Ziga-zaga feia una serp,
un zum-zum d’abelles
escampaven el teu pol·len
pel zoo atziac i estacional.
Princesa Zara, ets flor de llengua
mesclada per no compendre’s.
Ulls de vidre amb la força oculta
de qui els destapa. Oberta Sara.
Tan fràgil com dura t’han fet,
l’engany dels anys viscuts
trenca el mirall amb set atzars
de mala sort. Afrontes i empomes.
Les teves cortes s’arrosseguen
pel camí de la incertesa:
Una llavor minúscula a la primavera,
que germina a l’estiu del zel gustós,
codonyat a la tardor calmada.
L’hivern engendra fulles perennes
que discriminen la teva figura imperfecta.
Un bocí del teu pensament esquinçat
broda el meu llençol que perdo any rere any.
Voltant d’ell em despullo. La vida em fuig.
La sang degota menopausa de sentiments pansits.
Dona, no t’en vagis sense dir res més.
T’hem ferit tan profund que no sagnes més,
perquè la sang de l’alfabet són sorolls que espanten,
frissances que callen els pensaments interiors.
Vint-i-vuit corbes, la lluna m’ofega la marejada afònica.
Mi mundo literario 