Rodona daurada que gira i gira,
tomba i toma, cara o creu
tan si val, corre de mà en mà
i mou, mou tot el que posseïm.
Ora, la més preuada de totes les dones,
si tu desapareixes l’or del teu cabell ens cegarà,
el dur tresor del teu collar és l’enveja del mercat,
nois i noies que et miren amb un alè malaltís
desitjant que el que tens et rellisqués de les mans.
Car els teus dits l’herència capgiren
i un lament surt de la teva boca efímera,
trista cançó que m’arriba que bufa un vent deslligat.
Ja no creus amb l’amor perquè l’interès et creua les cames,
quina amistat has de tenir si només aprecien els teus béns,
que són molts però no suficients quan la salut de calç
que tenies s’ensorra resseguint-te l’esperit.
Ja no confies amb l’esperança quan el temps avança de pressa,
la teva mirada baixa no et tornarà la lucidesa
quan la cobdícia dels altres t’arranca l’ànima.
Si em permets un cant en veure’t tan descol·locada:
Ora, volta i volta, llisca i viatja,
res del que tens t’enduràs
en un altre món més humà.
Ora, morta i morta, els teus llavis
una remor de roses pàl·lides
i joies valuoses entre els teus pits.
Avui tan sols la nit et cobreix amb un mantell d’estels
i a la làpida la lluna reflexa la seva cara amarga.
Mi mundo literario 