¿Què esculpirà el temps

després d’una ruptura paral·lela?

Potser la pols ha permès teixir

pàl·lides pàgines privades,

on la pluja tot ho esborra.

 

Desmesurada la panxa, nou mesades

pugnen i palpiten per sortir,

disfressades dissimulen llargs patiments

i un pànic punyent i precís.

 

Nasqueres en un dia humit,

com una polpa, petita Paula,

amb els peus molls i les parpelles tristes,

Fores pubilla sense padró, en plena nit

pobra, sola i abandonada.

 

Amb el puny a la boca,

la teva primera paraula

caigué en un pou profund,

la segona en un matoll de punxes.

I, pessigada l’ànima, parlares precoç.

 

El temps amb breus pinzellades,

transforma el cos pueril i pinta corbes

fines i afruitades: els pits com pomes,

el pubis de préssec, malucs com peres.

 

Et perjuraren amor etern,

i sense contes de princeses t’enamorares,

Paula, fins i tot papallones volaren

com primaveres passatgeres perllongades

malgrat tot, no foren perdurables.