El poema Bitllet de quinze forma part de La gesta dels estels de Joan Salvat-Papasseit , subtitulat “Mostra de poemes”, de temàtica diversa. L’autor el va finalitzar l’any 1922 durant la seva estada al sanatori de Les Escaldes.
El tema central és l’evocació de la infància del poeta a partir d’una anècdota ben trivial: la contemplació d’una dida i un nadó en un transport públic. Des del punt de vista estructural, podem dividir el poema en tres parts clarament diferenciades. La primera, des de l’autòmnibus fins a matonada, inclou la descripció dels dos protagonistes del poema: la dida i el nadó. La segona, des de jo penso fins a CATALANA?, fa referència als records de la infantesa del propi poeta. L’última part, des de vet aquí fins a nata, ens torna a situar a l’inici del poema.
L’acció transcorre a l’interior d’un autòmnibus, lloc comú en la poètica de Salvat-Papasseit. El títol fa referència al preu del trajecte del transport i ens suggereix que, per només quinze cèntims, tothom pot veure el que ens explica el poeta ja que està a l’abast de qualsevol persona que hi vulgui pujar. L’autòmibus queda personificat amb el verb acull i descrit amb l’adjectiu correcte que ens indica una qualitat molt positiva que ens pot fer pensar que, per exemple, és puntual, net i confortable. Un cop situada l’acció en el present com ho demostren els temps verbals i l’adverbi ara, el poeta ens passa a descriure dos personatges anònims utilitzant el recurs de la comparació. La dida és una dona de pell blanca i de pits exuberants. El nadó és morè i el compara amb una lletra O de joguina que ens aproxima a les imatges avantguardistes. La lletra O expressa rodonesa i perfecció que, aplicades al nadó, li fan suposar que la mare és bella com un obsequi. Del caràcter visual que tenen els primers versos, el poeta passa a percebre una olor: la de la llet matonada. Aquesta olor el trasllada a la seva infància i dóna pas a la segona part del poema.
L’olor es transforma de seguida amb un gust en la primera estrofa de la segona part: el de coca ensucrada. Salvat evoca una situació tan corrent com és anar a comprar pa que ens fa veure el poeta com un vailet llaminer ja que només és menjava la torna que li donava el forner si era dolça. El poeta no especifica els anys que tenia en aquests records, queden indefinits amb les paraules altre temps, i ens presenta una reflexió molt evident: que ell també era un nadó en el passat. Com tots aquests versos són evocacions, per ser fidel a l’ordre de la memòria, es presenten d’una manera desordenada. L’autor en el vers següent, de cop m’he feia gran, ens indica que ha crescut ràpidament i sense adonar-se. Ara reviu un altre moment de la seva infància, un fotògraf li fa un retrat dalt d’un cavall. L’animal és de joguina ja que és de cartró i queda descrit amb els adjectius alt, net i arrogant. Salvat, a partir d’aquesta fotografia, s’arriba a comparar amb el nen del popular cartell de Josep Obiols i Palau. No és la primera vegada que el poeta cita el seu amic Obiols. El 1917 destaca el didactisme dels seus dibuixos a través d’una crònica publicada a la revista Vell i Nou; també li va dedicar el poema Res no és mesquí el 1921. Al mateix temps, el 1923, el pintor va il·lustrar “un frontispici a la trepa” al llibre El poema de la rosa als llavis decorant, també a mà, la coberta del llibre2.
La tercera part s’inicia amb l’anàfora vet aquí que. Salvat, per no caure en la nostàlgia del seu passat, ens torna a situar al principi del poema. El nadó ja ha acabat de mamar i el poeta es centra amb l’acció involuntària de la dida. Aquesta, a l’amagar-se el pit, esquitxa la cara d’un passatger. En les taques de llet que li ragen per la cara, el poeta veu una imatge: les fulles escurades de nata. Ens podem fixar com a cada part del poema, l’autor fa diverses referències al menjar de color blanc: la llet matonada, la coca ensucrada i, per últim, les fulles escurades de nata. L’escriptor tria aquest color perquè simbolitza la puresa i la innocència dels primers anys de vida d’una persona. El poema s’acaba així; Salvat juga amb aquesta imatge que podem considerar com una provocació característica de l’avantguardisme malgrat ser, en el poema que ens ocupa, bastant subtil.
Pel que fa a la mètrica, podem dir que Salvat utilitza una base hexasil·làbica ja que podem reescriure el poema amb versos de sis síl·labes, exceptuant el vers de l’Obiols aquell que diu que seria heptasíl·lab. La rima és lliure, no obstant, en alguns versos podem apreciar una certa rima assonant (nadó/cartró, matonada/ensucrada).
En conclusió, Salvat ens aproxima amb Bitllet de Quinze a una escena realista de la vida quotidiana on aprofita per intercalar experiències de la seva pròpia vida.
Mi mundo literario 