Mi mundo literario

No sé què hi faig en aquesta cambra. Suposo que hi busco intimitat i, que ningú sàpiga, el que acabo de fer. Millor dit, el que estic fent. Ningú m’hi ha vist entrar. He mirat a banda i banda del carrer, fins assegurar-me que no em seguia ningú. Sé que la meva vida no és important per a ningú, però mai se sap qui està disposat a malparlar de tu, o qui té l’habilitat de posar la pota, i dir les coses en el moment més inoportú. I enfonsar de pas, la teva reputació.

Què hi fas en aquesta cambra, Eulàlia? I una certa excitació em mulla de dalt a baix. Els seus dits, tendres i arrodonits, em recorren amb un ritme que se’m fa atractiu al sentit del tacte. Tota jo regalimo de cap a peus, encisada pel seu accent estranger. Perquè la Jenny és una dona de poques paraules, però de quan en quan deixa anar alguns mots en accent anglès, que em pregunten si tot va bé. Jo faig que sí amb el cap, i ella continua amb el seu massatge peculiar. Em faig d’aigua, i penso que aquests dits són mel, de tan dolços i tan oportuns. Em pregunto, per què no l’he descobert abans. Què hi devia fer la Jenny, mentre jo m’enamorava de qui era en aquell moment el meu marit? Em llevo aquest pensament del cap, perquè ben mirat, la Jenny encara no havia nascut quan jo vaig caure de quatre grapes al joc de l’amor.

Quina humitat hi ha en aquesta cambra, quina calor, ¡mare meva! La Jenny em deu llegir el pensament, perquè posa en marxa un ventilador, que gira i volta els meus pensaments íntims. Els que tens dintre del cap i ningú més pot saber. Ben pensat, el meu marit no en sabia. Arribo a aquesta conclusió. Jo era massa jove i sense experiència. Els meus ulls emmirallats per un tors morè, uns llavis carnosos, i unes promeses que em vaig creure cegament. Però, de sexe, no en sabia. Vaig caure en una monotonia censurada i avorrida.

Menys mal que no vaig tardar en creuar de vorera i vaig conèixer la Pepita. Ella sempre tan atenta. Li vaig explicar totes les meves penes i em va ajudar a divorciar-me, mentre hi tornava a caure al joc del frec. Potser la Jenny llavors, ja era una nena de cabells rossos i gest angelical. La Pepita va posar totes les seves armes, per a què em tornés a veure bonica al mirall. Tenia una baixa autoestima. I tisorada va, i tisorada ve, em va fer sentir com ningú m’havia fet sentir mai. Tenia ganes d’abraçar-la, per la imatge que em va retornar el mirall, un cop vam acabar. El ulls els tenia vius, perquè l’alegria em feia moure les pupil·les a banda i banda, buscant una zona íntima de la cambra, que em tornés a fer sentir especial.

I així li ho pagava a la Pepita? Mira que havia tingut empeny i paciència amb mi… Que de vegades toco la moral de les persones, i això és sagrat, i no s’hauria de tocar. Només avui, Eulàlia, em dic. La Jenny és el present efímer. Volies tornar a veure’t jove, veritat? I sé que la resposta íntima és afirmativa, encara que si em preguntaren, ho negaria amb el cap. Mullada com vaig, retinc aquest encís de sensacions viscudes, mentre la Jenny em raspalla els cabells amb el raspall rodó i m’asseca els cabells. Quina calor, mare meva! I el ventilador ja no fa efecte. És una humitat enganxifosa. Aquesta perruqueria és tan diferent de la que té la Pepita. La Pepita hi té aire condicionat. I el seus dits, potser són més aspres a força de rentades, però hi tenen més traça i no mullen tant la roba de les clientes. És igual, és estiu i no crec que agafi cap refredat. M’aixeco del seient blau.

—Quant et dec, bonica? —li pregunto a la Jenny.

—Rentar i assecar… Dotze euros.

Pel preu no serà, Eulàlia. Exactament el mateix que cobra la Pepita. Però són aquestes ales de llibertat les que et fan ser infidel de quan en quan, penso amb un somriure entremaliat que se’m posa als llavis. Surto per la porta, miro a banda i banda del carrer. No, ningú coneix ningú en aquesta ciutat anònima. Però de vegades, els pensaments més íntims parlen per sí sols.

Imagen Creative Commons de Carlos en FlickR. «Isabel. La mirada reflejada 2»