El món dels xats

—I què va passar? -li pregunta el seu interlocutor.

— Simplement és va refredar, la relació es va refredar i es va acabar. Punt i final.

I amb aquesta última frase calla i es toca el nas amb un moviment involuntari, quasi imperceptible i li tremola el llavi inferior perquè sap que menteix. Traga saliva perquè ha mentit a un desconegut i això que dir la veritat hagués estat molt millor perquè li hagués descarregat l’ànima. I ara no hauria de tragar aquesta beguda ja calenta i dissipada per desfer-se el nus de la gola que ella mateixa s’ha creat per no dir la veritat. El món dels xats és així, avui s’ha proposat inventar-se un personatge, però no un personatge qualsevol sinó la protagonista de la seva novel·la principal, l’antítesi del seu propi jo. Interessant i no vulgar, ella aquesta nit se sent així i entre bits navega i intercanvia paraules a través d’una xarxa que l’absorbeix completament. Internet és així i ella ho sap i es deixa atrapar per aquesta xarxa de xarxes. Ha intentat ser clara i contundent en la seva resposta. Ell només volia saber si tenia parella per saber si s’hauria de treballar l’intercanvi de fluxos i ella li ha deixat ben clar que està lliure, que de moment ho està encara que mai se sap… I ressalta aquests punts suspensius.

—Encara que tinguessis parella, jo no sóc gelós -afegeix ell.

I ella riu en llegir aquest ben sabut tòpic. Al cap i a la fi tots diuen el mateix i a l’hora de la veritat… A l’hora de la veritat t’esgarrapen l’ànima, pensa, però no li diu res d’això, sinó que li escriu que ella tampoc és gelosa. I després d’unes quantes frases més, entra en el joc de la seducció i es torna a sentir viva un altre cop, inventant-se la seva vida per a escapar-ne de les misèries de la seva pròpia. Si tot fos tan fàcil com fantasiejar la vida seria molt més fàcil, i és que ella en té molta d’imaginació, amb això ningú la guanya. Ja és tard, molt tard però a l’endemà ningú treballa, ni ell ni ella. I la lluna del mes d’abril brilla al mig del cel que comença ja a clarejar. Però no tenen pressa, s’estan descobrint els seus móns. El d’ella totalment inventat, el d’ell possiblement també. Al cap d’una estona s’intercanvien uns arxius de fotos.

—Sembles més jove -li diu ell.

—Per a mi el temps no passa des de que vaig fer un pacte amb el diable.

Ell esclata a riure amb una onomatopeia clarament sonora al llegir-la. I ella li diu que no és una broma, que fa uns anys va fer un conjur amb la lluna llegint tot sencer un poema d’Oscar Wilde.

—Oscar Wilde l’homosexual? -pregunta ell.

—A quants d’Oscar Wilde coneixes tu?

I si l’hagués tingut al davant li hagués passat una descàrrega elèctrica amb els seus ulls clars ja que ell amb aquesta pregunta, sense saber-ho, ha posat el dit dintre la llaga. Però ella en aquestes altures de la conversa, ben entrada en el seu personatge, ja no sent res. Les Vamps no en tenim de llagues, i els auriculars que porta penjats a l’orella la traslladen a un món ple de música orgiàstica que la envaeix i ella es deixa fer. Perquè unes hores abans, unes hores abans estava desfeta en un mar de llàgrimes en descobrir-ho tot. Però ara, refeta en aparença, res importa més que el món dels xats. Són dos figures anònimes que dialoguen entre sí, dos ànimes nocturnes a les que la nit ja acomiada. A trenc d’alba s’intercanvien els telèfons mòbils per tal de quedar quan més aviat millor.

—El temps passa massa de pressa en aquest món -es queixa ell-.

I ella li assegura que no per a ella, que té tot el temps del món per a quedar. I en això últim no ha mentit.

La Noèlia es posa al llit de la seva amiga i acluca els ulls però no pot dormir perquè una sèrie de pensaments entortolligats entre sí no la deixen descansar en pau. Al cap de pocs minuts sona el despertador i la seva amiga s’alça.

—Queda’t les nits que et facin falta -li diu abans de marxar amb un breu petó.

I la Noèlia es gira d’esquena i per fi pot dormir llargament fins que un zum-zum la desperta al cap d’unes quantes hores. És Ell però ella deixa que el mòbil soni i soni fins que la bateria s’esgota per ella mateixa. No el vol sentir, no vol que li parli d’excuses que no sent. Es gira un altre cop i torna a adormir-se fins que la seva amiga torna de treballar. La seva amiga, la Jèssica, li conta com li ha anat el dia però evita parlar-li de l’Andreu tot i que sí que l‘ha vist. Millor dit Ell l’ha anat a trobar al supermercat on treballa i davant de tota, tota la gent li ha implorat que li digui a la Noèlia que l’estima. Després d’aguantar-li una part del numeret, l’home de seguretat se l’ha emportat d’allí. Però ella no li descriu res de tot això. L’Andreu com sinó existís i evita parlar-li del tema però li posa el mòbil a carregar.

Al cap d’una estona un piu-piu trenca l’ambient, és un SMS d’ell que la cita a un pub bar de la ciutat. Ella li contesta que anirà vestida amb un abric verd perquè aquesta tarda ha plogut i ha refrescat bastant i un neguit d’excitació l’atrapa perquè pensa que només es posarà aquesta peça de roba sense res més. A l’hora de sopar s’acomiada de l’amiga i se’n va sola pels carrers de la ciutat al seu ciberencontre. S’ha posat unes botes altes de color marró d’ant que li ressalten l’esveltesa de les cames i camina amb passos lleugers fins a l’adreça on es troba el pub bar. A fora hi ha unes quantes persones apurant les seves respectives cigarretes. Ella passa pel seu costat i es dirigeix decidida cap a la barra on demana un tequila amb llimona a una cambrera. Bona manera de començar la nit però ella sap que a les Vamps l’alcohol no els enterboleix l’ànima sinó que les fa més excitants. I és que ella, aquesta nit, ha decidit ser la seva Vamp però ell encara no ha arribat. O potser sí? Nota sense girar-se com uns ulls li estan mirant les cames que s’entreveuen entre la roba de l’abric, i se li posa la pell de gallina, ja que sap que ell l’està observant des de l’altra punta de la barra. S’enfila més al tamboret i creua més les cames per a mostrar més part de carn de les seves cuixes. I llavors sent una veu greu darrera d’ella, la d’ell que li diu:

—Ets la….Noèlia?

I la Noèlia es girà i es retroba amb uns ulls negres, lluents i molt profunds, dels que fan viatjar i, quan baixa la mirada i veu els seus llavis, té ganes de menjar-se’ls. Pensa que ha tingut sort en aquest encontre. S’esperava trobar-se un friki però per un cop nota com la fortuna li somriu. Es fan dos petons i seuen en una de les tauletes que hi ha al local. La nit, només ha fet que començar. Una cambrera espectacular pren nota del què volen. Ell demanà una aigua sense gas d’importació i ella un altre tequila amb llimona. I una música interior s’instaura en el cap de la Noèlia que li diu que, com sempre, ha de desconfiar de les persones que demanen aigua en un bar de copes. Però ella avui no està per escoltar la seva consciència. Les Vamps no en tenen d’això. Sense adonar-se’n reprenen la conversa que van deixar a mitges al xat,  només fa unes quantes hores que s’han conegut però ja sembla tota una eternitat.

Els d’ulls d’ella és tornen un xic més clars i penetrants quan li diu a cau d’orella que l’acompanyi al seu estudi. Paguen les consumicions i surten del pub bar. Un calfred recorre el cos d’ell a l’entrar amb contacte amb la humitat de la nit però ella no en sent gens de fred. Sent calor i tot i, sinó fos perquè no porta res més, li passaria l’abric al seu acompanyant. S’entrecreuen els dits i caminen pels carrers de la ciutat il·luminats per unes faroles de disseny d’última generació. Poc després arriben a l’edifici de la Jèssica que és encara fora. La Noèlia treu un clauer amb forma de cor de peluix d’una de les seves butxaques de l’abric i obre la porta.  Un estudi minúscul i acollidor amb les parets pintades de color salmó els dóna la benvinguda. Ell intenta buscar rastres personals de la Noèlia a l’estudi, però ella ja li aclareix de bona entrada:

—No busquis res meu en aquest indret perquè no ho trobaràs. És l’estudi d’una amiga.

I ell deixa de tafanejar amb la mirada els objectes que hi ha als prestatges i s’acomoda al sofà de l’habitació. Uns minuts més tard ella porta una safata amb beguda i glaçons i posa a cremar dues barretes d’encens.

—Si vols més aigua, haurà de ser de l’aixeta perquè s’ha acabat.

Acaben bevent un suc de fruita dolça a la llum del flexo vermell que sembla de foc. I ara sí, unes mans expertes li desfan amb seguretat els botons de l’abric verd que cau al terra pel seu propi pes. Ell comprova que el que ella li havia dit la passada nit, de sobte, es compleix: les Vamps no porten roba interior. I això li fa pujar i endurir encara més el seu membre que pressiona a rebentar els texans.  Ella li desfà amb les dents el primer botó de la camisa i ell respira anhelant que baixi precipitadament. Però tot té el seu ritme i,  acompanyant  l’mp3 que sona, ella li pregunta el seu nom.

—Joel…. –diu ell-.

I la Noèlia li passa les mans pels cabells i li diu:

— M’agraden els sons africats-.

I ara sí, baixa, baixa, baixa, baixa….  fins a l’últim botó de la camisa. I baixa, baixa, baixa… fins a l’últim botó dels pantalons. I les peces de roba cauen a terra i un olor dolç i àcid comença a impregnar-ho tot…  I amb els dits retira l’embolcall lila i lluent d’un preservatiu  i amb la seva boca carnosa el col·loca al seu company. La llengua experta de la Noèlia comença a explorar el cos del Joel, recorrent cada part de la seva  anatomia sense aturar-se i ell, també la busca a ella i, s’atura al seu Mont de Venus retallat i polit. Són dos cossos desconeguts que es troben i es complementen en busca de noves experiències. La pell pàl·lida de la Noèlia que contrasta amb la pell morena del Joel, agafa a poc a poc un to més vermellós i,  l’espai on es troba,  agafa tonalitats ben diverses que van del blau al lila, del ocre al marró, i per últim tot es torna del color del foc. Després d’aquest multi orgasme indescriptible ell la penetra amb el seu membre ferm i potent. I l’excitació puja com l’escuma i diríem que tots els adjectius es converteixen en superlatius mentre el Joel envesteix la Noèlia. Canvien de postura repetits cops i ell no acaba. I ella pensa que el Joel no és d’aquest món o que s’ha pres alguna cosa de color blau. La suor comença a regalimar i a mullar la tela del sofà estampat. La Noèlia tremola quan sent que li està rosant el punt G, i les carícies es tornen més penetrants i arriscades. Si pogués li mossegaria l’ànima perquè l’està tornant boja, i la calor s’instaura en el seu pubis i comença a tenir ganes d’orinar, i tot de frases copulatives entre els seus dits. I el Punt G es torna dur, molt dur i es més fàcil d’acariciar fins que un líquid calent i transparent comença a lliscar entre les cames  d’ella mentre un tsunami de foc l’envaeix. I quan el tsunami comença a abandonar-la, el Joel acaba sobre els seus pits nivis.

Quan ella li pregunta si és d’aquest món ell somriu i li diu amb una mirada mística:

—M’has dit que t’agradaven els sons africats.  Una dona no pot dir això fins que no ha ejaculat des del seu punt G. Ara ja em crec del cert que t’agraden els sons africats.

S’acomiaden ben entrada la nit i un sentiment d’incertesa s’instaura al pensament de la Noèlia ja que no sap si el tornarà a veure. Té unes ganes irresistibles de repetir i es mossega els llavis mentre comprova per la finestra como el Joel marxa.  A mig carrer, la Jèssica que torna d’una nit de diversió, veu com un home morè i molt atractiu surt del seu portal i pensa que li recorda algú.

El Joel arriba a casa seva i allí l’espera la Noemí, la seva dona. Comprova el seu rellotge de polsera i es dóna pressa a posar-se dintre del llit perquè dintre d’una hora ella es tindrà que despertar per donar de mamar al nadó. Dorm.

Quan la Jèssica i la Noèlia es desperten al migdia es l’hora de fer-se confidències. Per com va trobar l’estudi a l’arribar, com si hagués passat un huracà en plena acció, la Jèssica sap que la seva amiga la passada nit la va passar acompanyada. Lliga caps i es pregunta si va ser amb aquell noi morè amb qui es va creuar a la porteria ben entrada la nit. La Noèlia li explica amb pèls i senyals l’encontre amb el ciberrotllo. La figura de l’Andreu que, fins ara havia quedat desfigurada per la nova conquesta, de sobte irromp en la conversació.

—I que poc en sabia d’estimar-me l’Andreu! –acaba la Noèlia-. Ho hagués hagut de sospitar de d’un bon principi. Aquella manera d’esquivar-me quan intentava aproximar-me a ell. Vuit anys de relació i al final…

—Al final has tingut el que et mereixes, el Joel i la seva màquina sexual.

— Sí, però…

—Però res! Tu no eres feliç amb l’Andreu, oi que no? Tu mateixa m’ho havies dit en repetides ocasions. Que us faltava alguna cosa… Digues-li desig, passió o com et doni la gana però la relació estava freda de feia temps. O mai havia estat calenta, veritat?

La Noèlia assenteix. Vuit anys de relació fins que fa dues tardes torna de córrer del parc i es troba l’Andreu despullat a sobre d’un desconegut. Patètic. I un gust agredolç li recorre la medul·la espinal en recordar-ho. Ella suada, sense fer soroll, veu els dos cossos despullats d’esquena i sense dir res abandona l’apartament i se’n va a casa la Jessica desfeta en un mar de llàgrimes. Hores després torna a l’apartament en busca d’una maleta per a emportar-se quatre coses. Sort té perquè el pis està buit, no hagués suportat trobar-se’l cara a cara. S’enfila a l’armari i agafa una maleta petita de color sèpia. L’obre i l’intenta preparar de pressa no sigui cosa que ell torni. Abans de tancar la porta definitivament, li entren ganes de pixar dels nervis. Va corrents cap al lavabo i mentre pixa  es mira el forat del desguàs amb un nus a la gola, si fos minúscula què fàcil seria desaparèixer per allí sense deixar ni rastre. Vol fondre’s amb l’aigua de l’aixeta i anar lliscant ràpid i que el forat negre se l’engoleixi. No s’ha parat a pensar que farà cap a la claveguera amb totes les deixaries allí abandonades. Simplement ha vist una manera de fugir sense que les veïnes, altament tafaneres, no se n’adonin de la seva fuga. I és que la Noèlia ha decidit fugir abans que l’abandonin. No necessita que li donin cap explicació dels fets, ni que li demanin un perdó que la seva parella no sent. Ni una trista engruna de la química perduda  li retornarà l’Andreu, això ho sap del ben cert. Feia temps que intuïa que ell ja no sentia el mateix que al principi i l’anava perdent a poc a poc sense poder evitar-ho però no s’esperava això i se sent traïda.

La Jessica veu com a la seva amiga li comencen a brillar els ulls perquè se li estan omplin d’aigua salada en tornar a pensar amb l’Andreu.

—Carpe diem, Noèlia. L’Andreu ja és el passat, va torna’m a contar el què et va dir el Joel quan ja se n’anava, el què et va dir sobre els sons africats.

La Noèlia amb la mirada perduda ha perdut l’eufòria del moment i només aconsegueix dir:

—Jo…

—Veus?, un altre so africat –diu la Jessica intentant-la animar -.

I la Noèlia ja no té ganes d’explicar res més, s’alça de la cadira i se’n va al lavabo a plorar i, tot mirant-se al mirall, veu com se li ha fos la seva màscara de Vamp i es troba amb ella mateixa. Uns ulls clars la fiten, els seus propis ulls.  Ja fa estona que ha perdut el paper de la protagonista principal en aquesta història. Una vibració a la butxaca li envia un altre SMS d’Ell. Possiblement està esperant una explicació, una explicació que ella no li vol donar.

La Noemí respira alleujada ara que la nena ja s’ha adormit sobre els seus pits. L’acaricia,  la posa sobre el bressol i la tapa amb una manteta. El dinar ja bastant tebi és a taula des de fa estona. La nena no s’adormia i el Joel ja ha dinat perquè ha d’anar a treballar. Es posa dintre d’una bossa l’uniforme caqui de seguretat degudament planxat,  i se’n va al supermercat on treballa des de fa uns quants mesos. La Noemí es queda sola a casa amb la nena i veu com el seu home fuig de la seva vida durant unes quantes hores.  Massa, segons ella! Un sentiment d’abandó li recorre els sentits quan pensa que el seu home està canviant d’ençà que han tingut la criatura.  Ja durant l’embaràs s’havia mostrat distant, com si el que creixia a poc a poc dintre d’ella, no tingués res a veure amb ell. I ara, amb el part, i la quarantena, senzillament ha deixat de compartir res per a anar a la seva. Un sanglot esguerra l’aire i la gola de la Noemí quan de sobte sent que la nena s’ha despertat per enèsima vegada. És troba lligada de mans i peus a l’apartament ara que la nena sembla trobar-se malament i que li ha pujat la febre. Potser haurien d’anar a urgències.

La Jèssica no hi té traça en això de passar productes per lector de barres perquè només porta dos dies treballant en aquest supermercat. L’encarregada no li treu els ulls de sobre i ella se sent amenaçada per aquest ulls que es creuen superiors a ella. Mentre passa els articles pel lector, no deixa de somriure als clients perquè així compensa la seva lentitud. També els ha d’ajudar a posar la compra dintre d’unes bosses de plàstic que costa d’obrir-les. Hi ha clients que són més agradables que altres i, el temps, va passant al ritme de la caixa registradora. Un ulls negres i profunds la fiten des de la distància.  Ella no se n’adona perquè està molt ocupada intentant fer la seva feina bé per a evitar que, la encarregada, li faci una xerrada a última hora sobre la seva incompetència. Perquè la Jèssica, des de que s’ha independitzat, necessita aquesta feina i vol superar el període de prova. I el temps va passant fins que només queden dos minuts per plegar. Les portes ja estan tancades i només li queda un últim client per a atendre. Després quadra caixa que això sí que li surt bé a la primera i es prepara per a marxar. Uns ulls negres i profunds s’aproximen a ella.

—No et ve de gust una copa ?–li pregunten-.

I la Jèssica es troba assentint no sap si perquè és el mes d’abril o perquè aquests ulls l’han fet viatjar i, ella, fa bastant de temps que no va enlloc.  Es canvia ràpidament de roba i li envia un SMS a la Noèlia per a dir-li que no l’esperi per a sopar.

La Noèlia menja un entrepà mentre entra al món dels xats buscant al Joel. Li ha enviat un SMS però ell no li ha contestat i no vol insistir-hi. Se li obre una pantalla a l’ordinador.  És un missatge privat de l’Andreu que li demana que torni perquè no entén què ha passat, perquè ha marxat de la seva vida d’aquesta manera. La Noèlia vol cridar-li que ho sap tot i que no fingeixi més però, en un xat, l’únic que pot usar són les majúscules i teclejar ràpidament. Paraules que porta dins des de fa dues nits i d’altres que porta gravades des de fa molt de temps. Desqualificatius cap a l’Andreu per haver fingit el que no era. Frases que es creuen i reboten per la xarxa. ETS UN FALS, HE TARDAT EN ADONAR-ME’N PERÒ ARA QUE HO SÉ TOT NO TORNARÉ PAS. PREGUNTA-LI-HO AL TEU AMIC EL QUE SÉ. NO TENS VERGONYA O MILLOR DIT T’AVERGONYEIXES DEL QUE ETS. LA NOSTRA RELACIÓ HA ESTAT TOT UN MUNTATGE. ETS UN PALLASSO! I la conversació va pujant de to fins que l’Andreu es desconnecta i la Noèlia es queda amb la paraula a la boca.

La Jèssica, mentrestant, beu una cervesa a la terrassa d’un bar mentre parla amb aquests ulls negres i profunds que la traslladen a un altra dimensió. Fa dies que no es compenetrava tan bé amb algú, parlen de coses sense transcendència i sense cap importància però dels seus ulls marrons, quan s’aturen als d’ell, sorgeixen espurnes penetrants de química.  Un núvol que passeja per sobre dels seus caps comença a dipositar una fina pluja. La Jessica s’aixeca i li diu:

—Si vols et porto a casa.

Els dos pugen al cotxe de la Jèssica, un Nissan Micra de color blanc que sobresurt per ser l’últim cotxe aparcat de l’aparcament solitari del supermercat. La Jèssica engega el cotxe, les llums i quan es disposa a treure el fre de mà, dues mans li agafen les seves i uns llavis li mosseguen l’orella. La pell s’eriça i poc a poc els vidres es van entelant. Un petó en porta a un altre i entre bes i bes la roba va caient: una camisa a ratlles, un jersei de cotó de color blau, un sostenidors de seda verds, una faldilla blanca, uns texans i per últim unes mitges de lycra. La Jessica treu un preservatiu de la seva bossa i estripa amb les dents l’embolcall verd i lluent.  La roba s’apilona al seients de darrera i la Jessica puja a sobre del cos d’ell. La fricció escalfa els dos cossos que poc a poc s’acoblen.  El flux abundant de la Jessica, degut a l’excitació del moment i a que està ovulant,  facilita la penetració. Les dos figures descobreixen noves carícies per compartir: amb les mans, els dits, els llavis i la llengua.  La Jessica, extasiada i mullada, sent que vola pels carrers de la ciutat com si el cotxe hagués perdut el sostre i ella hagués sortit disparada cap amunt sobrevolant els terrats. Té molta calor i un vertigen se li instal·la al cos ara que sent que està a punt de deixar-se anar. Però aguanta aquesta pluja de sensacions perquè sap que els millors orgasmes els du la resistència.  Intenta pensar amb altres coses per a despistar el seus sentits fins que  no pot més i una flama colossal la devora per dintre. Un somriure de felicitat se li dibuixa als tendres llavis quan pensa que  mai havia resultat tan còmode fer-ho al seu cotxe. El rellotge marca la una del matí d’un dimarts variable del mes d’abril.

La Noemí arriba a casa d’urgències i el Joel no hi és. L’ha trucat repetides vegades al mòbil per a dir-li que havien anat al metge i no s’ha dignat a contestar. Deixa la bossa amb els medicaments a la taula de la cuina i prepara un biberó amb aigua i unes gotes de paracetamol. El plor estrident del nadó se li clava al cervell i a l’ànima. La Noemí se sent molt cansada, fa dies que no dorm i sembla no tenir cap ajuda ni dintre ni fora de casa. El mirall del rebedor li retorna la seva imatge de dona cadàver: a sota dels seus ulls de color d’ametlla ressalten unes ulleres grises que s’estan convertint a marxes forçades amb bosses descomunals.  I se sent molt sola perquè la responsabilitat li ha caigut damunt com una immensa allau que l’ofega i no la deixa respirar. Del seu estómac raja una bafarada d’angoixa i poc a poc la seva respiració s’agita i va més de pressa. Sent taquicàrdies als polsos fins que perd el sentit damunt del sofà colpejant-se el cap contra un extrem del moble. A les dues la porta del carrer s’obre i entra el Joel.  Va directe al dormitori mentre, es desbotona la seva camisa de ratlles per a posar-se el pijama, s’adona que la seva dona no hi és al llit. La busca pel pis i quina és la seva sorpresa quan veu la seva dona desplomada i inconscient al sofà en una posició desafortunada. Del seu cap ha rajat un rajolí de sang que s’ha secat sobre la moqueta de color càlid. El Joel corre per trucar una ambulància.

—I com es deia? –li pregunta la Noèlia-.

—I jo què sé! No li he preguntat pas. Només hem cardat. El nom no m’importa gaire a n’aquestes altures, no creus? . No sóc com tu que classifiques els nois segons el fonema de la seva inicial. Per a mi que devia tenir alguna vibrant perquè m’ha fet vibrar i de quina manera! I quins ulls, mare meva, negres i lluents! I tu no has sortit?

—No, m’he quedat aquí i a més a més m’acabo de discutir amb l’Andreu.

—I pel que veig no t’has acabat ni el sopar –li renya la Jèssica tot i agafant la meitat de l’entrepà-. Jo tinc una gana a n’aquestes hores… –i li pega una mossegada a la resta d’entrepà-.

—I el telèfon no us el heu donat?

—Doncs no, però ja sap on trobar-me. Encara que ben mirat no sé si vull repetir. A veure, –dubta- carda bé però ja saps que m’agrada la varietat. Ser lliure! No tenir cap lligam amb ningú. Perdre la llibertat és el pitjor que et por passar perquè  de vida només en tenim una.

—Totalment cert. Però jo no tinc tanta sort com tu. Mai sé triar.

—S’han d’aprofitar els moments. De trens no en passen sempre que tu vols però,  quan passen,  has de saber pujar-hi i sobretot, el que és més important, n’has d’apendre a baixar quan s’han estancat. L’Andreu i tu no anaveu a cap lloc, perdona l’atreviment però és el que penso. I ara que heu tallat t’ho puc dir sense embuts.

—També m’ho deies quan sortíem.

—Doncs ara amb més raó. Surt, coneix gent i diverteix-te. Però no t’obsessionis amb una figura en concret. Si aquest Joel no et contesta, queda amb una altra persona. I  ara ens hauríem d’anar a dormir que és molt tard ja –i dit això s’aixeca de la cadira-.

El Joel és a la sala d’espera de l’hospital, nerviós no para de bellugar-se de banda i banda de la sala i se sent culpable per no haver arribat abans al seu pis. La nena s’ha quedat amb la veïna del quart segona una dona gran molt agradable que sempre està disposada a fer un favor, la senyora Rius. Al cap d’una llarga estona una infermera va a trobar el Joel i li diu que si vol pot passar al box número dos a veure la seva dona.

Una mirada de retret el travessa quan entra al box. La Noemí resta lànguida i sense forces, li han cosit part de la cella però no dubta en mirar el seu marit directament als ulls per tal de fer-lo sentir culpable i la veritat és que ho aconsegueix perquè ell baixa la mirada.

—Com estàs? –és l’únic que gosa preguntar-li -.

—Ja ho veus. I la nena? Necessita les medicines, els inhaladors…

—Tranquil·la, està amb la senyora Rius. Ja saps que té molta traça amb els nens. N’ha pujat cinc.

La Noemí en sentir això respira alleujada ja que sap que la nena està en bones mans.

—Joel, on estaves? T’havia trucat per dir-te que havíem anat a urgències i no m’has agafat el mòbil. I després a casa, tot sola, no m’aclaria amb la càmera d’inhalació i la mascareta i tu no estaves i m’he començat a posar nerviosa fins que m’ha faltat l’aire. L’últim que recordo és la càmera d’inhalació relliscant-me de les mans i tot s’ha fet negre.

El Joel evita contestar-li però ella insisteix.

—No em contestis amb evasives. T’he preguntat on estaves. Tan difícil és contestar-me? –i sense voler va apujant la veu-.

—Havia sortit a fer unes cerveses amb els companys de feina. I el mòbil doncs se m’ha quedat a la bossa de la roba i no l’he sentit pas…

—I a mi mentrestant que em bombin! Saps que tens una dona i una filla que et necessiten? No em vinguis amb excuses barates! –i dels seus ulls comencen a néixer llàgrimes que li acaben regalimant per les galtes -. Què ens està passant, Joel?

I el Joel evita un altre cop contestar aquesta pregunta tan directa. Ell només sent que el tren de la seva relació està arribant al seu destí i ja està cansat del viatge. Necessita baixar i estirar les cames. Però ara ja no en son dos sinó que en son tres a casa i,  és un número que li indica multitud. Sap que a la dona no tardaran a fer-li efecte els tranquil·litzants que li han administrat i aprofita per sortir a fora a fer una cigarreta.

La Noèlia es lleva amb ganes de trobar feina, ara que s’ha instal·lat al pis de la Jèssica vol col·laborar amb la meitat de les despeses encara que la seva amiga no li ho ha demanat. Abans l’Andreu la mantenia mentre ella es preparava les oposicions però ara les coses han canviat.

—I al supermercat creus que necessiten més gent? –li pregunta a la Jèssica -.

—No ho sé del cert però pots provar-ho. Jo estic cobrint una baixa per maternitat, ara que ve Setmana Santa igual fa falta cobrir torns perquè hi ha gent que s’agafa vacances. Deixa un currículum –li suggereix -.

—Aquesta mateixa tarda ho faré. Ara aniré a acabar d’emportar-me les meves coses del pis de l’Andreu. Aquests dies no he estudiat gens ni mica i allí tinc tots els meus apunts.

—Vols que t’hi acompanyi?

La Noèlia nega amb el cap.

—No, millor que no. Si l’Andreu hi és prefereixo parlar a soles amb ell.

Només obrir la porta de l’apartament li arriba una olor a poc ventilat, una olor pesada, d’aquelles que se’t queden al nas durant llarga estona i costa de treure-les. La Noèlia en un primer moment pensa en obrir les finestres del pis de l’Andreu però després recorda que ja no viu aquí i se’n va directa al que ha vingut a fer: emportar-se les seves coses.  La veritat és que està tot bastant més desordenat que com ella ho va deixar. Quan treu el cap pel menjador se n’adona que hi ha restes de menjar, de vasos mig buits i de cigarretes mig apagades al cendrer. El sofàs estan apartats a un racó de l’habitació com si hagués hagut una festa i això li dol. S’havia imaginat que després de la seva conversació al xat la nit anterior, ell estaria desfet i penedit però temps li ha faltat per celebrar la seva ruptura. Segur que havia invitat a l’amic també, se’ls imaginava als dos rient i alegrant-se de tenir el camí lliure. Què fàcil havia estat oblidar-la! I els seus moments feliços, que n’havien tingut, s’havien esfumat en la seva memòria com si res, com si ella mai hagués existit. Mentre un sentiment d’amargor se li posa a la gola, camina pel llarg passadís fins a l’última habitació que és on ella estudiava. Recull unes carpetes plenes d’apunts i se les posa dintre d’una motxilla blau cel. A sobre l’escriptori encara hi és la foto que és van fer fa un parell d’estius, amb un marc ample i platejat que li va regalar per al seu sant. La Noèlia també se la fica dintre la motxilla, i amb malicia pensa que la cremarà però que el marc l’aprofitarà. Quan ja està disposada a marxar per sempre d’aquell pis que li porta tants de records, la porta s’obre i deixa pas a l’Andreu que arriba tot sol. Un calfred recorre el cos de la Noèlia i fa que el cor li vagi més de pressa. Ell la interroga amb la mirada.

—He vingut a recollir les meves coses –s’excusa la Noèlia i dit això fa intencions d’anar-se’n per la porta -.

Però l’Andreu amb el seu cos d’armari li barra el pas.

—Crec que em deus una explicació. –li engega -. No et deixaré marxar fins que me la donis -.

La Noèlia li clava la mirada als seus ulls verds, de gat.

—La que em mereixia una explicació era jo. Ho sé tot, Andreu, no em vagis de víctima! Només diguem quantes vegades m’has enganyat mentre vivíem junts. Amb quants homes t’ho has fet. No, no hem miris així. Us vaig veure amb els meus propis ulls, no m’ho ha contat ningú. Només diguem quan m’ho pensaves dir.

—Només ha estat aquest cop, t’ho juro. Volia provar noves experiències.

—Experiències? –i la Noèlia es queda de pasta de moniato, aquesta sí que no se l’esperava -. Doncs molt bé, senyor experiència, jo també he tingut la meva. Va ser diumenge a la nit però jo almenys he tingut la decència de no enganyar-te. I ara et puc dir que no me’n penedeixo, amb un clau n’he tingut  prou per saber que amb tu només he perdut el temps. Si us plau, no me’l facis perdre més –i ara sí, torna a fer un intent per anar-se’n.

L’Andreu es retira i la deixa marxar de la seva vida, li ha ferit el seu amor propi i ella ho sap. Però al creuar la porta sent una veu com una ombra fosca de tempesta que li suplica:

—No em deixis, si us plau-.

La Noèlia surt al carrer i deixa que la ciutat la faci desaparèixer per uns llargs minuts. Absorta amb els seus pensaments deambula pels carrers i pensa amb tot el que li ha dit a l’Andreu i les seves darreres paraules que se li claven ben endins. Però al mateix temps té gravades a la seva ment les imatges de diumenge al matí. L’home ros i nu, amb el tors sense un pèl,  sobre la que fins llavors era la seva parella. I després apareix el Joel que li qüestiona els seus hàbits sexuals. Tan avorrida era ella que la seva parella necessitava noves experiències? Li baixaria l’autoestima en picat sinó hagués conegut el Joel que l’havia fet sentir desitjada. I de sobte, una inesperada vibració a la butxaca, com un batec accelerat, l’arranca de les seves cabòries. És un SMS del Joel.

La Noemí torna a ser al seu apartament, li han donat l’alta i, al seu marit li ha faltat temps per tornar-la a deixar sola. La senyora Rius ha baixat a fer-li companyia i s’ofereix a ajudar-la a cuidar la nena.

—Així em distrec –li diu-. Des de que els meus fills han volat que m’he quedat sola. És llei de vida, què hi farem.

La Noemí recorda l’últim fill de la senyora Rius que es va independitzar farà uns quants mesos per a anar a viure amb la parella. Des de llavors la seva veïna, vídua des de feina anys, s’ha quedat sola.

La Noèlia entra al pub bar on va conèixer al Joel i el busca amb la mirada. Ell es troba d’espatlles  recolzat a la part esquerra de la barra. El reconeix perquè porta els mateixos pantalons que l’últim cop i per la forma del cul, pres i dur,  inconfusible en tot el mobiliari del pub bar. La Noèlia s’acosta amb passes decidides i li tira l’alè mentolat a la nuca mentre li diu:

—Bona nit. Pensava que no et tornaria a veure.

El Joel es gira i somriu mentre li mira l’escot. La Noèlia s’ha vestit per a l’ocasió ja que s’ha posat el jersei més cenyit i més escotat que té a la maleta.

—Doncs ja veus, em preguntava si a part dels sons africats t’agradaven uns altres tipus de sons. Què vols beure?

La Noèlia demana un suc de pinya a la cambrera que no els hi treu els ulls de sobre.

—Si vols avui també podem anar a l’estudi de la meva amiga –li diu la Noèlia-.

—Em sembla una idea molt interessant, veig que vols repetir –diu apurant el got d’aigua-.

—I tant –li diu sense embuts-  ets una persona que m’ha descobert un nou món de sensacions.

—No serà per a tant –somriu ell i deixa un bitllet a la barra-. Anem.

Mentre les dos figures marxen del pub bar, la cambrera, una dona espectacular amb experiència,  pensa en la ingenuïtat de la seva amiga, la Noemí. El Joel és d’aquests homes dels que és millor apartar-se’n i sent compassió per la seva dona.

No tarden en arribar a l’estudi de la Jessica.

—Si que és enrotllada la teva amiga –li diu el Joel mentre es treu la camisa-. Vols dir que aquest no és casa teva i em vas servir l’amiga com a excusa?

La Noèlia li posa un dit als llavis per tal de fer-lo callar i ell aprofita per xuplar-li tota la mà sencera, dit a dit. Ella aprofita aquesta mà mullada de saliva per acariciar-lo. L’excitació comença a pujar a  l’ambient i la Noèlia comença a respirar-la a través dels forats de les seves narius. S’acaricien durant una llarga estona per sobre dels seus cossos i poc a poc senten necessitat d’unir-se en un de sol. La Noèlia tria la postura de darrera ja que l’últim cop va ser una de les que més li va agradar. El Joel se situa darrera d’ella i la penetra suaument. Mentre carden els seus ulls lluents reparen en uns altres ulls que l’estan mirant des d’una fotografia que hi ha en un dels prestatges de l’habitació: els ulls marrons de la Jèssica. A través d’aquest ulls que l’estan fitant, no tarda en recordar la seva mirada de foc dintre del Nissan Micra aquella nit i, després de lligar caps, perd malauradament l’erecció.

—Són coses que passen –li diu la Noèlia intentant ser comprensiva -.

El Joel s’alça del llit i té ganes de fondre’s ja que ha quedat malament davant d’ella i té ganes d’anar-se’n. Ara que sap que l’amiga de la Noèlia és la Jèssica per res del món voldria que els veiés junts ja que té ganes de repetir amb la propietària del Nissan Micra. Des de que va entrar a treballar que no l’havia deixat d’observar, amagat darrera del seu uniforme caqui, mentre ella cobrava els clients. Des de que la veié per primer cop, que li va donar morbo que ella estigui fent la feina  que abans feia la seva dona, a la mateixa caixa, durant el mateix horari laboral. La Jèssica li recordava la Noemí però amb uns quants anys menys. Li va sobtar que la Jèssica acceptés la seva invitació i, el que va passar dintre del cotxe li va deixar un bon gust de boca, però ara que està intentant tenir un segon encontre amb ella, la Jèssica s’hi nega de banda. I ell no sap entendre una negativa com resposta que se li clava com un punyal ben afilat. En tot això pensa mentre es vesteix a corre-cuita. A més a més, a la fotografia la Jèssica deixa entreveure el seu somriure i ell ho interpreta com si és mofés d’ell.

—Me n’he d’anar –li diu el Joel-.

—Espera…

La Noèlia l’intenta aturar agafant-lo del braç però ell no es deixa i la porta es tanca darrera d’ell. Ella s’aproxima a la finestra per veure la seva figura mentre es mossega els llavis ja que s’ha quedat amb les ganes. La boca se li cobreix d’un gust metàl·lic, ja que ha fet massa pressió amb les dents. Es mira al mirall i veu com un fil de sang li divideix els llavis amb dues parts. Acte seguit, s’hi passa la llengua.

La Jessica arriba tard i es troba la Noèlia llegint damunt del llit.

—Què hi fas a aquestes hores?

—Mira, no em podia adormir –i deixa el llibre sobre les seves cames -.  Aquest cop ha estat un desastre. Ja ho diuen, ja, que segones parts mai foren bones….

—Què ha passat?

La Noèlia li ho conta.

—El mar està ple de peixos! –exclama la Jèssica -. No t’obsessionis amb una figura en concret. Si vols et presentaré a uns quants amics.

—La primera part ha estat bé, però ha estat a partir del moment fatídic de la pèrdua d’erecció quan se n’ha anat a corre-cuita.

—Devia estar avergonyit, pobret. Posa’t al seu lloc, tampoc el coneixes de res. Ara segur que ja no et torna a trucar.

—I si li envio un missatge?

—T’aconsello que no. Coi, que ja et presentaré més gent, et dic! Per cert, la meva cap m’ha dit que demà et trucarà per concretar una entrevista al supermercat.

—Doncs ara a dormir toca… –i apaga el llum-.

La Noemí viu amb un desconegut a casa seva. El Joel entra i surt com si visqués en una pensió i ella està perdent el seu marit dia rere dia. Des del llit, a les dues del matí,  sent com la porta del dormitori s’obre i entra el Joel. Ella no té forces per dir-li res, i simula que dorm. El Joel, després de veure com la dona és al llit, se’n va directament a l’ordinador i l’engega. Necessita entra al món dels xats i  que la immensa xarxa l’engoleixi. No busca a ningú en concret, simplement necessita teclejar en aquest món de màscares i pensa si la Jessica també es deu connectar en aquest món cibernètic o és més de Facebook. Necessita tornar a quedar amb ella, no vol més evasives per part d’ella.

Les hores van passant ràpid  fins que a les sis, la Noemí, se situa darrera d’ell i li tira el seu alè a la nuca.

—Què hi fas aquí?

El Joel pega un sobresalt i minimitza la pantalla però ella arriba a llegir alguna línea perduda de la conversació que manté amb una tal “bufona”.

—Estava mirant el correu –s’excusa -.

—A aquestes hores? Què em prens per idiota o què? –diu tocant el router que crema -. Portes hores aquí, al xat, parlant de ves a saber què. Te’n recordes que avui hem d’anar al metge?

El Joel obre la boca i un badall el travessa.

—Ves-hi tu, jo ara tinc son.

—És clar que hi aniré, però tu m’acompanyaràs –i el fita d’una manera molt directa -. La nena és cosa dels dos. A les deu et vull vestit i arreglat per a anar al metge. Tens quatre hores.

La Noemí se’n va a preparar el biberó. No sap d’on a tret forces per a encarar-se al Joel i pensa sinó és cosa de la conversació que va mantenir amb la senyora Rius.

Després de l’entrevista de treball, li han donat la feina a la Noèlia. Treballarà com a caixera pels matins  i per les tardes tindrà temps per a estudiar. Les oposicions són al setembre i s’ha de posar les piles. A més a més també podrà reescriure el seus relats ja que els vol presentar a concurs. Pensa en perfilar més el seu personatge protagonista de la Vamp, com una Dorian Gray sense quadre i descriure-la amb més pinzellades, degut a la seva experiència amb el Joel. Amb tot això pensa mentre obre la motxilla blau cel i aboca els seu contingut damunt l’escriptori. Una imatge li xiula a l’ànima en veure com la fotografia de l’Andreu amb ella irromp de nou a la seva vida. Creu que ha arribat el moment de desfer-se d’ella. Obre el marc i es queda amb el paper setinat a les mans. Un Andreu, alt i musculós, l’agafa per la cintura mentre somriu a la càmera amb els seus ulls verds. De fons una posta de sol dintre d’un mar arrissat se li instaura als sentits. La Noèlia s’aixeca sense soltar la fotografia, agafa un llumí de la cuina, l’encén i l’aproxima a un extrem de la fotografia. El foc llepa la imatge i el contacte persistent la va desfent ràpidament. La Noèlia bufa per avivar la flama, mentre l’Andreu va desapareixent i la seva traïció es va esborrant aparentment. Un polsim de cendres cauen a l’aigüera i es van apilant. Quan tota la fotografia s’ha descompost, un fil d’aigua arrastra les cendres cap al desguàs. La Noèlia somriu alliberada, vuit records desapareixen de la seva memòria.

A la cua de la seva caixa,  la Jèssica veu com l’Andreu espera el seu torn sense deixar de mirar-la. Només li queden deu productes per passar del client anterior per a què el desafortunat encontre es produeixi. La Jèssica se sent atrapada ja que no pot abandonar el seu lloc de treball i no hi té cap companya a la vora que la pugui cobrir. Quan acaba de cobrar, l’Andreu s’aproxima a ella i li tira el seu alè carregat d’alcohol:

—Mira qui tenim aquí! Si és la Jèssica…

—Andreu, va, ves cap a casa -.

—Però cobra’m primer, no? –li diu mentre l’ampolla de whisky li rellisca de les mans -.

La banda lliscant negra de la caixa es cobreix de desenes de vidres. La Jessica avisa a seguretat i,  des de la distància, una figura masculina vestida amb un uniforme de color caqui s’aproxima al lloc dels fets.

—Estàs bé? –li pregunta l’uniformat a la Jessica-.

La Jèssica respon un “sí” mentre se n’adona que de la seva mà dreta raja sang ja que s’ha tallat amb un vidre. La veu greu de l’home de seguretat li resulta molt coneguda i no sap de què, l’inspecciona detingudament i llegeix a la seva placa el nom de Sr, J. Martí. El nom no li sona però el seus ulls, lluents i profunds,  la traslladen dintre del seu cotxe blanc fa algunes nits. Astorada envermelleix i quan va a reaccionar, veu com l’home de seguretat treu la porra i s’emporta a l’Andreu cap a la sortida. L’Andreu camina fent tentines però sense oposar resistència.

Una mà li posa alcohol per a desinfectar la ferida i, la Jessica pensa en com un simple uniforme ens fa canviar la percepció de les persones que coneixem. L’home de seguretat és qui últimament la ronda a l’hora de la sortida i ella és nega perquè no li agrada repetir amb la mateixa persona més d’un cop.

—Quin ensurt, no? –li diu la Mireia, la seva cap que li ha acabat de desinfectar la  ferida -. L’havies vist mai?

—No, no l’havia vist en ma vida- menteix.

—Doncs per la forma amb què et mirava…

—Ja t’he dit que no.

I no sap si ha respost per part de l’Andreu o de l’home de seguretat. A efectes pràctics, no vol saber-ne res de cap dels dos.

A pesar del segon encontre desafortunat,  la Noèlia creu que s’ha enamorat del Joel. Si més no, només fa que pensar amb ell durant tota l’estona mentre passa els productes pel lector de barres. I és que s’avorreix treballant, la feina se li fa monòtona i enyora el temps de quan només estudiava. Passen els dies i el Joel no li dóna senyals de vida i això que li ha enviat més d’un SMS obviant els consells de la Jèssica. Mentre atén als clients té el cap a un altre lloc, no deixa de fantasiejar amb futurs encontres que de moment no són possibles ja que el Joel actua com si la terra se l’hagués engolit ja que té el mòbil desconnectat o fora de cobertura i a més tampoc és connecta als xats. La Noèlia amb el cor en un puny pensa que li ha perdut la pista.

La Jèssica s’ha cansat d’aquests ulls que no paren de fitar-la a cada moment mentre fa el torn de tarda. No la deixen tranquil·la ni un sol instant i se sent observada. Intenta concentrar-se en el que està fent però realment és posa molt nerviosa ja que no li agrada ser el punt de mira de l’home de seguretat. Pensa en parlar am la seva cap i demanar-li si la poden canviar de torn i posar-la pels matins perquè quan plega i fa caixa comença el seu mal tràngol particular. Ell plega sempre uns minuts abans que ella i la segueix fins al cotxe. Darrera d’ella sent una passes fermes i els ulls pegats al seu clatell. Accelera el pas, però les passes d’ell són molt més grans perquè té les cames molt més llargues que les d’ella. Sent com ell va repetint el seu nom darrera d’ella, però la Jèssica no es gira ni un sol cop. Només pensa en arribar al cotxe, obrir la porta el més ràpidament possible i sortir de l’aparcament.  Ell va acurtant distàncies i la fi no li queda altre remei que córrer. Quan entra dintre del cotxe i l’engega, ell fa un intent per obrir la porta però ella ha tingut temps de baixar els dispositius de seguretat. Surt disparada de l’aparcament i  esquiva amb un cop de volant la figura fosca del Joel.

—No hi vull tornar –diu una Jessica atemorida després del que ha passat a l’aparcament-.

Mai dels mais s’havia trobat en una situació com aquesta i això que ha estat amb molts de  nois diferents. Un calfred que la travessa la fa tremolar com una fulla al pensar què hagués passat si el Joel l’hagués atrapat. L’hagués forçat enmig dels cotxes? Els seus ulls busquen els de la seva amiga i, al trobar-se, es reconforten. La Noèlia ha escoltat la Jèssica fins al final i ara toca calmar-la i fer-li costat.

—No pateixis, jo t’esperaré a la sortida i tornarem plegades a casa. Si et veu acompanyada no crec que s’atreveixi a acostar-se’t.

És l’única solució, bona o no,  que se li ha acudit de moment.

—Te’n dec una –li diu la Jèssica mentre li fa un petó a la galta-.

—No em deus res. Ja has fet prou per mi i continues fent –afegeix-.

La boca de la Jèssica s’esquinça dibuixant un tímid somriure que queda més aviat com una ganyota.

A dos quarts de deu la Noèlia és a la porta del supermercat com un clau. S’ha passat la tarda estudiant però ha recollit els seus llibres abans de l’hora habitual i ha anat caminat a l’encontre de la seva amiga. Està cansada i li fan mal els peus ara que la calor ha començat a despuntar els dies de l’estrenat mes de maig. Una figura fosca comença a baixar la reixa del supermercat. La Noèlia, des de l’extrem en què es troba, veu la figura d’espatlles que porta un uniforme de color caqui i pensa que aquest és el malparit que empaita la seva amiga. Observa com aquest home és bastant més alt que  ella i se sent desvalguda ara que l’Andreu ha passat a la història. Segur que amb el seu cos d’armari les hagués protegit però oblida que l’Andreu i la Jèssica mai es portaren bé. Veu com avui el Nissan està aparcat gairebé a la porta i pensa que no tindran problemes per a fugir. La Noèlia treu el mòbil de la seva bossa i li fa una trucada perduda a la Jèssica per a indicar-li que ja és a la porta.

Deu minuts més tard, la Noèlia veu com un home ronda el cotxe de la Jèssica i la seva amiga continua sense aparèixer. El que no sap és que avui la caixa no quadra i la Jèssica s’està posant nerviosa ja que la seva cap està perdent la paciència.  La Noèlia no sap què fer i a la fi, quan veu que aquest home no desisteix d’observar l’interior del cotxe de la seva amiga, decideix passar a la l’acció. Treu de la seva bossa un esprai antiviolació que ha comprat per si les mosques i camina amb passes ràpides cap al Nissan. L’home, al sentir els tacons de la Noèlia que es van apropant cap a on és ell, es gira. Quatre ulls es paralitzen i el temps s’atura durant un quants segons de sorpresa. El dit que tenia per a pitjar l’esprai el sent com mort i no el pot utilitzar.

—Joel? –diu la Noèlia mentre el seu cor comença a bombejar i el seus cervell es nega a lligar caps.

—Noèlia?

—Què hi fas aquí?

—I tu?

—Jo he vingut a buscar a una amiga.

I en aquell moment crucial en que el Joel s’anava a inventar una possible excusa coherent,  la Jèssica surt per la porta, veu als dos enraonant i se li regiren els budells.

—Jèssica! Vine, que et presentaré a un amic –crida la Noèlia quan veu la seva amiga a la porta.

Però la Jèssica no es mou del lloc.

—Sinó cal –diu el Joel-. Jo ja me n’anava….

I dit això comença a caminar.

—Em trucaràs? –li diu la Noèlia que no vol passar-se unes altres setmanes sense obtindre resposta i mossegant-se els llavis.

El Joel es gira i li regala una mirada enlluernada.

—Sí –menteix.

La Jèssica al veure com el Joel s’allunya del seu cotxe comença a caminar a pas de puça.

—Jèssica! Va vine, que ja no hi ha ningú! –crida la Noèlia-.

Quan la Jèssica es planta davant de la Noèlia veu als ulls de la seva amiga aquesta lluentor que li recorda els primers mesos quan sortia amb l’Andreu, i totes les imatges viscudes passaven per totes les tonalitats del color rosa. Ella sí que ha lligat caps en els breus moments que ha vist els ulls de la Noèlia brillants i una nàusea amarga li puja per la gola. La jota de la placa de l’home de seguretat era de Joel.

—Què et passa? Sembla que hagis vist un esperit.

—Res, anem!

I dit això pugen al cotxe. Durant el trajecte a casa la Jèssica pensa amb tots els noms possibles amb jota, ni Jaume, ni Joan, ni Jonathan, ni Jordi. Simplement Joel. I pensa si és millor callar o contar-li la veritat a la Noèlia que respira eufòrica i il·lusionada mentre li conta el breu encontre amb el Joel.

—Saps què? M’ha dit que em trucarà.

I el cotxe s’atura davant la llum vermella d’un semàfor. La Jèssica conta mentalment els segons que queden per a què es posi en verd. Té ganes d’arribar a casa perquè ha decidit que li ho contarà tot. Si ella fos la seva amiga voldria saber-ho.

Dimarts, la Sandra estima els dimarts perquè és el dia que té lliure perquè el pub bar tanca per descans setmanal. Però avui no és un dimarts qualsevol ja que pensa que s’armarà de valor i li confessarà a la seva amiga el que tants de dies ha callat. Es posa els texans i una camiseta de màniga curta mentre el soroll de la cafetera li indica que el cafè ja és a punt. Esmorza ràpid: el cafè i una ensaïmada petita. Surt al carrer a mig matí i se’n va directe a casa de la Noemí. Li ho dirà sense embuts, ràpid, com una bala el que tants dies ha observat darrera de la barra del pub bar: les llargues i repetides infidelitats dels Joel. Truca a la porta i una Noemí ullerosa surt a rebre-la, l’abraça i dibuixa un somriure pàl·lid perquè s’alegra de que algú hagi vingut a veure-la. La Sandra es deixa abraçar per aquests braços prims que sembla que s’hagin de trencar en qualsevol moment. La invita a entrar, la Sandra s’acomoda al sofà de color de terra i, després de comprovar que la seva amiga està sola al pis, comença a relatar-li el que li hagués hagut de contar fa dies. S’aclareix la gola i li diu:

—El Joel t’enganya.

Aquestes paraules penetren a les oïdes de la Noemí com trets.

—T’enganya contínuament, cada dia, amb noies diferents –continua la Sandra-. I jo ja no puc més, t’ho havia de dir.

La Noemí resta ancorada al sofà, impassible a les paraules de la Sandra, com si la història que surt de la boca de la seva amiga no anés amb ella. Com si fos un altre Joel i una alta Noemí els protagonistes de la història, dos desconeguts que no li sonen de res, dos personatges de pel·lícula de sobretaula. Després d’uns llargs minuts que es fan eterns, la Noemí, quan comprèn que tota aquesta porqueria és la seva vida, reacciona.

—Aquesta serà la última nit que passarem junts. Sandra, gràcies per la teva confiança.

La Sandra la torna a abraçar i sent com els seus braços s’han fet més fins i trencadissos i les seves mans, amb una lleu humitat de suor, resten fredes com el gebre.

El plor del nadó que reclama el menjar les torna a la realitat. La Noemí s’aixeca del sofà lentament i va a buscar-lo. Treu un pit clar i contundent i deixa que la nena li xucli el mugró mentre l’acaricia pausadament. La Sandra es queda amb elles una estona més, fent costat a la Noemí que finalment acaba vessant llàgrimes per una traïció confirmada.

—Mai sé triar –plora queixant-se la Noèlia-.

Les paraules que ha sentit per boca de la seva amiga, se li han anat clavant, una a una, com punxes afilades que es dipositen als seus records viscuts amb el Joel. I ara sí que es troba a bord d’un abisme perquè el Joel significava un refugi, una evasió a la seva relació amb l’Andreu. Ara ha d’assimilar i fer front a la seva situació actual.

—Jo tampoc he sabut triar –l’intenta animar la Jèssica-. Amb això ens hi assemblem.

—No… Tu no volies repetir. Mai has volgut repetir amb ningú. No com jo que sóc una beneita i m’enamoro a la primera de canvi. De vegades envejo la teva independència.

La Jèssica somriu interiorment perquè sap que la seva amiga té raó. La Noèlia sempre s’ha sentit incompleta a l’estar sola com si la solitud fos el pitjor de tots els mals. Des de que la coneix, i ja fa una pila d’anys, que el seu anhel ha estat tenir parella estable. I la ruptura amb l’Andreu li ha capgirat l’existència.

—I si torno amb l’Andreu? –desvaria-.

La Jèssica no li contesta però una mirada d’ella val més que mil paraules.

—No em miris així, ell mateix em va dir si us plau, no em deixis i jo vaig marxar del pis tan corrents, sense que ell em donés cap explicació.

—I quina explicació vols? Quina excusa et vols creure? Que havíeu caigut en braços de la rutina i que ell necessitava obrir-se a noves experiències per a recobrar la inspiració?

—És que se’m va difícil dir-li adéu definitivament. Són vuit anys!

—I què queda de la d’independència que dius que m’enveges.

—Però és que jo no sóc tu –dubta-. No sé si seria feliç així, d’aquesta manera. Tu vius alegrement però jo…

—Definitivament l’amor, com el vius tu, és una droga.

I aquesta sentència, dita amb aquestes senzilles paraules,  és la que fa reaccionar la Noèlia.

—Necessito desintoxicar-me, doncs. Jèssica, ajuda’m…

El Joel, capbaix, arrossega la maleta pels carrers de la ciutat. No sap on passarà la nit i s’atura davant de la porta del pub mentre recorda les últimes paraules de la Noemí. Li ha dit que li ho ha posat tot a la maleta, l’entreobre i veu com té ella li ha posat el seu ordinador portàtil. Mentalment li dóna les gràcies a la seva dona per ser tan previsora. Entra al pub, aquest cop no anirà a la barra sinó que aprofitarà la zona wi-fi. Ordinador en mà es connecta al món dels xats.

—I què va passar? –li pregunta el seu interlocutor-.

—Simplement no vull parlar-ne –respon-. I tu en vols parlar?

—Prefereixo recollir experiències que parlar-ne. Quedem?

El Joel aixeca el dit per a avisar a la cambrera de que li posi una altra aigua. La Sandra, més rossa que de costum, li porta la beguda ben glaçada i pensa que tan de bo agafi unes angines. El Joel busca a la seva butxaca i treu una Viagra que s’empassa amb un no-res.

—Com et coneixeré?

—Crec que seré l’única persona que porta una maleta a aquestes hores –i després de teclejar deixa un billet petit sobre la taula-.

Surt. Han quedat tres carrers més enllà sobre el tercer banc solitari començant per l’esquerra del parc. Hi ha poca il·luminació i l’ambient es respira tranquil. Al Joel li costa arrossegar la maleta sobre les pedres del parc i la decideix portar-la a pes. És el primer en arribar. Al cap d’uns minuts observa com una ombra obscura s’aproxima a la d’ell i acaba veient uns ulls verd, de gat, que brillen en la foscor i el saluden. Una esgarrifansa el recorre ja que esperava trobar-se amb una dona i no amb aquest home que li recorda tant algú però no arriba a identificar-lo

—Ens hem vist abans? –li pregunta-.

—Qui sap, potser en una altra vida.

I l’ombra se li acosta més i li trenca el seu espai vital. Se li ha acostat tant que pot notar el seu alè aspre i amarg, dens, a whisky. I el Joel apreta la mandíbula ja que s’està sentint molt violent davant d’aquesta situació innesperada.

—Veig que t’alegres de veure’m –li diu mentre li acaricia l’entrecuix.

El Joel nota com la Viagra està fent el seu efecte i es penedeix d’haver-se-la pres. Malgrat l’erecció sent repelús davant dels músculs del seu acompanyant i se sent indefens, perquè del tors d’armari surten unes mans que l’intenten treure la camisa. Com els botons s’enganxen i, ell va una força persistent, acaben saltant els botons que es perden entre les pedres del parc.

—Però que fas? –crida amb la seva veu greu-.

Però una veu un xic més greu que la d’ell li diu que es deixi fer mentre li baixa la cremallera.

—Qui ets?

El que no sap el Joel, és que mentre el penetren, uns ulls verds no enterbolits pel whisky que ja fa estona que ha deixat de fer el seu efecte, l’estan identificant.

—Avui no portes porra?

I per sorpresa veu com una mà grossa i ossuda li etziba un cop, dos, tres de puny sobre els seus ulls negres i lluents. Segons més tard, la sang comença a aparèixer i a tenyir la seva carn pàl·lida. El Joel s’ha quedat indefens perquè aquesta ombra s’ha apoderat d’una força descomunal, desproporcionada, brutal, que li parteix el nas. Quan acaben els cops de punys, l’altra mà gegantina de l’Andreu li rodeja el coll i l’escanya amb un moviment segur i sec. El Joel es desploma a terra i l’Andreu, abans d’anar-se’n, li pega un punta peu a la maleta que s’esbotza i, a l’obrir-se, deixa entreveure part de l’ordinador portàtil. L’Andreu abandona el parc amb passes fermes mentre pensa que ha recollit una nova experiència en la seva vida: haver mort algú.

Dos dies després la Jèssica llegeix en un diari: “Mor assassinat l’home de seguretat d’un supermercat”. Aquesta notícia no hagués reparat en la seva consciència sinó hagués estat per la J que acompanyava el cognom de Martí. Massa casualitats perquè aquesta mort, tal i com  indicava el diari, s’havia produït al parc del seu barri. La policia descartava el robatori com el possible mòbil del crim ja que la víctima disposava dels seus objectes de valor i la hipòtesi de moment més creïble era un ajust de comptes. La Noèlia encara dorm arraulida en un extrem del llit i la Jèssica no sap si despertar-la. Finalment tanca el diari i pensa que no li ho dirà encara que sap que la seva amiga se n’assabentarà tan aviat com posi els peus al supermercat. “Si té unes hores de pau, millor”, pensa la Jèssica. Un piu-piu trenca l’ambient, és un SMS al mòbil de la Noèlia. La Jèssica agafa el mòbil de la seva amiga i veu com l’Andreu ha tornat a entrar a la seva vida. Amb dits ferms, esborra el missatge de l’Andreu i deixa que la seva amiga dormi amplament. La son s’encarregarà de reparar les vivències viscudes en els darrers dies, pensa, mentre veu com la seva amiga somriu des de la llunyania dels somnis.

No em regaleu roses

Avui sospito que la peixatera i la fornera s’han enamorat de mi. De moment, no ho vull dir a ningú. Només a tu diari, perquè no estic del tot segura i passo de que després se n’assabenti tothom. El món és ple de tafaners i no han de fer-ne res de la meva vida!

Que com ha anat tot? Doncs com cada dissabte he anat a la peixateria a comprar dos llobarros per a dinar. Com no m’agrada anar en hora punta,  em penso que he estat la primera clienta en entrar a la peixateria que per cert estava buida.  L’Agnès, que així es diu la peixatera, no ha tardat ni dos segons en dirigir-se a mi amb els seus ulls vius i brillants.

—Dos llobarros —li he demanat.

No ha fet falta demanar-li que els hi tragués les tripes ja que s’ha posat a fer-ho com a mi m’agrada.  Mentre ho feia, m’ha donat conversa. Ara no sé exactament de què hem parlat. Mira que hi vull fer memòria, però no me’n recordo. Però bé, tant si val, l’important ve ara.

A l’hora de pagar, quan m’ha tornat el canvi, m’ha dit que tenia una cosa per a mi i jo he intentat fer memòria per si dissabte passat m’havia deixat alguna cosa al mostrador. Però no, no es tractava d’això. S’ha acotxat ensenyant-me part de la cuixa i m’ha tret una rosa vermella de darrera el taulell. M’he quedat tallada però l’he agafat. Atabalada he sortit de la botiga, però ella m’ha somrigut i crec  fins i tot que m’ha guinyat l’ull. El que m’ha sobtat és que no s’ha tallat ni un pèl  davant del seu cap i això que semblava tímida. Li haurà parlat de mi?

Després he anat a la fleca a comprar un pa de pagès i m’ha passat una història similar amb la Meritxell, però  en aquesta escena,  he passat més vergonya ja que a les taules hi havia unes quantes veïnes del barri que esmorzaven i crec que m’han vist. I si li diuen al meu marit?

He arribat a casa amb dues roses i de seguida he anat cap a la cuina a posar-les amb aigua. Al cap d’una estona, ha arribat el meu marit. El peix ja és al forn i em pregunta per les roses.

—Són de les nenes —li menteixo—. S’estan fent grans.

La taula està quasi ja parada i anem a dinar, però mentre vaig a buscar les forquilles, me n’adono que hi ha dos llibres nous a la prestatgeria.

—I aquests llibres? —li pregunto.

—No t’ho creuràs, però me’ls han regalat el Bernat i el Biel.

El Bernat és el quiosquer i el Biel és el mecànic del barri.

—Per Sant Jordi? —li pregunto.

—Per Sant Jordi, suposo…

Hem acabat de dinar i jo segueixo esperant la rosa, que no m’arriba de les mans d’ell.

A les nou de la nit, encara no m’ha regalat cap rosa i ja és hora de sopar. Hem perdut la química per sempre, penso. Ell em troba a la cuina olorant les roses de les meves futures amants, perquè encara no sé per quina decidir-me.

—Què fas? —em pregunta.

—Res. Penso que abans les roses feien més bona olor. Com quan tu me’n regalaves. Recordes?.

—Perquè eren d’aquí. Aquestes ves a saber d’ on són. Venen de tan lluny que hauran perdut la flaire pel camí. Roses globalitzades!

I en sentir això, penso que té raó i se me’n van les ganes de tenir cap rosa.

—No són de les nenes, veritat? Digues. Qui te les ha regalat?

Em passa pel cap dir-li que són d’un admirador, però sé que no s’ho creurà. Li acabo dient la veritat.

—Saps perquè no t’he regalat cap rosa aquest any?

Jo dic que no amb el cap.

—Perquè ja s’han encarregat els comerços de regalar roses a dojo. És que no respecten res. S’han carregat el sentiment i el significat de la diada. Jo no et regalava una rosa. Jo et regalava «la» rosa, la que jo escollia per a tu. La rosa especial de Sant Jordi.

—Però… —Dic amb un nus a la gola.

—Però res! Espera que no he acabat. Tens la teva rosa el que passa que encara no la tens, perquè no t’has connectat. No sé si m’explico.

I em guinya l’ull com ho ha fet la peixatera.

Torno a negar amb el cap.

—Dona, a l’ordinador. Tens la rosa a l’ordinador. Aquest any m’he dit, Pep, t’has de fer modern i he pensat. Per què no li envies una rosa virtual? I això he fet, m’he connectat he triat la millor foto de la millor rosa de la xarxa i te l’he adjuntat en un correu electrònic. No fa olor, però en vista de les que t’han regalat, no crec que t’importi.

—…

—No cal que diguis res, però connectat. T’he posat dedicatòria i tot.

Em baixo el correu i allí està el  correu del meu marit. Llegeixo la dedicatòria i em poso contenta. Almenys ha tingut un detall, penso. I ara em sento culpable, perquè no li he regalat cap llibre i em sap greu. Però connectada a la xarxa igual li puc comprar algun llibre electrònic que valgui la pena com a últim recurs.  I això faig, em descarrego l’arxiu i li dic:

—Pep, aquí tens el teu llibre.

Ell es queda de pasta de moniato, perquè sap que li he pagat amb la mateixa moneda.

—Ens hem de fer moderns —i li pico l’ullet.

 

 

El reto de este blog

Nunca he entendido la vida sin Literatura. Ella, como dulce sirena chillido al viento, siempre ha peinado mi alma.

Mis pequeñas creaciones de niña, mis humildes historias, cuentos del ayer y de hoy, poemas del sentimiento más hondo, me han acompañado hasta perderse en las sombras. Después del silencio, de mi bloqueo interior, sólo queda la nada. La nada de una década de historias no creadas.

Un día, sin saber por qué, recuperas los escritos que creías ya olvidados en el fondo de un cajón. Los ordenas y descubres que tu rosa ha perdido varios pétalos. Sólo te queda la vaga memoria de la historia que escribiste durante altas horas en la madrugada. Recuerdas un final impreciso: los pronombres ¿cómo eran?, ¿qué adverbios utilizaste?, ¿y el sonido de tus letras? Nunca debiste perderlos, piensas indignada.

Pero la musa, tu musa bilingüe, te ha vuelto a hablar con la voz que creías ya olvidada. Y es Ella, la que me empuja al blog de la reconstrucción de un pasado como cubo de Rubick despedazado.

Peine de los vientos

Faith

El dia que la vaig conèixer, la Faith corria com una daina enmig dels grans edificis de la ciutat, amb el seu vestit color groc onejant al vent. Ja l’havia vist venir de lluny, semblaba una flor exòtica en aquell carrer ple de fum, de cotxes que tocaven el clàxon enfurismats i de l’asfalt. De quan en quan girava el cap com si tingués por que algú la seguís, com si s’escapés d’alguna cosa lletja. La casualitat, per dir-ho així, va fer que en el moment en que anàvem a creuar-nos, va tombar de nou el cap endarrera, i al no mirar, va emportar-se’m per davant. Vam caure tots dos damunt de la vorera grisa, ella damunt meu, i jo vaig perdre la consciència del temps, com si aquells dos segons, els que ella va trigar en posar-se dempeus, haguessin estat segles. Em mirà amb ulls temerosos i envermellí mentre es baixava el vestit que, amb la caiguda, li havia pujat a l’altura de les cuixes, esperant que jo, pobre de mi, li etzibés uns quants insults pel seu descuit. Però clar, amb l’estat en què em trobava, captivat per aquella bellesa, aquella flor que se m’acabava d’endur el cor, li vaig fer un somriure i li vaig preguntar on anava tan corrents. Dissimuladament i com a resposta, em va assenyalar amb el seu dit índex on portava un anell de colors, unes quantes ombres que s’havien quedat uns quants metres enrera i ja ho vaig comprendre tot. Sabates amb punta de ferro, bombers negres amb àguiles com a escut, caps rapats… Mirades desafiants carregades d’odi que empaitaven aquella bestioleta que només podia confiar amb la força de les seves cames. Em vaig sentir com el seu àngel protector, una mena de sentiment que mai abans havia experimentat per ningú, i ferit per una fletxa que m’havia llençat un Cupido joganer, li vaig preguntar si volia que l’acompanyés a casa. Em va mirar alleujada i va assentir. Les cinc ombres van desaparèixer com per art de màgia enmig de la gent que passava pel carrer, com si la terra se’ls hagués empassat en un no-res.

Aquest és el moment que ara recordo assegut a la sorra de la platja, ni una sola llàgrima m’ha caigut en saber la notícia per boca del meu millor amic aquesta tarda, ni una sola… I tinc ganes de plorar i no puc perquè tot em rossega per dintre, a dins, ben endins, i no puc fer-ho sortir enfora.

Saber que no podré tornar a sentir els seus ulls negres i brillants com guspires enceses, envoltats per unes pestanyes llargues i arrissades, jugant amb els meus. Les seves pupil·les dilatades tan negres com l’iris, que havies de fer un esforç per diferenciar-les, clavades en mi. La seva pell de xocolata, dolça i suau entre els meus dits que l’acaronaven en les nits. Els seus llavis carnosos i humits xocant contra la meva boca, com dos núvols que es barallen en la tempesta, i que de vegades, riallers, deixaven veure les seves dents tan blanques com les perles. Aquell nas ample i arrodonit que li quedava graciós en la seva cara fresca de joventut. Les seves celles arquejades a sota del seu front estret. Els seus cabells llargs, recollits amb milers de trenes finíssimes, negres com la nit. La seva carn ferma, aquelles cames llargues i primes dibuixades per pintors amans de l’art, els seus malucs perfectes que els movia mentre caminava o pujava les escales…

Són tantes coses les que ja no veuré… La meva Faith, verge com la selva que l’havia vist créixer, amb els peus descalços aferrats a aquella terra que tant s’estimava, fidel a la seva tribu i a les seves creences. Petita com cap d’agulla en un pallar, enmig d’arbrers gegantins, buscant amb els seus ullets vius els estels tapats per les fulles. La Faith bellugant-se, dansant amb lianes, passant d’arbre a arbre, bevent l’aigua de la pluja quan cau del cel. Baixant riu avall amb troncs, banyant-se amb aigües clares i escapolint-se d’hipopòtams i cocodrils. La Faith invocant esperits que perviuen en l’aire, fent ofrenes als seus déus perquè la guardessin de tot mal. La Faith , una mina d’or, germana del sol, de la lluna, dels estels, dels arbrers i dels animalons del seu país, de la seva terra. La meva Faith, melic de tot Àfrica!

I sé que no tornaré a passar per damunt de l’asfalt perquè ha quedat tenyit de sang, lluent i espessa. Amb el pas del temps, Cronos, vell inmortal, les taques s’esborarran com si mai hagués passat res i quedarà tot oblidat. No quedarà cap senyal d’Ella, com sinó hagués existit, com si fos una imaginació de la meva boja ment enamorada. No, no trepitjaré més els carrers que la van veure sense vida. Em quedaré a la platja, damunt de la sorra encara calenta pels rajos del sol, recordant-la, invocant-la una vegada més. No em cansaré mai de repetir el teu nom, Faith, Faith, Faith… Nom estrany en terres catalanes però que deia tant de tu.

La lenta tarda que va queient, coberta d’un color de malva, m’envolta, i vaig declinant com ella, minut a minut, segon a segon… Moment propici per al somni, però un aroma flota per l’aire, me’l porta la brisa marina, una olor de sal que recorda la nostra primera nit. Sí, aquella nit que vam ser amagats per les roques, enmig de petxines, únics testimonis de la nostra unió, del foc que encenien els nostres cossos. I tot va quedar en secret, còmplices tu i jo, amants rebels units per sempre. Aquesta flaire que sento em fa reviure-la, em recorda a tu: les teves sines torrades, la teva veu apagada, la música de les onades que van, tornen i se’n van, els teus ulls salvatges més grans i brillants que mai. Dolça Faith, la nit que vaig provar la teva fruita prohibida saonada pel sol, per l’aigua, pel temps, esperant-me només a mi. Moments celestials per tots dos, i ara que penso que te n’has anat…

Perquè has marxat sense poder-me diu adéu. Ahir, quan ens vam acomiadar i tu em vas dir que no calia que t’acompanyés a casa, qui m’havia de dir que ja no tornaria a tastar la dolçor dels teus llavis. Encara et vaig acompanyar un tros llarg, faltaven tres carrers, (tres maleïts carrers!), per arribar a casa teva i tu insistint que me n’anés, que a casa meva m’esperaven. L’última imatge que tinc de tu: l’últim bes, curt i suau i la teva silueta caminant pels carrers il·luminats però solitaris. Ens seguien? T’esperaven? Te’ls vas trobar per casualitat? Potser en veure’ls et vas posar a córrer com una daina com el dia que ens vam conèixer, però ahir et teu àngel protector se n’anava cap a casa embriagat per la teva mirada mentre tu passaves els pitjors moments de la teva vida. Qui sap si potser vas cridar el meu nom tallant l’aire amb el teu alè càlid. Però ningú el va sentir, com si el món s’hagués tornat sord davant dels teus intents d’auxili. Només tu saps les últimes imatges que vas veure i no em refereixo a la colla que et va apallissar, sense pietat, a sang freda, dominats per unes ideologies racistes que no van saber apreciar la teva bellesa per ser diferent. I si dic diferent és perquè en la diferència radicava el teu exotisme, el que a mi em feia tornar-me boig per tu. Em refereixo a les últimes imatges que et van bullir a la ment, potser et va passar la teva vida com en una pel·lícula, igual jo hi apareixia abans que perdessis el sentit pels cops que vas sofrir. Quants cops van faltar per arrancar-te la vida? Sé que vas lluitar, sempre has estat una bona lluitadora, aferrant-te a la vida com si fos un clau roent. Ressistint a cada instant fins que la mort, que encara no puc reconèixer, et va agafar, esperant-te amb els braços oberts perquè s’emportava la joia més preuada de tot l’únivers.

I sí, sento culpabilitat per no haver-te agafat ahir i estirant-te de la mà, t’hagués portat fins a casa teva, sense escoltar les teves súpliques de que ja podies anar tota sola. Si pogués retrocedir el temps… Si Cronos, amb la seva barba quilomètrica i els seus ulls freds, s’apiadés de la teva ànima i et tornés al món dels mortals. Si pogués esborar el Destí, el que ja ha estat escrit a les estrelles, i canviar-lo. Si pogués escalar els laberints ombrívols de la mort, robar-te i fer-te meva de nou. Si pogués fer tantes coses per tu, per mi, per tots dos…

La meva mirada et busca, els meus braços volen encerclar-te, les meves orelles esperen impacients la teva veu melosa, els meus llavis besen el buit… Ara que no hi ets, tot és tan solitari sense tu. El cel ja fosqueja i al lluny comencen a brillar els primers estels, i jo voldria que plogués. Sí! Que el cel i jo, plegats, ploréssim el buit que has deixat, la falta que ens fas. Que la naturalesa expresés els meus sentiments, que m’ajudés a expulsar el dolor que sento a l’ànima. No sé si has emprès un viatje lluny de mi, en un altre món més digne de tu; o et trobes encara en aquesta terra disfressada d’algun experit benèvol. Potser ets el vent que em frega la galta, la remor de les onades, un estel que brilla en la inmensitat del cel, un gra de sorra tebi entre els meus dits… O has tornat a la teva terra, amant de la naturalesa, entre els teus, i m’esperés allí, com una nimfa enamorada d’un mortal, rodejada de déus i de màgia, la teva màgia que rajava pels teus porus, la que em va embruixar.

I ara et veig un altre cop. El mar et reencarna en la meva imaginació. Les onades infinites que llepen la costa i comencen a mullar-me els peus, et cerquen constantment. Primer una, després l’altra… S’acosten a poc a poc, ho intenten, i al no trobar-te es retiren plorant mar endins, engolides per la inmensitat. Crec que s’han cansat de buscar-te, les sento gemegar cada cop més fort, i unint els seus brams desesperats s’han anat indignant. I fuetegen la costa, i han anat formant bromera, fins que ha quedat gairebé tota l’aigua blanca. Al mig s’ha format un rodolí, voltat de fina escuma, per fer-te renéixer. I ara et veig, caminant sobre la mar, amb els teus peus nus, mirant-me des del lluny, acostant-te a poc a poc a mi, amb passes fermes. Les onades s’han anat indignant davant teu i sento por. Pànic de que el mar s’hagi enamorat de la teva figura i vulgui posseir-te, impedint que acabis entre els meus braços. M’estic morint de gelosia davant de l’aigua que et toca, que et llepa, que t’acaricia. Onades que moren en la teva imatge, aigua que et regalima per tot el cos i que ja ha tastat el teu sabor. I se’m fa interminable l’espera. Tota tu cremes, foc pur, que ni la mar podrà apagar-te. Tu, sorgint de l’aigua, triunfant i riallera com una Venus, perquè sé que si la Venus dels temps antics hagués perdut la immortalitat es reencarnaria en la teva figura. Amb una sola mirada has eclipsat la lluna, que curiosa espera poder reaparèixer per presidir la llarga nit que li pertoca. Però tu, deessa de l’amor, no vols que ningú ens espii. Oh Faith, acosta’t… Falta tan poc per tocar-te…

Però la seva imatge, flamejant en el vent, ha desaparegut de sobte. Ha faltat tan poc… Ja no la veig, la mar m’ha guanyat la batalla i se l’ha empassat, fent-la seva. I ara sí, una llàgrima brillant em regalima per la galta, produint-me un pessigolleig. I després d’aquesta en vénen moltes més, com rius cabdalosos, que van a parar a la mar, mesclant-se la sal del meu dolor amb el lament de l’oceà. I em tapo els ulls amb les mans brutes de sorra humida, i alguns granets es colen a dins dels meus ulls, ferint-los, provocant coïssor.

Faith, ahir vas caure com una rosa oberta, tan fràgil, tan petita i tan delicada; mentre et clavaven punxes a la tija que desconeixies per la teva innocència, incapaç de danyar res. Els teus pètals arrancats, flotant per l’aire, amunt, molt amunt, en companyia dels àngels. La teva ànima alada ha abandonat el teu cos i Hipnos t’ha fet presonera a l’illa de Lemnos, envoltant-te de boira. I ara jeus ens els braços d’un Morfeu que et bufa somnis que ja no viuràs. Rosa blanca per la teva candor tenyida de vermell! La rosa ha mort als llavis en l’últim sospir i milers d’abelles zumbejants et rodegen intentant xuclar el teu nèctar més íntim: la teva essència. La negra nit vetlla el teu somni etern, protegint-te de l’erosió, del pas del temps que s’endurà la teva bellesa. Una primera espurna t’encendrà, sense cremar-te, la teva bella pelleringa que ja no sents. Foc rodejant-te, com una fidel aurèola, destruint-te en breus segons. En apagar-te, seràs cendres que deambularan, empeses per ràfagues musicals, caient lliures, enterrant-se en la terra per on abans caminaves. T’oferiràs a ella i faras créixer els fruits, les plantes i els arbrers que brotaran en primavera. Seràs aliment per als ocells que et picotejaran la cara, agraïts de tanta benevolència. Tornaràs a la terra que et feu néixer, una roda que no para de rodar, exhaurit el teu cicle vital.

I sento ganes de venjar-te, follia que em derreteix el glaç de les venes. El meu cor que batega foll vol entregar la seva ànima al diable i sometre’s a un interminable duel amb els teus assassins. Però res podrà tornar-te, és impossible que despertis, els teus ulls romandran clossos per sempre, amagant la seva brillantor. Pancartes gegantines, veus que s’alcen lloan el teu nom, la teva foto il·lumina els diaris amb quatre línies que expliquen la teva història. Gent conmoguda que plora davant dels informatius televisius i s’afilia a ONGs, amb ganes de lluitar, amb esperances de que això no es torni a repetir. Milers de manifestacions, mans molles que s’uneixen per recordar-te, minuts de silenci en la teva memòria. La ciutat plora, el teu país es contreu, el món sencer vessant llàgrimes per tu. Però al lluny, unes ombres que regnen ments entortolligades, riuen davant dels titulars, felices d’haver aconseguit el seu propòsit. I aquests ments emmetzinades volen un món format per gent homogènia, com ells: amb les seves puntes de ferro, amb els seys cabells rapats al zero, amb la seva pell blanca, amb els seus símbols terrorífics, seguidors d’una cultura que creuen superior… I aquests, que es fan dir humans, han menyspreat la teva pell bruna, negra com una oliva, banyada d’oli verge. Tan sols eres una nena, la meva nena… que anava fent-se gran: una princesa daurada que havia d’esdevenir reina.

La sorra se’m presta i t’alço monuments: piràmides amb enormes esglaons, castells amb llargues torres per a escalar els núvols i arribar a les portes del cel, i amb cada petó recordat anar obrint portes fins trobar-te, àngel càndid que m’espera. Vull sentir el frec de les teves ales blanques en la meva pell. Torres de Babel que s’emporta el vent en la meva continuada búsqueda.

Dibuixo la teva imatge, que em sé de memòria, a la sorra. Són petxines els teus ulls, algues els teus cabells, pedres els teus llavis, petites dunes els teus pits… I un cranc se t’acosta i jo voldria ser com ell, caminant enrere en el temps. Gavines que es posen en tu a trenc d’alba, fent-te pessigolles amb els seus becs, i et regalen plomes, blanques i grises, per poder enlairar-te més enllà dels núvols. I un sol tímid t’acaricia les teves morenes corbes de dona. Però la marea s’alça i et desfà els peus. I continua pujant i et cobreix. Aigua salada, llàgrimes que se t’emporten. Dues petxines lluents que floten, ressistint les onades. Tot vol ofegar-te, però tu, sirena eròtica, te’n vas nedant amb companyia dels peixos, empaitant les bruixes amb la teva cua entremaliada.

Faith, diuen que has mort, per això he vingut aquí com un fugitiu. Tothom diu que ja no hi ets, que te n’has anat i mai més tornaràs. No m’ho vull creure, no puc pensar-ho. M’he negat a veure’t amb els ulls clucs, freda com el gebre, sense expressió, amb rajolins de sang seca i amb el vestit estripat. Silenci. Et col·locaran sota els peus ciris encesos, flames que es mouran acomiadant-se de tu. Silenci. Et tancaran amb clau dintre d’una caixa de fusta perquè tenen por que despertis i en surtis riallera perquè has aconseguit desafiar a la mort. Silenci. T’amagaran entre corones de flors i de d’espines i t’abandonaran enmig de xiprers. Silenci, silenci, silenci…. Silencis difícils de trencar i tot quedarà en calma.

Però tu fugiràs d’allí. Caminaràs entre laberints de flors, entre la solitud, la foscor i l’oblit. I amb cada passa trencaràs el silenci amb els teus peus nus sobre la grava. T’aturaràs en un moment de cansament i seuràs a sota d’un xiprer amb el cap damunt dels genolls, tancada com una poncella. Pensaràs per no perdre’t i confiaràs amb el teu instint perquè et meni cap a la sortida. Havent reposat, continuaràs el teu camí, movent-te com una espiga al vent, brillant com una flama. I la terra s’aclivellarà un cop hagis passat. Algunes fulles plouran dels arbrers, un mussol cantarà al lluny, el vent començarà a bufar. I tu t’ajupiràs, buscant alguna cosa per a emportar-te, i apartant amb les mans els lliris morats d’un solitari nínxol trobaràs un cabell. Te l’aproparàs als llavis, l’ensumaràs i la seva flaire t’envoltarà i desitjaràs la seva companyia. Te’l posaràs als cabells i seguiràs caminant, ara sense aturar-te, corrent… Cercant la claror, escapant-te de la foscor…

Faith, no has mort, segueixes tancada en la meva memòria i reneixes en cada pensament que tinc. Tens forma de dolç record, impossible d’oblidar. Ja he passat un dia amb la teva presència a dins, amb les teves paraules, amb les teves carícies, amb els teus somriures, amb la teva olor. Estic impregnat de tu, de tot el passat que segueix sent present. Ara tornen a brillar els estels. La lluna que avui sembla una tallada de meló, em mira mofeta i em fa una guinyada. Li aparto la mirada i la centro en un estel que destaca perquè brilla més que els altres. L’estel comença a moure’s, la llarga cua em saluda, i no sé si demanar un desig. L’estel està queient a la mar, ja ha creuat tot el cel i la llum em fereix els ulls. La mar l’espera impacient, vol engolir-se’l per calmar la seva fam. Acluco els ulls amb força i veig pampallugues, i no sé què fer, mai he cregut que un estel fugaç pugui complir un desig. Torno a obrir els ulls i els alço cap al cel, l’estel ja està fregant l’aigua i sembla que em digui adéu. M’he decidit a demanar-lo però no puc, només em surt el teu nom: Faith, Faith, Faith… Sembla que hagi oblidat totes les paraules i l’estel s’està perdent, apagant-se en la mar i acabo per no veure’l. I ara torna un altre cop la quietud i alço de nou els ulls demanant un altre estel que faci bonic. Però han començat a venir núvols que cobreixen la resta dels estels, només queda la lluna que em somriu i em torna a guinyar l’ull.

I en un instant, dos núvols s’han unit en una pugna que sembla no tenir fi tapant la lluna, en separar-se tots dos ferits de mort i esgotats han deixat caure un clavell a la sorra. Un clavell d’un vermell intens, un clavell que sagna, un clavell que plora. I les meves mans no dubten en agafar-lo abans que una onada me’l robi. Fa l’olor de la Faith i al mig porta enganxat un cabell negre. Enredo el cabell entre els meus dits i m’apropo el clavell als llavis. Tinc ganes de besar-lo i així ho faig. L’últim petó, l’últim adéu, l’última llàgrima. I els pètals tenen sabor de la Faith , i són suaus i tendres com els seus llavis. I el petó s’allarga més i més. Tenim tota la nit per estimar-mos, dolç clavell, dolça Faith, regal portat per un estel fugaç.

Una fiblada a la pell

2n premi narrativa de l’Institut Joaquim Bau de Tortosa (Sant Jordi ’98)

L’Eva jeia al llit amb les cames estirades. De sobte sentí una fiblada al ventre. S’arronsà. S’havia mogut o només havien estat imaginacions seves? S’aixecà i anà al lavabo. El mirall li retornà la seva imatge: la d’una noia jove i bonica. Instintivament es tocà el ventre pla. No, no podia ser. Només havien estat imaginacions. Uns quants rínxols li queien sobre la cara. Se’ls apartà. Es quedà mirant-se fixament. Darrera dels seus ulls blaus s’amagaven núvols de tristesa. Sentí com les llàgrimes pugnaven per sortir. Se les aguantà fins que no va poder més. A la fi dues llàgrimes li van caure galtes avall. Es va seure i començà a plorar fluixet com si tingués por que algú l’anés a sentir. Però estava sola a l’apartament. Tot havia passat tan ràpid…

Mare, per què plores? És per mi? Estic aquí i et sento. Què et passa? Perdona si m’he mogut i t’he fet mal. M’has sentit? Sento no haver vingut en el moment adequat. Però no ho he pogut evitar. S’està tan bé dintre teu. Noto la teva calor… Saps? Encara no t’he vist i mai et veuré. Però sé que ets molt bonica. Has discutit amb el papa? He sentit crits i després m’he adormit. Ja no recordo res més. Encara sóc aquí però no per molt de temps. Saps? M’agradaria viure… però sé que això no et faria feliç. Me n’he d’anar perquè sóc un impediment per a tu. Què se sent a l’estar a l’exterior? Jo aquí només veig foscor però em sento protegit perquè estic amb tu. Mama, bona nit. Me’n vaig a dormir.

El so del despertador la despertà. Havia somniat coses estranyes però no se’n recordava de gaire res. Recordà la baralla amb el Raül. El cap li donava voltes i se sentia marejada. El Raül… per què havia estat tan brusc? Per què la deixava sola quan més el necessitava? Per què…? Eren tantes qüestions sense resposta. El Raül l’havia decepcionat. Pensava que l’estimava. Potser s’havia espantat en sentir la notícia. Però és que ella acàs no ho estava d’espantada?

Recordà la conversació telefònica amb la clínica. Tot havia estat tan fred… Aquella tarda la ingressarien i tot seguit… No, no podria dormir tranquil·la després del que hauria fet. La consciència li pesaria i el cor se li oprimiria pel dolor. Les paraules del Raül li xiulaven a la ment: “Però és que penses llençar la teva carrera, els teus somnis… per un error!”. Això la féu pensar. Un fill era un error? No ho creia pas. És que es podia comparar una vida amb una carrera, amb uns diners, amb guardar unes aparences? Pensava en la cara que farien els seus pares en sentir la notícia. Seria una mare soltera. Això sinó l’obligaven a casar-se amb el Raül… Però ella no volia casar-se. És tocà el ventre, encara no se li notava res, ni una fina corva. Era com abans però alguna cosa havia canviat en el seu interior. Se sentia plena de vida, com una nova persona. Engegà la tele. Pensà que les pel.·lícules i els programes la distraurien. Però només feien anuncis on sortien nadons i mares felices. Es començà a acariciar el ventre. I si la seva mare hagués fet el mateix? Ara ella no seria aquí. Li hagués negat la vida. És que ella tenia el valor d’impedir que un nen nasqués?

Així, segueix… M’agrada que m’acaricies. En què estàs pensant? Per què no em cantés una cançó? M’agrada escoltar la teva veu. Encara sóc viu, mare… Encara et sento. Estic creixent dintre teu. Però no puc fer res. Només esperar les últimes hores que em queden. Pensar en la vida que no tindré. No vull que sofreixis, mare. Jo t’estimo. Només sóc un cos que s’està formant però tinc sentiments i experimento sensacions. És tan bonic!

L’Eva s’aturà a meitat cançó. Havien trucat a la porta. L’obrí. Era el Raül amb un ram de roses vermelles. No va fer falta que es diguessin res. S’abraçaren, es miraren als ulls, es besaren.

_Ho sento… –li diguè ell-. T’he fet tant de mal…

L’Eva li retornà el petó. Se sentia feliç. En aquell moment va saber que no aniria a la clínica. Ho havia decidit. Tindria el seu fill i l’estimaria. O és que ja no l’estava estimant? De sobte sentí una nova fiblada i s’alegrà de tenir-la. Si, estava segura d’haver-la tingut. Ara no havien estat imaginacions. Era el seu nen que s’estava movent.

Mare… estic tant content! Perdona que m’hagi mogut però no ho he pogut evitar. He sentit que em vols tenir. Crec que t’ha canviat el to de veu. Sento que estàs feliç. Ara estic inquiet i no em paro de moure. Viure! Gràcies mare. La vida és tan bonica. Ja tinc ganes de sortir per veure’t. Sé que ara m’estimes, m’invadeix el teu amor i em sento tan bé. És magnífica la vida que m’has donat.

L’Eva i el Raül sortiren a passejar pels jardins de la ciutat. Era primavera. Al cel se sentien els cants de les oronetes. Era com un paradís, un petit univers de felicitat. La panxa de l’Eva havia crescut en els darrers mesos. Esperava amb ànsia el naixement del nen. Havia fet tan bé de voler-lo tenir. Ja no tenia dubtes. Hauria de lluitar per treure’l endavant però ja no l’importava. Se sentiria feliç de fer-ho. Era intel·ligent i no li costaria trobar treball. Ara, de moment tenien el sou del Raül per a anar tirant. I sobretot l’amor que els unia als tres.

Mama, papa, estic pensant en sortir. Em falta poc. Aviat us veure… Ja és primavera, no? Sento el flaire de les flors. M’agrada somniar amb coses que no coneixo però aviat coneixeré. Us estimo a tots dos. Fins aviat.

L’Eva va sentir un dolor intens. Havia arribat el moment. Una nova vida ansiava per sortir.

Helena Sauras

Algún día corto de invierno

2º premio de narrativa de el Instituto Joaquim Bau de Tortosa (Sant Jordi ’98)

Querida Ana:

Sé que te sorprenderá esta carta. Ayer nos vimos y presiento que será la última vez. Hacía tanto tiempo que no tenía noticias tuyas… Ya sabes que ahora vivo sola en la casa de mis padres. La soledad me invade y cubre mi viejo corazón. Ya sé que es triste pero es así. Ya no soy la que era. Tu llamada me sorprendió en medio del sueño. Cogí el teléfono en la oscuridad ya que tenía todas las persianas bajadas. Siempre las bajo cuando voy a dormir la siesta. Aunque lo dudes reconocí tu voz al instante y enseguida supe que había pasado algo. Lo presentí en el tono de tu voz que sonaba desde muy lejos. Me informaste de que tu marido había fallecido aquella misma tarde. Estabas alborotada y te intenté calmar. Pero fue imposible. Supongo que te acordaste de mí y me alegré. En los momentos difíciles es cuando piensas en los amigos. Cogí el tren y fui a tu casa. Cuando te vi, sentí como en mi mente se agolpaban los recuerdos que creía ya olvidados. Te vi vieja y sin fuerzas. Las arrugas habían desfigurado tu cara. Habías engordado mucho y necesitabas la ayuda de un bastón para moverte. Entonces me di cuenta que habían pasado los años. Te abracé. Intenté ser fuerte pero no lo logré. En cuanto vi la caja fúnebre donde se encontraba tu marido rompí en llanto. Puede que resulte gracioso visto des de lejos. Yo había venido para consolarte y en realidad fuiste tú la que lo hiciste. Todo mi cuerpo temblaba y me tuve que sentar en una vieja silla del comedor. Me preguntaste qué me pasaba y no te respondí. Viste la duda reflejada en mi rostro. Dudaba entre decírtelo o no. Y al fin me decidí por esto último. Me había prometido llevarme a la tumba este gran secreto. No quería hacerte daño.

Me he tenido que tomar un descanso porque me canso de escribir. Me duele la vista y tengo que llevar unas gafas horribles. Puede que te rías, yo siempre que había tenido una vista de águila! Pero no nos engañemos, las águilas también mueren. Quizás tú también te canses de leer mi letra. Me he bebido dos copas de coñac. Ya sé que es una barbaridad y que tendría que hacer caso a los médicos. Pero qué sabrán ellos. A mi lo que me duele es el alma, no el cuerpo. Y el alcohol hace que los recuerdos sean menos dolorosos. Al menos eso es lo que me parece.

Si es que me he decidido a escribirte esta carta es porque ya no soporto más este peso en mi conciencia. Parece que esté hecho de espinas que me pinchan sin parar. Sé que te he traicionado pero ¿acaso tú no lo has hecho? Éramos grandes amigas, siempre estábamos juntas en todo momento y compartíamos grandes secretos. Estábamos unidas, éramos lo que se dice uña y carne. Pero un día Carlos se cruzó en nuestras vidas rompiéndolas en dos. Enseguida tú y yo, como dos tontas, nos enamoramos de él. Luchábamos para conseguirlo. Pero Carlos se enamoró de mí. Desde entonces tú cambiaste. Te mostrabas distante, me mirabas desafiante y yo no entendía este cambio de actitud. Está bien, sabía que Carlos también te gustaba pero pensé que con el tiempo se te pasaría y te volverías a enamorar de otro chico.

Yo, con Carlos, me sentía en las nubes. Creía que nuestro destino estaba escrito en las estrellas. Y me confié. Yo, aparte de él, tenía otros sueños por cumplir. Era una mujer moderna y quería estudiar. Sabía que me tendría que separar de él por algún tiempo pero creía en nuestro amor por encima de todo. Ya sé que fui una ingenua, no hace falta que me lo digas. La vida me jugó una mala pasada.

Cuando me enteré por mi hermana que te habías casado con él, no pude creerlo. Creía que era otra broma de las suyas. Pero cuando os vi por la calle juntos y abrazados me di cuenta de la realidad. Tú estabas sonriente y seguro que te sentías triunfante, lo habías cazado. Él me miró y vi el miedo en sus ojos. Eché a correr con todas mis fuerzas. Quería olvidar y marcharme bien lejos del pueblo que me había visto crecer. Estuve un mes en casa sin salir. Quemé todas vuestras fotos y sus cartas. Me negaba a coger el teléfono. No quería escuchar vuestras excusas. Me habíais herido y traicionado mi confianza.

Pero el tiempo fue pasando. El corazón ya no me dolía con tanta intensidad. Un día fui a un café. Estaba leyendo uno de mis libros, ellos me habían refugiado en los momentos difíciles. Levanté la vista un momento para pedirle al camarero otro café. Y allí estaba él, observándome. Creo que estaba desde hacía rato. Me miró y me sonrió. Sin darme cuenta nos pusimos a charlar. Le pregunté por ti y me dijo que estabas bien. Pero desvió el tema. Acabamos hablando de nuestros momentos felices…

Poco a poco acabé por encontrármelo en todos sitios. Adónde yo iba, siempre estaba él, esperándome… Me dejé llevar por la pasión, supongo que en el fondo de mi corazón todavía lo amaba. Estuvimos juntos casi todo lo que duró tu matrimonio. Me dijo que él no era feliz contigo, que tú eras de las típicas señoritas sin ideas propias. No sé si sería verdad pero creí en sus ojos. A ti nunca te veía, sólo a él. Tú siempre estabas en casa, cuidando del hogar y de tus hijos. Creo que se sentía solo a tu lado, que no eras la chispa de su pasión. Yo fui su compañera. Ya sabes que él hacía muchos viajes de trabajo. Pues bien, yo le acompañaba en casi todos.

Fueron los momentos más felices de mi vida. Volvía a sentir la ilusión, ya no me sentía sola. Discutíamos de política, de libros, criticábamos a la sociedad… En las habitaciones de los hoteles hacíamos nuestros propios debates. Pero a veces, cuando él me abandonaba para irse contigo, también me sentía mal. Sabía que él te pertenecía y que estaba ligado a ti. En aquellos tiempos era imposible hablar de divorcio. Se tenían que guardar las apariencias. Yo siempre fui discreta, nadie se enteró de lo nuestro. Odiaba este mundo de convencionalismos en el cual vivíamos. Pero yo no era nadie para luchar contra la sociedad y contra todo aquello que nos habían enseñado. Me quedaba sola, en casa, leyendo algún libro que motivase mi imaginación.

Cuando conocí a tus hijos el mundo se me derrumbó. Deseé que fueran míos pero sabía que no me pertenecían como tampoco me pertenecía Carlos. Lloré y lloré y con mis lágrimas decidí que me apartaría para siempre de vuestras vidas. Me fui sin dar explicación. Sólo le envié una pequeña carta a Carlos donde se lo explicaba todo. Pero sé que nunca me comprendió y tú tampoco. ¿Cómo me ibas a comprender si tú no sabías nada, cariño?

Durante años viajé por muchos países distintos. Conocí a muchos hombres pero ninguno era como Carlos. Tampoco conocí a ninguna amiga como tú. En cada puerto naufragué. Mi vida ya no tenía sentido y los libros que leía me iban decepcionando cada vez más. Intenté de nuevo rehacer mi vida pero ya era imposible. Los años nunca perdonan y ya era tarde para formar una familia y para enamorarme. De pronto me sentí vieja mirándome en el espejo. Por eso decidí volver.

No di señales de vida. Me encerré en la casa en la cual había nacido y donde jugábamos a papás y mamás, ¿te acuerdas? Tú siempre fuiste buena madre yo jamás lo he podido experimentar. Al cabo de unos días recibí tu triste llamada. En un pueblo todo se sabe y enseguida debiste saber que había vuelto. Enseguida empezaron a brotar los recuerdos…

Hace frío y he encendido la estufa. Desde aquí veo caer los copos de nieve. El calor de la estufa no me llega, tengo el corazón helado. Ya no habrá otra primavera en mí.

Si me sigues leyendo hasta aquí, quiero que intentes perdonarme. Éramos amigas, ¿no? Y espero que en el más allá lo sigamos siendo. En mi paraíso siempre habrá un trocito para ti. La tarde está cayendo. Presiento que es la última. Te tengo que dejar, voy a mirar el ocaso. Necesito pedir un deseo a las estrellas. Quiero grabar en mí toda la belleza de la naturaleza.

Te quiere

María

Vida i mort

Era un dia trist de pluja, els ocells havien apagat el seu cant. Només hi havia silenci, buidor i dolor en aquella habitació d’hospital. Jo havia sortit de l’escola i havia corregut de seguida a fer companyia a l’avi. Ell jeia al llit, amb els ulls clucs, amb posat cansat mentre el seu cos el matava per dintre. Jo li parlava i ell m’escoltava. Li contava tantes coses…

Encara recordo el dia que vaig saber que tenia leucèmia. Vaig vessar un mar de llàgrimes amargues. Els metges no li van donar esperança de vida, deien que estava amb un estat avançat, que tenia massa anys. Només paraules i més paraules que em feriren l’ànima. Jo no podia comprendre que la persona que sempre m’havia acompanyat en la meva curta vida ara m’abandonava per sempre. Cada dia que passava el sentia més lluny de mi. El cordó umbilical que ens unia s’anava esquinçant poc a poc. I jo no hi podia fer res. El sentiment d’impotència no em deixava dormir en les llargues nits d’insomni. Havia perdut la gana, el menjar per a mi era una imposició dels pares.

 

Quan tornava de l’hospital recordava els moments feliços. Quan tot anava bé. Contemplava la lluna i els astres infinits i sabia que aviat l’avi en seria un d’ells. Volia oblidar la seva malaltia i quedar-me en el passat. Recordava les partides d’escacs que es deixava guanyar, les seves dolces paraules inclós quan em renyava, les seves històries de relats antics, els petons de bona nit, quan m’enseyava a pescar, quan m’ajudava a fer els deures, quan em donava consells, quan ens divertíem junts… Pel matí em despertava amb una amargor a la boca perquè s’havia que el passat no tornaria. Els dies d’il·lusió només estaven en la meva memòria.

Però l’avi encara vivia. El seu cor encara bategava encara que amb més lentitud. Encara em parlava però amb grans pauses. I jo m’aferrava a l’esperança de que els metges potser s’havien equivocat. Ell m’esperava cada tarda i em dedicava un somriure quan passava per la porta. Llavors les nostres mans s’unien fins que arribava una infermera i em deia que l’horari de visita ja s’havia acabat. Jo intentava contar-li acudits i coses alegres. No plorava mai davant d’ell. Vull dir que no plorava físicament perquè l’ànima estava contínuament mullada per les llàgrimes.

 

Rebia forces visites de familiars i coneguts. Però sé que per a n’ell eren més importants les meves. Ell m’havia criat i jo havia estat sempre entre els seus braços. Els pares sempre havien treballat i quan sortia de l’escola era l’avi qui m’esperava a la porta per a donar un tomb. Anàvem a comprar el berenar i a donar menjar a les palomes del parc.

 

Les llargues sesions de quimioteràpia el deixaven molt débil. Quasi no podia parlar ni moure’s però el seu cor encara seguia lluitant per la vida que la malaltia li volia prendre. De vegades, quan el dolor era tan gran que no el podia suportar, em demanava que li llegís la Bíblia. Li vaig llegir molts de capítols en aquells darrers últims mesos. I també resàvem plegats. Pregàvem a Déu durant varies hores.

 

El dimecres em vaig llevar amb un mal pressentiment. Quan el vaig anar a veure em va tornar a dedicar un delicat somriure. Jo sabia que aquell seria l’últim. Li vaig agafar la mà. Ell tenia els ulls brillants per les llàgrimes que es barallaven per no sortir. Em va començar a parlar…

 

Xavi… Ha arribat el moment. Déu se m’emporta lluny. Has de ser fort i lluitar pels teus somnis. Estic orgullós de tu i ho continuaré estant allà on vagi. La vida és una cosa meravellosa però ara ha arribat l’hora de començar-ne un altra. D’aquí poc em reuniré amb la teva àvia. Ella, a part de tu, és la persona que més he estimat. I tu, algun dia, també et reuniràs amb nosaltres.

Avi… no! Si us plau. Queda’t les llàgrimes em regalimaven galtes avall.

T’estimo… No saps quant d’amor m’emporto allà on vaig.

 

I amb aquestes últimes paraules el cor se li va aturar. La seva mà va deixar d’apretar la meva. De seguida va venir una infermera i ens vam encarregar d’avisar els altres familiars.

 

Aquella nit mentre mirava els astres, en vaig veure dos de molt junts que brillaven amb molta intensitat. Crec que eren l’àvia i l’avi que es retrobaven després de molts anys. Jo a l’àvia no la vaig conéixer. Va morir durant la guerra civil. Sabia que després de la seva mort l’avi s’havia quedat buit i que l’enyorava molt. Sempre m’explicava coses d’ella i a mi em semblava una persona excel·lent.

 

El dia del funeral va ser molt trist. Hi havia molta gent a la capella del poble. L’avi era estimat per tota la gent d’allà. El sacerdot també estava molt apenat perquè l’avi havia estat un gran amic seu. La mare plorava i el pare la intentava consolar. Jo no vaig vessar cap llàgrima. No en podia vessar cap més. El dolor quan va per dintre és més fort. Vam incinerar les seves restes. Així ens ho havia demanat.

 

A l’endemà vam anar tots a la platja. Les aigües estaven calmades. Vam tirar al mar les seves restes. Les ones se les van anar emportant mar enllà. L’avi sempre havia tingut una ànima d’aventurer. Sempre li havia agradat navegar. Era un llop de mar. Ara ell estava al cel, al mar i a la meva ànima. Ens vam esperar per a veure la posta de sol asseguts a la sorra. El cel era d’un colorit espectacular. Va ser la posta més meravellosa que vaig veure. Els pares no deien res. Tot estava en silenci. El sol anava amagant-se mar endins i poc a poc van començar a brillar els primers estels. Ens vam quedar esperant fins que apareguessin l’estel de l’avi i de l’àvia.

Ja han passat dos anys des de la mort de l’avi però ell continua vivint dintre meu. Encara el puc sentir. Ell sempre em guia pel bon camí. Ara ja he començat l’institut. Em va força bé i hi tinc molts d’amics. El pare m’ha regalat un telescopi. Em diu que és per a mirar l’avi. Des del dia de la seva mort m’he anat interessant per l’astronomia i tinc clar que estudiaré això.

 

Fa una setmana que ha nascut la meva germaneta. Es molt bufona. Es tan petita… Els pares estan molt contents. La mare encara està recuperant-se a l’hospital de la cesària. Aviat seran les dues a casa. El pare i jo ja hem preparat l’habitació per a l’Anna, que és el nom de la meva germana. Jo sé que ara tinc una tasca molt important. Me n’he d’ocupar de l’Anna. Li hauré d’ensenyar moltes coses. I quan em pugui entendre li hauré d’explicar com era l’avi i tot el què fèiem plegats. Es curiós perquè jo em dic Xavier com l’avi i ella Anna com l’àvia. Espero que heredéssim el seu caràcter i la seva valentia. L’avi s’hauria alegrat molt de la seva neta. Sento molt que no l’hagi conegut.

 

A les golfes de casa meva he trobat deu diaris i dos caixes plenes de fotografies de l’avi i de l’avia. He decidit publicar-ho. Els diaris són de la seva joventut. Parlen del trist ambient de la guerra i també dels seus viatges per a l’exili. L’avi va patir molt però sempre va conservar la seva valentia. M’agradaria poder ser algun dia igual que ell.

 

 

Ara, en l’arribada de la meva germana, fa molts dies que penso en el cicle de la vida. El meu avi ja havia viscut molts d’anys. Tenia el cos de vell encara que conservava la seva ànima d’adolescent. L’experiència que tenia li feia saber moltes coses de quasi bé tot. En canvi, la meva germana acaba de néixer. Conserva l’aroma típic del recién nascut. És inexperta i la seva vida està al principi de tot.

 

La vida existeix perquè hi ha mort. Les dues coses van unides com les dues cares d’una moneda. No en podem escapar, no la podem desafiar, no hi podem fer res. És una realitat que hem d’acceptar encara que ens dolgui en el més profund. Quan es va morir l’avi jo era molt jove i encara no comprenia tot això. Ara ho he acabat acceptant. Tard o d’hora tot ésser humà ho ha de fer.

 

I mentre visquis has de buscar-hi un sentit. Has d’escollir bé tots els camins que se’t presentin. I sobretot has de ser feliç i saber assaborir-la.

IMG-20141114-WA0003