Mi mundo literario

Onada d’aquarel·la l’ànima,

de freda boira guarnida,

glaçada maror afligida

d’agitada pugna arraulida.

 

Calmada i tancada, la teva mar

Mediterrània, no engolia tristesa,

ni l’ombra dels cristalls salats,

rosecs interns de tempesta.

 

Corbes et portaren a l’exili,

a terres àrides, daurades i tan planes

sinó fos per la cima del campanar

amb llur cigonya de vols pausats.

 

Ponent enllà, per fi, la mar perduda

on afloren rams abismals d’ones,

darrer paradís del Cap de Fisterra

colpejant, escumoses, penya-segats.

 

La marea viva s’empassa un glop de sal;

el teu mar profund, Marta, de llàgrimes

al vent com valls de perles,

fonent-se al lament de les gavines.

 

I és l’horitzó, foc d’encenalls,

qui et desperta la llar d’espurnes

roges, volcà de l’ànima encesa,

consumida, pelegrina, al bram de l’oceà.

 

Són vieires d’estels immigrats

les obscures roques

dels teus sentiments alleujats;

fina sorra entre les cames.

Comentari del poema:

Poema sobre l’evolució dels sentiments de la protagonista femenina Marta gràcies a la mar.

Són 28 versos com tots els del recull “Corbes de sang”.

El significat de cada estrofa és el següent, anem a pams:

Onada d’aquarel•la l’ànima,
de freda boira guarnida,
glaçada maror afligida
d’agitada pugna arraulida.

En aquesta estrofa se’ns presenta l’ànima de la protagonista que està molt freda, trista i confusa. La boira és la que indica aquest sentiment de confusió. Aquesta ànima té una lluita interna però no se’n pot sortir per això resta arraulida.

Calmada i tancada, la teva mar
Mediterrània, no engolia tristesa,
ni l’ombra dels cristalls salats,
rosecs interns de tempesta.

Ens situa la protagonista en un indret de la geografia espanyola, tocant el mar Mediterrani que és descrit com un mar calmat i tancat, incapaç d’alleugerir la tristesa de la protagonista. L’ombra dels cristalls salats són les llàgrimes i els rosecs interns de tempesta continua sent la lluita interna que té la Marta.

Corbes et portaren a l’exili,
a terres àrides, daurades i tan planes
sinó fos per la cima del campanar
amb llur cigonya de vols pausats.

Aquesta estrofa s’inicia amb la paraula “Corbes” seguint la tònica del recull “Corbes de sang”. Aquí són les corbes d’una carretera que condueixen a Marta a un altre indret. És descrit el paisatge de Castella. El símbol del campanar típic de la zona amb la seva cigonya de vols pausats perquè el poema insinua amb aquestes paraules que a la protagonista li costa quedar-se embarassada.

Ponent enllà, per fi, la mar perduda
on afloren rams abismals d’ones,
darrer paradís del Cap de Fisterra
colpejant, escumoses, penya-segats.

Per fi la protagonista arriba al lloc on volia anar, a l’oceà Atlàntic i ho fa anant a Galícia, al cap de Fisterra. Aquest mar és ben diferent al Mediterrani, és brau i té molta força i fúria.

La marea viva s’empassa un glop de sal;
el teu mar profund, Marta, de llàgrimes
al vent com valls de perles,
fonent-se al lament de les gavines.

Aquí és on el mar s’uneix a la protagonista que ja se la presenta amb el seu nom: Marta, que és un nom que significa “femení de la mar”. El mar aspira el dolor de la dona, “el seu glop de sal”que no deixa de ser un mar profund de sentiments que ja s’han descrit en la primera estrofa. Apareix el símbol de la gavina, típic de la zona gallega, els plors de la Marta es fonen amb els gemecs de les gavines.

I és l’horitzó, foc d’encenalls,
qui et desperta la llar d’espurnes
roges, volcà de l’ànima encesa,
consumida, pelegrina, al bram de l’oceà.

En aquesta estrofa la Marta és una pelegrina que ha fet el camí de Santiago i ha acabat a la “Costa de la Mort” per a finalitzar el seu viatge. Assistim en aquesta estrofa a una tradició que consisteix en cremar alguna peça de roba que s’ha portat durant tota la peregrinació. Hi ha una cremada metafòrica de l’ànima de la Marta, de la seva profunda tristesa que l’ha acompanyat durant tot el viatge. L’oceà li apaga les seves flames amb el seu bram.

Són vieires d’estels immigrats
les obscures roques
dels teus sentiments alleujats;
fina sorra entre les cames.

Per últim veiem com hi ha una evolució dels sentiments. Finalment, la Marta ha trobat alleujament. L’antítesi entre “obscures roques” i “fina sorra” així ho demostra.