Mi mundo literario

Els ulls lliscaven lliures,
llepant les lletres dels llibres.
Eren dos llumins encesos,
estels brillants i vius,
que encenien el rostre.

De sobte, un raig de sang
apaga un llumí. És negra nit.
L’absència és una taca d’oblit,
dos lliris blancs ploren les galtes.

A la llar, Llúcia, ja no és el mateix:
el mirall reflexa un buit de sensació
imagines colors que no tornaran,
I, a les palpentes ,traces l’òptica paral•lela.
que xoca contra un costat de tu.

Un costat que existeix malgrat no veus
ull dret obert, les coses que t’envolten.
En solitari, tres punts màgics s’esborren
I descobreixes la bidimensió al conduir.

Ara llegir és complicat:
formigues diminutes ballen
la dansa de la llum apagada
I amb els dits ressegueixes un camí
pla i suau com el teu vestit de lli.

Llúcia, la meva lletra tremola
quan no somrius a la vida,
quan et fito des de la cruïlla on em trobo.
El meu esperit lloa el teu encant
borni, allarga’m la mà i abraça’m.