Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

Avui la Mercè està mirant per la finestra i es pregunta de què va servir tot allò. En realitat, sí que ho sap. Però li agrada reflexionar primer.

El seus tres cosins ara ja no es parlen.

Ni el covard, ni el torrat, ni el «pringat». La Mercè els va batejar així des de que van començar a barallar-se.

Són festes del poble i ningú la traurà a ballar. Fa temps que tampoc necessita que algú la inviti a ballar. Ella es val per sí mateixa. Però, qui voldrà ballar en aquestes festes d’aquest poble de mala mort? Pocs i malavinguts!

Els ocells han abandonat el seu cant des de que la tardor ha començat per tenyir-ho tot de groc. Aquest color personalment no li agrada i creu que exemplifica el que deu estar pensant ara a la rajola el seu cosí. Mentre el covard fugia i, el torrat el suplantava i continuava amb la seva inhabilitat de política portada a l’extrem, van agafar pres al «pringat». No va posar resistència, però el temps va continuar passant i segur que va acabar odiant el color groc, perquè cada dia li tocava vestir-se amb aquesta roba. Amb el presumit que era!

L’estel de mig poble s’ha apagat ja. Tanta efusió amb el que brillava temps enrere onejant al vent. Fins i tot s’ho van arribar a creure. Ara només queda oblidar, perquè tot allò no tenia ni cap ni peus. Això també ho pensa la Mercè que, a pesar de no compartir les seves idees va conviure amb els tres cosins als estius de la seva infància. I en l’actualitat, es parla amb tots ells i amb les seves dones.

Pensa que amb quin embolic més gran es van posar i el que es van arribar a dir. Si pogués tornar enrere… Però sap que no és possible i només queda rectificar. Sona el telèfon. L’agafa. És el Salvador, el seu cosí més gran.

Com un corcó, cada catorze d’octubre li recorda que queda menys per a que el «pringat» acabi de complir condemna. I recorda, amb un punt de nostàlgia, les manifestacions amb les que van acudir plegats.

Avui la Mercè ha decidit no agafar-li el telèfon. Pensa que queda menys per al seu sant i vol anar a Barcelona a celebrar-ho. Segur que allí respirarà nous fums. I si encara li queden ganes de tornar al seu poble, quan la melangia l’escanyi més que suficient, ho farà. Reunirà els tres cosins: el covard, el torrat i el Salvador, l’instigador de tot allò. I tots quatre visitaran al «pringat».

La Mercè pensa que què complicada és la família! Ben mirat, des de la finestra s’hi veu encara bé i suficient per saludar la veïna, que està regant les plantes. Estan perdent fulles. Les grogues es tornaran marrons i acabaran caient, com els seus pensaments. A la fi, l’oblit és la millor solució. Però la veïna la recorda i li somriu des de la finestra.

®Helena Sauras

Imagen de la web

Escribía de espaldas al mundo. Fuera de su casa, pasaban sucesos terribles. De vez en cuando, los visualizaba desde un pequeño televisor, pero ella prefería ensanchar su mundo interior. Aquellas palabras la acompañarían durante toda la vida. Eran insignificantes sus historias, narraciones mundanas, pero ¿acaso el universo brillaba distinto desde que ella existía?

No necesitaba mucho para imaginar. Solo que su mente pudiera crear nuevas ideas. Algunas nacían como una tormenta. Era cuando se sentía inspirada y dejaba que fluyeran llenándola de energía. Se sentía feliz cuando esa sensación ocurría, como si una dosis de vitaminas fuera inyectada para impregnarla.

Otras veces, se forzaba a escribir para hacer desaparecer la melancolía que en ocasiones la invadía. Era cuando no tenía ganas de levantarse de la cama y, se quedaba sin fuerza, como si un cortocircuito hubiese recortado la comunicación entre sus neuronas.

Navegaba entre un universo de contradicciones y sus historias nacían precisamente de ahí, de sus conflictos interiores. Hilvanaba sus palabras con maestría porque le había dedicado tiempo a su aprendizaje. Era cuestión de técnica y de mucho trabajo. En ocasiones, se aventuraba a probar tramas novedosas. Podía ser original hasta la médula y lo hacía hasta quedar exhausta.

Sentía placer por escribir y no buscaba reconocimiento, ni éxito, ni nada que la hiciese ser diferente a los demás. Lo hacía porque, mientras enlazaba sus pensamientos en palabras, se sentía viva. Había construido una burbuja hecha a su medida y sus miedos, los que evitaba mirar en el televisor, habían desaparecido.

Imagen Creative Commons de Pixabay en Pexels.

No sé què hi faig en aquesta cambra. Suposo que hi busco intimitat i, que ningú sàpiga, el que acabo de fer. Millor dit, el que estic fent. Ningú m’hi ha vist entrar. He mirat a banda i banda del carrer, fins assegurar-me que no em seguia ningú. Sé que la meva vida no és important per a ningú, però mai se sap qui està disposat a malparlar de tu, o qui té l’habilitat de posar la pota, i dir les coses en el moment més inoportú. I enfonsar de pas, la teva reputació.

Què hi fas en aquesta cambra, Eulàlia? I una certa excitació em mulla de dalt a baix. Els seus dits, tendres i arrodonits, em recorren amb un ritme que se’m fa atractiu al sentit del tacte. Tota jo regalimo de cap a peus, encisada pel seu accent estranger. Perquè la Jenny és una dona de poques paraules, però de quan en quan deixa anar alguns mots en accent anglès, que em pregunten si tot va bé. Jo faig que sí amb el cap, i ella continua amb el seu massatge peculiar. Em faig d’aigua, i penso que aquests dits són mel, de tan dolços i tan oportuns. Em pregunto, per què no l’he descobert abans. Què hi devia fer la Jenny, mentre jo m’enamorava de qui era en aquell moment el meu marit? Em llevo aquest pensament del cap, perquè ben mirat, la Jenny encara no havia nascut quan jo vaig caure de quatre grapes al joc de l’amor.

Quina humitat hi ha en aquesta cambra, quina calor, ¡mare meva! La Jenny em deu llegir el pensament, perquè posa en marxa un ventilador, que gira i volta els meus pensaments íntims. Els que tens dintre del cap i ningú més pot saber. Ben pensat, el meu marit no en sabia. Arribo a aquesta conclusió. Jo era massa jove i sense experiència. Els meus ulls emmirallats per un tors morè, uns llavis carnosos, i unes promeses que em vaig creure cegament. Però, de sexe, no en sabia. Vaig caure en una monotonia censurada i avorrida.

Menys mal que no vaig tardar en creuar de vorera i vaig conèixer la Pepita. Ella sempre tan atenta. Li vaig explicar totes les meves penes i em va ajudar a divorciar-me, mentre hi tornava a caure al joc del frec. Potser la Jenny llavors, ja era una nena de cabells rossos i gest angelical. La Pepita va posar totes les seves armes, per a què em tornés a veure bonica al mirall. Tenia una baixa autoestima. I tisorada va, i tisorada ve, em va fer sentir com ningú m’havia fet sentir mai. Tenia ganes d’abraçar-la, per la imatge que em va retornar el mirall, un cop vam acabar. El ulls els tenia vius, perquè l’alegria em feia moure les pupil·les a banda i banda, buscant una zona íntima de la cambra, que em tornés a fer sentir especial.

I així li ho pagava a la Pepita? Mira que havia tingut empeny i paciència amb mi… Que de vegades toco la moral de les persones, i això és sagrat, i no s’hauria de tocar. Només avui, Eulàlia, em dic. La Jenny és el present efímer. Volies tornar a veure’t jove, veritat? I sé que la resposta íntima és afirmativa, encara que si em preguntaren, ho negaria amb el cap. Mullada com vaig, retinc aquest encís de sensacions viscudes, mentre la Jenny em raspalla els cabells amb el raspall rodó i m’asseca els cabells. Quina calor, mare meva! I el ventilador ja no fa efecte. És una humitat enganxifosa. Aquesta perruqueria és tan diferent de la que té la Pepita. La Pepita hi té aire condicionat. I el seus dits, potser són més aspres a força de rentades, però hi tenen més traça i no mullen tant la roba de les clientes. És igual, és estiu i no crec que agafi cap refredat. M’aixeco del seient blau.

—Quant et dec, bonica? —li pregunto a la Jenny.

—Rentar i assecar… Dotze euros.

Pel preu no serà, Eulàlia. Exactament el mateix que cobra la Pepita. Però són aquestes ales de llibertat les que et fan ser infidel de quan en quan, penso amb un somriure entremaliat que se’m posa als llavis. Surto per la porta, miro a banda i banda del carrer. No, ningú coneix ningú en aquesta ciutat anònima. Però de vegades, els pensaments més íntims parlen per sí sols.

Imagen Creative Commons de Carlos en FlickR. «Isabel. La mirada reflejada 2»

Hoy os explicaré cómo me siento en mi tierra en esta opinión. Desamparada y silenciada serían dos adjetivos, que podrían definirme en los últimos años.

Se tiene que ser valiente para decir que te sientes española y catalana; o catalana y española en la actualidad. Porque el orden de factores no altera el producto, y tampoco me siento más de uno, que de lo otro. Podríamos decir que ambos términos están empatados.

Desde tiempos del expresidente Mas, que tuvo la idea de dividir a Cataluña, y enfrontar a la sociedad, que lo vivo. Desde el principio, y desde el 9N, en el que pude experimentar cómo alguien de mi entorno cercano, llamaba a mi puerta para preguntar sobre mis ideas políticas. Me asombré de lo fácil que era poner una cruz en mi nombre y señalarme como “mala patriota”, que supongo que era lo que buscaban para hacer un “censo” ficticio para poder ir a “votar”. Me mordí los labios y no abrí la puerta, pero me sentí muy atacada. Preferí callar antes que enfrentarme a esa persona. No sé si por miedo, cobardía, o para continuar con la paz vecinal.

Después, tuve que ver y aguantar durante días cómo se habían apoderado del mobiliario urbano, pagado con los impuestos de todos, para usarlos con fines partidistas. Me dio asco, y sentí incluso ira, cosa que me asustó.

Si no estás con ellos; estás contra ellos, piensan. Y no, no es que esté contra ellos, pero no me creo las falacias que han montado para construir un “país” hecho a su medida, excluyendo y solo gobernando para ellos. Vivimos en la dictadura nacionalista, que intenta independizarse del resto, y ya estoy cansada. Sí, creo que hastío es la palabra que mejor define mi estado de ánimo de hoy.

Ahora, nos llevan a otro montaje suyo. Lo llaman 1-O, y todavía quedan unos meses para continuar desafiando a España. Me da vergüenza ajena. No piensan en los ciudadanos y mucho menos en la convivencia. Yo nací en esta tierra, y para mí la democracia no es intentar saltarse la constitución española a la torera. Los ciudadanos merecemos respeto y, quién gobierne, lo haga para todos.

Una española catalana

25/07/2017

Photo by Kaique Rocha on Pexels.com

Un sacapuntas despuntaba el alba

17 abril, 2017


Primavera, deshojando cuentos

POEMA 3: «Entre la luz, el ocaso y el contraste»

Un sacapuntas despuntaba el alba.
Dibujaba con palabras en el folio.
Mi trazo se borraba por la goma al corregir
mi escritura en clase. Una maestra, en mis juegos
encarnaba. Enseñar, y aprender con la sonrisa
en los labios, que beben con avidez, sabiduría.
Equivocarse al saltar a la comba.
Caer, y levantarse con las rodillas peladas.
Reír con los dientes de leche caídos, sin vergüenza,
inocencia que acalla fierecillas en el patio.
Pelotas rebotando contra el suelo, encestando
sin parar amistades. Compañeros en la calidez
del recreo. Algarabía de pensamientos que nacen
desde mi recuerdo. Aquí estoy, con el lápiz deslizándose
de mis dedos, sin punta ya, con la oscuridad se apaga.

®Helena Sauras

Ocaso primaveral

28 marzo, 2017


Primavera, deshojando cuentos
POEMA 1: «Ocaso primaveral» del poemario «Entre la luz, el ocaso y el contraste»:

Fluye la vida hacia el ocaso,
un soplo de finales de marzo,
me hizo respirar la primavera.
Nací cuando el día crecía en aroma,
un pétalo sesgó mi rostro de ausencia,
la memoria no es sólo lo que uno no olvida.
Nací entre la luz, el ocaso, y el contraste.
Entre las olas de esa lluvia de abril,
se empeña la ventana del recuerdo.
Ocaso primaveral que desata esa fina brisa
de mi ombligo. Una herida abierta en la entraña.
Nací. Llené mis pulmones de futuros respiros.
El día decae hacia una plácida primera noche.
Llena, la luna preside mi malestar que cruje mis sentidos.
Fue la noche más inexperta por ser la primera;
sin experiencia en eso del vivir, nací con ansias de crecer,
sin poder creer que esa vida fuese tan mía,
sin querer perder la oportunidad del durar todavía.

® Helena Sauras

Publicado en Antologia 2014 de Poetes de l’Ebre