Dolços records d’amor
que en recordar-los em fan pena
trista vida la meva
en perdre l’ànima de la felicitat.
Visc d’un melangiós passat,
que quan passava era tot alegria
i ara, s’atura en la meva ment
amb una sensació que enamora.
Eren temps d’amor incontrolat,
petons furtius baix la lluna,
paraules boniques i dites
amb un sentiment que ha canviat.
El teu cor es va glaçar
una nit de lluna plena
i poc a poc em vas anar deixant
sense preocupar-te del que jo sentia.
Em vas dir una tarda de primavera
que ja era lliure com els ocells…
i em vas fer un últim petó que
encara conservo en els meus llavis…
El cor per dins em crema
però confiaré amb què el temps
esborri la meva solitud
sense que quedi ni rastre de tu.
I demanaré als estels, que
brillen tant com quan ens besàvem
que s’emportin ben lluny
l’amor que vaig sentir per tu.
T’oblidaré
perquè ja no formes part de mi
i un sentiment que és mort
ja no pot existir.
Riu que pasa per Jacetania
Mi mundo literario 