Una ànima ancorada als llavis
bessons de la teva boca benèvola,
verd el bambú del teu iris
i, les pigues del negre ventre,
l’arc de Sant Martí em recorden.
Suma de matisos sobre una badia,
no hi ha bandera que balli
més que altra bandera.
I penso que la bellesa
és el color de la barreja.
Sobre una badia humida,
una boira espessa s’instaura
I, de sobte, la penombra besa
la blanca neu freda i esmicolada.
Corbes esveltes i bèl·liques, que volen
a hores baixes, arranquen les roses
vaporoses del teu melic. Barbàries
amb sang la teva diferència marginen.
Et buscàrem, a balquena, sense sort
pels carrers tristos i discriminats,
diferents distàncies ens portaren
a la badia, i allí, crua fatalitat, eres tu!
Avui, l’absència, Blanca, m’envolta
I em fa estimar els negres i grisos
boscos en la humitat de l’obscura nit,
records gravats a foc lent de la teva pell
fosca i apagada com una lluna nova.
I ara més que mai la llum del teu color em pesa a l’ànima.
Escolta el poema recitat per mí en aquest vídeo de Youtube:
Avui sospito que la peixatera i la fornera s’han enamorat de mi. De moment, no ho vull dir a ningú. Només a tu diari, perquè no estic del tot segura i passo de que després se n’assabenti tothom. El món és ple de tafaners i no han de fer-ne res de la meva vida!
Que com ha anat tot? Doncs com cada dissabte he anat a la peixateria a comprar dos llobarros per a dinar. Com no m’agrada anar en hora punta, em penso que he estat la primera clienta en entrar a la peixateria que per cert estava buida. L’Agnès, que així es diu la peixatera, no ha tardat ni dos segons en dirigir-se a mi amb els seus ulls vius i brillants.
—Dos llobarros —li he demanat.
No ha fet falta demanar-li que els hi tragués les tripes ja que s’ha posat a fer-ho com a mi m’agrada. Mentre ho feia, m’ha donat conversa. Ara no sé exactament de què hem parlat. Mira que hi vull fer memòria, però no me’n recordo. Però bé, tant si val, l’important ve ara.
A l’hora de pagar, quan m’ha tornat el canvi, m’ha dit que tenia una cosa per a mi i jo he intentat fer memòria per si dissabte passat m’havia deixat alguna cosa al mostrador. Però no, no es tractava d’això. S’ha acotxat ensenyant-me part de la cuixa i m’ha tret una rosa vermella de darrera el taulell. M’he quedat tallada però l’he agafat. Atabalada he sortit de la botiga, però ella m’ha somrigut i crec fins i tot que m’ha guinyat l’ull. El que m’ha sobtat és que no s’ha tallat ni un pèl davant del seu cap i això que semblava tímida. Li haurà parlat de mi?
Després he anat a la fleca a comprar un pa de pagès i m’ha passat una història similar amb la Meritxell, però en aquesta escena, he passat més vergonya ja que a les taules hi havia unes quantes veïnes del barri que esmorzaven i crec que m’han vist. I si li diuen al meu marit?
He arribat a casa amb dues roses i de seguida he anat cap a la cuina a posar-les amb aigua. Al cap d’una estona, ha arribat el meu marit. El peix ja és al forn i em pregunta per les roses.
—Són de les nenes —li menteixo—. S’estan fent grans.
La taula està quasi ja parada i anem a dinar, però mentre vaig a buscar les forquilles, me n’adono que hi ha dos llibres nous a la prestatgeria.
—I aquests llibres? —li pregunto.
—No t’ho creuràs, però me’ls han regalat el Bernat i el Biel.
El Bernat és el quiosquer i el Biel és el mecànic del barri.
—Per Sant Jordi? —li pregunto.
—Per Sant Jordi, suposo…
Hem acabat de dinar i jo segueixo esperant la rosa, que no m’arriba de les mans d’ell.
A les nou de la nit, encara no m’ha regalat cap rosa i ja és hora de sopar. Hem perdut la química per sempre, penso. Ell em troba a la cuina olorant les roses de les meves futures amants, perquè encara no sé per quina decidir-me.
—Què fas? —em pregunta.
—Res. Penso que abans les roses feien més bona olor. Com quan tu me’n regalaves. Recordes?.
—Perquè eren d’aquí. Aquestes ves a saber d’ on són. Venen de tan lluny que hauran perdut la flaire pel camí. Roses globalitzades!
I en sentir això, penso que té raó i se me’n van les ganes de tenir cap rosa.
—No són de les nenes, veritat? Digues. Qui te les ha regalat?
Em passa pel cap dir-li que són d’un admirador, però sé que no s’ho creurà. Li acabo dient la veritat.
—Saps perquè no t’he regalat cap rosa aquest any?
Jo dic que no amb el cap.
—Perquè ja s’han encarregat els comerços de regalar roses a dojo. És que no respecten res. S’han carregat el sentiment i el significat de la diada. Jo no et regalava una rosa. Jo et regalava «la» rosa, la que jo escollia per a tu. La rosa especial de Sant Jordi.
—Però… —Dic amb un nus a la gola.
—Però res! Espera que no he acabat. Tens la teva rosa el que passa que encara no la tens, perquè no t’has connectat. No sé si m’explico.
I em guinya l’ull com ho ha fet la peixatera.
Torno a negar amb el cap.
—Dona, a l’ordinador. Tens la rosa a l’ordinador. Aquest any m’he dit, Pep, t’has de fer modern i he pensat. Per què no li envies una rosa virtual? I això he fet, m’he connectat he triat la millor foto de la millor rosa de la xarxa i te l’he adjuntat en un correu electrònic. No fa olor, però en vista de les que t’han regalat, no crec que t’importi.
—…
—No cal que diguis res, però connectat. T’he posat dedicatòria i tot.
Em baixo el correu i allí està el correu del meu marit. Llegeixo la dedicatòria i em poso contenta. Almenys ha tingut un detall, penso. I ara em sento culpable, perquè no li he regalat cap llibre i em sap greu. Però connectada a la xarxa igual li puc comprar algun llibre electrònic que valgui la pena com a últim recurs. I això faig, em descarrego l’arxiu i li dic:
—Pep, aquí tens el teu llibre.
Ell es queda de pasta de moniato, perquè sap que li he pagat amb la mateixa moneda.
A trenc d’alba, sola i buida
exclosa d’un món que gira
a les palpentes nit i dia,
et retrobes amb l’amant.
Ulls d’aigua salada, blau-verds
despullen l’arruga immòbil d’una falda
a pleret, a trenc d’alba, amor complex,
adúlter i sobretot còmplice.
I a la nit un neguit de silenci
del què diran, silencia l’amiga.
Afecte prohibit amb recança
i a l’endemà respires cansada
Avui plou, Andrea, i a trenc d’alba
et mulla una pluja temorosa,
llavis d’aigua dolça a contracor
et parlen d’una vida joiosa.
Tens fiblades a la pell de canyella
ancorades a la brusa espessa,
de l’Alba, amant incondicional
companya secreta de grates nits.
Contradiccions de l’ànima
et portaren a trencar amb l’Alba
i al mateix temps a fruir amb ella.
i et quedà un sol fruit per compartir.
I en un instant, corbes obliqües es creuaren
Carícies femenines de préssec als melics
als pits i a les cuixes tèbies, i els dits
mentrestant acomiadant-se del trenc d’alba
Vestida de verd i descalça
la Sílvia, natural i verge s’alça:
Què queda de la amarga branca
dels troncs, dels arbres i la fusta blanca?
Amb la saó de la fruita saciada
segles abans era selva sagrada
i espessa, on la saviesa rajava satisfeta,
nòmada, salvatge i selecta.
Però ara, Sílvia, et queixes erma i desolada:
No hi ha remor que t’espanti
no hi ha ocell que et canti
no hi ha bosc que t’empari
no hi ha delta que et banyi
no hi ha frescor que et calci
no hi ha sol que et calmi.
De sobte, no hi ha res, Sílvia
esperança morta i extingida!
Perquè sospires preocupada
el meu sanglot recorre un núvol gris i trist
barreja l’ànima amb la pluja disgustada
i la teva aurèola difusa s’apaga.
Som terres de fang regirades
som corbes de sang intimidades
som memòries d’altres temps enyorades
som llengües vives callades.
Per tu ho sóc tot, Sílvia, cantem juntes
el mateix cant al vent que tot s’ho emporta
esperit i víctima d’una naturalesa somorta.