El Prat no copula en aquest quadre de vida,
una flaire aïllada, sola en definitiva,
una flor que ha esclatat blanca i
el temps ha esgrogueït frenant la il•lusió.
L’impuls fervent et féu ballar el jazz
admirant el saxofonista de trompa vigorosa,
car ell marxà amb les corbes perfilades
de la noia esvelta que seia al costat.
Sembla que el desengany et sigui fidel,
els llavis es despleguen irònics perquè ningú
pitja el botó ardent i, despitada, remous
la teva figura desfullant el destí amb ànsia.
Sents el rebuig aferrat al pit, a les cuixes,
al sexe inútil, al plaer monòton,
de l’angle esquerp del mascle que no et mira,
que no et busca, que t’oblida.
Yasmin, l’enuig t’absorbeix i et fa mirar enrere,
no hi haurà cultiu de tu, no hi haurà fruit,
reposes al gerro de les inoportunitats.
Car la ciència avança desenfrenada,
el desig de la proveta que esclata i fecunda,
in vitro és aquest nen que tens a les mans.
Al prat hi juguen nens, la remor dels seus xiscles
m’arriba, Yasmin, tu ets una més. Vigiles
el teu nan dels perills, una fotografia et regalaria.
El teu rostre satisfet, pura poesia,
no és una pel•lícula, és la vida. Flash! Dispara la càmera.
Retinc el moment perquè no s’escapi mai.