Cuatro historias, un destino: EL DESTINO

Olga, Sonia y Laura habían reservado el bar donde desayunaban cuando iban al instituto para hacer la cena de despedida. Aquel lugar las abocó a una serie de recuerdos que fueron surgiendo conforme avanzaba la noche. Entre risas, le hicieron un pequeño homenaje a Nieves, un collage de fotos donde salían las cuatro amigas desde sus inicios hasta la actualidad. La idea, aunque poco original, había sido de Laura que se había pasado horas enteras retocando las fotos en el ordenador, y Sonia le había escrito un poema tierno. La música era cosa de Olga que había grabado diversos CD con canciones que escuchaban en aquella época.

Nieves se emocionó y su emoción se trasladó a sus amigas que acabaron llorando. Quien lloró más fue Laura y con las manos temblorosas acabó derramando la Coca-Cola que le acabó mojando su vestido violeta.

Bien entrada la noche, abandonaron el bar y se fueron a bailar a la discoteca que hacía tiempo que no pisaban. Entre focos, ritmos y música, entraron en otra dimensión. Quien bailó más fue Olga que sintió cómo sus pies se movían solos, hacía tiempo que no experimentaba esa clase de libertad. De cuando en cuando, iban a la barra a beber un cóctel dulce, todas menos Sonia que se privó de beber alcohol porque era la que conducía. Ella era la que iba varias veces a la entrada de la discoteca para poder fumar. Laura la acompañaba. Aquella noche fumaba más que nunca, aspirando con fuerza el cigarrillo como si fuera el último de su vida.

Sonia le preguntó a Laura repetidas veces qué narices le pasaba, pero ella se negaba a responder. Tenía la mirada empañada y Sonia no pudo descifrarla, pero sabía que algo le pasaba. Laura sudaba deprisa, pero las manos las tenía heladas. El alcohol le iba entrando y, poco a poco, se le instauraba en la mente que abandonaba por unos momentos la realidad y le quedaba una sonrisa tonta. Nieves, rodeada de felicidad, también bailaba y contaba mentalmente los pocos momentos que le quedaban para casarse.

Al final, las luces de la discoteca se encendieron, indicando el final de la noche. Los ojos de las cuatro amigas se deslumbraron por la intensidad. Salieron y fueron hacia el aparcamiento. Olga subió al asiento del copiloto y Nieves y Laura al asiento trasero. El coche, conducido por Sonia, giró hacia la izquierda y entró en la carretera que las llevaría hacia casa. La música sonaba por los seis altavoces del coche, de una manera suave y discreta. En la recta, Sonia pisó un poco más el acelerador y se confió. La carretera gris se extendía solitaria a las cuatro y media de la madrugada.

Laura cogió las manos de Nieves y las acarició con pequeños movimientos circulares.

—Tengo las manos heladas. Déjame calentármelas con las tuyas —le dijo.

Y Nieves le pasó hasta un poco de su aliento para que las manos alcanzaran una temperatura más humana. Laura se sintió vivir con la compañía de Nieves y se quedaron con las manos entrelazadas.

Fue aquel cambio de rasante quien hizo aparecer el destino impasible y cruel. Dos faros se aproximaron al coche de Sonia a una velocidad sorprendente. Hasta que no lo tuvo encima, no lo pudo ver. No pudo frenar y el impacto fue tan colosal que el coche, después de dar varías vueltas de campana, salió disparado de la carretera y se estampó contra el margen derecho, una barrera dura como el mármol.

Al lado del margen había un árbol grande, un roble fuerte e inmóvil, que había perdido algunas de sus hojas. Murieron las cuatro en el acto, apagándose su vida en el instante efímero. Ambulancias, policías y bomberos llegaron al lugar del accidente.

Emilio, que conducía el otro coche, resultó ileso. Dio positivo en el control de alcoholemia ya que la superaba por varios puntos. Lo arrestaron. Pagaría una condena por un hecho irreparable, injusto como la misma vida. Del maletero del coche de Sonia, surgieron diferentes fotos arrugadas, que arrastradas por un viento suave que empezaba a soplar, acabarían debajo del roble.

Ese roble estaría lleno de flores variadas durante los próximos años, recordando el final de la vida de las cuatro amigas. Colores vivos por recordarlas, desde el amanecer hasta la puesta de sol. Y en las noches solitarias, las estrellas brillarían a ratos antes de ser cubiertas por nubes de tormenta entre los pensamientos de añoranza por parte de Óscar, Alberto, Alba y las cuatro madres que nunca aceptaron ese destino. Mirando el cielo las recordarían, y entre los recuerdos rotos, ellas vivirían por unos instantes dentro de la vida de los demás.

FIN

Cuatro historias, un destino: OLGA

Cuatro historias, un destino: SONIA

Cuatro historias, un destino: LAURA

Cuatro historias, un destino: NIEVES

Carla

cs_carla

 

 

 

 

 

Amb la teva figura de festa,
acompanyaves l’eclipsi de les llums,
ballaves l’eco de la lluna llesta
combinant còctels de comprimits.

Hores abans, caprici d’un cant,
fulles caduques banyaven l’asfalt,
quatre cercles cremaven corbes,
en un reduït espai.

I el temps… i l’atzar… roïns, juganers,
amb un simple polsim de breus segons
confonen el trànsit en l’instant efímer.
Carla, xoc sec, cap cot contra els cristalls.

Clàxons, camins de sang ragen,
al teu costat el teu company,
resta cec com la boira,
i la culpa a poc a poc abraça.

Circula l’oxigen que revifa l’ànima
malgrat tot, set cels s’apaguen.
En la teva cintura càlida,
xiprers i cementiris en calma.

Flors com el gebre tremolen,
cobreixen en la trista penombra
el teu cadàver tebi, Carla,
llum innocent esbotzada.

Glaçats els nostres cors,
sota un pi s’apinyen
companys, d’una jove vida
sense tu, fugaç i esquinçada.

Poema Carla de "Corbes de sang"

Poema Carla de “Corbes de sang”

Avui has begut

Avui has begut, Neus. Has begut per oblidar-te de tot. Però encara te’n recordes, oi? Encara no ho has aconseguit, beu, deixa que el líquid et llisqui gola avall, que et cremi, que t’encengui, beu, beu, beu… No en vessis ni una sola gota al ballar, tot cap a dintre del teu cos que l’espera amb impaciència. No pensis. Ara ja no… Els ulls humits et brillen i els teus vermells, injectats de sang. No saps si t’agrada la música que posa el DJ, no t’ho has preguntat, però tu intentes seguir el ritme movent la cintura, ara a un costat, ara a l’altre, dreta, esquerra, dreta, esquerra, dreta, esquerra… Et fas un embolic amb els peus que intentes solucionar per a no fer el ridícul, sempre has estat una bona ballarina, però avui tot és diferent. Et sents com un habitant d’un altre món, llunyana a la terra. Estàs amb els amics de sempre. La Mercè et mira preocupada, se t’acosta i et xiuxiueja a l’orella que no beguis més, que et sentarà malament. Però tu no li fas cas, agafes el vas de whisky amb coca-cola, te l’apropes als llavis, els llavis que desitgen ser besats per ell, i en beus un glop llarg fins apurar fins a l’última gota. La teva boca dibuixa un somriure ximplet, t’acostes a la barra, la cambrera, una rossa tenyida amb un cos diminut, tarda en servir-te perquè està ocupada amb els altres clients. Se’t trava la llengua, però a la fi aconsegueixes demanar un altre whisky amb coca-cola. Des de sempre has après que no era bo fer mescles, que l’estómac no ho resisteix. I tu, com a bona nena, tota l’estona beus el mateix.

Saps que un noi et mira, t’està desitjant. Ho notes amb la seva mirada penetrant, aquells ulls de gat que li brillen en la foscor del local.

De quan en quan gires el cap i mires el rellotge amb impaciència, com si estesis esperant a algú. Però aquest algú no arriba, sembla que no vindrà. Si veus alguna ombra d’algun cos que se li pugui assemblar, el cor et batega com un foll. Però després comproves que no ho és i respires alleujada perquè no el vols veure. O si? Ni tu mateixa ho saps. Però saps que si el veus, tot, absolutament tot, et tornarà a la ment, i el beure t’haurà estat inútil. La baralla d’aquesta tarda, els teus plors, les seves paraules, l’últim comiat d’una relació que no semblava tenir fi, se’t barreja amb el whisky. Encara et fan mal les ferides per això t’hi poses alcohol, per desinfectar-les i et couen més i més… Però al mateix temps se t’adormen. La Laia et mira mofeta, avui està contenta com un gínjol, està eufòrica i tu saps el per què. Li has deixat el camp lliure a la senyoreta. No pots resistir la seva mirada triomfal que se’t clava ben endins. Te’n vols anar. T’acostes a la Mercè i li dius que vas un moment a fora a estirar les cames. Ella insisteix en acompanyar-te però tu vols estar sola, n’has d’aprendre a estar-hi ara que ell t’ha abandonat. Camines entre la gent de la discoteca, mòmies que ballen a un ritme imposat per la forta música. Algú et trepitja un peu al passar però ni tan sols te n’adones.

Saps que un noi et mira, t’està desitjant. Ho notes amb la seva mirada penetrant, aquells ulls de gat que li brillen en la foscor del local.

                Ensenyes la mà dreta i el porter que sembla mig adormit et posa la marca de la discoteca i et sents com una bestioleta indefensa. Ara ja no et puc veure, però t’imagino sortint al carrer, fa molt de fred però tu no en sents. Fins i tot, amb les presses t’has oblidat de l’abric per escapar dels ulls de la Laia. Sé que camines sense un rumb fix, fent ziga-zagues de banda a banda d’algun trist carrer estret dels voltants de la discoteca. Et costa caminar i t’asseus a l’entrada d’una casa. T’encens un cigarret. El cap et dóna voltes com una nòria que no s’atura. Et sents molt marejada i et trobes malament i sé que en el fons lamentes haver begut tant, però ara ja no s’hi pot fer res. T’aixeques ràpid i vomites tot el que portes endins. I et sents sola, molt sola, en aquest carrer fosc i solitari. Plores i les llàgrimes et van desfent el maquillatge i sembles un quadre abstracte. Fa tanta estona que plores que ja se t’ha oblidat la raó. Plores per ell o per tu? L’estimes encara? Et sembla molt complicat de definir. L’has estimat algun cop o només volies a algú, sense cap cara fixa, que estigués al teu costat? Acabes pensant que l’amor no existeix, que tot és pur egoisme. Després de estar filosofant sobre la teoria de l’amor saps que plores per egoisme i et sents bruta i malament.

Un noi et mirava, insistent, amb aquells ulls de gat penetrants…

Tornes a la discoteca desfent el recorregut que has fet abans. Li ensenyes al porter la marca que portes a la mà dreta i et deixa entrar. Intentes recordar on estàveu i busques els teus amics entre la gent. A la fi veus el cap de la Mercè, camines, t’hi acostes i li dius que ja tornes a ser aquí. Ella respira alleujada en tornar-te a veure i et pregunta com et trobes. Tu ni tan sols li contestes. El noi d’ulls de gat et gasta amb la seva mirada i et sents desitjada. T’apropes el got de whisky amb coca-cola que havies deixat per la meitat i te’l beus d’un sol glop. La mà et tremola i em temo la meva fi. Neus, què fas? No et moguis així! Però sé que les meves queixes són inútils perquè no les pots sentir. Agafes un xiclet sense sucre i te’l poses a la boca per treure’t el mal alè que t’ha produït l’alcohol. I en aquest moment, jo, et rellisco de les mans i vaig a parar a terra. Paaaffff! Em sento com un kleenex. Des de terra on estic, trencat per diverses parts, encara puc sentir com t’acostes a aquell noi i li dius:

—Hola, em dic Neus, i tu?

Mentre penses que tot és pur egoisme.

ballaròck- le macerie / discoteca rock