Mi mundo literario

Las creaciones literarias bilingües de Helena Sauras

—¿Per què no et llegeixes cada dia un conte? —Em vaig preguntar un dia.

Un propòsit que em va néixer mirant-me al mirall, atabalada per no arribar tard a treballar.

Quan era petita i em van regalar un recull de contes infantils, que es titulava «Un conte per a cada dia”», era el que feia.

Em llegia dia rere dia una història que em traslladava a altres móns. Ja sé que després no m’era prou i llegia molt més que un simple conte i em vaig començar a atrevir amb novel·les i històries més complexes. Però aquest any, que recentment hem estrenat, m’he proposat cada dia llegir-me un conte i res millor que començar per la meva escriptora preferida, la Mercè Rodoreda.

A l’endemà, em llevo del llit aviat i el que faig primer, mentre esmorzo, és llegir-me un conte. Són curts i, per uns moments, la meva imaginació vola. Després, ja tocaré de peus a terra, però quan encara tinc el cap tocant el somni, un conte m’és adient per a somniar durant una estona més.

Després d’onze dies, ja he acabat de llegir el primer recull de contes. Són onze contes escrits per una ploma magistral i d’una gran qualitat literària. De vegades, són previs per a estimular la imaginació i fer-ne darrerament una novel·la. Però no són simplement esborranys. Són relats bells i lírics, narracions autònomes i breus que poden viure en la teva ment sense necessitat d’allargar-les. Aquest 2013 em llegiré tots els contes de la Mercè Rodoreda i d’altres autors que tinc en ment.

Els contes que contenen el primer recull que m’he llegit aquest any són aquests:

  • Ada Liz
  • En una nit obscura
  • Nit i boira
  • Orleans, 3 quilòmetres
  • Viure al dia
  • Pluja
  • El bitllet de mil
  • Rom Negrita
  • Paràlisi
  • Semblava de seda
  • El parc de les magnòlies

Les temàtiques són diferents entre sí. Els narradors són omniscients, els personatges estan traçats amb poques pinzellades, però diuen molt de sí. Hi ha records i alguns somnis en els contes, històries que viuen dintre d’altres. La crueltat de la guerra toca inevitablement alguns relats. Algunes són històries quotidianes, vivències del dia a dia. D’altres ens porten per un camí oníric i més fantasiós. Hi ha diàlegs, descripcions, accions, pensaments. És un recull variat, que finalitza amb una escena teatral amb «El parc de les magnòlies», que avui mateix m’he acabat.

Pel matí, un conte i, pel migdia i la nit, continuo amb les novel·les que llegeixo. La lectura m’obre un món ple de possibilitats que m’enriqueixen l’esperit.

A través de paraules, RECORDO, VISC, CREO.

¿Què faríem sense elles?

 

Primer dia de l’any on no he pogut parar de llegir fins acabar-me aquesta novel·la. És absorbent des de la primera línia que et transporta a un altre món on res és el que sembla, en el que intueixes que alguna cosa grossa s’amaga darrera de tanta riquesa, on la vida acomodada que semblaria, en un principi, que portaria la nostra protagonista en casar-se amb un dels homes més rics de l’illa de Menorca, es converteix en una presó angoixant.

La vaig comprar a través del Cercle de Lectors perquè hi posava que evoca el món literari de Rebecca de Daphne du Maurier, novel·la que em vaig llegir en la meva adolescència, i que em va calar durant bastant de temps, convertint-se en una de les meves favorites. “Pura sang” d’Ada Castells, que res té a veure amb la vida d’un cavall, és una obra acurada, fruit d’un bon treball literari que t’enganxarà amb la seva prosa directa. Abans de comprar-la em vaig llegir el primer capítol que havien penjat a la pàgina del Cercle i vaig saber que per Nadal l’hauria de tenir entre les meves mans. Així ha estat i aquí us deixo la meva opinió sobre ella.

L’ARGUMENT

La Sílvia és pintora però la seva carrera s’ha aturat degut a un fet del passat. És de Barcelona, on coneix un home molt ric que li proposa matrimoni. Es casen i se’n va a viure a l’illa de Menorca, a la mansió de Son Blanc. Creu que la nova vida acomodada li permetrà pintar de nou però el que no sap és que els Solivella, cognom que li pesa cada dia més, amaguen un secret terrorífic esquitxat de sang. Al cap de poc de ser-hi i, després de tenir el seu primer fill, el seu home canvia per complet, quasi mai és amb ella i deixa que la seva mare, una gran dama que no tardarà en menysprear  la Sílvia, s’encarregui de tot fins i tot de l’educació del futur hereu. La Sílvia només pot recórrer al jardiner de Son Blanc, un home que demostra lleialtat per la família, però que comença a entendre-la. El jardiner, home de poques paraules, sap el secret que amaguen els Solivella i intenta mantenir-la al marge però la Sílvia no pararà fins desemmascarar-los perquè la vida dels seus éssers estimats corre perill.

 

LES MEVES IMPRESSIONS

Ja des de el primer capítol, llegit abans de comprar-me-la, vaig saber que aquesta novel·la m’encantaria. Narrada en primera persona, la protagonista revelà el secret que amaguen els Solivella al seu fill, ja que aquesta novel·la té la particularitat en que les paraules que la formen, van dirigides al seu fill, el futur hereu de Son Blanc.

Se m’ha fet curta ja que només té 285 pàgines però no deixen de ser intenses, paraules punyents que la Sílvia descriu des de la seva òptica al seu nen. Hi ha capítols que els he anat rellegint conforme avançava en la lectura, per tal de fer-la durar, l’he assaborit perquè “Pura Sang” és per a això, cada mot que la compon té un pes màgic i misteriós. L’intriga, que n’hi ha i molta, no ha de deixar que no reparis amb les paraules belles i riques que la formen, molt ben estructurades. De diàlegs n’hi ha pocs, és més aviat un discurs interior i intimista carregat d’elements gòtics on de vegades toquen la bogeria. Res és el que sembla i un final obert de repent et sorprèn. La prosa de sobte s’interromp i et quedes amb ganes de més, almenys és el que a mi m’ha passat, no tots els interrogants tenen resposta, com la vida mateixa. El futur és incert i deixa que la teva imaginació flueixi cap a una possible solució.

LA RECOMANO?

Una novel·la diferent i maternal, escrita des del coratge i amb un bon ritme. Com a lectora l’he degustat i, sens dubte, us la recomano.

SAM_0017

Ahora que el año 2012 ya termina, qué menos que hacer mi balance literario particular. Es un año en el que he incrementado mis lecturas respecto a los años anteriores pero espero que en este 2013, que recientemente empezará el martes, seguir con esta tónica in crescendo. Los libros que me he leído son los siguientes:

1. El contenido del silencio de Lucía Etxebarría
2. El bolígrafo de gel verde de Eloy Moreno
3. Un mundo sin fin de Ken Follet
4. Si tu me dices ven lo dejo todo, pero dime ven de Albert Espinosa
5. Sé lo que estás pensando de John Verdon
6. Cometas en el cielo de Khaled Hosseini
7. Sexualmente de Nuria Roca
8. Mil soles espléndidos de Khaled Hosseini
9. El silenci de les vinyes de Gisela Pou
10. El jardín olvidado de Kate Morton
11. La nevada del cucut de Blanca Busquets
12. Cincuenta sombras de Grey de E.L. James
13. Bones intencions de Maria Mercè Roca
14. Cincuenta sombras más oscuras de E.L. James
15. Marina de Carlos Ruiz Zafón
16. Misión olvido de María Dueñas
17. La caída de los gigantes de Ken Follet
18. El invierno del mundo de Ken Follet
19. Primera novela finalista del Premio Círculo de Lectores 2012.
20. Segunda novela finalista del Premio Círculo de Lectores 2012.
21. Tercera novela finalista del Premio Círculo de Lectores 2012.
22. Cincuenta sombras liberadas de E.L. James
23. El llenguatge secret de les flors de Vanessa Diffenbaugh

Algunos los he reseñado, otros no. Es difícil recomendaros sólo uno de toda esta lista por esto me quedo con estos cuatro:

La nevada del cucut

La nevada del cucut

Marina

marina
El invierno del mundo

El invierno del mundo
Mil soles espléndidos de Khaled Hosseini

MIL_SO~1

El libro que menos me ha llegado de toda esta lista como ya dije en mi reseña ha sido:

Si tu me dices ven lo dejo todo, pero dime ven de Albert Espinosa

albert

Desde aquí os deseo una buena entrada de año, SALUD, y buenas lecturas para el año 2013.

Mientras me esperaba en la librería para que me atendieran topé con este libro, fijándome en su portada. Una chica de ojos grises intensos medio tapados por su pelo corto, con restos de nieve, mirando a la cámara con una foto de unas flores violetas entre sus dedos. Era una novedad de libro y lo que me atrajo fueron las palabras que lo acompañaban: “Estoy sola como la rosa blanca, como la lavanda, desconfío. Mi voz son las flores”. No lo compré en este momento porque había ido a comprarme un libro electrónico pero cuando lo vi meses después en el catálogo de Círculo de lectores me decidí por él porque me pareció un libro original, duro y poético. La versión que tengo del libro es en catalán por lo que seguro que la información que os doy sobre la portada discrepa de la versión española, pero como tengo que hablaros sobre mis experiencias con la novela qué mejor que empezar por su portada de fondo violeta.

SOBRE LA AUTORA

Vanessa Diffenbaugh nació en San Francisco aunque creció en Chico, California. Estudió escritura creativa y educación en Stanford y enseño arte y escritura a jóvenes con pocos recursos económicos. Ser madre adoptiva la ha inspirado para escribir este libro. Esta es su primera novela que se ha vendido en 36 países y Fox Pictures ha adquirido los derechos cinematográficos.

EL ARGUMENTO

La vida de Victoria se rige por el miedo, miedo al contacto físico y sobretodo miedo a amar y a dejarse querer. Abandonada nada más nacer, su infancia transcurrió entre familias adoptivas y centros de acogida que le endurecieron su carácter, volviéndola en ocasiones agresiva. Ahora acaba de cumplir dieciocho años y debe emanciparse con poca ayuda y pocos recursos. Vagabundeará por los jardines de San Francisco donde tiene un jardín secreto que ella misma ha plantado, un refugio para su alma donde sus miedos se calman. Porque Victoria tiene un don, una habilidad especial para las flores que se convierten en su voz para expresarse y comunicarse con los demás. Las flores se convertirán en su medio de vida y acabará haciendo de florista, porque sabe escoger la flor adecuada para los demás aunque ella misma todavía no ha encontrado la flor que le permita olvidar su secreto que la corroe por dentro y tirar hacia adelante. Un secreto inquietante que esconde de tiempos pasados, una culpa que arrastra desde hace mucho. Un chico misterioso, que también conoce el lenguaje de las flores, se cruzará en su vida y los dos intercambiarán mensajes que les permitirán poner paz a su duro pasado y tejer un futuro nuevo.

LA ESTRUCTURA, PRESENTE Y PASADO

La forma de estructurar la novela intercalando capítulos de presente y pasado escritos en primera persona desde el punto de vista de Victoria, la protagonista, me ha parecido muy adecuada. De esta manera profundizaremos en su historia que se remonta a su infancia y empezaremos a imaginar qué pudo pasar para que ninguna familia adoptiva se la quisiera quedar.

La novela tiene cuatro partes:

  • Cardo.
  • Un corazón inocente.
  • Musgo.
  • Recomenzar

Los capítulos que la componen son de por sí muy cortos que te permiten avanzar rápido en la lectura y sumergirte en la vida de Victoria e ir componiendo mentalmente el puzle de su historia donde tendrás piezas del pasado, del presente y algunos indicios de futuro.

Al final del libro encuentras un diccionario con las flores y su significado que podrás consultar en cualquier momento. Es una herramienta que encuentro muy útil e indispensable para comprender la novela.

MIS IMPRESIONES

Es una historia que se me ha hecho corta de leer por su simple estructura. La escritora sabe guiarte con sus bellas palabras hacia la vida de su protagonista, intercalando su presente y su pasado de manera uniforme. La dosis justa de presente, la intriga que va creciendo conforme vas avanzando por sus páginas; con la dosis justa de pasado, que acabará revelando el tormento que esconde la vida de Victoria.

Aunque es un libro en el que hay algo de intriga este no es su razón de ser sino que es más bien una novela intimista, profunda y conmovedora. La considero una obra poética en la que cada flor, cada mínima expresión de belleza, tiene su significado. Es un libro de sentimientos contrapuestos muy bien descritos y es en ellos donde hago hincapié, sin ellos, esta novela no tendría sentido.

De por sí, la trama respecto a la intriga que se sirve en esta novela me ha parecido bastante previsible. No me he ha resultado sorprendente el secreto que escondía Victoria así como el final, que evidentemente no voy a revelar en esta opinión. Como poco a poco te vas familiarizando con el personaje de Victoria y entras en su psicología, ya no te sorprenden sus reacciones, te sabes poner en su piel y aunque tú no lo harías, sabes que ella va a reaccionar de esta forma y cuando continúas con la lectura observas como no te habías equivocado. Por eso os advierto que al menos a mí la intriga no me ha sorprendido lo más mínimo ya que intuía lo que iba a pasar y así ha sido al final. No te esperes un vuelco en el argumento ya que no hay giros inesperados, simplemente el puzle que vas formándote, borroso en un principio, acabas por vislúmbralo antes de que ocurra.

Lo que me ha gustado

  • La portada y la frase que la acompaña.
  • Los sentimientos de la protagonista y su evolución.
  • El diccionario de los significados de las flores que incluye el final del libro.
  • El final.

Lo que no me ha gustado

  • Es bastante previsible.
  • En ocasiones le falta algo de emoción.

¿LO RECOMIENDO?

Sí, es una novela que encuentro original por su manera de tratar los sentimientos a través de las flores. Es dura y real, con unos personajes bien trazados que son muy palpables como si fueran de carne y hueso. Ahora estoy a la espera de que hagan la película que sin duda voy a ver cuando la estrenen.

 

El lenguaje de las flores

Cada dia portes un amulet
d’absència, terra llunyana
i altament enyorada,
penjat al bell mig del cor.

Bategues com un drap arronsat,
polint la pols d’altres,
que no et miren perquè ets invisible,
malgrat al seu servei estàs.

I el sou, minso, quan arriba, l’esquinces
en petits tresors que envies lluny de tu,
per als teus,la teva mainada que menja
gràcies al teu costós esforç.

L’ordre recte, l’ordre polit, l’ordre netejat
diu molt de tu, Kelly, que gairebé no dorms,
no pas per insomni, sinó per la tasca
dura i feixuga que et cansa.

Cada nit jeus pansida mirant la teva papallona
d’ales multicolors i vigoroses,
al teu coll no alça el vol,
i et punxa la melangia amb ales de seda;
l’enyor és el seu nom i un pom de roses
blanques t’esclata de ben endins.

Res t’aturarà, Kelly, lluita: dia sí, dia també
per un futur digne quan el present és de boira,
que no s’escampa malgrat el sol despulli l’alba,
malgrat la lluna temorosa sigui plena.
Malgrat tot, tu lluita, ¡amb força!
que una agulla d’esperança tatua la teva pell amb constància.