Mi mundo literario
Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras
Carícies escrita per Sergi Belbel, publicada l’any 1992 i, portada a la gran pantalla per Ventura Pons, ens aproxima a un microcosmos nocturn dels anys noranta. El film de Ventura Pons transforma les onze escenes indeterminades de Sergi Belbel en un personatge més: la ciutat de Barcelona. D’aquesta manera, l’espectador s’endinsa, gràcies a una càmera pròpiament subjectiva, a les entranyes d’una ciutat cosmopolita on la incomunicació i la solitud semblen ser el principal problema dels personatges que hi apareixen.
Els carrers prenen vida per a endinsar-nos en uns escenaris tancats i clarament delimitats com les cel·les d’un eixam. Podríem dir que són com les caselles dels mots encreuats. D’aquesta manera, se’ns obren les portes de pisos cèntrics situats a l’Eixample d’on podem veure els seus escenaris íntims com són la cuina, el menjador, el bany…A la primera escena, entrem en un pis situat pels voltants de La Plaça Catalunya, on l’Home Jove i la Dona Jove discuteixen pels problemes d’incomunicació que tenen. A la sexta escena ens submergim en una banyera de la mà d’un Nen i un Home. A la vuitena escena aprenem a fer el sopar en una cuina cèntrica on la Noia i l’Home Gran, pare i filla, dialoguen acaloradament sobre el seus problemes. A la novena escena l’Home Gran i el Noi comparteixen les seves intimitats davant d’un mirall en un petit estudi-mansarda. Per últim, a la desena escena, la Dona afronta la seva soledat davant del Noi en un menjador d’un altre pis cèntric. No ens ha d’estranyar que al film no hi hagi cap al·lusió al nom de cap personatge. Són vides anònimes que s’entortolliguen i es relacionen com les línies del metro.
Veiem com Carícies plasma escenes neoexistencialistes de la vida quotidiana localitzades, en una ciutat, Barcelona, on l’ésser és lliure i existeix perquè pertany a aquest microcosmos i es relaciona amb les coses i amb altres éssers. Els personatges són lliures d’anar on vulguin, i es desplacen per carrers que no els menen enlloc perquè la mateixa urbs els engoleix angoixadament . Així, la Dona Jove i la Dona Gran es troben en un parc solitari, la Dona Vella i l’Home Vell es retroben al voltant d’un contenidor; el Nen ensopega amb l’Home Vell en un carrer… D’aquesta manera, l’atzar representa un paper important ja que, fruit de la casualitat, els diferents personatges es relacionen entre sí o amb les coses que conté la ciutat, paradigma neoexistencialista.
Al film de Carícies, la càmera es fa còmplice del transport urbà per a mostrar-nos un fil conductor de laberints comunicats sense sortida que ens menen a distints barris com són El Paral·lel, Poble Nou, l’Eixample, Sants… Així, per exemple, varies línies de metro ens condueixen a un asil, on veurem el seu saló, el menjador i l’habitació que comparteixen la Dona vella i la Dona gran clarament identificades a la pel·lícula. Per a canviar d’escena, Carícies, canvia de transport, tant públic com privat, i invita a l’espectador a pujar-hi. Una estació central i uns seients de plàstics, passen a ser a la pel·lícula, l’Estació de Sants amb el seu quiosc i la seva andana. Veiem el comiat d’una parella, de l’Home i la Noia, davant d’un tren, l’Euromed, que va camí del sud. L’Home Vell es desplaça amb la seva moto per pels carrers, l’Home Gran es desplaça amb el seu cotxe…
Barcelona, immensa ciutat contemporània com podria ser qualsevol altra, és vista com un plànol de carrers encreuats que condueixen al món de l’absurd. Com digué Terenci Moix, “els carrers de la ciutat nocturna expressen opressió, deliri, malsons, i delimiten els límits entre la vida i la ficció . Aquests límits semblen ser un No-Res”. La variable del temps no importa en aquest film ja que a l’escena deu es capgira i torna enrere per a tornar-nos a situar a l’inici de l’obra. “El laberint es tanca sobre sí mateix amb una ràfega de neoexistencialisme”. L’Home Jove va a casa de la Dona, la veïna, en busca d’un vas d’oli d’oliva. I rep a canvi, una carícia, única en aquesta pel·lícula.
El Carrer de les Camèlies, és una novel·la onírica, fantàstica i pròpiament simbòlica on es mesclen trets realistes i naturalistes, guanyadora del premi Sant Jordi el 1966, el de la Crítica l’any 1967 i el de Ramón Llull l’any 1969. És escrita a Ginebra entre 1963 i 1965 mentre l’autora vivia sola com a exiliada després de la mort del seu marit i s’estructura en cinquanta capítols.
En aquest text analitzarem els elements que conduiran a la protagonista femenina de l’obra, la Cecília Ce, a un desenllaç de maduresa i d’èxit on la seva sort reservada apareix de sobte en la seva vida1 (pag. 174).
Un primer element és l’origen de Cecília, on es centren els dotze primers capítols de la novel·la, en un ambient de preguerra on la protagonista es abandonada “en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat”2 (pàg. 9), “recollida per un vigilant i adoptada per una parella ja gran sense fills”3. Aquest capítols tracten sobre la seva infantesa, envoltada dels seus pares adoptius, el senyor Jaume i la senyora Magdalena, que li fan anomenar-los padrins i d’un veïnat d’edat avançada que es qüestiona recurrentment la seva procedència. Per culpa de la seva mare adoptiva, no podrà anar a l’escola degut a la seva condició femenina i, sobretot, al seu origen de nena trobada per a evitar els martiris que suposadament li farien les altres nenes del col·legi de monges4(pàg. 22) però, malgrat tot, gràcies al senyor Jaume, aprendrà “tot el que una nena ha de saber, i mes”5(pàg. 19).
El segon element a analitzar és el de la marginació que ja comença al veïnat del barri se Sant Gervasi d’on fugirà de la mà de l’Eusebi, primer amor, i farà cap a un barri marginat: el de les barraques. Quan aquest és empresonat millora de barraca i se’n va a viure amb l’Andrés, segon amor, el guixaire de davant però, malauradament, mor de tuberculosi al cap de poc. Aquest fet li ocasionarà la pèrdua de la tutela masculina, la dependència econòmica i, al tractar-se d’una dona, una veïna, la Tere, li suggereix que es guanyi la vida cosint bruses, un treball legítim com un altre. És una marginació absoluta ja que “ no arriba a integrar-se ni en un temps (postguerra), ni en un país (Catalunya), ni tan sols en un estament social”6 (pàg. 171) que la portarà a dedicar-se a l’ofici més vell del món per a poder sobreviure: la prostitució; després de les seves relacions amoroses frustrades.
De l’explotació de cosir bruses passarà a l’explotació sexual, nucli central de la novel·la, tercer element a analitzar. “I una nit, sense pensar-m’hi, la vaig arrossegar fora de la barraca, vaig agafar el portamonedes, i, prima com un espàrrec, me’n faig anar a la Rambla a fer senyors” (pàg 76). La prostitució suposarà per a ella una submissió i dependència total al gènere masculí a més d’una pèrdua d’identitat que la conduiran al món de l’absurd. Al seu fracàs existencial tots els factors se li sumen: el de ser una nena trobada i la solitud d’abandonar el veïnat de les barraques que es fon en la soledat dels carrers d’una Barcelona desdibuixada en un ambient de posguerra evocada per l’autora des de l’exili. L’amor dóna pas a un món de fredor, de vergonya, d’humiliació, d’angúnia, de repugnància i de rebuig on els vòmits, els embarassos i els avorts apareixen de manera recurrent. La prostitució suposarà per a ella “una lenta ascensió econòmica, però no pas social perquè sempre serà una marginada8”(pàg. 108).
Com podem observar, Cecília Ce, és un personatge totalment desarrelat de la societat on viu: sense pares, sense amics, sense casa, sense carnet d’identitat, sense contracte laboral, sense llibre de família… I ella mateixa es nega a arrelar-se, ja ens ho anuncia en els primers capítols amb aquestes paraules “vaig pensar que jo no em voldria casar mai9” (pàg 51). Però de la submissió que suposa el matrimoni on les relacions amoroses son insostenibles per a la dona de l’època, la Cecília passa a ser la criada del sexe. Ella és la promesa d’una aventura sexual, una dona pública en una vida morta plena d’avorriment i ociositat. Mata el temps fumant, anant als cafès on coneix els futurs clients, deambulant pels carrers de Barcelona sense arribar enlloc, comprant roba, complements i, més endavant, mobles i joies.
La Cecília és víctima i sofreix danys tant físics com psicològics del seus amants que la porten fins a l’intent de suïcidi. El seu destí és passar d’un home a un altre per a pujar de categoria. Del món de les barraques passa a conviure en una fonda amb el Cosme un home prepotent, exclusiu, egoista i gelós. Després compartirà mig pis amb el Marc on sofrirà dany psíquic davant la seva crueltat i es convertirà amb una nina sense voluntat. Per últim, de la mà de l’Eladi sofrirà danys físics en un altre pis. Però la tensió de la novel·la es fa patent quan ella mateixa descobreix que el Marc, l’Eladi i el sastre del davant són còmplices. Triangle masculí que l’han portada a la degradació més absoluta, a l’empresonament i al segrest d’on ella ha intentat escapar d’aquest intent de control que volen tenir sobre ella. Aquest triangle li ha violat la seva intimitat seguint-la espiant-la, retratant-la i, finalment apallissant-la i abandonant-la.
I és aquí quan apareix l’Esteve, personatge clau, que farà canviar el destí de la Cecília regalant-li un pis. En l’ultima part, assistim a un renaixement de la protagonista que ha madurat degut a la paciència i a les calamitats que ha hagut de sofrir. Ella mateixa es pregunta quin preu té el seu cos mirant-se al mirall: “El ventre no compta, el pit no te preu, el cor a desar” (pàg. 175)10 i és en aquest moment quan li sorgeixen les ganes de viure fins a la mort. Hi ha un intercanvi de papers, de nina subordinada, ara la Cecília s’anteposa i dirigeix la seva vida. Passa a ser una “fulana” mantinguda pels seus amants on treu profit a base de regals i de joies i d’un pis que li compra un polític anomenat Martí.
Narrada en primera persona, El carrer de les camèlies ens aproxima des de l’òptica femenina de Cecília Ce, a un món urbà on la protagonista retorna en l’últim capítol a la infantesa al buscar per tota Barcelona i retrobar el vigilant que l’havia trobat de petita. Reconeix el seu veritable origen i arrelament en les tres persones que van participar en la seva adopció: els seus pares adoptius i el vigilant. I resumeix, amb aquesta frase, el què ha estat seva la vida: “Vaig estar a punt de dir-li que l’havia passat buscant coses perdudes i enterrant enamoraments11” (pàg. 206).
Mercè Rodoreda ens narra la història d’una dona, la Cecília Ce, com a model de “dona pública” situada tant al marge com al centre d’una societat patriarcal on la legitimitat, el respecte i el prestigi eren valors molt inculcats.
Text que s’ha de corregir:
Ensinistrant
Si acabem d’adquirir a un periquito el normal és que durant uns dies l’au estigui nerviós davant la seva nova llar o que estigui apagat sense moure’s ni cantar. Això és normal perquè s’està adaptant al canvi que ha sofert.
Una vegada s’ha adaptat o bé ja tenim un periquito ja habituat podem començar a intentar guanyar-nos la seva confiança. Per naturalesa sempre ens van a tenir por i pensaran que intentem fer-los mal quan potser només estem prop de la gàbia per a posar-los menjar.
L’ideal seria col·locar la gàbia en un lloc freqüentat de la casa perquè a poc a poc es vagi acostumant a la presència humana. Hem de procurar intentar no espantar-lo amb moviments bruscs o al canviar-los el menjar, fent-ho tot lo més tranquil·lament possible. Si li parlem fer-ho amb un to de veu suau.
A tot això jo m’estic referint a només un periquito però és igual de vàlid per a una parella.
(Text extret de la pàgina web: http://www.amimascota.com/articles/pajaros_7/ensinistrament_periquitos.htm)
Text corregit:
L’ensinistrament de periquitos
Si acabem d’adquirir un periquito hem de saber que, per naturalesa, ens tindrà por i pensarà que volem fer-li mal malgrat només estem a prop de la gàbia per a posar-li menjar. És freqüent que, durant els primers dies, l’au estigui nerviosa o apagada sense moure’s ni cantar. Això és normal perquè s’està adaptant a la seva nova llar.
Un cop s’ha habituat al canvi, podem intentar guanyar-nos la seva confiança. Per començar, podem col·locar la gàbia en un lloc freqüentat de la casa ja que, d’aquesta manera, s’anirà acostumant a la presència humana. Per a no espantar-lo, ens hem d’acostar sense moviments bruscs, canviar-li el menjar el més tranquil·lament possible i parlar-li amb un to de veu suau.
Aquestes tècniques d’ensinistrament són també vàlides per a una parella de periquitos.
Absència de Josep Carner, publicada l’any 1957, és un recull de quaranta poemes que tracten sobre la pròpia experiència d’exili i del dol que sent l’autor degut a aquest fet. Són escrits des del record i la nostàlgia per la seva terra. Carner durant tot el llibre utilitzarà una sèrie d’imatges recurrents per a reflexionar sobre les impressions de l’exili i la possibilitat o impossibilitat de retorn a la seva pàtria que és Catalunya.
El recull s’inicia amb el poema De Lluny estant amb la imatge del camí, primer paisatge, que prendrà diferents matisos al llarg del llibre. En aquest primer poema, l’autor utilitza la imatge del camí determinat per l’article el per a recordar la seva terra des de l’enyor que sent per ella. En canvi, en el segon poema la imatge es transforma en un article indeterminat que mena a Carner a l’exili. És un camí nou i desconegut per a l’autor, ple d’incerteses. És també en aquest poema on el poeta converteix aquest camí en un camí interior i, en solitud, analitza els seus pensaments i els seus propis sentiments. A Cor fidel es pot veure clarament com el dolor per l’exili és extrem ja que va més enllà del seny, en aquest punt podem interpretar el camí com la seva vida i la impossibilitat de tornar a la seva terra malgrat ell ho intenti sap que el tros d’escala no el mena enlloc. Similar a aquesta imatge trobem també la imatge del riu, segon paisatge, on la vida és vista com un riu que desemboca a la mar, metàfora de la mort. Amb el riu tracta també el tema de l’esdevenir, de “tot flueix i res s’està quiet” del filòsof Heràclit d’Efes conegut per la cita que afirma que “un home no es pot banyar dos cops en el mateix riu ja que segons ell, a l’estar tot sotmès a un canvi continu, ni el riu ni l’home seran els mateixos el segon cop que hi passin”.1
No és d’estranyar que Carner faci referència en els seus poemes al paisatge típicament mediterrani, que és el de la seva terra llunyana tan estimada. El primer paisatge és vegetal on l’escriptor recorda les plantes i els arbres de la seva regió: el romaní, la molsa, la vinya, l’aloc de torrentera, les garrigues, els ginestars, l’arboç, el bruc i el blat. El segon paisatge és marítim d’aquí que anomeni la cala, l’escuma, el vaixell, el timó i la xarxa del llagut de la seva Mediterrània. Ens hem de fixar amb la imatge recurrent del pi com a símbol del poble català, com a unitat nacional. Al fòrum de l’assignatura s’ha arribat a suggerir que és el Pi de les Tres Branques que “és el símbol de la unitat dels Països Catalans: Catalunya, País Valencià i Illes Balears”2. Podem observar un diferent grau de variació amb aquesta imatge depenent dels adjectius que acompanyen aquest arbre. En el primer poema és un pi vivent perquè és la terra de Carner tal i com ell la té present en la seva memòria. Al Crist vora la mar trobem els pins esmaperduts, metàfora dels catalans que han perdut l’orientació durant el seu sojorn. Són pins que es troben arran de la mar, arran la derrota i la desolació. Al següent poema, el de Clara nit, ja és un gran pi llampat, dos adjectius que signifiquen que una gran part dels catalans han quedat ferits, cremats o morts per la guerra civil. Malgrat es pot entreveure una petita esperança de que l’idioma repoblarà el jardí desert. A L’Altre enyor es pregunta amb delit si podrà veure les corrues de pins damunt les comes, si podrà en un futur retornar a la seva pàtria per a retrobar-se amb els amics i coneguts en les comes, que “són prats alterosos, generalment situats en cims aplanats, rics de bon herbatge i molt estimats per a pastura”3. En canvi, a Convit tracta el tema del pi transplantat, d’un català, el Pere Matalonga, que mort a l’estrager lluny de casa seva i és enterrat en una altra serra.
A part d’aquests paisatges esmentats, també hi són recurrents les imatges de la nit, els estels, el vespre, les ombres i la boira. Aquests elements de la natura i la tardor, que és l’estació de l’any que escull perquè és quan la natura decau, creen un ambient per expressar els dubtes que té envers la seva situació d’exiliat.Com hem dit, Carner situa la seva experiència d’exili a la tardor, al poema En el davallant podem veure clarament que “passada la verema (període de recollida del raïm que és al començament de la tardor) la boira veig muntar”. El símbol de la boira és usat per a suggerir incertesa. Ara que està exiliat, no sap què passarà, si podrà tornar a Catalunya. Carner prefereix seguir recordant fins la mort (l’hora extrema) que oblidar. En A trenc de dia, les dues primeres estrofes enumeren una sèrie d’imatges de caire negatiu on la boira hi torna a aparèixer . Aquest cop és en plural i li afegeix l’adjectiu volanderes. Són unes boires que van i venen i li fan perdre els signes. A Hora Foscant, els camins són trepitjats en la boira… La boira també l’utilitza per a referir-se a la mort de dos amics: Enric Díez-Canedo i Pere Matalonga per a referir-se a la incertesa de què vindrà després de la mort.
Una de les principals imatges recurrents és la de la figura de la mare interpretada com una metàfora de Catalunya, la seva pàtria. Podem trobar-la al magnífic poema L’altre enyor com a una “Mare encara no nada”, “una mare no nascuda que enyora el
seu fill, que s’ha perdut4 a l’exili”. Carner personifica la pàtria invocant-la amb el pronom Tu i fon en la primera part del poema un passat gloriós (la Renaixença i la riquesa del Noucentisme); en la segona i tercera part un present dolorós ple de subjectivitat i, en l’última part, un futur latent. Futur que continua a Cant del fill distant, malgrat al·ludir la derrota i l’exili del poble català ja que aquest poema parla en plural, ens indica que en signes pobres t’emporàrem viva referint-se als mots i a les tradicions catalanes que es van endur els exiliats, ens presenta una nova esperança de poder tornar a la seva terra (Mare nostra) i es pregunta què li podran oferir els qui hi retornin. Per últim, a Cant d’una presència invoca una Mare vídua i vestida de dol (oh Mare endolada!) i ens destaca la importància de la llengua catalana. “Carner parla del llenguatge no com a fenomen comunicatiu, sinó expressiu i afectiu: una combinació de gest, ritme i modulació; d’aquí la importància de la cançó, que garanteix la preservació de la identitat nacional5”. Però el fill encara pertany a la mare i malgrat ser lluny la sent pròxima a través de la llengua, les cançons i els seus escrits i veu amb optimisme que en un futur pròxim càntics nous triomfaran.
L’última imatge que comentaré és la de l’àngel que res té que veure amb una figura celestial sinó que l’hem d’interpretar en grec (ἄγγελος,ου) que vol dir missatger, l’enviat. D’un començament aquest àngel és un àngel trist amb el seu glavi tort però a partir de A trenc de dia es converteix amb un arcàngel ja que té una missió molt important: la de comunicar a través del llenguatge del poeta. L’última estrofa es pot interpretar com la inspiració que sorgeix a primeres hores del matí que li descobreix una certesa nova apagant les boires i les ombres. Inspiració que li portarà a escriure Creació d’un poema on ens descriurà aquest nou àngel; no ha de portar ni espasa ni armadura sinó que les ha de substituir per una bandera, una rosa i un fogall, signes clarament catalans. I és aquí on comença el desig de Carner pel canvi.
En conclusió, Josep Carner a partir d’unes imatges recurrents ens explica com a testimoni la seva experiència d’exili a nivell personal i de tot el poble català, “supervivents d’una desfeta6”. Ens trobem, doncs, davant “d’un dol que té el seu origen en una violència política, i que és necessàriament col·lectiu7”.
Drames rurals, de Víctor Català publicat l’any 1902, és un recull de dotze drames escrits en prosa que formen part del ruralisme simbòlic propi del modernisme. L’autora trenca el tòpic de la ruralia i ens ensenya la seva part més crua allunyant-se del costumisme rural.
El tema central de l’obra és el matrimoni. En primer lloc, Víctor Català analitza ens els tres primers drames els problemes de marginació que provoca per a la dona qualsevol relació extramatrimonial. En segon lloc, a partir de Daltabaix, l’autora relata les conseqüències fatals que significa per al gènere femení adaptar-se a la vida conjugal. Les diverses narracions giren entorn a la figura de la dona que busca en el matrimoni un refugi, sota la tutela masculina, per a no quedar marginada per la societat.
El primer drama, El Met de les Conques, ens mostra una família de personatges marginats per una maternitat il·legítima. El Jaumet és rebutjat per tot el poble per ser bord i fill del pecat i es converteix en l’espantall llegendari de la canalleta del poble1. La seva mare, considerada bruixa, no rep cap mena d’auxili i mort d’una intoxicació produïda per uns bolets verinosos. Al quedar tot sol, el Met, només troba consol en la religió que descobreix de la mà d’un predicador i decideix anar-se’n del poble per a fer penitència. Malauradament, caurà en una cova d’on no podrà sortir-ne mai més. Cal subratllar els records que té el Met dintre la cova com a mostra del tracte que rebia la dona en la societat del moment: “Hi havia un home, una dona i un cavall (…). Ell deixà l’arada, se li acostà amb el pal de l’agullada enlaire i començà a pegar-li rabiosament; la dona tractava de fugir, cridant malediccions, però ell la perseguia, atrapant-la sempre sota el pal (…). L’home agullonava al cavall i a ella…2”.
El segon drama, Idil·li xorc, ens presenta una sèrie de personatges marginats per la misèria econòmica i moral. Són un grup de captaires inconscients, un exèrcit de la misèria i de la ganduleria3. D’aquest grup es distingeix el Tit i la Laia que decideixen casar-se per fugir de la situació en què es troben. El capellà de primer moment no els vol casar però després canvia d’opinió per a no ocasionar un escàndol públic. El poble se n’assabenta i, seguint les tradicions, després de la boda els apedreguen amb tal brutalitat que acaben amb la vida del Tit. Podem veure com la massa, que representa el medi social, ataca durament els protagonistes que volen escapar d’aquesta existència rural que els ha tocat viure malgrat fracassen en l’intent.
Analitzant els diferents tipus de personatges que formen part de Drames rurals ens adonem que la dona sol ser el personatge víctima del drama. A Parricidi veiem com una relació sexual fora del matrimoni desencadena l’assassinat de la dona. El Pau, l’amant de la Lena, descrit com “aquell home que l’estimava com un boig i que la matava a força d’estimar-la4”, pres d’un atac de gelosia decideix matar-la. Un seguit de circumstàncies faran que la gent del poble inculpi el marit de la Lena, el Felet, un pobre inconscient com a autor del crim. El drama fa una crítica a la incompetència de la Justícia i centra l’existència humana en la força del fat d’on és impossible escapar: “I anorreat i destruït per l’horrible sospita, baixà el cap al pes del Destí i es disposà a sofrir resignadament el càstig de sa culpa imperdonable5”.
Els següents drames descriuen diferents situacions matrimonials on la dona continua sent la víctima. A través de la vida conjugal, la dona només rep a canvi l’explotació, la malaltia o la follia. És el cas de la Doloretes de Daltabaix que, sola i desemparada, va a formar part d’una família d’esquerps, feréstecs i violents6 que l’humilia i l’explota. El personatge de l’àvia Pastora serveix per a anunciar el què passarà a través de les seves profecies: “Que n’hi trobaràs poques, d’alegries, en aquesta casa!… D’aquí a un any, qui t’haurà vist i et vegi!7. La Bel d’Agonia es veu obligada a confessar al seu marit Minguet a les portes de la mort que l’hereu és fill del metge. Aquest, personatge bo, un cop controlada la ràbia es veu forçat a perdonar-la. La Maleneta d’Ombres, incapaç d’escapar del matrimoni per la manca d’amor, acaba tornant-se boja.
La dona no deixa de ser víctima ni a la vellesa com ho demostren les narracions de La vella i Nochebuena perquè a pagès, un vell xacrós que consum i no produeix és un censal8. La padrina de cal Manyo, amb esperit modernista, busca escapar del seu cos immòbil per un atac de feridura i troba en la visió d’un tros de cel blau alguna cosa que fa que la seva vida hagi valgut la pena: an aquella bellesa consoladora que havia d’arribar a ésser la seva única distracció i son únic amic9.Malgrat els seus intents d’escapar, res la salvarà del seu final tràgic.
El recull es tanca amb L’Enveja, única narració que tracta de l’amor, als deu anys de matrimoni encara s’estimaven amb igual voluntat10. Però aquesta vida idíl·lica que tenen els protagonistes es veu truncada per la societat que veu en l’absència de fills una tara: Lo poble olorà el drama, i, amb son instint pervers de bèstia inferior, clavà la urpada al punt que més dolia i els anomenà Forros, lo motiu pregoner de sa desgràcia11.
En conclusió, Drames rurals ens exposa la lluita contínua que té l’ésser humà contra dues forces immenses: la societat i la natura. A través del medi rural, l’autora manifesta les contradiccions que viuen els protagonistes d’adaptar-se a la societat que, en la majoria dels casos, els condueixen al fracàs.
Mi mundo literario 