Una ànima ancorada als llavis
bessons de la teva boca benèvola,
verd el bambú del teu iris
i, les pigues del negre ventre,
l’arc de Sant Martí em recorden.
Suma de matisos sobre una badia,
no hi ha bandera que balli
més que altra bandera.
I penso que la bellesa
és el color de la barreja.
Sobre una badia humida,
una boira espessa s’instaura
I, de sobte, la penombra besa
la blanca neu freda i esmicolada.
Corbes esveltes i bèl·liques, que volen
a hores baixes, arranquen les roses
vaporoses del teu melic. Barbàries
amb sang la teva diferència marginen.
Et buscàrem, a balquena, sense sort
pels carrers tristos i discriminats,
diferents distàncies ens portaren
a la badia, i allí, crua fatalitat, eres tu!
Avui, l’absència, Blanca, m’envolta
I em fa estimar els negres i grisos
boscos en la humitat de l’obscura nit,
records gravats a foc lent de la teva pell
fosca i apagada com una lluna nova.
I ara més que mai la llum del teu color em pesa a l’ànima.
Escolta el poema recitat per mí en aquest vídeo de Youtube:
Descarrega’t el poema en format jpg:
Mi mundo literario 