Mi mundo literario

Sona l’ànima, aquest xiu-xiu
que et cala, aquest xim-xim
que brolla de la font dels teus ulls,
on xapotejaves mirant-lo, besant-lo, 
tocant-lo. Ja no. Tot és boira encrostada. 

El record et cau com un xàfec, Xell,
alces la mirada en aquesta xarxa d’estels
buscant un tros de cel perquè et parlaren de la xauxa.
I ja no hi creus. Res. Tot és cremor i cendra.

Ruixes el nínxol de fràgils pensaments ,
la tristesa avui  t’esgarrinxa la ment,
de nou un rínxol et cobreix de tel els ulls
i, xopa, surts del jardí de la vellesa.
Sola, Xell, has perdut el teu mar preuat.

La teva inicial, l’aspa d’un molí en quarantena,
que gira i es creu morta, que aguanta la pena
de la xacra crua que s’ha escurçat.

Xell, aquells temps no tornaran,
quan tot era blau: mar i cel,
quan xalaves i la vida et somreia
sol i lluna, blanc i negre;
l’absència de color no et distreu
de la pèrdua de l’ésser estimat.

Silenci...Dol, Xell, fins quan?
Un mantell de cotó fluix
en aquest instant
curt i efímer
et posaria a l’ànima.

® Helena Sauras Matheu

COMENTARI DE TEXT DEL POEMA «XELL» DE «CORBES DE SANG»:

El poema s’estructura en sis versos desiguals.

El tema del poema és la viudetat. La Xell s’ha quedat vídua.

Treball del so de Xeix (“x”) que apareix en múltiples al·literacions.

El poema s’inicia amb l’ànima de la Xell que li produeix dolor. A més a més, plora perquè tot és boira encrostada. Tot i que ha passat temps de la seua viudetat, s’ha estancat en aquest sentiment i té molts records com demostra la segona estrofa. Ha perdut la fe també. Li parlaren de la vida eterna, però ella ja no creu res. Sent cremor per dintre.

A la tercera estrofa, hi ha una visita reiterativa a la tomba del seu marit. Li posa flors en forma de pensaments. Doble joc de paraules, entre la flor que és fràgil i els seus pensaments propis que també ho són. Torna a plorar i amb l’aigua ha avançat el temps i s’ha fet vella. Està sola, perquè ha perdut el seu mar preuat. Aquí hi ha un doble joc. El mar simbolitza el seu marit Mar = mer; ella és cel, Txell (Cel). Meritxell vol dir etimològicament “mar i cel”.

La quarta estrofa fa referència a la seua inicial que és X. Si s’escurça i es gira es converteix en una creu. Aquesta creu és la que ella arrossega i li pesa molt. Aguanta la pena de la malaltia crua (xacra) que s’ha encongit.

A la quinta estrofa, assistim als contrastos. El temps del color blau s’ha acabat per sempre, quan mar i cel eren junts. El temps de xalar i somriure s’ha acabat. Primer contrast: sol i lluna; segon contrast: blanc i negre. La Xell s’ha vestit de dol, que és l’absència de color i aquest color negre no la distreu i, el seu marit està sempre present.

Per acabar, la Xell viu en silenci des que guarda dol. I no sap fins quan durarà. El jo poètic s’implica quan la veu patir tant i li posaria un mantell de cotó fluix a l’ànima, en aquest instant curt i efímer de l’existència.