mi mundo literario 