Un dia et vaig tornar a veure,
pel passeig de l’Ebre,
no has canviat gens,
continues ben bé igual:
Estàtica, atenta, inmòbil,
amb les urpes afilades
i amb el bec ben alt.
La desconfiança em mossega els llavis,
si un dia pugueres tornar,
desplegant les ales voldria volar
al cim de la muntanya
d’un riu que ens vols usurpar.
I des d’aquest silenci,
iniciant els vols i els cants,
els nius abandonar,
resseguint el laberint
d’una vida, ARRIBAR.
Una paloma t’ha esquitxat,
i tu, àguila tambalejant,
bec invertit,
gris enfontsant-se,
has caigut a la dreta del Riu.
Una olor, un color, una gota,
multiplicant,
dibuixen l’arc de Sant Martí.
Som record per oblidar-te,
mar endins;
Força, erosió, vent i esclat;
Metamorfosi dels anys,
convertida en sirena,
una platja, tornar,
amb mans de seda, ACARICIAR.
Helena Sauras
Mi mundo literario 