L’herba ha secat l’hivern
de fredes tombes, l’Etern
ja no descansa sense flama
apagada per un hàlit hàbil.
El teu sospir, un huracà rebel
contra la incomprensió de llegendes
masclistes que t’entraren en vena,
que t’assenyalaren culpable.
Una corba d’hematomes, la teva figura
que crida muda, que aspira un canvi,
Helena, heroïna del silenci espectral,
cada sang estancada un poema.
T’apuntaren com a sexe dèbil,
i clavares les urpes al temps, a la ràbia,
i et tractaren d’histèria quan la lluna
embruixava les lletres i els nombres.
Només vols una balança
que equilibri els hemisferis:
en un extrem l’home,
a l’altre, la dona, intercanviables.
La igualtat es vesteix amb harmonia.
Helena, a l’hospital una crua malaltia
ha apagat la teva flama, un riu creuaràs
d’ermes ombres cap al regne Invisible,
l’Hades mut aspirarà la teva llum,
per encendre’s d’un cop sense por.
I Tu, inerta, parlaràs, que resta la teva lletra
entre bits que corren quan tot s’acaba.
Mi mundo literario 