A trenc d’alba, sola i buida
exclosa d’un món que gira
a les palpentes nit i dia,
et retrobes amb l’amant.
Ulls d’aigua salada, blau-verds
despullen l’arruga immòbil d’una falda
a pleret, a trenc d’alba, amor complex,
adúlter i sobretot còmplice.
I a la nit un neguit de silenci
del què diran, silencia l’amiga.
Afecte prohibit amb recança
i a l’endemà respires cansada
Avui plou, Andrea, i a trenc d’alba
et mulla una pluja temorosa,
llavis d’aigua dolça a contracor
et parlen d’una vida joiosa.
Tens fiblades a la pell de canyella
ancorades a la brusa espessa,
de l’Alba, amant incondicional
companya secreta de grates nits.
Contradiccions de l’ànima
et portaren a trencar amb l’Alba
i al mateix temps a fruir amb ella.
i et quedà un sol fruit per compartir.
I en un instant, corbes obliqües es creuaren
Carícies femenines de préssec als melics
als pits i a les cuixes tèbies, i els dits
mentrestant acomiadant-se del trenc d’alba