Mi mundo literario

Avui sospito que la peixatera i la fornera s’han enamorat de mi. De moment, no ho vull dir a ningú. Només a tu diari, perquè no estic del tot segura i passo de que després se n’assabenti tothom. El món és ple de tafaners i no han de fer-ne res de la meva vida!

Que com ha anat tot? Doncs com cada dissabte he anat a la peixateria a comprar dos llobarros per a dinar. Com no m’agrada anar en hora punta,  em penso que he estat la primera clienta en entrar a la peixateria que per cert estava buida.  L’Agnès, que així es diu la peixatera, no ha tardat ni dos segons en dirigir-se a mi amb els seus ulls vius i brillants.

—Dos llobarros —li he demanat.

No ha fet falta demanar-li que els hi tragués les tripes ja que s’ha posat a fer-ho com a mi m’agrada.  Mentre ho feia, m’ha donat conversa. Ara no sé exactament de què hem parlat. Mira que hi vull fer memòria, però no me’n recordo. Però bé, tant si val, l’important ve ara.

A l’hora de pagar, quan m’ha tornat el canvi, m’ha dit que tenia una cosa per a mi i jo he intentat fer memòria per si dissabte passat m’havia deixat alguna cosa al mostrador. Però no, no es tractava d’això. S’ha acotxat ensenyant-me part de la cuixa i m’ha tret una rosa vermella de darrera el taulell. M’he quedat tallada però l’he agafat. Atabalada he sortit de la botiga, però ella m’ha somrigut i crec  fins i tot que m’ha guinyat l’ull. El que m’ha sobtat és que no s’ha tallat ni un pèl  davant del seu cap i això que semblava tímida. Li haurà parlat de mi?

Després he anat a la fleca a comprar un pa de pagès i m’ha passat una història similar amb la Meritxell, però  en aquesta escena,  he passat més vergonya ja que a les taules hi havia unes quantes veïnes del barri que esmorzaven i crec que m’han vist. I si li diuen al meu marit?

He arribat a casa amb dues roses i de seguida he anat cap a la cuina a posar-les amb aigua. Al cap d’una estona, ha arribat el meu marit. El peix ja és al forn i em pregunta per les roses.

—Són de les nenes —li menteixo—. S’estan fent grans.

La taula està quasi ja parada i anem a dinar, però mentre vaig a buscar les forquilles, me n’adono que hi ha dos llibres nous a la prestatgeria.

—I aquests llibres? —li pregunto.

—No t’ho creuràs, però me’ls han regalat el Bernat i el Biel.

El Bernat és el quiosquer i el Biel és el mecànic del barri.

—Per Sant Jordi? —li pregunto.

—Per Sant Jordi, suposo…

Hem acabat de dinar i jo segueixo esperant la rosa, que no m’arriba de les mans d’ell.

A les nou de la nit, encara no m’ha regalat cap rosa i ja és hora de sopar. Hem perdut la química per sempre, penso. Ell em troba a la cuina olorant les roses de les meves futures amants, perquè encara no sé per quina decidir-me.

—Què fas? —em pregunta.

—Res. Penso que abans les roses feien més bona olor. Com quan tu me’n regalaves. Recordes?.

—Perquè eren d’aquí. Aquestes ves a saber d’ on són. Venen de tan lluny que hauran perdut la flaire pel camí. Roses globalitzades!

I en sentir això, penso que té raó i se me’n van les ganes de tenir cap rosa.

—No són de les nenes, veritat? Digues. Qui te les ha regalat?

Em passa pel cap dir-li que són d’un admirador, però sé que no s’ho creurà. Li acabo dient la veritat.

—Saps perquè no t’he regalat cap rosa aquest any?

Jo dic que no amb el cap.

—Perquè ja s’han encarregat els comerços de regalar roses a dojo. És que no respecten res. S’han carregat el sentiment i el significat de la diada. Jo no et regalava una rosa. Jo et regalava «la» rosa, la que jo escollia per a tu. La rosa especial de Sant Jordi.

—Però… —Dic amb un nus a la gola.

—Però res! Espera que no he acabat. Tens la teva rosa el que passa que encara no la tens, perquè no t’has connectat. No sé si m’explico.

I em guinya l’ull com ho ha fet la peixatera.

Torno a negar amb el cap.

—Dona, a l’ordinador. Tens la rosa a l’ordinador. Aquest any m’he dit, Pep, t’has de fer modern i he pensat. Per què no li envies una rosa virtual? I això he fet, m’he connectat he triat la millor foto de la millor rosa de la xarxa i te l’he adjuntat en un correu electrònic. No fa olor, però en vista de les que t’han regalat, no crec que t’importi.

—…

—No cal que diguis res, però connectat. T’he posat dedicatòria i tot.

Em baixo el correu i allí està el  correu del meu marit. Llegeixo la dedicatòria i em poso contenta. Almenys ha tingut un detall, penso. I ara em sento culpable, perquè no li he regalat cap llibre i em sap greu. Però connectada a la xarxa igual li puc comprar algun llibre electrònic que valgui la pena com a últim recurs.  I això faig, em descarrego l’arxiu i li dic:

—Pep, aquí tens el teu llibre.

Ell es queda de pasta de moniato, perquè sap que li he pagat amb la mateixa moneda.

—Ens hem de fer moderns —i li pico l’ullet.